Quan les xarxes socials fan de vareta màgica

dijous, 12/01/2017

Mama, em compres una Candela? La Maria, la meva filla petita m’ho va demanar fa gairebé un parell d’anys quan el programa informatiu del Súper3, Infok, va dedicar-hi un reportatge. A l’escola va córrer com l’escuma i totes les nenes en volien una, fins i tot les mares. Una bona causa, una bona idea, un bonic disseny. Aleshores em va fer recordar la paradeta que a la platja col·locava amb les meves amigues venent rampoines, petxines, pedretes pintades… Ens creiem botigueres, era divertit, i el més important estàvem sanes, cosa que en aquella edat ni es pensa.
Tres amigues, la Candela, la Daniela i la Mariona, també van començar amb una paradeta al carrer. Venent “candeles”, uns braçalets solidaris. Per ajudar a una amiga seva a curar-se d’aquesta maleïda malaltia. Llegeixo als mitjans que han aconseguit recaptar un milió d’euros. Que es destinaran a la investigació del càncer infantil. Un milió! Han venut 275.000 “candeles” que han servit per finançar el desenvolupament d’un laboratori dedicat a la investigació del càncer infantil a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.
De nou, les Xarxes Socials apareixen com una vareta màgica fent tornar a creure en què a l’espècie humana no tot està perdut. I m’ho fa pensar malgrat “el cas Nadia”.
Com que cal veure sempre, sempre el got mig ple, millor segueixo amb les bones iniciatives. Em refereixo a l’escrit d’un dirigent del PP d’Andalusia Toni Martín, que desmunta els tòpics sobre els catalans i que s’ha fet viral a Facebook, on acumula milers de reaccions i comparticions. I amb el post, la foto d’un apetitós gelat de Rocambolesc. El dirigent ha marxat de Catalunya amb un bon gust de boca i ho ha volgut compartir. Diu que li ha agradat i que en vol més. De gelat o de Catalunya…?
Hi ha altres casos, com el d’en Jano Galán (DEP) que va crear un projecte, el seu projecte vital durant la malaltia, Degeneración, que es fa fer viral i va aconseguir apropar la malaltia (si es pot dir així) a la societat. Si continuo, em ve al cap el cas de l’Ari, també en pau descansi, la jove amb leucèmia que, amb les seves amigues de Batxillerat, va idear un concert solidari sota el paraigua Projecte Ari,  el qual es va fer famós i conegudíssim a través de les xarxes.
Seguim? Podríem parlar de les Helpies, aquelles selfies que es fan els famosos amb certa transcendència social per fer costat a problemes, com els  #BringBackOurGirls resultat del segrest de 200 nenes nigerianes, que va fer la volta al món, o els #GiveWithMeaning, iniciativa de la Creu Roja per recaptar donatius per l’organització.No sabem si és la viralitat, l’audiència o la gratuïtat però, segons sembla, no hi ha millor aparador per ensenyar la disconformitat, la conscienciació o els aclariments, que el de les xarxes socials. Facebook, Twitter o Instagram cada cop més s’associen a aquest tipus d’accions.Aprotifo per fer sumar-me (i ajudar a difondre) a la Marató de Donants de Sang 2.0 de Catalunya (del 13 al 20 de Gener) #MaratoDonantsCat, doncs a Catalunya estem sota mínims de sang…

I tu, donaries suport a una causa, social o no, a través de les xarxes?

Jo em quedo amb les xarxes quan fan de vareta màgica i no de contenidor pudent d’escombraries…

Com hem canviat

dijous, 5/01/2017

O no tant. A mi m’agraden les Festes, m’agraden els dinars, m’agrada la feinada que comporten. M’agrada l’olor del brou i aquell pollastre farcit al forn que encara em fa la mare cada Nadal.

M’agraden les sobretaules sense fum (val a dir que no trobo a faltar gens el fum dels puros i caliquenyos que s’escampava pel menjador). M’agrada endreçar col·leccions de plaques de cava, sobres de sucre i algun posagots. M’agrada un cop a l’any jugar a aquells jocs que només juguem el dia de Nadal. On el tiet Miquel treu la llibreteta i el boli i tots ens posem a dir rucades. M’agrada xafardejar els àlbums de fotos. Sí, sí a casa els tiets encara hi ha fotos a paper. Poques, perquè cada cop més, tiets inclosos, guardem les fotos als aparells electrònics i prendre’ns la molèstia de seleccionar-les, datar-les i passar-les a paper s’ha convertit en una tasca que troba tu el dia i el temps per a fer-ho. El dia de Nadal hi vam passar una bona estona, rient i recordant al veure aquelles fotos de fa temps i només fèiem que dir tots plegats: com hem canviat, com hem canviat…
Si t’hi fixaves una mica tampoc tant (en el fons som com el vi, que amb els anys millora)… No ho dic només per la manera de fer les fotos, ja que de selfies n’hi havia unes quantes. O potser no recordeu el botonet de les màquines de fotografiar? I no teníem ni cap artefacte ni cap APP, com a molt una pedra o una pila de llibres on col·locar la màquina. Això sí fotos amb personatges públics: futbolistes, polítics, actors i actrius en aquests àlbums no n’hi havia cap. En canvi a les galeries dels mòbils dels meus fills i d’algú de vosaltres sí que n’hi deu haver alguna. Ho escoltava fa uns dies al programa de l’Albert Om, a Islàndia de RAC1.

Des del març del 2014 han mort al món 127 persones per culpa de les selfies, buscant la foto més arriscada, la més impossible. La dada fa pensar i sembla increïble. Els autors del treball a la Universitat de Carnegie Mellon (EEUU) van partir d’una premissa per a la investigació: analitzar cada mort registrada com a conseqüència d’una selfie en un intent d’esbrinar quins turistes estan en risc i quins són els llocs més arriscats on fer-se fotos. L’objectiu és desenvolupar una APP que avisi als visitants dels perills de fer-se una selfie i permetrà als usuaris identificar quan qui fa una fotografia es troba en un lloc de risc. L’APP enviarà un advertiment de manera automàtica a l’usuari que mantingui activat aquest servei. Fins ara l’aplicació, en proves, ja ha analitzat unes 3.000 selfies i identificat correctament el perill en el 70% d’aquestes. Marededéusinyor! A Espanya hi ha hagut tres morts. I a casa nostra ferits de certa gravetat.

Qui ens ho hagués dit en el temps de les autofotos de la Yashica. Aquells anys de les fotos dels àlbums que vam repassar el dia de Nadal no hi havia ni mòbils ni xarxes socials. Vivim el gran moment del món digital amb càmeres al mòbil súper potents i en temps real. Afegim a això, la capacitat d’entrar en un món que fins ara no havíem viscut el de la mateixa imatge en el directe digital com a persones normals i corrents del carrer. On som els protagonistes i en som editors. Diu Enrique Sanjuan, que anatòmicament fer-se una selfie és complicat. Que aixequi la mà qui, aquestes festes no ha estat a prop d’una luxació per fer que tothom sortís a la foto a les taules nadalenques o ha pretès tenir un coll de girafa per poder sortir a la foto o ha quedat cruixit amb la postura adoptada pel maniquí challenge de Sant Esteve.

Tinguem les selfies en pau i qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera selfie.

Per cert, encara hi sou a temps de demanar un pal de selfie per aquests Reis…

Crea emotivitat…

divendres, 9/12/2016

Que us haig de dir que a hores d’ara no se sàpiga sobre “quan comença” Nadal. Us deixaré anar un clàssic de les lletres catalanes, del poeta de Sarrià, J.V.Foix: “Ho sap tothom, i és profecia”… Que Nadal cada vegada comença abans, gairebé per la Mare de Déu d’Agost!
D’ aquí uns dies no sé pas quants correus hauré rebut, quants missatges i felicitacions tindré pendents de contestar i quants m’agrada hauré de dipositar als murs d’amics, coneguts i saludats a Facebok, Twitter i altres xarxes socials, sense oblidar els missatges de WhatsApp del mòbil, i és per això que no me’n puc estar de fer el post nadalenc.
Com que no hi puc fer més em poso les ulleres de publicista. Les agències i els anunciants s’hi deixen la pell per demostrar que estan en plena forma creativa, alguns fins i tot guanyaran premis al llarg de l’any amb els anuncis que veiem aquests dies.
Avui ja no s’espera amb tanta ànsia l’anunci d’aquella marca de cava que quan érem petits destacava per sobre la resta i ensenyava cuixa, tampoc el del calb que ens portava la sort, ni el de les nines que creiem que caminaven soles per veure el nen a l’establia…
Avui l’emotivitat portada a l’extrem és la tònica nadalenca. En tenim prou amb l’anunci de la Lotería Nacional que ha suscitat diverses opinions sobre el sentit de l’engany a la Carmina, una mestra jubilada, protagonista de la història. Veient la dona en la fase inicial d’una demència o Alzheimer, n’hi ha que hi detecten una oportunitat per sensibilitzar la societat sobre la malaltia i una ocasió perfecta per difondre com han d’actuar les famílies davant “distraccions” d’aquest tipus. D’altres creuen que seguir el joc i perpetuar en l’error a un pacient amb una incipient demència és una greu equivocació i cal posar els peus a terra. Per no dir de quina manera retrata la societat actual. Una societat on els joves (i els no tan joves) depenen del mòbil, tenen poc respecte per la gent gran que segueixen exercint de mestresses de casa, el paper dels avis en l’entorn de crisi, el masclisme i al final l’església. Nostàlgia d’altres temps? Ens emociona (o no) perquè ens fa sentir culpables?
Altres anunciants retraten la quotidianitat en els seus anuncis, com és el cas de Casa Tarradellas amb situacions familiars una mica idíl·liques, amb un toc d’humor i ironia tendra que et fan sentir bé quan els veus perquè potser et són propers a la teva realitat.

Altres, t’apropen al realisme cru com els anuncis que IKEA ha emès al seu país.
Un d’ells el protagonitzen un pare i la seva filla adolescent que clarament està passant una mala època pròpia de la seva edat. La noia crida constantment a son pare cada vegada que ell intenta parlar amb ella. El pare agafa un tamboret i s’asseu davant la porta de l’habitació de la noieta, esperant…

IKEA pretén traslladar a l’espectador la idea que els seus productes estan inspirats en la vida real, com la situació que viu el pare de l’anunci.
O sou dels que us vindrien ganes de fer servir el tamboret per a altres usos?
Tornem a la realitat…
“No vull que em diguis que el meu anunci és creatiu. Vull que el trobis tan interessant que compris el producte”. David Ogilvy.

Tic, tac

divendres, 2/12/2016

Plántate y Diles que no piensas fichar. Pon el reloj a la hora de los locos de atar. Joaquin Sabina

El 16 de novembre es va clausurar el XI Congreso Nacional para Racionalizar los Horarios Españoles.

A casa nostra la Generalitat de Catalunya acaba de llançar una campanya sobre la reforma horària. Una campanya per difondre els seus beneficis i sensibilitzar la ciutadania sota el lema Trobarem temps dins del temps, que durarà fins al 18 de desembre.
La campanya té un caire “conceptual” per fer entendre a la ciutadania “que ha de trobar temps per a l’oci, la cultura i la família” i té com a objectiu “crear una opinió favorable” dels ciutadans per adaptar els seus horaris als europeus, segons ha dit el director general de Difusió de la Generalitat, Ignasi Genovès.
Els únics àmbits en els quals la Generalitat té competència per adoptar canvis horaris són l’horari escolar, el de l’oci i la funció pública.
La població afectada per la conciliació és cada vegada més gran. En aquest sentit, llegim a l’informe d’ ARHOE que relaciona la impossibilitat de conciliar amb factors com la disminució de la natalitat, els canvis en el paper de la dona i l’home, l’empitjorament de la desigualtat i la pobresa o la segregació del mercat per gènere, entre altres factors.

ARHOE entén que “la conciliació de la vida laboral, familiar i personal no és elegible, és una obligació”. Des de la Generalitat apunten a la #reformahorària per acomodar l’activitat laboral de Catalunya als horaris europeus i proposarà un horari escolar de 8.00 a 16.00 a partir del curs 2018-2019. L’aprovació de la llei està prevista pel setembre del 2018, després d’un període d’informes i estudis que requerirà molt consens de tots els grups polítics.
Aquesta reforma horària tendeix a una organització racional perquè ara sopem més tard que la resta del món, dormim una hora menys que a Europa i mengem en un horari intempestiu.
Cal dinar entre el migdia i les dues, la sortida de les escoles hauria de ser a les quatre de la tarda i el límit del prime time televisiu a les onze de la nit. Es tracta de compactar la jornada laboral, de flexibilitzar-la, i de gaudir de més temps lliure i autònom.

Autònom?! Sí, autònoma sóc jo! Emprenedora, al capdevant d’una empresa, Mosaiking,  i mare de tres fills d’edats i necessitats diferents.

La conciliació és un dret de tots però som les dones les més afectades pels conflictes que ocasiona i esdevé un factor de desigualtat que ens dificulta l’accés al mercat laboral, amb doble jornada, amb menys oportunitats de formació i desenvolupament professional. Ja hi som! La mateixa cantarella de sempre! I tot i que està bé que se’n parli, cansa i molt… Els temps de les nostres àvies d’això no se’n parlava, perquè molt probablement es desconeixia i es considerava a les dones les responsables de la cura de la llar i dels fills. Bé, gairebé com ara. Tot i que cada vegada més els homes estan involucrats en l’àmbit familiar i prefereixen conciliar més, som les dones les que quan obrim la porta de casa ens ve al cap l’eslògan de la campanya: “La vida que t’espera”. Com li vaig sentir dir a l’Empar Moliner, a mi aquest eslògan també em fa certa por i ara per ara no l’entenc com a persona del gènere femení, en la clau positiva que com a publicista voldria transmetre. Que consti que m’agradaria poder dinar a les 12 h o com a molt tard a la 1, i sopar a quarts de vuit… Però, i com li dic al meu client que no m’hi puc reunir perquè jo dino a quarts d’una, o que a les set el meu fill no pot entrenar a futbol per què a les 8 estem sopant a casa?

Les claus: educació, empresa, comerç i televisió. #reformahoraria la vull viure

Negre és negre

divendres, 25/11/2016

Consumisme, que no publicitat

Black is black ( “Negre, és negre”) cantava en els seixanta el grup Los Bravos. I jo la taral·lejava aquests dies amb tanta campanya escampada, anunciant que avui serà un divendres negre, molt negre. Un dia després del Dia d’Acció de Gràcies als Estats Units, que se celebra l’endemà al quart dijous del mes de novembre.
Avui també és el dia que s’inaugura la temporada de compres nadalenques, amb l’obertura dels llums de Nadal del carrer i significatives rebaixes i ofertes en moltes botigues i grans magatzems, una proposta recolzada pels comerciants per donar resposta a la voluntat d’ajustar el calendari de llums amb el mateix Black Friday.
Aviat arriba també la VII Shopping Night Barcelona, promocionant el comerç al Passeig de Gràcia amb l’apertura de més de 100 establiments durant la nit de l’1 de desembre amb una campanya d’Alícia en el País de les Meravelles, amb l’eslògan “eat me, buy me”.
I tot això, amb el suport d’un Ajuntament, a priori, gens consumista.
Ha canviat la màxima, ja basada molt més en el volum que en el valor. La dels comerços, avui, és “sempre de rebaixes, sempre comprant”. Això, gràcies a la reforma de la llei catalana de comerç de la Generalitat. Segons l’expert Josep Lladós, professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, les lleis acaben adaptant-se als comportaments que expressa la societat», afirma; «el comerç afronta canvis en els patrons de consum: l’emergència de les compres per internet en un segment de població cada cop més ampli i la voluntat de disposar d’una gran oferta de productes a bon preu». Si ho diu l’expert, serà que és així.
Ens agradi o no, al final ho importem tot amb l’objectiu de consumir a tota hora. Cal, em pregunto? Cal tant consumisme? Cal el consumisme pel consumisme? Fa anys que diem el mateix, que si el comerç no puja al carro, sembla que el perd…
Cal encendre els llums de Nadal més d’un mes abans de Nadal? Cal que tot l’any hi hagi rebaixes? Calen tants outlets? Calen tantes accions al carrer fomentant el consum, sigui necessari o no? Això és consumisme, i les promocions associades molt llunyanes al que jo entenc per bona publicitat. Al que des de Mosaiking entenem per publicitat eficient.
Tots, vull creure, que ho veiem, però ens hi deixem portar. Anar contra corrent es fa difícil, posar el dit a la nafra en com el consumisme ha buidat de contingut espiritual les festes nadalenques, esdevé una resposta, si em permeteu “nyonya, kumba…” Cal una reflexió sobre la situació actual que no és un plat de bon gust.
El Nadal del 2012, a la Fundació Joan Miró de Barcelona va felicitar les festes amb una nadala molt particular, una obra titulada “Estel caigut”, de l’artista barceloní Jaume Pitarch que consistia en un cotxe estavellat contra l’olivera del museu. Feia pensar. Era l’expressió del consumisme: el vehicle trinxat front una olivera, amb la ràdio en marxa i els fars encesos. El cotxe, l’objecte de desig de la societat consumista, davant una olivera centenària que segueix en vida. La ràdio engegada amb els informatius en temps real, contextualitzava l’obra en present i els intermitents encesos denotaven urgència.
Fa 4 anys d’aquella particular nadala, plena de controvèrsia.
Per mi avui serà un divendres normal, i no negre. I intentaré que tot el mes de desembre sigui normal. I que a casa, celebrem el Nadal no només pensant en el Tió o en els Reis d’Orient…

Recapte

dimecres, 23/11/2016

Busqueu al diccionari la paraula recapte.
A Diccionari.cat diu:
[s. XIII; de recaptar]
m 1 1 Provisió de coses a consumir o a usar. Feu-li donar bon recapte de pa        i de diners. Ells mateixos es portaven tot el recapte d’armaments.
2 Menjar. Hi havia molta gana i poc recapte.
Us podria semblar que avui començo posant-vos deures, obligacions, feina… I no és la meva intenció. He volgut posar en context la paraula que està datada del segle XIII, ja que aquest cap de setmana es celebra El Gran Recapte d’Aliments a Catalunya, una campanya de recollida d’aliments de primera necessitat per aconseguir que les persones més necessitades del nostre entorn rebin ajuda alimentària i que la duen terme els quatre Bancs d’Aliments de Catalunya.
Alguns dels que llegiu aquest post recordareu quan éreu petits que les recollides d’aliments o de diners es feia pels “negrets de l’Àfrica”, quelcom exòtic i llunyà o per Cáritas, més proper però per això no més visible. La gana ha estat sempre propera, i potser la pateix qui menys ens pensem. Aleshores, també hi havia gana i molta, però el missatge no arribava a la major part de la societat. Ara les campanyes es publiciten, s’anuncien i es promocionen a la recerca de grans xifres.
Les organitzacions del tercer sector cada vegada més són presents a les xarxes socials on busquen, majoritàriament, la possibilitat de difondre els seus projectes amb l’objectiu d’aconseguir nous suports i crear comunitat.
La immediatesa, la possibilitat d’implicar els ciutadans en la difusió dels missatges, la comunicació directa i segmentada, el monitoratge dels resultats i el seu baix cost (sobretot el seu baix cost, comparat amb les campanyes tradicionals) han convertit aquestes eines en perfectes aliades de les entitats socials. Exemples com el del Gran Recapte demostren que es pot fer una bona comunicació amb poc pressupost aprofitant els recursos que ofereixen la xarxa i els mitjans de la xarxa (altrament dits, social media).
Els principis ètics que, basats en la solidaritat i el voluntariat, fan que aquestes eines contribueixin al desenvolupament sostenible i els usuaris en vegin la seva utilitat.
Enguany, el fil argumental de la campanya de comunicació, és la màgia i està protagonitzada per Antonio Díaz, el Mago Pop. El missatge és: “Necessitem la teva màgia”. Fes-te voluntari pel Gran Recapte.
La màgia es fa amb les mans i de mans se’n necessiten moltes! No només cal portar al punt de recollida un paquet d’arròs, sinó que aquest paquet s’ha d’endreçar i fer-lo arribar a qui més el necessita.
Aprofitem els recursos que tenim per fer-ne un bon ús, que el social media deixi aquest estigma moltes vegades justificat de “barra del bar”.
La recollida d’aliments no és cap truc, ja que els quilos de menjar recollits són fruit de la generositat de milers de persones i de la col·laboració de particulars, empreses i entitats.
El Gran Recapte com la Marató de TV3 són molt més que una iniciativa social. Són ja marques consolidades, amb una imatge, amb uns valors, amb una personalitat, amb conceptes creatius potents any rere any, que fan del nostre un país de voluntariat, i això ens fa grans!

Ja ho veus, una dona

dimecres, 9/11/2016

Sóc una dona, ja ho veus, una dona.
Sóc una dona i no hi vull fer res.

Sóc una dona, res més que una dona:
no seré mai un carrabiner.

Sóc una dona, ben ferma i rodona.
Sóc una dona, ja ho deus haver clissat.
Sóc una dona i això és cosa bona:
no seré un barbut magistrat.

Avui cantarem… Cantarem la cançó “Sóc una dona”, de l’àlbum Bruixes i Maduixes de Marina Rossell. Millor cantar, vist que als EEUU no serà la Hillary Clinton la primera dona presidenta del país. O, potser millor que no ho sigui? Bé, aquestes són figues d’un altre paner.
Tot això ve a tomb, perquè dimarts vaig estar al Col.legi d’Economistes, com a ponent, per parlar del lideratge femení al món laboral. I en concret, en el meu entorn. El publicitari. Dones en el sector de la publicitat: poquetes, sí poquetes. El meu sector històricament ha estat un sector molt masculí. I encara ho és. Hi ha molt creatiu, molt publicista, molt “mascle”… En Bassat, en Toni Segarra, en Mejide, en Marçal Moliné o Joan Teixidó i poca dona, però menys dones publicitàries conegudes o mediàtiques. Com en molts altres sectors. No perquè no siguin mediàtiques vol dir que no n’hi hagi o que no siguin brillants… En puc anomenar a dues, grans professionals, com la Directora General de Publicis Barcelona, n’ Alba Guzman, “una Miura” de la publicitat i de la gestió. I na Mar Guerrero, una súper directora creativa.

La meva és una professió històricament molt masculina, històricament (repeteixo històricament perquè no trobo cap sinònim) amb menys responsabilitats familiars…, sobretot per qüestió d’horaris i maneres de fer. Molts dinars, moltes reunions, moltes sortides. I això, com sempre, s’ha de conciliar.

Dit això, tot i sempre haver treballat envoltada d’homes, mai he patit per la condició de ser dona. He fet sempre el que he volgut (professionalment parlant, per tant dintre de les meves obligacions i responsabilitats) i mai m’he sentit menystinguda pel fet de ser dona. Això sí, la poca presència de publicitàries (sobretot creatives) contrasta amb el nombre d’alumnes a la universitat. El 59 % dels estudiants de Publicitat de la UAB són dones. Llavors, què passa amb el talent? Es perd pel camí? Manca de referents femenins, conciliació familiar i segurament l’escletxa salarial (jo tampoc l’he patit mai) entre homes i dones. Les dones s’inclinen més cap al departament de comptes i els homes cap al departament creatiu. Els jurats publicitaris majoritàriament estan formats per homes.

Abans de la taula rodona, a casa li explicava al meu fill de 9 anys, Joan, que hi anava a parlar del paper de la dona al món laboral. I, pensant que em diria, què és el món laboral. Em va dir, i per què a parlar de dones? Quin interès té parlar de dones? I no hi haurà homes? I per què? No ho entenc…

És aquí on hem d’arribar! Que no se’ns valori pel gènere ni pel sexe. Som dones, ja ho veus, i no hi volem fer res… La Clinton és una dona, ja ho veu tothom, com en Obama que és negre i ja ho veu tothom. I jo sóc publicitària i punt. Aquesta reflexió ha d’esdevenir un fet educatiu, com tot!

Sóc una dona amb dos pits i una poma.
Sóc una dona amb l’hormona que cal.
Sóc una dona i això ja no és broma:
no seré mai capità general

Només ho podrem canviar nosaltres. És cosa nostra. Perdent la por! I aprenent a dir que no. Essent eficients totes les hores que treballem. I quan treballem, treballem i quan no, no treballem. Si no he arribat més a munt quan treballava per compote aliè, és perquè no vaig voler, no pel fet de ser dona. Si vaig marxar de la multinacional, és perquè vaig voler, no pel fet de ser dona. Si vaig crear Mosaiking Comunicació, és perquè vaig voler, no pel fet de ser dona. És qüestió de dir NO i de demostrar amb un Sí. Si vals, no crec que pel fet de ser dona t’hagin de menystenir. Almenys, a mi no m’ha passat. Al contrari, la gent crec que em valora pel fet de tenir tres fills, marit, pares, amics i “arribar a tot”.
Ens toca fer el salt i accedir als llocs de representació, de decisió, als consells d’administració, a les alcaldies, als parlaments i als governs de l’Estat. Ens toca ser protagonistes d’un temps nou, d’una societat nova i una nova manera de ser al món laboral.

Sóc una dona i n’estic ben contenta.
Sóc una dona i no hi trobo entrebanc.
Sóc una dona i això ja m’orienta:
no seré mai director d’un banc.

Sóc una dona i amb bona harmonia,
sóc la mestressa del meu propi cos.
No seré bisbe ni tampoc policia,
cosa que em posa de molt bon humor.

MarCat

dimarts , 1/11/2016

Quan que llegiu aquestes ratlles potser ja heu esmorzat, berenat, o fins i tot sopat. Segur que no ens equivocarem, i que en algun d’aquests àpats hi haurà estat present el pa (sucat) amb tomàquet, tomata o tomaca (segons des d’on em llegiu) i potser un plat d’escudella.
El pa amb tomàquet i l’escudella, joies culinàriament parlant, han resultat ser les dues receptes finalistes del Plat Favorit dels catalans, concurs que ha patrocinat Somgastronomia.cuina.cat. De totes dues, l’escudella ha estat triat el #platfavorit. Els dos plats, segons llegim al portal, van arribar a la recta final del concurs després d’haver competit a les semifinals contra el fricandó (l’escudella) i contra els canelons (el pa amb tomàquet). El resultat es va fer públic en el marc del Fòrum Gastronòmic de Barcelona.
Si amb els nostres plats típics som capaços de crear un concurs d’aquest caire, i exportar-lo al Fòrum Gastronòmic de Barcelona, serà perquè la cuina emociona, transmet, fa reaccionar. En definitiva, comunica. Igual que comuniquen uns callos a la madrilenya o un pop a la gallega. Plats que s’identifiquen amb altres zones del territori espanyol.
Si tornem als plats guanyadors, es tracta de dos plats altament representatius de la cuina catalana i grans ambaixadors per acompanyar l’any de Catalunya com regió europea de gastronomia. Per això, la Revista Cuina lliurarà una placa a tots els restaurants catalans que promocionin l’escudella i carn d’olla on s’informarà que en aquell establiment es cuina ‘el plat favorit dels catalans’.
El Projecte Marca Cuina Catalana va néixer l’any 2001 des de l’Institut Català de la Cuina i la Fundació Viure el Mediterrani emmarcat en un procés més ampli d’estudi, reflexió i promoció de la cuina catalana a través de cuiners, restauradors i institucions. De tots és conegut el prestigi dels nostres cuiners. De qui són, què fan, però també, com es comuniquen. És el que en una xerrada amb petits comerciants i autònoms parlava la setmana passada a Espacio con Sentido: “De la #persona a la #marca: claus de l’èxit”. No és el mateix parlar d’un cuiner que parlar d’en Ferran Adrià. No és el mateix dir “forner” que dir Xavier Barriga.
El programa de TV3 Catalunya Experience, presentat per Ivana Miño, té com a objectiu mostrar Catalunya al món. A l’últim capítol, la convidada que ens ve a conèixer és la presentadora de televisió Àngela May, que ve des de Singapur. Una de les experiències que veiem al programa, és la sortida en barca amb uns pescadors de la gamba de Palamós. A la sortida, l’Ivana i l’Àngela May comparteixen el petit espai on un dels pescadors cuina el “ranxo” de la jornada: caldereta de peix i fideus rossejats. A l’hora d’elaborar l’allioli pels fideus, la conviden a fer-lo. L’Àngela diu que hi té força traça que a la seva cultura també ho fan. Davant l’estranyesa de l’Ivana, l’Àngela comenta que és una salsa que ha traspassat moltes fronteres. I diu: -“Vosaltres exporteu molt bon menjar”.
Tan si heu vist el programa com no, deduireu que no és un acte racional. A tots ens agrada saber que ens valoren i que ens “imiten” per tant la relació que esdevé la cuinera amb la salsa és una relació emocional. La nostra cuina esdevé una marca. Aquesta és la nostra marca! I tu, què esperes per crear la teva i…, a exportar-la?

 

 

Vine al súper-on line, reina!

dimecres, 5/10/2016

Diumenge al matí m’agrada llegir el diari. En paper, és clar. Bé, clar, clar no sé si ho és per a tothom… Perquè es veu que cada vegada tot ho fem més ‘online’. Ho llegia a l’article de diumenge de l’ARA: “Els súpers on-line es repensen”.  Com a economista i publicitària, aquests articles m’encanten.
A l’article, es deia que és evident que els súpers online han hagut de replantejar la seva estratègia perquè “quant a experiència de compra, Ulabox, per exemple, no és gens emocionant, i fins i tot als més joves els agrada fer la compra”.
Remarco aquestes dues paraules: estratègia i emoció. Ho remarco perquè el comprador necessita que l’orientin, que el convencin que efectuar la compra ‘online’ serà molt més satisfactòria en molts aspectes que si ho fa físicament. D’això en diem estratègia: com, a qui i de quina manera s’arriba al consumidor. Si la publicitat existeix, és perquè és efectiva, en cas contrari no existiria. Ho diu una economista de formació.
Els publicitaris pensem en com situar la marca al mercat, a la ment del consumidor perquè se’n recordin del producte. Sigui un supermercat, un gimnàs o uns mitjons. Intentem posar ordre en els missatges a comunicar, en com fer-los notoris, en com diferenciar uns productes o uns serveis d’uns altres, en posar en marxa unes accions. Aquí és on entra l’emoció. El perquè una marca emociona. Quantes vegades des de Mosaiking Comunicació n’hem parlat, oi?
A mi m’agrada comprar online,  bé, no sé si m’agrada o no. Senzillament és pràctic. Ara bé, us he de confessar que m’agrada més el tracte amb el peixater del mercat del barri, que em coneix de fa anys i sap com i què ens agrada a casa. Aquesta és la seva estratègia per vendre. En Sergi sap que no em pot enganyar, perquè o bé li diré o bé aniré a la parada del costat… A mi, m’emociona anar-hi a comprar!
Això és el que ha d’aconseguir la compra online. Tenir-nos a l’espera, emocionats desitjant que arribi un jersei, un llibre o un CD que hem comprat més barat o no, i que si no ens agrada, podem tornar, és fàcil, però estar “emocionats” esperant un bric de llet o un lluç que no podrem tornar no ho és tant. Ara bé, pràctic sí que ho és. I sovint més barat, perquè per fidelitzar sovint fan promocions i ofertes. En això es diferencien. En la practicitat, la comoditat i en intentar aconseguir millors preus. Però difícilment en l’emoció.
L’ús de smartphones, xarxes socials i plataformes digitals és natural i no presenta cap problema per una generació: la Generació Y, els Mil.lenistes. Els joves nascuts l’ultima desena del segle XX que tot (i quan dic tot és tot) ho fan per internet. A diferència dels seus pares, amb una infància i adolescència que no va transcórrer amb Internet, la meitat dels adults joves afirmen preferir recomanacions d’estranys pel que es refereix al consum.
Si les grans cadenes tradicionals, com llegim a l’article, s’estan replantejant l’estratègia de vendes per sobreviure tecnològicament imaginem que els hauran de tenir en compte a ells i també als seus avis, qui ara com ara fan la compra física al súper, però que potser per comoditat o per mobilitat i, gràcies a la tasca dels casals d’avis que els han introduït a Internet, podran fer amb més facilitat i sense pensar que és més car, comprar al súper des del menjador de casa.
Tot i que potser és més pràctic fer la compra on-line, jo, sempre que pugui, seguiré anant al mercat. Sergi, no et faré el salt.

Nota: la foto és meva, d’un dissabte comprant rap al Sergi del Mercat de Sarrià.

257b8bf4-c252-4150-8430-9704c004a1bd

Et beus el vi pels ulls?

dimarts , 27/09/2016

Avui parlaré de vins i dels seu dissenys, inspirant-me en el nou programa “Glops” de TV3.
En Faixedes i Xuriguera, coneguts pel públic català pel seu vessant còmic, condueixen el programa. Potser perquè es dediquen al món de la restauració, al capdavant del Mams.
Els primers programes han parlat de la importància de la imatge i del disseny del packaging dels vins. De la famosa etiqueta. Quantes vegades hem begut pels ulls? L’etiqueta és la primera informació que rebem quan tenim un vi al davant. Influeix, i molt, el seu disseny en la percepció del que podem trobar dins l’ampolla.
Les etiquetes dels vins poden ser de mil maneres: clàssiques, amb composicions tipogràfiques, amb gravats, segells, imatges de paisatges però també poden ser simples, austeres, cridaneres, trencadores o minimalistes. Avui entrar en una botiga de vins és com endinsar-se en un petit museu del disseny. Feu la prova. Si el venedor us pregunta què busqueu, digueu-li que “etiquetes”. Segur que en sap un tou!
Sabeu per quina raó vau comprar aquella ampolla de vi de la qual no en sabíeu res. Pel color del vi o pel disseny de l’etiqueta? És casual aquesta sobtada creativitat? A Mosaiking Comunicació hi hem donat un parell de tombs…
Es calcula que a Espanya hi ha entorn d’uns 6.000 cellers i Catalunya és la comunitat amb major nombre de cellers exportadors de l’Estat espanyol (1.295) i més de 5.000 vins al mercat. Per tant, hi ha una forta competència entre els cellers que obliga els productors a la diferenciació. Per tant, cal diferenciar-se i comunicar-ho!
La cultura del vi no només és una troballa del màrqueting que, a banda de convidar a la recerca de nous matisos amb canvi de marques inclosos, permet prendre més riscos a l’hora de crear un disseny. Tot el conjunt eleva aquest producte a un nivell intel·lectual que potser de vegades no juga a favor seu i n’aparta a possibles consumidors. Dos bons exemples d’això són el  Xitxarel·lo i el Celler Succés, que dediquen bona part dels seus esforços a comunicar amb la seva imatge.
Les petites produccions de vi impliquen tiratges d’impremta curts i, per tant, inversions no gaire abundants. Fet que afavoreix la presa de decisions arriscades quant a disseny, en contrast amb els productes de gran consum.
Exemples arriscats ho són les etiquetes del celler Succés i l’etiqueta del vi El Mentider n’és un exemple. El valor cultural que ha adquirit el vi, ha acabat per transferir a l’etiqueta i a l’ampolla un estatus d’objecte de culte, però també esdevé una manera d’apropar-se a un públic que fins a certa edat no accedia al món del vi, com fan a El Xitxarel·lo.
Els publicistes, de la mà dels dissenyadors, podem, sempre amb la vista posada al mercat, treure el millor de la nostra creativitat. Només cal veure’n l’exemple en aquests dos petits cellers.
La imatge ha de respondre a diverses necessitats però. L’etiqueta ha de tenir ànima, ha de donar confiança amb el preu. I per això, hi ha uns codis com indica el dissenyador d’etiquetes de vins, en Xavier Bas. En l’apartat del color, el blanc en una etiqueta denota puresa i si la textura del paper és agradable, també ens està dient que la textura del vi ho serà. El dissenyador anomena efecte “garsa” de l’etiqueta: si hi ha alguna cosa que brilli això també cridarà l’atenció del comprador. Tot i que, com apunta, també hi ha vins de 5 € amb daurats a la seva etiqueta. Aquí hi ha el fet diferenciador, el fet de saber comunicar.
Comprem i decidim pels ulls, perquè la major part de nosaltres no entén de vi. En Quim Vila, de Vila Viniteca, diu que un 99%.
“Si volem fer arribar el vi a la gent, hem de fer etiquetes que arribin a la gent. Fer que els vingui de gust tastar aquell vi”, diu en Xavier Bas.
I tu, com comuniques la teva etiqueta? I la teva marca?