Visca la Revolució

divendres, 12/05/2017

… La gallina ha dit que no, visca la revolució… Ja ho deia Lluís Llach l’any 1976…

Ahir vaig anar a fer una “revolució”. Com si m’hagués anat a fer el cap, el que deien “antes” les àvies quan anaven a la perruqueria.
Cada dia des de Mosaiking Comunicació revoluciono el que puc i el que em deixen. No us emocioneu que encara no ha arribat el dia de la gran revolució! Falta menys… De mica en mica s’omple la pica, i de gota en gota s’omple la bota.
Ahir vaig ser una de les convidades del programa Revolució 4.0 de Catalunya Ràdio que presenta i dirigeix la Xantal Llavina. L’emissora pública que dirigeix Saül Gordillo, ha apostat per ampliar la seva graella de programes digitals. Un programa en digital i sobre el món digital. S’emet els dijous i gira al voltant de l’emprenedoria, la innovació i la transformació digital d’aquesta quarta revolució industrial que estem vivim, anomenada ja Indústria 4.0.
En aquest cas, m’hi va convidar el president de la CEEAC (Cambra d’Emprenedors i Empresaris, Associació Catalana), l’Alexandre Gonzàlez, un dels col·laboradors del programa amb la secció Emprèn Internet. Un home que desprèn emotivitat i actitud positiva ja des del primer contacte. Des de l’Associació que presideix, fan un acompanyament integral dels emprenedors en el desenvolupament de projectes per part de professionals en actiu i amb experiència.
Tornem al Revolució 4.0? De què vaig parlar? Del que sé (o del que crec que sé) i del que m’agrada. No podia ser d’altra manera. Del com i del perquè vaig decidir dedicar-me a aquesta feina.
El Cogito, ergo sum (Penso, per tant sóc) de Descartes aplicat al món de la publicitat de la petita empresa i de l’emprenedor: M’anuncio, aleshores existeixo. I com Mosaiking Comunicació t’hi pot ajudar (encara que siguis petit, sí), perquè tot sortint de la meva particular zona de confort (bon sou, estabilitat…) vaig passar a ser una emprenedora més. Cosa gens fàcil en aquest país, compensada per les satisfaccions i la qualitat de vida que dóna. Qui millor que Mosaiking Comunicació els pot entendre?
A mitja entrevista, vaig rebre la consulta d’un particular i revolucionat Òscar Dalmau 4.0 que ha muntat una botiga de confitura de bolets: ‘El rovelló ensucrat’. Si voleu saber quin ADR li va realitzar Mosaiking, no t’ho perdis… Escolta-ho a: http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/revolucio/com-ajudar-les-pimes-a-fer-una-bona-marca/audio/962155/

Captura de pantalla 2017-05-12 a les 9.06.40

Explica’m la teva història…

divendres, 21/04/2017

 

Ahir vaig anar a una presentació d’un nou projecte. Un projecte fascinant. Un projecte pioner que, si funciona, revolucionarà el món educatiu. Quina pena que el relat, la presentació, espatllés la màgia de la iniciativa. Dues hores, al vespre (quan un ja està cansat), amb el presentador no indicat i amb una forma de presentar de les de tota la vida. La d’anar narrant un power point. Amb entusiasme, això sí, però sense cap mena d’enginy ni de màgia. Sense ser diferencial. Sense captar l’atenció de la sala…

La capacitat d’explicar, relatar, escriure històries, així com l’art associat a aquesta capacitat, és d’allò més antic… És l’art de connectar emocionalment mitjançant un relat, i deixar que t’arribi al cor, al cap i a l’esperit. Quan ho apliquem a les marques, és el que se’n diu storytelling. L’explicador d’històries. La marca es converteix en la protagonista d’una història on ens explica què és i què pot fer per a tu. En forma de conte, d’història, de pel·lícula. Amb un argument i un fil conductor que faci atractiu tot el procés. Ja no estem en temps d’anuncis, estem en temps de storytelling que, resumint, repeteixo, és l’art d’explicar la història de la teva empresa. És l’art d’arribar a la teva gent d’una altra manera.

Ja no és suficient vendre un producte, un servei o un projecte. Cal vendre les emocions i les sensacions que aquest ens transmet. El storytelling neix per connectar i empatitzar amb el teu interlocutor d’una forma diferent. No vol dir que ens carreguem les altres formes d’arribar al client, a l’usuari final. Força de les històries que expliquen algunes empreses són pura màgia. Des de presentacions de producte, anuncis o vídeos corporatius, memòria d’empresa, pàgines web o projectes educatius. Si us plau, explica’m un conte! Motiva’m, espanta’m, engresca’m, impacta’m, impressiona’m…!
Per descomptat, per a les grans empreses també, però sobretot per a les petites, que són les més mancades d’altres recursos i de grans pressupostos. Les marques entrellacen la publicitat emocional amb el storytelling, creant una barreja de sentiments en el consumidor que fan que aquest recordi la marca amb facilitat, creant connexió, confiança, augmentant la viralitat perquè com que és una història fàcil de seguida tenim ganes d’explicar-la a la parella, al company de feina…, per si encara no l’han vist i ser el primer. I si ets actiu a les xarxes socials segur que compartiràs l’anunci amb l’etiqueta que la mateixa marca ha ideat. Feina que li fem a la marca! Simplement si expliques una bona història, atrauràs el consumidor final. Vindrà solet. Com els ratolins amb el flautista d’Hamelin… Comprem l’emoció que ens fan sentir i el significat que té per a nosaltres tenir una mica d’aquella o altra marca.

Un dels grans mestres de tots els temps en storytelling ha estat Steve Jobs. El fundador d’Apple sabia com ho havia de fer per diferenciar-se. Quan va presentar l’iPod al món va dir: “iPod, milers de cançons a la teva butxaca”. No ens va dir ni què era ni quina quantitat de megabytes tenia, sinó l’ús que en podríem fer d’aquell aparell…

Quina és la teva història? Me l’expliques? Vols que t’ajudi a construir-la?

P.S. Us deixo aquest meravellós storytelling gràfic, on s’explica com sortir de la zona de confort… https://www.youtube.com/watch?v=40mbsKBSWwY

 

El “cuentu” de l’Estrella Damm

dilluns, 3/04/2017

Fem una cervesa? Tothom pot fer una cervesa! El nou anunci d’Estrella Damm, La Recepta, a través de dos amics que juguen entre la realitat i la ficció de l’anunci, ens explica com es pot fer la beguda daurada. Sembla fàcil tot plegat! Fer l’anunci, fer la cervesa, fer d’actor… La frase (en català) té doble sentit i és l’excusa perquè el guió avanci.

No serà que… Estrella Damm davant la proliferació de petites cerveses artesanes ens vol dir que no cal elaborar-les, que el més còmode és obrir la nevera i obridor en mà, fer una cervesa. Que ells ja ens les fan des de 1876. Fa unes setmanes, Heineken també desvetllava davant la premsa quina és la seva recepta. El “fins aquí puc llegir” que fan servir les grans marques per comunicar autenticitat, feina ben feta i compromís des de… Buf! La tira! O potser de petits, a casa no vau intentar fer crema de cacau amb “leche, cacao, avellanas y azúcar”…? No cal que m’he n’expliqueu el resultat. El conec. Sí, jo també #hoconfesso.

Em qüestiono si en castellà el “¿Qué hacemos luego? Nos hacemos una Damm” té el mateix doble sentit que en català.
Aquest curt o clip -una mica llarg pel meu gust- del fill de Fernando Trueba i Cristina Huete, Jonás Trueba i sota la direcció artística d’Oriol Villar, nou Premi Nacional de Publicitat i amb tres actors impecables de tots coneguts, principalment pel públic català, amb banda sonora excel·lent i paratges mediterranis no podia deixar de ser un èxit. L’anunci que fa preguntar-nos si és que no hi haurà l’espot, el de tots els estius, amb cançó inclosa. Sí, tothom tranquil! L’empresa ja té encarrilat el proper. Aquest només ha estat el llúpol a la boca.

Ara ja no estem en temps d’anuncis, estem en temps de storytelling que és l’art d’explicar la història de la teva empresa. Curiós que Estrella Damm hagi comptat amb el mateix director artístic que els anuncis de Casa Tarradellas. Les marques entrellacen la publicitat emocional amb el storytelling, creant una barreja de sentiments en el consumidor que fan que aquest recordi la marca amb facilitat, creant connexió, confiança, augmentant la viralitat perquè com que és una història fàcil de seguida tenim ganes d’explicar-la a la parella, al company de feina…, per si encara no l’han vist i ser el primer. I si ets actiu a les xarxes socials segur que compartiràs l’anunci amb l’etiqueta que la mateixa marca ha ideat. Feina que li fem a la marca!

Comprem l’emoció que ens fan sentir i el significat que té per a nosaltres tenir una mica d’aquella o altra marca. El primer mestre en storytelling va ser Steve Jobs perquè sabia com ho havia de fer per diferenciar-se: quan va presentar el primer iPod no ens va dir quina quantitat de megabytes tenia, sinó la quantitat de cançons que podríem portar a la butxaca. No cal un pressupost de màrqueting com Apple. Si saps explicar la teva història de forma impactant, i d’una manera única et guanyaràs el respecte i la fidelitat dels teus clients, i el teu negoci creixerà.
Què, m’expliques un “cuentu”? I si vols des de Can Mosaiking t’hi ajudem.

Pèls de punta o l’estratègia de comunicació

dimecres, 22/03/2017

Els pèls de punta se’m van posar al cap de cinc minuts d’entrar a una perruqueria de Requena (València). El local es veia trist, buit, sense ànima, sense color. Hi havia algun pòster a la paret, arrugat, mal penjat, tort. Hi havia una placa fora, a la porta del carrer,  que hi deia “Salón de Belleza” (la B estava torta, mig caiguda), sense cap altre nom. Sense cap missatge. A mi em semblava una perruqueria normal i corrent. De barri. En aquest cas, de poble. De les de tota la vida. Ara, altrament dites, Saló de Bellesa.
Si el nom fa la cosa o la cosa fa el nom, aquí vindria a tomb. Per Saló de Bellesa podríem entendre que no només et fan el cap (com deien abans les àvies), també et poden fer manicures, neteges de cutis, depilacions… i, en aquesta perruqueria, ja us dic jo que anaven justets de feina i de tot.
Quina mania en canviar els noms. A mi el mot perruqueria em sona bé per un una perruqueria. Queda molt clar que s’hi ofereix. Per pentinar-te o tallar-te el cabell, jo vaig a la perruqueria. Tampoc acabo d’entendre perquè als barbers d’abans ara se’ls diu perruqueries masculines. Tot i que ara hi tornen. Però crec que més per arreglar barbes que cabell…
Per on anàvem? Ah, sí, que se’m van posar els pèls de punta un cop ja era dintre i no podia marxar. Bé, poder sí que podia, és clar. Però la meva anada a la perruqueria era una urgència. Estava fora de casa. Havia plogut. Tenia un sopar important de feina al vespre i no portava assecador.
A l’establiment, al “Salón de Belleza”, hi havia una tímida noia rossa amb el cabell molt curt, mal tallat i mal tenyit. Vaig preguntar per la mestressa i amb un to fora de lloc em va dir que no hi era. Després, va resultar ser que la mestressa era la seva mare i que la noia estava d’aprenenta. El que primer em va semblar timidesa, ja que no em va dir ni bona tarda, resultà ser mala educació. Sense adonar-me’n ja estava amb el cap en remull sense haver-li dit gairebé ni què volia fer-me. Mentre ella fregava el meu cuir cabellut (de massatge res de res) jo pensava com havia anat a parar-hi. Quines estirades de cabell! Volia aixecar-me, però no em vaig atrevir. Em vaig quedar i em va “pentinar”.  La noia, la que no se m’havia presentat ni m’havia dit gairebé ni bona tarda, va acabar la seva feina. Em va fer una mica el que va voler sense donar-me massa opcions. Ja que hi era, hagués aprofitat per tallar-me les puntes, però em va dir que no calia. En un no res, vaig sortir d’allà amb la ratlla al mig, diria. Pentinada, sí; però no satisfeta. Em va pentinar, sí, però:

  • Anar a la perruqueria és només sortir pentinada?
  • O hauria de ser molt quelcom més?
  • Vaig tenir una sensació positiva del servei?
  • De l’estada a la perruqueria?
  • Va ser una experiència agradable?
  • Hi tornaria?
  • Recomanaria aquella perruqueria?

La resposta a cadascuna de les preguntes és NO, NO, NO, NO, NO, NO i NO.  Set NOs.

Què havia de fer aquella perruqueria? Doncs de moment posicionar-se. Definir quin valor donar als seus clients. Definir la seva proposició de venda: per què anar a la seva perruqueria i no a la de la cantonada.
I tot això, dir-ho d’una forma notòria, memorable…
Res més que l’estratègia de comunicació de base. La mateixa que pot tenir una multinacional, també l’ha de tenir una petita empresa o un petit negoci.

Si vols saber com s’acaba el capítol, hauràs de llegir el llibre que estic escrivint i que, si Déu vol, sortirà publicat passat l’estiu.

Entre tant, si vols un cop de mà amb la teva marca, també em pots contactar i en parlem!

Sabina, una marca a peu de carrer

divendres, 10/03/2017

#loniegotodo

Tranquils que no haig de testificar en cap dels judicis que estan a la primera plana de tots els mitjans. Ahir em vaig beure l’enteniment i vaig volar cap a Madrid. Em vaig posar a prova i a banda de volar, em vaig passar tota la tarda Sota Terra. No vaig visitar ni El Prado, ni em vaig passejar pel Retiro, ni vaig anar a menjar huevos estrellados a Casa Lucio. Ah! I encara que ganes no me’n van faltar hi vaig anar sense cap identificació blaugrana, tot i que a la meva expressió s’hi intuïa la il·lusió de la nit viscuda i de les poques hores de son.
Vaig anar a passar la tarda al metro! Sí, tal com ho llegiu. Els que em seguiu sabreu que m’agrada i molt en Joaquin Sabina. Avui, 10 de març, en Sabina torna després de set anys sense publicar cap disc nou, ho fa amb Lo Niego Todo i com s’acostuma a dir, ho fa amb més força i més renovat que mai. Ho vaig poder comprovar ahir. Vam ser molts els que no vam poder controlar les ganes de descobrir totes i cadascuna de les cançons que s’amaguen en aquest disc, i per això el cantant ha volgut fer-se amb els carrers i el Metro de Madrid per oferir una estrena exclusiva de tot el disc: 12 cançons i 12 línies de metro.
N’he llegit critiques, per descomptat, de si la ciutat ha estat al servei de la promoció discogràfica, però a mi a banda de ser-ne fan i portant-ho al meu negociat ho he trobat brutal. Els professionals de la indústria de la música han de mantenir-se sempre al dia sobre les noves tendències, xarxes socials i eines que puguin significar una bona via de promoció per als seus artistes. Cada vegada és més difícil sorprendre a tothom, la indústria discogràfica ha de generar emotivitat i tornar a reivindicar el fenomen fan davant del fenomen descàrrega il·legal. Per aquest mateix fet, recordarem el cantant Dani Martin que pujat en un bus també va recorre els carrers de Madrid per fer promoció. On estaràs més a prop dels teus fans si no és al carrer? També ho van fer Paul McCartney, U2 en viu al Metro de Nova York i, un dels concerts més recordats de la història: els de Liverpool es van pujar al terrat de l’edifici d’Apple Records a Londres, on estaven gravant el seu últim disc, Let it be. O Steven Tyler, el líder d’ Aerosmith que va fer-la grossa sense voler a Moscú. Repassem també les aparicions de Bruce Springsteen, The Rolling Stones, l’ ex-White Stripe, Jack White o Chris Martin de Colplay que van sortir pels carrers de Sydney com si fossin músics de carrer. Quan els van reconèixer, els fans es van sumar a la festa, i així va néixer el videoclip de Sky full of stars. Muntatge o no, tot és vàlid per portar la cultura a la gent que a la fi és qui l’ha de fer seva.

La meva il·lusió hagués estat trobar-me el cantant a l’última cançó…

De tornada cap a Barcelona, a l’últim vol, cansada i entusiasmada em vaig adormir tot el viatge. Em va despertar l’hostessa de vol, tot donant-me un bombín i amb una nota que deia: Marta, a partir d’aquest divendres 10 de febrer, cada vegada que a Twitter usis els hashtags #LoNiegoTodo o #Sabina apareixerà automàticament un emoji dissenyat exclusivament per a l’ocasió.

Nota: menys la remuntada, tot ha estat un somni.

Jo no hi seré, però en tornaré a treure profit

dimarts , 21/02/2017

Mailchimp_ MWC17

Acaba de néixer en Pere. Un nen del segle XXI. Entre les seves mans encara no hi té un mòbil, no passarà gaire temps que en tindrà un, ni que sigui de joguina. De fet, un dels primers regals ha estat un mòbil de peluix. A mesura que en Pere es faci gran, la indústria del mòbil ja no el sorprendrà com ho ha fet a la majoria de nosaltres des de ja fa anys.

Des del 2006, a Barcelona se celebra el 3GSM, ara Mobile World Congress. Molt pocs imaginaven que aquesta indústria es convertiria en el gegant que és ara. Per a la Ciutat, aquesta fira significa un gran impacte econòmic i turístic que dura tot l’any i que ha comportat la creació des de zero d’un sector que busca canviar el model productiu. El MWC m’atreviria a dir que ja forma part de la marca Barcelona.

Una de les principals característiques diferencials de la fira és el perfil del visitant: més del 50% dels assistents són alts càrrecs directius majoritàriament d’altres països. Hi acudeixen grans empreses del sector com Google, Samsung, Ericsson, Huawei, Intel, Sony…
I pels petits, què tenim? L’impuls de les empreses emergents ha implicat que paral·lelament al MWC s’ha creat un congrés per a emprenedors i inversors, el 4YFN (4 Years From Now) i que ja forma part del MWC donat el seu creixement. Aquesta edició preveu una assistència de 20.000 persones.

No sóc cap comercial ni del MWC, ni molt menys del 4YFN, però busco l’interès que poden tenir aquests dos congressos pels més petits.

Com que entenc que molts dels petits no us podeu permetreu l’entrada (jo no puc), us proposo 4 pistes de com treure’n profit sense ser-hi. I amb temps, queda just una setmana perquè ho puguis planificar amb uns dies…

1-    Segueix el Congrés i totes les seves Xarxes Socials. Ben segur podràs generar contactes sense ser-hi a través del #MWC17.

2-    Investiga en la llista dels Expositors. Potser hi ha alguna empresa que et pugui interessar i pots contactar-la ara per veure-la algun moment de la setmana vinent.

3-    Vés  a l’apartat de les Presentacions i descarrega’t les que siguin obertes. Un cop fetes, les van penjant a la web. Hi trobaràs contingut interessant sobre comunicacions i l’entorn digital.

4-    Entra a l’esdeveniment 4YFN i cerca informació relacionada amb Start-Ups. Potser t’interessa plantejar el fet de ser-hi en la pròxima edició. Des de Mosaiking ens ho vam plantejar. O no creieu que la comunicació també ha canviat de paradigma? La comunicació ha evolucionat molt des de l’aparició de les noves tecnologies. Bé, això ja seria un altre article.

Recorda, del 27 de febrer al 2 de març. Segueix-lo i aprofita’l sense ser-hi. Jo no hi seré físicament, però en tornaré a treure profit.

A cop de marca

dimarts , 7/02/2017

Ens passem el dia envoltats de marques, parlant, comprant marques. Segurament, com que hi estem tan acostumats, ni tan sols ens fixem en com d’importants acaben sent en el nostre dia a dia. Les grans, però també les petites.

Per això, des d’El Matí de la República, de la mà d’Eric Bertran, han confiat a donar llum (i de forma continuada) a un projecte que fa temps que tinc al cap. La posada en marxa d’un Consultori en directe, on pugui respondre, també en directe, dubtes i qüestions relacionades amb marques i publicitat. El mateix que fem des de can Mosaiking, però ara, en directe, des d’una ràdio.  Vaja, com l’Elena Francis, però en publicitat.

Perquè tots tenim alguna cosa a dir de la nostra marca! Sigui gran o sigui petita. S’ha acabat allò de pensar que la publicitat és cosa només dels grans. Ni parlar-ne! Al contrari, pels petits fins i tot m’atreviria a dir que més que un dret, és un deure. Si no definim com crear la nostra imatge i la difusió per arribar als nostres clients, estem perduts.

Si jo dic Marta Royo Espinet,  vull que em considerin una publicitària de proximitat, assequible, fàcil de trobar. Que els ho faig fàcil, sense complicacions… Bona professional per descomptat (com mil d’altres) però el meu valor afegit, el meu avantatge diferencial és la proximitat i la vocació de servei. Els meus clients són tan meus que gairebé formo part de la seva empresa…

També m’agrada mostrar-me com sóc. Tant al meu web i com a  les meves comunicacions: extravertida, catalana, indepe, del Barça, m’agrada llegir i estar amb la família.

La meva proposició de venda seria: Marta Royo Espinet, la publicitària que et fa fàcil la publicitat.

Creieu-me, la publicitat, amb l’objectiu bàsic de comunicar el què fem, de la millor manera possible, al nostre públic objectiu, és bàsica per tot nou projecte. No té cap sentit fer obres a un negoci, canviar el local de la nostra empresa, fitxar un nou director financer o llençar un nou producte si no tenim clients. I sabeu quina és la millor forma d’arribar als clients? Amb una bona imatge i amb una bona campanya de publicitat, encara que us soni a tòpic és així.

Si tornem a ”A Cop de Marca”, avui hem fet el primer programa. Clickeu aquí i el podeu escoltar a partir  d’1h 47’. Hem contestat dues consultes en directe i, a més hem explicat, a grans trets, el cas pràctic d’una perruqueria de barri.

Serem en directe un dimarts al mes a dos quarts d’onze.

Ens podreu contactar al telèfon del programa (934685555) o per xarxes socials al FB o al TW d’El Matí de la República amb l’etiqueta #acopdemarca.

Som-hi! Amunt les marques!

Logo A cop de Marca

Jo em dic Marta, i tu?

divendres, 27/01/2017

Jo em dic Marta i la meva empresa es diu Mosaiking Comunicació. Encantada novament de saludar-te. Pensaràs, què diu aquesta ara? Si ens coneixem de sobres… Ho entenc.

Avui us vull parlar de noms, però no de noms de persones, sinó de noms de marques. De fet, et vull aconsellar en el nom de la teva marca, si tens entre mans un projecte per crear o tens al cap canviar-hi el nom.

I a què treu cap? Doncs al fet que l’altre dia ens va venir a veure un client potencial amb un projecte fantàstic, nou al nostre país, per preguntar-nos si els podíem ajudar a pensar el nom. De moment el nom. Curt i ras. No la marca, que seria quelcom més ampli com ja sabeu, doncs la marca incorpora altres coses a banda del nom, com els valors, l’eslògan o el logotip, sinó el nom. El naming com diem els publicitaris.
Una de la feina dels publicitaris és la de crear noms. En crear mots o expressions que ressonen i que a la llarga esdevenen marca i negoci. Segur que us en venen algunes al cap tot jugant amb el llenguatge.

Xerrant, xerrant (ja sabeu que m’encanta xerrar) els hi vaig exposar els 5 trets més importants que per mi que ha de tenir un nom. I he volgut compartir-los amb vosaltres.

Sabeu que, a voltes, tenir un bon nom, pot ser la diferència entre tenir èxit no tenir-ne?

  1. Busca un nom sonor: Digues-lo ben alt molts cops. Evita les cacofonies o dificultat de pronunciació. Si triomfes, la teva marca pot ser mencionada als mitjans de comunicació, entre les persones i ha de sonar bé.
  2. Pensa en un nom evocatiu: Quan el diguis, de seguida s’intueixi de què va el negoci.
  3. Intenta que no sigui genèric: Diferenciat ja en el nom. No vulguis arribar a tothom. Intenta comunicar quelcom relacionat amb el teu negociat i que arribi al teu client potencial.
  4. Vigila amb el 2.0: No saltis lletres ni facis faltes d’ortografia. El teu nom ha de durar temps, i ha de ser memorable en tots els entorns, no només en el 2.0
  5. Evita les inicials: Tot i que hi ha grans marques que han triomfat amb les seves sigles, la veritat és que són poc atractives I difícils de recordar.

En el meu cas, el mot Mosaiking Comunicació m’ha ajudat molt a explicar que faig. Comunicació, sí, però en tot el procés. Posar en solfa totes les peces per dur a terme una campanya. Fem el mosaic de tot…

El teu nom és el cor de la teva marca, és la teva pròpia imatge i reputació. Només per això no pots fer-ho malament, perquè serà el missatge més vist, llegit i escrit.

I tu, ja tens clar com t’has de dir?

Anècdota recent: L’altre dia van entrevistar a una noia que es diu Luz Cuesta Mogollón. Li feien conya per la pujada de la llum. Ella disculpava als seus pares que en el seu dia li havien posat Luz perquè s’havien casat en una ermita d’aquest nom i que no van “lligar” el significat nom i cognoms…

Quan les xarxes socials fan de vareta màgica

dijous, 12/01/2017

Mama, em compres una Candela? La Maria, la meva filla petita m’ho va demanar fa gairebé un parell d’anys quan el programa informatiu del Súper3, Infok, va dedicar-hi un reportatge. A l’escola va córrer com l’escuma i totes les nenes en volien una, fins i tot les mares. Una bona causa, una bona idea, un bonic disseny. Aleshores em va fer recordar la paradeta que a la platja col·locava amb les meves amigues venent rampoines, petxines, pedretes pintades… Ens creiem botigueres, era divertit, i el més important estàvem sanes, cosa que en aquella edat ni es pensa.
Tres amigues, la Candela, la Daniela i la Mariona, també van començar amb una paradeta al carrer. Venent “candeles”, uns braçalets solidaris. Per ajudar a una amiga seva a curar-se d’aquesta maleïda malaltia. Llegeixo als mitjans que han aconseguit recaptar un milió d’euros. Que es destinaran a la investigació del càncer infantil. Un milió! Han venut 275.000 “candeles” que han servit per finançar el desenvolupament d’un laboratori dedicat a la investigació del càncer infantil a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.
De nou, les Xarxes Socials apareixen com una vareta màgica fent tornar a creure en què a l’espècie humana no tot està perdut. I m’ho fa pensar malgrat “el cas Nadia”.
Com que cal veure sempre, sempre el got mig ple, millor segueixo amb les bones iniciatives. Em refereixo a l’escrit d’un dirigent del PP d’Andalusia Toni Martín, que desmunta els tòpics sobre els catalans i que s’ha fet viral a Facebook, on acumula milers de reaccions i comparticions. I amb el post, la foto d’un apetitós gelat de Rocambolesc. El dirigent ha marxat de Catalunya amb un bon gust de boca i ho ha volgut compartir. Diu que li ha agradat i que en vol més. De gelat o de Catalunya…?
Hi ha altres casos, com el d’en Jano Galán (DEP) que va crear un projecte, el seu projecte vital durant la malaltia, Degeneración, que es fa fer viral i va aconseguir apropar la malaltia (si es pot dir així) a la societat. Si continuo, em ve al cap el cas de l’Ari, també en pau descansi, la jove amb leucèmia que, amb les seves amigues de Batxillerat, va idear un concert solidari sota el paraigua Projecte Ari,  el qual es va fer famós i conegudíssim a través de les xarxes.
Seguim? Podríem parlar de les Helpies, aquelles selfies que es fan els famosos amb certa transcendència social per fer costat a problemes, com els  #BringBackOurGirls resultat del segrest de 200 nenes nigerianes, que va fer la volta al món, o els #GiveWithMeaning, iniciativa de la Creu Roja per recaptar donatius per l’organització.No sabem si és la viralitat, l’audiència o la gratuïtat però, segons sembla, no hi ha millor aparador per ensenyar la disconformitat, la conscienciació o els aclariments, que el de les xarxes socials. Facebook, Twitter o Instagram cada cop més s’associen a aquest tipus d’accions.Aprotifo per fer sumar-me (i ajudar a difondre) a la Marató de Donants de Sang 2.0 de Catalunya (del 13 al 20 de Gener) #MaratoDonantsCat, doncs a Catalunya estem sota mínims de sang…

I tu, donaries suport a una causa, social o no, a través de les xarxes?

Jo em quedo amb les xarxes quan fan de vareta màgica i no de contenidor pudent d’escombraries…

Com hem canviat

dijous, 5/01/2017

O no tant. A mi m’agraden les Festes, m’agraden els dinars, m’agrada la feinada que comporten. M’agrada l’olor del brou i aquell pollastre farcit al forn que encara em fa la mare cada Nadal.

M’agraden les sobretaules sense fum (val a dir que no trobo a faltar gens el fum dels puros i caliquenyos que s’escampava pel menjador). M’agrada endreçar col·leccions de plaques de cava, sobres de sucre i algun posagots. M’agrada un cop a l’any jugar a aquells jocs que només juguem el dia de Nadal. On el tiet Miquel treu la llibreteta i el boli i tots ens posem a dir rucades. M’agrada xafardejar els àlbums de fotos. Sí, sí a casa els tiets encara hi ha fotos a paper. Poques, perquè cada cop més, tiets inclosos, guardem les fotos als aparells electrònics i prendre’ns la molèstia de seleccionar-les, datar-les i passar-les a paper s’ha convertit en una tasca que troba tu el dia i el temps per a fer-ho. El dia de Nadal hi vam passar una bona estona, rient i recordant al veure aquelles fotos de fa temps i només fèiem que dir tots plegats: com hem canviat, com hem canviat…
Si t’hi fixaves una mica tampoc tant (en el fons som com el vi, que amb els anys millora)… No ho dic només per la manera de fer les fotos, ja que de selfies n’hi havia unes quantes. O potser no recordeu el botonet de les màquines de fotografiar? I no teníem ni cap artefacte ni cap APP, com a molt una pedra o una pila de llibres on col·locar la màquina. Això sí fotos amb personatges públics: futbolistes, polítics, actors i actrius en aquests àlbums no n’hi havia cap. En canvi a les galeries dels mòbils dels meus fills i d’algú de vosaltres sí que n’hi deu haver alguna. Ho escoltava fa uns dies al programa de l’Albert Om, a Islàndia de RAC1.

Des del març del 2014 han mort al món 127 persones per culpa de les selfies, buscant la foto més arriscada, la més impossible. La dada fa pensar i sembla increïble. Els autors del treball a la Universitat de Carnegie Mellon (EEUU) van partir d’una premissa per a la investigació: analitzar cada mort registrada com a conseqüència d’una selfie en un intent d’esbrinar quins turistes estan en risc i quins són els llocs més arriscats on fer-se fotos. L’objectiu és desenvolupar una APP que avisi als visitants dels perills de fer-se una selfie i permetrà als usuaris identificar quan qui fa una fotografia es troba en un lloc de risc. L’APP enviarà un advertiment de manera automàtica a l’usuari que mantingui activat aquest servei. Fins ara l’aplicació, en proves, ja ha analitzat unes 3.000 selfies i identificat correctament el perill en el 70% d’aquestes. Marededéusinyor! A Espanya hi ha hagut tres morts. I a casa nostra ferits de certa gravetat.

Qui ens ho hagués dit en el temps de les autofotos de la Yashica. Aquells anys de les fotos dels àlbums que vam repassar el dia de Nadal no hi havia ni mòbils ni xarxes socials. Vivim el gran moment del món digital amb càmeres al mòbil súper potents i en temps real. Afegim a això, la capacitat d’entrar en un món que fins ara no havíem viscut el de la mateixa imatge en el directe digital com a persones normals i corrents del carrer. On som els protagonistes i en som editors. Diu Enrique Sanjuan, que anatòmicament fer-se una selfie és complicat. Que aixequi la mà qui, aquestes festes no ha estat a prop d’una luxació per fer que tothom sortís a la foto a les taules nadalenques o ha pretès tenir un coll de girafa per poder sortir a la foto o ha quedat cruixit amb la postura adoptada pel maniquí challenge de Sant Esteve.

Tinguem les selfies en pau i qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera selfie.

Per cert, encara hi sou a temps de demanar un pal de selfie per aquests Reis…