Fruita, també de marca

dijous, 23/11/2017

La Maria Mercè és l’àvia d’una amiga. Té 85 anys, un esperit i una salut que ja la voldríem molts. L’altre dia, tot sortint de casa de camí cap al despatx, me la vaig trobar pel carrer, amb un mocador acolorit que li alegrava la cara. Empenyent el carretó de comprar.

– On vas tan d’hora?
Sorpresa i somrient, com sempre, em va dir:

– És dimarts. Me’n vaig al mercat. A la plaça.

Molt propi d’ella. La seva expressió i el seu tarannà desprenien alegria.

Resulta que, abans, els dimarts era el dia de mercat en moltes localitats, ja que els dilluns ja es collien, pescaven i es transportaven les provisions.

Un cop es cull el producte, les seves propietats naturals es conserven durant uns 15 dies, però el plaer de collir la peça de l’arbre i posar-nos-la a la boca està a l’abast de molt pocs. Quantes vegades hem dit que la fruita o qualsevol altre aliment ja no té el gust d’abans? Per aquestes raons i d’altres de caràcter econòmic, des de fa anys són molts els que han vist a internet la “parada” per no perdre els seus camps. Canviar la mentalitat per canviar el model. Vendre a través d’internet és un negoci sense barreres però on també et pots enganxar els dits, perquè no pots vendre tota la teva producció. Pots tenir un excedent o sobreestoc de manera fàcil. Per tant, cal invertir en una bona estratègia de comunicació, en una bona campanya de publicitat i en un bon posicionament web.
Per mostra, basta un botó. Com han fet els Miró de Borriana amb les seves mandarines. En el seu web ens expliquen com va sorgir la idea de la venda de la seva producció: “En una d’aquestes sobretaules posteriors a la paella ritual en què va sorgir la idea de destinar la producció pròpia a la venda directa, de saltar els intermediaris, de demostrar que una agricultura artesanal, en la qual el llaurador coneix cada arbre com sap el nom de cada sèquia, pot ser encara sostenible”. Un web que comunica, que empatitza. Amb un bon missatge clau per transmetre. Amb un logo. Amb un concepte creatiu. Amb un disseny gràfic. Amb un blog actiu (que posiciona a Google) on el client o futur client nota que el productor també cuida la seva presència a la xarxa i reforça la seva marca. Ve de gust!

Però no només les mandarines tenen marca. Baixant pel carrer Mandri, tocant a la parada de l’autobús, em vaig ensopegar amb una altra fruita. Una marquesina anunciant caquis. El caqui (allò que quan jo era petita en dèiem palosanto), també de marca. Kakis Persimón, la marca comercial per la qual es coneix el caqui de polpa dura de la varietat de color vermell brillant de la denominació d’origen protegit Kaki Ribera del Xúquer. És un caqui cultivat per eliminar l’astringència: treure-li l’aigua per fer-lo més exportable i durador. La marquesina juga amb l’atracció cromàtica del color blau que transmet calma, confiança, i que en el to fosc representa elegància i frescor. Ens diu: “Has pensat en mobles, doncs no! T’estem anunciant una fruita”.

Fruites de marca a fi que la percepció del consumidor valori molt el producte i els seus beneficis. Buscar l’autenticitat del producte i de la marca que tracta bé els seus clients oferint qualitat, comunicar amb honestedat, actuar amb integritat, ser genuïna i real.

Fruites, també de marca, sí! Menjar 5 peces de fruita i hortalisses al dia era l’objectiu de la campanya “5 al dia” de fa més de 15 anys.

Una mandarina per postres i un caqui a mitja tarda? I, sobretot, que siguin de marca!

 

 

 

 

Els mercats seran sempre nostres

dilluns, 13/11/2017

  • Artur, em faries unes hamburguesetes d’aquelles que li agraden a la Maria? Sí, sí, sense pebre…
  • Camil.la, que em netejaries el lluç per fer-lo arrebossadet. Sí, sí, sense espina ni pell…

El meu carnisser i la meva peixatera. Orgull d’explicar al món on compro. D’això se’n diu anar a la plaça. O ara, més ben dit, se’n diu anar al mercat. Anar a comprar sí, però d’una forma diferent. Compres fetes a mida, amb un tracte personalitzat. El mercat són les persones i la relació que s’estableix entre venedors i compradors.

Els mercats són molt més que llocs on s’intercanvien coses, només pel fet de ser un dels eixos principals de cada barri o del poble, proporcionen a l’usuari experiència de convivència, de trobada, de pertinença. Anar al mercat és molt més que anar a adquirir queviures a canvi de diners… Ja no és un lloc on només van els avis a comprar o a passejar-s’hi perquè a l’estiu s’hi està fresquet i a l’hivern calentó. Trobar el gust perquè t’atenguin, el gust de veure les parades ben arreglades, el gust de trobar-s’hi a gust perquè s’ofereixen i es preparen els aliments de proximitat, el Km 0 al costat de casa.

Barcelona, tot i els canvis experimentats en els darrers anys, segueix sent una ciutat “de mercat”. De mercat, sí, en el doble sentit. Una ciutat que segueix estant a la moda. Amb influència en les tendències internacionals, alhora d’un centre clau per la innovació i el desenvolupament. I una ciutat on els mercats (si no m’he descomptat amb 20 http://www.mercatsbcn.com/)) deixen empremta en el caràcter de la ciutat i els seus habitants. Des de la seva aparició, en edificis construïts expressament per aixoplugar les parades i oferir millor experiència de compra, els mercats s’han convertit en un referent de la vida als barris barcelonins. Podem dir que formen part de l’ADN de la ciutat.

En línia a tot això no és d’estranyar que els mercats es converteixin en punts de trobada per celebrar esdeveniments també propers al barri.

Aquest és el cas d’aquest cap de setmana al Mercat de Sarrià, un mercat amb més de 100 anys d’història. Dissabte al vespre, en mig de les turbulències i desídies que estem vivint, no es va deixar de celebrar l’onzena edició del Tasting Night. Un esdeveniment anyal on l’eix de Sarrià, una entitat que aglutina els diferents comerços i negocis del barri, premia als comerços amb millor trajectòria.

Tasting Night. Un nom amb una marca per un esdeveniment. Tasting Night. Sabràs que gaudiràs dels sabors de la nit… Well done! Sempre m’heu sentit parlar del fet que qualsevol producte o servei, gran o petit, ha de tenir la seva marca. I una marca va molt més enllà d’un logotip.

El Tasting Night, després d’11 edicions té una entitat pròpia i una personalitat ja consolidada.

Tasting Night transmet uns valors com la trobada, l’empatia, fer barri, a més de la delícia de totes les coses que s’ofereixen i es preparen gràcies als aliments de proximitat que podem trobar cada dia a plaça.

Una bona idea ha d’estar ben “marquejada”.

Recorda, siguis gran o petit, conegut o per conèixer, pensa en la teva marca. Aquí et marco 5 punts que hauria de tenir de base qualsevol marca.

  • Una personalitat. Que aporti valor a la teva maca
  • Un nom. Com és evocatiu millor.
  • Un logotip. Atractiu i notori.
  • Un eslògan. Diferenciador i memorable.
  • Uns materials de difusió. Amb creativitat, sí, però amb contingut estratègic.

Ai d’aquella fantàstica campanya de la Núria Feliu dels anys 90s “Vine a la plaça reina, vine al mercat”…  Proposo treballar un concepte nou, molt adequat als temps que estem vivint: “Els mercats seran sempre nostres”. I podríem trucar a també a la Núria Feliu, segur que estaria encantada…

Elsmercats_mailchimp

Molts èxits i pocs llops

dilluns, 30/10/2017

Fa un parell d’anys, no recordo exactament quin dia, em trucava en Toni Coll. Ell és un dels socis de Scene Barcelona, una productora i distribuïdora d’espectacles. Em trucava perquè em va sentir a RAC1 parlant de marques, un dijous del mes de juliol que durant el programa d’El món a RAC1 obrien micròfons per atendre en directe consultes sobre marques.

En Toni Coll em volia conèixer i explicar-me futurs projectes. Li interessava saber de la mà de la nostra consultoria, Mosaiking Comunicació, com caldria posicionar-los i llançar-los al mercat. Li vaig donar quatre pistes. Em va semblar que es quedava prou content. Va anar passant el temps. Vaig anar tenint notícies seves. Em va convidar al Teatreneu a veure el Tribut a Pepe Rubianes. Vam tornar a parlar. Em va dir que un d’aquells projectes que m’havia explicat, aviat veuria la llum… Estic parlant de, si la memòria no em falla, principis de 2016.

Segons sembla, en Toni m’ha anat seguint tot aquest temps, gràcies la meva periòdica newsletter i les xarxes socials. I perquè no dir-ho, algun altre dia m’ha tornat a sentir a la ràdio.

Abans de l’estiu em va fer de nou una trucada. Em va dir si recordava aquell projecte que tenia entre mans. Em va dir que ja era una realitat, que ja no era un somni i que amb dos altres socis, en Josep Maria Galilea i en Xavi Fuster, havien decidit posar-lo en marxa. I que si tot anava bé, veuria la llum abans de Nadal, d’aquest Nadal. Em deia també si volia treballar per a ells i si volia ajudar-los en tot allò que fes referència a la imatge i la comunicació. Li vaig dir que Sí!

Són tres els motius pels quals em vaig posar molt contenta:

  • El primer i més important, el projecte d’una persona propera, es feia realitat. En temps difícils, veure néixer projectes il·lusionats, sempre és una victòria. Per ells, pel mercat i pel país.
  • En segon lloc, perquè el Toni, una persona que havia conegut a través de la meva feina, m’havia anat seguint durant tot aquell temps. Senyal que la meva tasca de continuïtat anava fent efecte.
  • I en tercer lloc, perquè, sense haver treballat mai amb mi, i venint d’una experiència negativa amb un altre col·laborador seu, confiava a ulls clucs el seu nou projecte a Mosaiking Comunicació.

 

El projecte consistia a llançar un teatre a Barcelona. A la zona alta, on no n’hi havia cap. Apujar el teló de l’Aquitània Teatre. I apujar-lo amb tots els sentits.

Aquest passat dissabte a la tarda, el teló per fi apujà amb l’espectacle d’“Els Tres Porquets” del Magatzem d’Ars. I ben aviat (dissabte dia 4) el tornarà a apujar amb el “McGuffin” amb una comèdia de Mònica Pérez, sota la direcció de Carlos Latre i l’actuació de Jordi Ríos i Mònica Pérez. I l’altra setmana, la del 6 de novembre, Luís Pardo estrenarà l’espectacle de psicomàgia “DeMente”.

Una pujada de teló amb tota regla. Amb un esplèndid Teatre del tot renovat (recordeu que estem parlant de l’antic Cinema Aquitània i després La Filmoteca de Catalunya), amb un nou logotip, amb un concepte creatiu molt adhoc pel que s’hi representarà, Teatre amb els cinc sentits, doncs no en manca ni un, un disseny gràfic molt original per ser el disseny d’un teatre, una web molt explicativa i fàcil de navegar, unes xarxes socials noves que comencen amb força i… una bona campanya de difusió. Com ha de ser! Un gran teatre a l’alçada d’una gran marca.

Llarga vida al teatre, molts èxits i pocs llops!

Si vols més informació o venir a tastar-lo, clica aquí:

www.aquitaniateatre.com / Facebook / Twitter / Instagram

La vida és una marca

divendres, 20/10/2017

A casa s’ha espatllat el rentavaixella. Res greu. Tenim mans i tenim el Fairy a punt. Qüestions domèstiques a banda, em torna a tocar rentar els plats. Mentre ho faig em quedo encantada en les bombolles que va fent el sabó. Bombolles de totes les mides, res extraordinari no us penseu, que em porta a recordar l’espectable d’en Pep Bou que fa anys vaig veure.

Entre bombolla i bombolla intento desconnectar. Allò de l’ara i aquí, però no puc. De les bombolles de sabó he passat a pensar en una altra bombolla. La que fa dies que vivim, cadascú la seva. Una bombolla de carn i ossos i una altra de virtual. Les dues cares de l’actual vida. La que toquem i la que sentim, sense tocar-la, la de les xarxes. Els nostres murs de Facebook, el time line de Twitter, els missatges de Whats App o a les actualitzacions d’Instagram les hem convertit en bombolles aïllades on veiem gent amb unes idees polítiques i socials no gaire diferents dels nostres interessos. Veiem allò que ens agrada i amb qui estem d’acord. Fer l’exercici contrari és costós i hi hem d’anar expressament. És culpa nostra? En part sí i en part és culpa dels algoritmes que empren les diferents xarxes socials i les empreses que hi ha al darrera. Ens volen feliços i volen que hi siguem, que hi tornem, que ens hi quedem. Que ens hi passem estona, que sense adonar-nos-en veiem la publicitat per la qual obtenen beneficis. Volen cridar l’atenció. Per tant, ens ensenyen allò que volem que veiem. No descobreixen la sopa d’all, senzillament fan la feina que ha de fer un canal de comunicació. Ingressar amb publicitat i intentar afinar el tret. Si no com us creieu que es financien?
Posar un anunci a tota plana en un diari en paper val una pasta, serà per què cada vegada comprem menys premsa en paper? Una empresa, però, se’ls ha gastat. A El País, donant idees en Mariano i en Carles i citant-los a un hotel per hores. L’anunci l’ha fet una APP anomenada Byhours per cercar hotels. En un cos de lletra més petit aprofita per recordar que tenen més de 2.500 hotels disponibles per hores no per dies com fa la seva competència (allò de l’avantatge diferencial que tants cops en parlo…).
En el time line del meu compte a TW no veig l’anunci, no compro El País. Però sí que escolto la ràdio. Sento la notícia a Can Basté. Tot seguit miro el perfil de l’empresa. Al matí res. Un piulada, a final de la tarda, amb 78 m’agrada, 63 repiulades i només 2 comentaris favorables a la campanya, i no pas de caràcter polític. Ni idea de si les descàrregues de l’APP han augmentat o si s’han llogat més habitacions… La finalitat de l’anunci no és cap altra que promocionar l’APP i per donar visibilitat han escollit un dia clau (un més) pel futur de Catalunya i cridar la nostra atenció.

Potser a algú els pot resultar frívol, potser de mal gust o oportunista, però no traspassa cap frontera de caràcter legal. Han aprofitat el moment per fer soroll. Res nou, un moment vital per a molts per reflectir-ho a la comunicació. El mateix que fan molts usuaris anònims a les xarxes creant gifs, imatges suggerents o gràfiques de convocatòries o de reivindicacions. No entraré en detalls.
A la vida ens podem angoixar, enfadar, divertir i també desconnectar… Les marques ens proporcionen aquestes emocions i moltes més, perquè la vida és una marca.

Amb les mans plenes de sabó, em trobo petant bombolles i amb la mirada de la meva filla que tot rient em diu: “Què, mare, t’ho passes bé?”

Sortirem del túnel

dissabte, 7/10/2017

Dimarts, 3 d’octubre, la meva filla feia 9 anys. La història que s’escriurà d’aquests dies no ho inclourà, però per molts més aniversaris que passin, a casa, aquestes nou espelmes bufades per la Maria entre plors i rialles, les recordarem perquè ho vam fer plegats quan tornàvem de la manifestació de l’aturada general del dia. Vam intentar desconnectar-nos de la realitat, però només vam poder fer-ho el moment del sopar. Sovint ens preguntem si com a pares som uns irresponsables per fer partícips als nostres fills de l’actualitat. Potser sí. Però fer-ho en la seva justa mesura, pensem que és educatiu també. Les coses, com són, sense amagar-se.

Per sort, han passat uns dies, i aquest cap de setmana ho hem celebrat com Déu mana.

Al Tibidabo. A la cua del Tren de la Bruixa, ens vam posar a parlar amb els altres cuaires sobre tot això de la marxa de seu socials (que no d’empreses) de Catalunya. I just en aquell moment em va trucar la Berta (una amiga de la facultat) per dir-me que, si pogués, el Bonet fins i tot s’emportaria les vinyes… Quina millor manera d’il·lustrar  la realitat, a punt d’entrar a l’atracció! Atracció? Per a mi no ho és. Tinc por, tinc por d’entrar al túnel, tinc por de la bruixa, de l’escombra de la bruixa… Però no li diré a la Maria… Haig de superar la claustrofòbia, haig de superar pujar al tren, haig de superar la cara lletja de la bruixa perquè arribarà el moment en què sortiré del túnel! Igual com el nostre país. Sortirà del túnel.
Li vaig dir a la Berta que la trucaria al vespre i en parlaríem. Però, anava donant tombs a tot plegat: és una estratègia, la nova estratègia de la por. Com diu en Xavier Sala-i-Martin, incansablement a Twitter: Dir que te’n vas perquè trasllades la seu social és una manera barata (de fet, és gratis) de seguir l’estratègia de la por. Probablement, el govern espanyol ha pressionat perquè el Banc de Sabadell i CaixaBank, entre molts més, treguin la seu de Catalunya.
Avui els bancs no paguen pràcticament cap impost a la Generalitat que només recapta successions, l’Impost de Societats, l’IVA i l’IRPF es paguen a l’Agència Espanyola, l’AEAT. La Generalitat rep una transferència de l’Estat corresponent a una part d’IVA i d’IRPF. Res de Societats. Si un banc té la seu social a un altre estat (a Espanya, França…) i les seves sucursals són a Catalunya haurà de pagar l’IRPF dels treballadors de les seves sucursals a casa nostra. Pel que fa a l’Impost de Societats haurà de pagar a Catalunya pel fet de tenir-hi un establiment permanent. Ho apunta Elisenda Paluzie (companya meva de carrera) que manté que amb un estat independent recaptarem més impostos que ara fins i tot en el cas d’empreses que hagin traslladat la seu social preventivament.
Les empreses i els bancs que marxin no s’emporten res (les vinyes de Freixenet seguiran on són, igual quel els caixers de CaixaBanc) i la seva seu social pot ser un despatx de 4 metres quadrats amb un telèfon i una persona que l’atengui, Niño Becerra ho va dir en directe a la Cuatro. Si són a un país on la moneda és l’euro, tenen la protecció del Banc Central.

Les empreses del s. XXI estan a qualsevol lloc. O, sabem on tenen les seus socials Google o Amazon? Com els autònoms que tenim el domicili fiscal a un lloc i treballem en un altre. O com els centres de dades de CaixaBank segueixen al Parc Tecnològic de Cerdanyola, comenta Albert Cuesta a Twitter.
És una operació tàctica amb missatge bidireccional: un impacte petit quant a canvi de seu, un impacte gran quant a calmar els inversors.
I com els afectarà en l’àmbit de marca a tots aquests bancs i empreses? Molts Ajuntaments i particulars han tret els diners. Aquest fet té poc impacte en l’àmbit econòmic, perquè no viuen d’això. El Banc de Sabadell només té el 20% del seu negoci a Catalunya. Però, sí que viuen molt en l’àmbit de la imatge, de la marca… Al llarg dels anys, les caixes i els bancs han generat un imaginari. Les caixes d’estalvi SÓN NOSTRES (encara que no m’imagino aquest lema cantat als carrers) un sistema autòcton que des de fa un temps ja s’han carregat. O, ens doldria igual, en lloc de la marca Sabadell fos la marca Sebastòpol? Veieu? Tot passa pel màrqueting… Aquest, però, és el màrqueting emocional. Els nostres cervells es construeixen per la cultura i l’idioma. I el nostre cervell consumeix molta energia i aquests dies està sota mínims. Haurem de tornar als parcs d’atraccions.

Per tant, que ningú no tingui por de tenir els diners al banc. NO cal treure els diners ni patir pels estalvis. Tranquil·litat i sense por. @XSalaimartin

Em sembla que dilluns aniré a l’oficina de Caixabank a mirar com tinc el compte cadascú s’entreté com més li plau. @lluis_llach

Quan ens independentitzem entenc que alguns bancs traslladin la seu a l’eurozona. Però fer-ho ara és un xantatge polític que no oblidarem! @MainatJM

No es cierta la fuga de Freixenet, Gas Natural, Banco Sadadell… Es sólo postureo. No tiene impacto fiscal @Pedro_Arancon

 

 

Bocata de calamares i pa amb tomàquet

dijous, 28/09/2017

Bocata de calamares. T’hi atreveixes?

Símbol culinari de Madriz, del Madrid que acaba en z. L’origen és aquell aliment barat, proletari i ràpid que es servia des de les cuines dels bars de la postguerra i que omplia amb satisfacció oliosa les panxes buides d’aquells dies en blanc i negre.

Avui aquest mol·lusc marí que pertany a la classe Cephalopoda, subclasse Coleoidea, ordre Teuthida, són objecte de pelegrinatge, de guies i d’estudis. Convertit en marca, en marca madrilenya. Submarca de la Marca España.
La primera vegada que vaig anar a Madrid i em van convidar a menjar un bocata de calamares va ser inevitable la pregunta: Calamars a la romana entre pa i pa?. Goma, goma i goma. Goma oliosa i seca. Contradictori? Sí però cert, perquè qui ho va cuinar no en tenia ni idea de fregir, vés a saber en qui oli, i va deixar caure allò enmig d’un pa. Un pa del qual només en conservava el nom!

Deu fer cosa d’un any, vaig llegir que a Barcelona s’hi havia posat de moda, però les versions barcelonines eren més d’autor. Com no podia ser d’altra manera… Tot i que a mi no m’hi trobareu, d’autor o d’anònim: ja se’l poden quedar!

En canvi el pa amb tomàquet, amb tomata, amb tomaca…, que no me’l toquin! Menja de més de quatre segles d’antiguitat, i amb tant temps que encara no hem après a fer-ne una marca!!! Tal com els japonesos amb el sushi, els curris dels hindús, els italians amb les pizzes, els francesos amb les crêpes, els frankfurts dels alemanys o les hamburgueses dels americans. I ara els pans de pita o las fajitas mexicanes. Ho tenim tan integrat a les nostres taules que pensen que una menja tan senzilla l’ha de conèixer tothom, en canvi una bona part dels habitants del món mundial no saben què carai és. Ara que tenim tants visitants de l’estat espanyol potser en podríem fer una campanya, juntament amb els clavells. Però em sembla que no estan per gaires romanços… A Madrid no és estrany trobar el cartell de Tenemos pantumaca. Un pa que no serà mai sucat, serà pintat. Perquè sucar no és ni mojar, ni untar. L’art de refregar un tomàquet per sobre del pa és ben nostra.

No sabem qui va fer el primer pas amb aquesta menja i per això no ha passat a la posteritat d’una manera identificada. Aprofitem el moment ara que el món ens mira! Transmetem l’alegria del pa amb tomàquet. I, els calamars? A la romana i com a molt unes gotes de llimona! Que per mans olioses ja n’hi ha prou amb les de la Meseta. Cadascú allò que és seu…

I fins aquí, no sigui que ho llegeixin a fiscalia.

Quan la simplicitat és gran

dijous, 14/09/2017

Un es pot imaginar un grup de gurus amb l’esquadra i el cartabó dissenyant les grans avingudes del planeta i donant d’alta i de baixa a empreses que embadalits per la globalització proven sort arreu del món. Aquest és el cas del nou fitxatge per Barcelona, Uniqlo. Una marca japonesa de roba que té un nom impronunciable, que es compara amb un Zara o un Mango, i que ha aconseguit fer-se un forat entre l’elit de les botigues del passeig de Gràcia. Per què aterra? No hi ha prou marques de roba? Suposem que aterra perquè hi ha quelcom que la fa diferent. Més enllà de tenir un model definit de negoci (ven roba casual, bé de preu i d’alta qualitat) ha aconseguit generar expectació i ganes d’entrar-hi.

I com? Amb la seva publicitat. Amb la seva comunicació. I no ho negaré, amb un bon pressupost. La roba casual i bé de preu, acostuma a estar associada a la mala qualitat (sovint només dura una temporada), aquí Uniqlo agafa aquest desavantatge i el converteix en el seu tret diferencial. Allò que es simple aquí és gran! Però si algú ens diu que anem a comprar a una botiga perquè ven roba casual i de qualitat, així tal qual, hi aniríem? Probablement no ens ho creurem. Així que dissenya una estratègia de comunicació pensada al mil·límetre que permet aconseguir l’objectiu de donar-se a conèixer i posicionar-se d’una determinada manera. Única. Diferent. Fins i tot la fa “ideal”.

Moltes marques cerquen models únics per a parlar de la seva roba i dels seus dissenys. Uniqlo, en canvi, ha donat un valor afegit a la “cerca” i ha aconseguit que el futur comprador s’emmiralli amb el/la model, que és del carrer, com nosaltres. Gent Real. Com tu i com jo. Per això no ha triat una sola cara, sinó que ha definit el seu amplíssim target (públic objectiu) amb 7 cares que representen una estètica, una edat i una manera de ser. Una manera de dir roba per a tots els gustos i roba per a tots, però subtilment, inspira professionalitat i qualitat. I aspiracionalitat. Si ells la porten, jo també la vull portar..

Carles Puyol, Verónica Blume, Àlex Monner, Greta Fernández, Óscar Tusquets, Amaia Arrazola, Laura Put i Johann Wald són els rostres escollits per la marca per a la seva campanya de llançament. Al web, no només podem veure les peces ideals dels escollits, sinó que ens regalen els seus racons preferits de la seva Barcelona. Tot un pack ideal.

En resum, aquesta ha estat la seva estratègia: un estil cosmopolita dins d’una ciutat cosmopolita, Barcelona. La roba en qüestió és de qualitat i fashion, per tant, trien el lloc que doni prestigi i moda, Passeig de Gràcia. Saben quina és la millor carta de presentació amb un únic missatge: roba de qualitat per a tothom, però dit d’una manera diferencial i única: la simplicitat millorada. I amb una manera diferent d’explicar-ho: amb personatges reals i identificables i professionals de qualitat en els àmbits que representen, situat a Barcelona (Love brand) i generant expectativa (des del gener que ja sona tot això…)

I així van fent xup xup fins el proper dia 20 de setembre que el brou estarà llest per servir. I, molt em temo, que la benvinguda es farà a càrrec dels seus ambaixadors.

Quan algú diu que tot està inventat, probablement té raó, però si s’aconsegueix explicar-ho d’una manera diferent, allò que ja estava inventat, sembla nou i, fins i tot, fa olor d’acabat de fer. Simple de dir, sovint complexe de fer creure…

1 de setembre. Sant Tornem-hi

divendres, 1/09/2017

Sant Tornem-hi: expressió que hom usa per a manifestar decisió i ordre de reprendre una acció. Sant que no trobem al santoral però que cada dilluns lloem amb excel·lència i que a la tornada de vacances és el moment adequat per posar-li una espelmeta.
Després d’aquest apunt de l’expressió més en boca aquests dies, ens preguntem tots plegats: Què? Com ha anat això? I la tornada? Plena de bons propòsits? Quins? Has recuperat la llista de primers d’any i has revisat quins punts encara no has complert?

  • Apuntar-me (o tornar) al gimnàs.
  • Practicar Mind Fullness.
  • Tornar a l’acadèmia d’anglès.
  • Deixar de fumar.
  • Llegir un llibre al mes o si més no començar-lo.
  • Anar a córrer 3 (2, 1…) cops per setmana.
  • Deixar el cotxe a casa i anar en bici.
  • Fer abdominals cada matí.
  • Alimentar-me de forma sana i saludable en cos i ànima.
  • Comprar de proximitat i emportar-me el carro per no haver de fer servir bosses.

Bons propòsits. Comença el curs i tornen els bons propòsits. Sort en tenim que quan comencen noves etapes, ens trobem plens d’energia i optimisme i és llavors quan ens plantegem fer coses noves que ens aporten beneficis pel cos i per l’ànima.
Ara, que tenim les piles carregades i que ja hem tornat d’unes merescudes vacances, és el moment de fer bons propòsits, però els reals.
I si a més de perfeccionar l’anglès i d’alimentar-te de forma saludable, penses una mica en la teva marca? Som el que mengem, oi? També som el que comuniquem.
Quins bons propòsits tens per a la teva marca en el nou curs que comença?

En 10 punts et vull ajudar a fer una reflexió i a partir d’aquí, com diuen els anglesos, “Up to you”.

  1. Tingues clar que véns a fer al mercat. Qui ets i quina necessitat vols cobrir. Defineix  molt bé què vols satisfer.
  2. Com és qui t’ha de comprar. Identifica el teu client. Defineix-lo i mira on trobar-lo.
  3. Quin benefici ofereix el teu producte o servei. Què té o fa de bo per satisfer la necessitat del teu públic objectiu.
  4. Per què jo i no el del costat. En què ets diferent i quina és la teva proposta de valor, altrament dit, avantatge diferencial.
  5. Resumeix-ho en un missatge clau. A poder ser diferenciador i únic.
  6. Sigues notori i crea el teu elsògan. Memorable, notori i creatiu.
  7. Crea la teva identitat de marca. Nom, logo i eslògan. Un trio infal·lible.
  8. Difon-la. Prepara un bon pla d’acció adhoc amb els teus recursos.
  9. Comunica-la. Si la idea és bona, i la campanya està ben feta, s’escamparà com l’escuma.
  10. Què fas i què no fas. No et miris el melic i estigues alerta del teu voltant.

I si veus que necessites ajuda… Xiula! A Mosaiking Comunicació amb molt de gust t’acompanyarem.
Avui és 1 de setembre. Avui és Sant Tornem-hi i cal celebrar-ho. I que per molts anys hi puguem tornar!

Piles carregades

divendres, 25/08/2017

 

Piles carregades. Estem arribant al final de les vacances, un final que és un To Be Continued. Perquè seguirem vivint. Tot i el que ha passat aquest estiu, seguirem vivint per aconseguir un món més just, un món de pau, un món de respecte.

Si tornem a les idees de Mosaiking Comunicació per aquests dies, us proposo encarar el nou curs amb unes pistes:

  • Buscar atmosferes netes, no només les dels espais urbans.
  • Dedicar prou temps a dormir i a descansar.
  • Manifestar emocions, expressar pensaments i mostrar sentiments.
  • Treballar alhora que gaudim de la vida.
  • I per últim, comunicar-nos. Dir-nos les coses. I dir-nos-les el millor que sabem. Personalment, o de forma virtual, però amb respecte i serenor.

Tot i que, com us deia abans, aquest estiu ens quedarà gravat al cap i al cor, la vida segueix i les
recomanacions que us hem anat proposant al llarg d’aquestes setmanes poden revisar-se al llarg dels mesos vinents. Com per exemple visitar una exposició o veure un museu. O passejar, caminar, pensar o sentir…, ben a prop de casa segur que hi ha una zona verda, un petit racó on poder-nos re oxigenar sigui o no amb un mantra. Escapar-nos amb la parella, un parell d’hores ni que sigui: anar al cinema, a un restaurant petit per descobrir, compartir una passejada en bicicleta. Arribar a casa i fer un petó a qui trobes rere la porta, llegir un bon llibre, seguir un blog que ens recomanen, compartir una llista de Spotify…

Hem traçat un camí, un camí compartit on hem pretès i hem intentat recuperar-nos de l’esforç físic i mental de l’hivern per carregar piles i encarar el nou curs amb ganes, il·lusió i, si m’ho permeteu, sense por. Això sí que ningú pensava que ho hauria de tenir present un cop acabades les vacances… I sí, sí que sabem que serà possible al 100% perquè a casa nostra som gent de pau.

 

Som-hi! Aprofitem els darrers dies! Bon final d’estiu!

Càrrega 4: Respira i Vigila

dijous, 17/08/2017

RESPIRA I VIGILA

Està comprovat que les situacions estressants fan produir adrenalina, intensifiquen l’estat d’alerta i la tensió muscular augmenta. Un dia rere l’altre ens carreguem, ens tensem, acumulem toxines.
L’estiu és un bon moment per fer neteja, per fer dissabte. Però relaxar-nos no vol dir abandonar-nos, sinó estar vigilants de nosaltres mateixos. Relaxar-nos comença per respirar. Respirar a consciència per treure’n profit. Que respirar, respirar ho fem a tot moment, si no malament anem. Obvi.
Per aconseguir un estat de pau, de serenor, que ens ajudi a començar ben forts el nou curs, us proposo una relaxació basada en la respiració profunda.
És una bona estratègia, senzilla i potent a la vegada, per asserenar el cos i començar el setembre a tope.

Aquí una relaxació fàcil alhora que profunda basada en la respiració:
1      Estira’t en una superfície plana o seu en una cadira.
2      Col·loca’t una mà sobre el melic, i l’altra mà sobre el pit.
3      Inhala lentament, inflant el ventre, a la vegada que comptes fins a 2.
4      Mantenint l’aire als pulmons durant 1 segon.
5      Exhala, lentament per la boca, fent que el ventre baixi, comptant fins a 4.

Una publicista que us recomana respirar per relaxar-te, sí! I si us ho recomano, és perquè jo també ho faig. El meu claim de l’estiu (copiat de Free Damm), per continuar, atura’t.
Guarda’ls per aplicar-los la resta de l’any. Proposa-t’ho!
I per relaxar-te respirant aquests dies encara de vacances, que en quedin molts o pocs,
són v a c a n c e s,  des de Mosaiking Comunicació aquesta setmana et proposem una escapada en parella, cinema clàssic i un mantra.

Aprofita les vacances per aturar-te, respirar i desconnectar.

Tres recomanacions per la setmana:

UN RESPIR AMB UNA ESCAPADA EN PARELLA
MOMENTS ÚNICS AMB CINEMA CLÀSSIC
REOXIGENACIÓ AMB UN MANTRA