Jo no hi seré, però en tornaré a treure profit

dimarts , 21/02/2017

Mailchimp_ MWC17

Acaba de néixer en Pere. Un nen del segle XXI. Entre les seves mans encara no hi té un mòbil, no passarà gaire temps que en tindrà un, ni que sigui de joguina. De fet, un dels primers regals ha estat un mòbil de peluix. A mesura que en Pere es faci gran, la indústria del mòbil ja no el sorprendrà com ho ha fet a la majoria de nosaltres des de ja fa anys.

Des del 2006, a Barcelona se celebra el 3GSM, ara Mobile World Congress. Molt pocs imaginaven que aquesta indústria es convertiria en el gegant que és ara. Per a la Ciutat, aquesta fira significa un gran impacte econòmic i turístic que dura tot l’any i que ha comportat la creació des de zero d’un sector que busca canviar el model productiu. El MWC m’atreviria a dir que ja forma part de la marca Barcelona.

Una de les principals característiques diferencials de la fira és el perfil del visitant: més del 50% dels assistents són alts càrrecs directius majoritàriament d’altres països. Hi acudeixen grans empreses del sector com Google, Samsung, Ericsson, Huawei, Intel, Sony…
I pels petits, què tenim? L’impuls de les empreses emergents ha implicat que paral·lelament al MWC s’ha creat un congrés per a emprenedors i inversors, el 4YFN (4 Years From Now) i que ja forma part del MWC donat el seu creixement. Aquesta edició preveu una assistència de 20.000 persones.

No sóc cap comercial ni del MWC, ni molt menys del 4YFN, però busco l’interès que poden tenir aquests dos congressos pels més petits.

Com que entenc que molts dels petits no us podeu permetreu l’entrada (jo no puc), us proposo 4 pistes de com treure’n profit sense ser-hi. I amb temps, queda just una setmana perquè ho puguis planificar amb uns dies…

1-    Segueix el Congrés i totes les seves Xarxes Socials. Ben segur podràs generar contactes sense ser-hi a través del #MWC17.

2-    Investiga en la llista dels Expositors. Potser hi ha alguna empresa que et pugui interessar i pots contactar-la ara per veure-la algun moment de la setmana vinent.

3-    Vés  a l’apartat de les Presentacions i descarrega’t les que siguin obertes. Un cop fetes, les van penjant a la web. Hi trobaràs contingut interessant sobre comunicacions i l’entorn digital.

4-    Entra a l’esdeveniment 4YFN i cerca informació relacionada amb Start-Ups. Potser t’interessa plantejar el fet de ser-hi en la pròxima edició. Des de Mosaiking ens ho vam plantejar. O no creieu que la comunicació també ha canviat de paradigma? La comunicació ha evolucionat molt des de l’aparició de les noves tecnologies. Bé, això ja seria un altre article.

Recorda, del 27 de febrer al 2 de març. Segueix-lo i aprofita’l sense ser-hi. Jo no hi seré físicament, però en tornaré a treure profit.

A cop de marca

dimarts , 7/02/2017

Ens passem el dia envoltats de marques, parlant, comprant marques. Segurament, com que hi estem tan acostumats, ni tan sols ens fixem en com d’importants acaben sent en el nostre dia a dia. Les grans, però també les petites.

Per això, des d’El Matí de la República, de la mà d’Eric Bertran, han confiat a donar llum (i de forma continuada) a un projecte que fa temps que tinc al cap. La posada en marxa d’un Consultori en directe, on pugui respondre, també en directe, dubtes i qüestions relacionades amb marques i publicitat. El mateix que fem des de can Mosaiking, però ara, en directe, des d’una ràdio.  Vaja, com l’Elena Francis, però en publicitat.

Perquè tots tenim alguna cosa a dir de la nostra marca! Sigui gran o sigui petita. S’ha acabat allò de pensar que la publicitat és cosa només dels grans. Ni parlar-ne! Al contrari, pels petits fins i tot m’atreviria a dir que més que un dret, és un deure. Si no definim com crear la nostra imatge i la difusió per arribar als nostres clients, estem perduts.

Si jo dic Marta Royo Espinet,  vull que em considerin una publicitària de proximitat, assequible, fàcil de trobar. Que els ho faig fàcil, sense complicacions… Bona professional per descomptat (com mil d’altres) però el meu valor afegit, el meu avantatge diferencial és la proximitat i la vocació de servei. Els meus clients són tan meus que gairebé formo part de la seva empresa…

També m’agrada mostrar-me com sóc. Tant al meu web i com a  les meves comunicacions: extravertida, catalana, indepe, del Barça, m’agrada llegir i estar amb la família.

La meva proposició de venda seria: Marta Royo Espinet, la publicitària que et fa fàcil la publicitat.

Creieu-me, la publicitat, amb l’objectiu bàsic de comunicar el què fem, de la millor manera possible, al nostre públic objectiu, és bàsica per tot nou projecte. No té cap sentit fer obres a un negoci, canviar el local de la nostra empresa, fitxar un nou director financer o llençar un nou producte si no tenim clients. I sabeu quina és la millor forma d’arribar als clients? Amb una bona imatge i amb una bona campanya de publicitat, encara que us soni a tòpic és així.

Si tornem a ”A Cop de Marca”, avui hem fet el primer programa. Clickeu aquí i el podeu escoltar a partir  d’1h 47’. Hem contestat dues consultes en directe i, a més hem explicat, a grans trets, el cas pràctic d’una perruqueria de barri.

Serem en directe un dimarts al mes a dos quarts d’onze.

Ens podreu contactar al telèfon del programa (934685555) o per xarxes socials al FB o al TW d’El Matí de la República amb l’etiqueta #acopdemarca.

Som-hi! Amunt les marques!

Logo A cop de Marca

Jo em dic Marta, i tu?

divendres, 27/01/2017

Jo em dic Marta i la meva empresa es diu Mosaiking Comunicació. Encantada novament de saludar-te. Pensaràs, què diu aquesta ara? Si ens coneixem de sobres… Ho entenc.

Avui us vull parlar de noms, però no de noms de persones, sinó de noms de marques. De fet, et vull aconsellar en el nom de la teva marca, si tens entre mans un projecte per crear o tens al cap canviar-hi el nom.

I a què treu cap? Doncs al fet que l’altre dia ens va venir a veure un client potencial amb un projecte fantàstic, nou al nostre país, per preguntar-nos si els podíem ajudar a pensar el nom. De moment el nom. Curt i ras. No la marca, que seria quelcom més ampli com ja sabeu, doncs la marca incorpora altres coses a banda del nom, com els valors, l’eslògan o el logotip, sinó el nom. El naming com diem els publicitaris.
Una de la feina dels publicitaris és la de crear noms. En crear mots o expressions que ressonen i que a la llarga esdevenen marca i negoci. Segur que us en venen algunes al cap tot jugant amb el llenguatge.

Xerrant, xerrant (ja sabeu que m’encanta xerrar) els hi vaig exposar els 5 trets més importants que per mi que ha de tenir un nom. I he volgut compartir-los amb vosaltres.

Sabeu que, a voltes, tenir un bon nom, pot ser la diferència entre tenir èxit no tenir-ne?

  1. Busca un nom sonor: Digues-lo ben alt molts cops. Evita les cacofonies o dificultat de pronunciació. Si triomfes, la teva marca pot ser mencionada als mitjans de comunicació, entre les persones i ha de sonar bé.
  2. Pensa en un nom evocatiu: Quan el diguis, de seguida s’intueixi de què va el negoci.
  3. Intenta que no sigui genèric: Diferenciat ja en el nom. No vulguis arribar a tothom. Intenta comunicar quelcom relacionat amb el teu negociat i que arribi al teu client potencial.
  4. Vigila amb el 2.0: No saltis lletres ni facis faltes d’ortografia. El teu nom ha de durar temps, i ha de ser memorable en tots els entorns, no només en el 2.0
  5. Evita les inicials: Tot i que hi ha grans marques que han triomfat amb les seves sigles, la veritat és que són poc atractives I difícils de recordar.

En el meu cas, el mot Mosaiking Comunicació m’ha ajudat molt a explicar que faig. Comunicació, sí, però en tot el procés. Posar en solfa totes les peces per dur a terme una campanya. Fem el mosaic de tot…

El teu nom és el cor de la teva marca, és la teva pròpia imatge i reputació. Només per això no pots fer-ho malament, perquè serà el missatge més vist, llegit i escrit.

I tu, ja tens clar com t’has de dir?

Anècdota recent: L’altre dia van entrevistar a una noia que es diu Luz Cuesta Mogollón. Li feien conya per la pujada de la llum. Ella disculpava als seus pares que en el seu dia li havien posat Luz perquè s’havien casat en una ermita d’aquest nom i que no van “lligar” el significat nom i cognoms…

Quan les xarxes socials fan de vareta màgica

dijous, 12/01/2017

Mama, em compres una Candela? La Maria, la meva filla petita m’ho va demanar fa gairebé un parell d’anys quan el programa informatiu del Súper3, Infok, va dedicar-hi un reportatge. A l’escola va córrer com l’escuma i totes les nenes en volien una, fins i tot les mares. Una bona causa, una bona idea, un bonic disseny. Aleshores em va fer recordar la paradeta que a la platja col·locava amb les meves amigues venent rampoines, petxines, pedretes pintades… Ens creiem botigueres, era divertit, i el més important estàvem sanes, cosa que en aquella edat ni es pensa.
Tres amigues, la Candela, la Daniela i la Mariona, també van començar amb una paradeta al carrer. Venent “candeles”, uns braçalets solidaris. Per ajudar a una amiga seva a curar-se d’aquesta maleïda malaltia. Llegeixo als mitjans que han aconseguit recaptar un milió d’euros. Que es destinaran a la investigació del càncer infantil. Un milió! Han venut 275.000 “candeles” que han servit per finançar el desenvolupament d’un laboratori dedicat a la investigació del càncer infantil a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.
De nou, les Xarxes Socials apareixen com una vareta màgica fent tornar a creure en què a l’espècie humana no tot està perdut. I m’ho fa pensar malgrat “el cas Nadia”.
Com que cal veure sempre, sempre el got mig ple, millor segueixo amb les bones iniciatives. Em refereixo a l’escrit d’un dirigent del PP d’Andalusia Toni Martín, que desmunta els tòpics sobre els catalans i que s’ha fet viral a Facebook, on acumula milers de reaccions i comparticions. I amb el post, la foto d’un apetitós gelat de Rocambolesc. El dirigent ha marxat de Catalunya amb un bon gust de boca i ho ha volgut compartir. Diu que li ha agradat i que en vol més. De gelat o de Catalunya…?
Hi ha altres casos, com el d’en Jano Galán (DEP) que va crear un projecte, el seu projecte vital durant la malaltia, Degeneración, que es fa fer viral i va aconseguir apropar la malaltia (si es pot dir així) a la societat. Si continuo, em ve al cap el cas de l’Ari, també en pau descansi, la jove amb leucèmia que, amb les seves amigues de Batxillerat, va idear un concert solidari sota el paraigua Projecte Ari,  el qual es va fer famós i conegudíssim a través de les xarxes.
Seguim? Podríem parlar de les Helpies, aquelles selfies que es fan els famosos amb certa transcendència social per fer costat a problemes, com els  #BringBackOurGirls resultat del segrest de 200 nenes nigerianes, que va fer la volta al món, o els #GiveWithMeaning, iniciativa de la Creu Roja per recaptar donatius per l’organització.No sabem si és la viralitat, l’audiència o la gratuïtat però, segons sembla, no hi ha millor aparador per ensenyar la disconformitat, la conscienciació o els aclariments, que el de les xarxes socials. Facebook, Twitter o Instagram cada cop més s’associen a aquest tipus d’accions.Aprotifo per fer sumar-me (i ajudar a difondre) a la Marató de Donants de Sang 2.0 de Catalunya (del 13 al 20 de Gener) #MaratoDonantsCat, doncs a Catalunya estem sota mínims de sang…

I tu, donaries suport a una causa, social o no, a través de les xarxes?

Jo em quedo amb les xarxes quan fan de vareta màgica i no de contenidor pudent d’escombraries…

Com hem canviat

dijous, 5/01/2017

O no tant. A mi m’agraden les Festes, m’agraden els dinars, m’agrada la feinada que comporten. M’agrada l’olor del brou i aquell pollastre farcit al forn que encara em fa la mare cada Nadal.

M’agraden les sobretaules sense fum (val a dir que no trobo a faltar gens el fum dels puros i caliquenyos que s’escampava pel menjador). M’agrada endreçar col·leccions de plaques de cava, sobres de sucre i algun posagots. M’agrada un cop a l’any jugar a aquells jocs que només juguem el dia de Nadal. On el tiet Miquel treu la llibreteta i el boli i tots ens posem a dir rucades. M’agrada xafardejar els àlbums de fotos. Sí, sí a casa els tiets encara hi ha fotos a paper. Poques, perquè cada cop més, tiets inclosos, guardem les fotos als aparells electrònics i prendre’ns la molèstia de seleccionar-les, datar-les i passar-les a paper s’ha convertit en una tasca que troba tu el dia i el temps per a fer-ho. El dia de Nadal hi vam passar una bona estona, rient i recordant al veure aquelles fotos de fa temps i només fèiem que dir tots plegats: com hem canviat, com hem canviat…
Si t’hi fixaves una mica tampoc tant (en el fons som com el vi, que amb els anys millora)… No ho dic només per la manera de fer les fotos, ja que de selfies n’hi havia unes quantes. O potser no recordeu el botonet de les màquines de fotografiar? I no teníem ni cap artefacte ni cap APP, com a molt una pedra o una pila de llibres on col·locar la màquina. Això sí fotos amb personatges públics: futbolistes, polítics, actors i actrius en aquests àlbums no n’hi havia cap. En canvi a les galeries dels mòbils dels meus fills i d’algú de vosaltres sí que n’hi deu haver alguna. Ho escoltava fa uns dies al programa de l’Albert Om, a Islàndia de RAC1.

Des del març del 2014 han mort al món 127 persones per culpa de les selfies, buscant la foto més arriscada, la més impossible. La dada fa pensar i sembla increïble. Els autors del treball a la Universitat de Carnegie Mellon (EEUU) van partir d’una premissa per a la investigació: analitzar cada mort registrada com a conseqüència d’una selfie en un intent d’esbrinar quins turistes estan en risc i quins són els llocs més arriscats on fer-se fotos. L’objectiu és desenvolupar una APP que avisi als visitants dels perills de fer-se una selfie i permetrà als usuaris identificar quan qui fa una fotografia es troba en un lloc de risc. L’APP enviarà un advertiment de manera automàtica a l’usuari que mantingui activat aquest servei. Fins ara l’aplicació, en proves, ja ha analitzat unes 3.000 selfies i identificat correctament el perill en el 70% d’aquestes. Marededéusinyor! A Espanya hi ha hagut tres morts. I a casa nostra ferits de certa gravetat.

Qui ens ho hagués dit en el temps de les autofotos de la Yashica. Aquells anys de les fotos dels àlbums que vam repassar el dia de Nadal no hi havia ni mòbils ni xarxes socials. Vivim el gran moment del món digital amb càmeres al mòbil súper potents i en temps real. Afegim a això, la capacitat d’entrar en un món que fins ara no havíem viscut el de la mateixa imatge en el directe digital com a persones normals i corrents del carrer. On som els protagonistes i en som editors. Diu Enrique Sanjuan, que anatòmicament fer-se una selfie és complicat. Que aixequi la mà qui, aquestes festes no ha estat a prop d’una luxació per fer que tothom sortís a la foto a les taules nadalenques o ha pretès tenir un coll de girafa per poder sortir a la foto o ha quedat cruixit amb la postura adoptada pel maniquí challenge de Sant Esteve.

Tinguem les selfies en pau i qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera selfie.

Per cert, encara hi sou a temps de demanar un pal de selfie per aquests Reis…

Crea emotivitat…

divendres, 9/12/2016

Que us haig de dir que a hores d’ara no se sàpiga sobre “quan comença” Nadal. Us deixaré anar un clàssic de les lletres catalanes, del poeta de Sarrià, J.V.Foix: “Ho sap tothom, i és profecia”… Que Nadal cada vegada comença abans, gairebé per la Mare de Déu d’Agost!
D’ aquí uns dies no sé pas quants correus hauré rebut, quants missatges i felicitacions tindré pendents de contestar i quants m’agrada hauré de dipositar als murs d’amics, coneguts i saludats a Facebok, Twitter i altres xarxes socials, sense oblidar els missatges de WhatsApp del mòbil, i és per això que no me’n puc estar de fer el post nadalenc.
Com que no hi puc fer més em poso les ulleres de publicista. Les agències i els anunciants s’hi deixen la pell per demostrar que estan en plena forma creativa, alguns fins i tot guanyaran premis al llarg de l’any amb els anuncis que veiem aquests dies.
Avui ja no s’espera amb tanta ànsia l’anunci d’aquella marca de cava que quan érem petits destacava per sobre la resta i ensenyava cuixa, tampoc el del calb que ens portava la sort, ni el de les nines que creiem que caminaven soles per veure el nen a l’establia…
Avui l’emotivitat portada a l’extrem és la tònica nadalenca. En tenim prou amb l’anunci de la Lotería Nacional que ha suscitat diverses opinions sobre el sentit de l’engany a la Carmina, una mestra jubilada, protagonista de la història. Veient la dona en la fase inicial d’una demència o Alzheimer, n’hi ha que hi detecten una oportunitat per sensibilitzar la societat sobre la malaltia i una ocasió perfecta per difondre com han d’actuar les famílies davant “distraccions” d’aquest tipus. D’altres creuen que seguir el joc i perpetuar en l’error a un pacient amb una incipient demència és una greu equivocació i cal posar els peus a terra. Per no dir de quina manera retrata la societat actual. Una societat on els joves (i els no tan joves) depenen del mòbil, tenen poc respecte per la gent gran que segueixen exercint de mestresses de casa, el paper dels avis en l’entorn de crisi, el masclisme i al final l’església. Nostàlgia d’altres temps? Ens emociona (o no) perquè ens fa sentir culpables?
Altres anunciants retraten la quotidianitat en els seus anuncis, com és el cas de Casa Tarradellas amb situacions familiars una mica idíl·liques, amb un toc d’humor i ironia tendra que et fan sentir bé quan els veus perquè potser et són propers a la teva realitat.

Altres, t’apropen al realisme cru com els anuncis que IKEA ha emès al seu país.
Un d’ells el protagonitzen un pare i la seva filla adolescent que clarament està passant una mala època pròpia de la seva edat. La noia crida constantment a son pare cada vegada que ell intenta parlar amb ella. El pare agafa un tamboret i s’asseu davant la porta de l’habitació de la noieta, esperant…

IKEA pretén traslladar a l’espectador la idea que els seus productes estan inspirats en la vida real, com la situació que viu el pare de l’anunci.
O sou dels que us vindrien ganes de fer servir el tamboret per a altres usos?
Tornem a la realitat…
“No vull que em diguis que el meu anunci és creatiu. Vull que el trobis tan interessant que compris el producte”. David Ogilvy.

Tic, tac

divendres, 2/12/2016

Plántate y Diles que no piensas fichar. Pon el reloj a la hora de los locos de atar. Joaquin Sabina

El 16 de novembre es va clausurar el XI Congreso Nacional para Racionalizar los Horarios Españoles.

A casa nostra la Generalitat de Catalunya acaba de llançar una campanya sobre la reforma horària. Una campanya per difondre els seus beneficis i sensibilitzar la ciutadania sota el lema Trobarem temps dins del temps, que durarà fins al 18 de desembre.
La campanya té un caire “conceptual” per fer entendre a la ciutadania “que ha de trobar temps per a l’oci, la cultura i la família” i té com a objectiu “crear una opinió favorable” dels ciutadans per adaptar els seus horaris als europeus, segons ha dit el director general de Difusió de la Generalitat, Ignasi Genovès.
Els únics àmbits en els quals la Generalitat té competència per adoptar canvis horaris són l’horari escolar, el de l’oci i la funció pública.
La població afectada per la conciliació és cada vegada més gran. En aquest sentit, llegim a l’informe d’ ARHOE que relaciona la impossibilitat de conciliar amb factors com la disminució de la natalitat, els canvis en el paper de la dona i l’home, l’empitjorament de la desigualtat i la pobresa o la segregació del mercat per gènere, entre altres factors.

ARHOE entén que “la conciliació de la vida laboral, familiar i personal no és elegible, és una obligació”. Des de la Generalitat apunten a la #reformahorària per acomodar l’activitat laboral de Catalunya als horaris europeus i proposarà un horari escolar de 8.00 a 16.00 a partir del curs 2018-2019. L’aprovació de la llei està prevista pel setembre del 2018, després d’un període d’informes i estudis que requerirà molt consens de tots els grups polítics.
Aquesta reforma horària tendeix a una organització racional perquè ara sopem més tard que la resta del món, dormim una hora menys que a Europa i mengem en un horari intempestiu.
Cal dinar entre el migdia i les dues, la sortida de les escoles hauria de ser a les quatre de la tarda i el límit del prime time televisiu a les onze de la nit. Es tracta de compactar la jornada laboral, de flexibilitzar-la, i de gaudir de més temps lliure i autònom.

Autònom?! Sí, autònoma sóc jo! Emprenedora, al capdevant d’una empresa, Mosaiking,  i mare de tres fills d’edats i necessitats diferents.

La conciliació és un dret de tots però som les dones les més afectades pels conflictes que ocasiona i esdevé un factor de desigualtat que ens dificulta l’accés al mercat laboral, amb doble jornada, amb menys oportunitats de formació i desenvolupament professional. Ja hi som! La mateixa cantarella de sempre! I tot i que està bé que se’n parli, cansa i molt… Els temps de les nostres àvies d’això no se’n parlava, perquè molt probablement es desconeixia i es considerava a les dones les responsables de la cura de la llar i dels fills. Bé, gairebé com ara. Tot i que cada vegada més els homes estan involucrats en l’àmbit familiar i prefereixen conciliar més, som les dones les que quan obrim la porta de casa ens ve al cap l’eslògan de la campanya: “La vida que t’espera”. Com li vaig sentir dir a l’Empar Moliner, a mi aquest eslògan també em fa certa por i ara per ara no l’entenc com a persona del gènere femení, en la clau positiva que com a publicista voldria transmetre. Que consti que m’agradaria poder dinar a les 12 h o com a molt tard a la 1, i sopar a quarts de vuit… Però, i com li dic al meu client que no m’hi puc reunir perquè jo dino a quarts d’una, o que a les set el meu fill no pot entrenar a futbol per què a les 8 estem sopant a casa?

Les claus: educació, empresa, comerç i televisió. #reformahoraria la vull viure

Negre és negre

divendres, 25/11/2016

Consumisme, que no publicitat

Black is black ( “Negre, és negre”) cantava en els seixanta el grup Los Bravos. I jo la taral·lejava aquests dies amb tanta campanya escampada, anunciant que avui serà un divendres negre, molt negre. Un dia després del Dia d’Acció de Gràcies als Estats Units, que se celebra l’endemà al quart dijous del mes de novembre.
Avui també és el dia que s’inaugura la temporada de compres nadalenques, amb l’obertura dels llums de Nadal del carrer i significatives rebaixes i ofertes en moltes botigues i grans magatzems, una proposta recolzada pels comerciants per donar resposta a la voluntat d’ajustar el calendari de llums amb el mateix Black Friday.
Aviat arriba també la VII Shopping Night Barcelona, promocionant el comerç al Passeig de Gràcia amb l’apertura de més de 100 establiments durant la nit de l’1 de desembre amb una campanya d’Alícia en el País de les Meravelles, amb l’eslògan “eat me, buy me”.
I tot això, amb el suport d’un Ajuntament, a priori, gens consumista.
Ha canviat la màxima, ja basada molt més en el volum que en el valor. La dels comerços, avui, és “sempre de rebaixes, sempre comprant”. Això, gràcies a la reforma de la llei catalana de comerç de la Generalitat. Segons l’expert Josep Lladós, professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, les lleis acaben adaptant-se als comportaments que expressa la societat», afirma; «el comerç afronta canvis en els patrons de consum: l’emergència de les compres per internet en un segment de població cada cop més ampli i la voluntat de disposar d’una gran oferta de productes a bon preu». Si ho diu l’expert, serà que és així.
Ens agradi o no, al final ho importem tot amb l’objectiu de consumir a tota hora. Cal, em pregunto? Cal tant consumisme? Cal el consumisme pel consumisme? Fa anys que diem el mateix, que si el comerç no puja al carro, sembla que el perd…
Cal encendre els llums de Nadal més d’un mes abans de Nadal? Cal que tot l’any hi hagi rebaixes? Calen tants outlets? Calen tantes accions al carrer fomentant el consum, sigui necessari o no? Això és consumisme, i les promocions associades molt llunyanes al que jo entenc per bona publicitat. Al que des de Mosaiking entenem per publicitat eficient.
Tots, vull creure, que ho veiem, però ens hi deixem portar. Anar contra corrent es fa difícil, posar el dit a la nafra en com el consumisme ha buidat de contingut espiritual les festes nadalenques, esdevé una resposta, si em permeteu “nyonya, kumba…” Cal una reflexió sobre la situació actual que no és un plat de bon gust.
El Nadal del 2012, a la Fundació Joan Miró de Barcelona va felicitar les festes amb una nadala molt particular, una obra titulada “Estel caigut”, de l’artista barceloní Jaume Pitarch que consistia en un cotxe estavellat contra l’olivera del museu. Feia pensar. Era l’expressió del consumisme: el vehicle trinxat front una olivera, amb la ràdio en marxa i els fars encesos. El cotxe, l’objecte de desig de la societat consumista, davant una olivera centenària que segueix en vida. La ràdio engegada amb els informatius en temps real, contextualitzava l’obra en present i els intermitents encesos denotaven urgència.
Fa 4 anys d’aquella particular nadala, plena de controvèrsia.
Per mi avui serà un divendres normal, i no negre. I intentaré que tot el mes de desembre sigui normal. I que a casa, celebrem el Nadal no només pensant en el Tió o en els Reis d’Orient…

Recapte

dimecres, 23/11/2016

Busqueu al diccionari la paraula recapte.
A Diccionari.cat diu:
[s. XIII; de recaptar]
m 1 1 Provisió de coses a consumir o a usar. Feu-li donar bon recapte de pa        i de diners. Ells mateixos es portaven tot el recapte d’armaments.
2 Menjar. Hi havia molta gana i poc recapte.
Us podria semblar que avui començo posant-vos deures, obligacions, feina… I no és la meva intenció. He volgut posar en context la paraula que està datada del segle XIII, ja que aquest cap de setmana es celebra El Gran Recapte d’Aliments a Catalunya, una campanya de recollida d’aliments de primera necessitat per aconseguir que les persones més necessitades del nostre entorn rebin ajuda alimentària i que la duen terme els quatre Bancs d’Aliments de Catalunya.
Alguns dels que llegiu aquest post recordareu quan éreu petits que les recollides d’aliments o de diners es feia pels “negrets de l’Àfrica”, quelcom exòtic i llunyà o per Cáritas, més proper però per això no més visible. La gana ha estat sempre propera, i potser la pateix qui menys ens pensem. Aleshores, també hi havia gana i molta, però el missatge no arribava a la major part de la societat. Ara les campanyes es publiciten, s’anuncien i es promocionen a la recerca de grans xifres.
Les organitzacions del tercer sector cada vegada més són presents a les xarxes socials on busquen, majoritàriament, la possibilitat de difondre els seus projectes amb l’objectiu d’aconseguir nous suports i crear comunitat.
La immediatesa, la possibilitat d’implicar els ciutadans en la difusió dels missatges, la comunicació directa i segmentada, el monitoratge dels resultats i el seu baix cost (sobretot el seu baix cost, comparat amb les campanyes tradicionals) han convertit aquestes eines en perfectes aliades de les entitats socials. Exemples com el del Gran Recapte demostren que es pot fer una bona comunicació amb poc pressupost aprofitant els recursos que ofereixen la xarxa i els mitjans de la xarxa (altrament dits, social media).
Els principis ètics que, basats en la solidaritat i el voluntariat, fan que aquestes eines contribueixin al desenvolupament sostenible i els usuaris en vegin la seva utilitat.
Enguany, el fil argumental de la campanya de comunicació, és la màgia i està protagonitzada per Antonio Díaz, el Mago Pop. El missatge és: “Necessitem la teva màgia”. Fes-te voluntari pel Gran Recapte.
La màgia es fa amb les mans i de mans se’n necessiten moltes! No només cal portar al punt de recollida un paquet d’arròs, sinó que aquest paquet s’ha d’endreçar i fer-lo arribar a qui més el necessita.
Aprofitem els recursos que tenim per fer-ne un bon ús, que el social media deixi aquest estigma moltes vegades justificat de “barra del bar”.
La recollida d’aliments no és cap truc, ja que els quilos de menjar recollits són fruit de la generositat de milers de persones i de la col·laboració de particulars, empreses i entitats.
El Gran Recapte com la Marató de TV3 són molt més que una iniciativa social. Són ja marques consolidades, amb una imatge, amb uns valors, amb una personalitat, amb conceptes creatius potents any rere any, que fan del nostre un país de voluntariat, i això ens fa grans!

Ja ho veus, una dona

dimecres, 9/11/2016

Sóc una dona, ja ho veus, una dona.
Sóc una dona i no hi vull fer res.

Sóc una dona, res més que una dona:
no seré mai un carrabiner.

Sóc una dona, ben ferma i rodona.
Sóc una dona, ja ho deus haver clissat.
Sóc una dona i això és cosa bona:
no seré un barbut magistrat.

Avui cantarem… Cantarem la cançó “Sóc una dona”, de l’àlbum Bruixes i Maduixes de Marina Rossell. Millor cantar, vist que als EEUU no serà la Hillary Clinton la primera dona presidenta del país. O, potser millor que no ho sigui? Bé, aquestes són figues d’un altre paner.
Tot això ve a tomb, perquè dimarts vaig estar al Col.legi d’Economistes, com a ponent, per parlar del lideratge femení al món laboral. I en concret, en el meu entorn. El publicitari. Dones en el sector de la publicitat: poquetes, sí poquetes. El meu sector històricament ha estat un sector molt masculí. I encara ho és. Hi ha molt creatiu, molt publicista, molt “mascle”… En Bassat, en Toni Segarra, en Mejide, en Marçal Moliné o Joan Teixidó i poca dona, però menys dones publicitàries conegudes o mediàtiques. Com en molts altres sectors. No perquè no siguin mediàtiques vol dir que no n’hi hagi o que no siguin brillants… En puc anomenar a dues, grans professionals, com la Directora General de Publicis Barcelona, n’ Alba Guzman, “una Miura” de la publicitat i de la gestió. I na Mar Guerrero, una súper directora creativa.

La meva és una professió històricament molt masculina, històricament (repeteixo històricament perquè no trobo cap sinònim) amb menys responsabilitats familiars…, sobretot per qüestió d’horaris i maneres de fer. Molts dinars, moltes reunions, moltes sortides. I això, com sempre, s’ha de conciliar.

Dit això, tot i sempre haver treballat envoltada d’homes, mai he patit per la condició de ser dona. He fet sempre el que he volgut (professionalment parlant, per tant dintre de les meves obligacions i responsabilitats) i mai m’he sentit menystinguda pel fet de ser dona. Això sí, la poca presència de publicitàries (sobretot creatives) contrasta amb el nombre d’alumnes a la universitat. El 59 % dels estudiants de Publicitat de la UAB són dones. Llavors, què passa amb el talent? Es perd pel camí? Manca de referents femenins, conciliació familiar i segurament l’escletxa salarial (jo tampoc l’he patit mai) entre homes i dones. Les dones s’inclinen més cap al departament de comptes i els homes cap al departament creatiu. Els jurats publicitaris majoritàriament estan formats per homes.

Abans de la taula rodona, a casa li explicava al meu fill de 9 anys, Joan, que hi anava a parlar del paper de la dona al món laboral. I, pensant que em diria, què és el món laboral. Em va dir, i per què a parlar de dones? Quin interès té parlar de dones? I no hi haurà homes? I per què? No ho entenc…

És aquí on hem d’arribar! Que no se’ns valori pel gènere ni pel sexe. Som dones, ja ho veus, i no hi volem fer res… La Clinton és una dona, ja ho veu tothom, com en Obama que és negre i ja ho veu tothom. I jo sóc publicitària i punt. Aquesta reflexió ha d’esdevenir un fet educatiu, com tot!

Sóc una dona amb dos pits i una poma.
Sóc una dona amb l’hormona que cal.
Sóc una dona i això ja no és broma:
no seré mai capità general

Només ho podrem canviar nosaltres. És cosa nostra. Perdent la por! I aprenent a dir que no. Essent eficients totes les hores que treballem. I quan treballem, treballem i quan no, no treballem. Si no he arribat més a munt quan treballava per compote aliè, és perquè no vaig voler, no pel fet de ser dona. Si vaig marxar de la multinacional, és perquè vaig voler, no pel fet de ser dona. Si vaig crear Mosaiking Comunicació, és perquè vaig voler, no pel fet de ser dona. És qüestió de dir NO i de demostrar amb un Sí. Si vals, no crec que pel fet de ser dona t’hagin de menystenir. Almenys, a mi no m’ha passat. Al contrari, la gent crec que em valora pel fet de tenir tres fills, marit, pares, amics i “arribar a tot”.
Ens toca fer el salt i accedir als llocs de representació, de decisió, als consells d’administració, a les alcaldies, als parlaments i als governs de l’Estat. Ens toca ser protagonistes d’un temps nou, d’una societat nova i una nova manera de ser al món laboral.

Sóc una dona i n’estic ben contenta.
Sóc una dona i no hi trobo entrebanc.
Sóc una dona i això ja m’orienta:
no seré mai director d’un banc.

Sóc una dona i amb bona harmonia,
sóc la mestressa del meu propi cos.
No seré bisbe ni tampoc policia,
cosa que em posa de molt bon humor.