Per què en diuen propaganda quan volen dir publicitat?

Heu vist la pel·lícula espanyola dirigida per Manuel Gómez Pereira ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? La Glòria (Verónica Forqué) treballa en un sexshop fent actuacions porno i un dia el seu company de feina es posa malalt. Manu (Jorge Sanz) el substitueix. Els dos van a formar el duo Foc Carnal, però Glòria no vol actuar amb Manu, ja que ella per poder tenir una excel·lent actuació ho ha de fer amb el seu company de sempre… Una pel·lícula, on els termes es confonen. Es confon l’amor amb el sexe…

Aquesta confusió sovint es produeix dins del sector de la comunicació entre els termes publicitat i propaganda. I… què és cada cosa? Quan s’ha de fer servir de forma correcta cada terme? El terme publicitat s’hauria de fer servir quan el servei que s’ofereix té com a objectiu final vendre, és a dir, sota la clara missió d’obtenir una finalitat econòmica. En canvi, el terme propaganda fa al·lusió a la idea de transmetre idees, doctrines, opinions o creences. Sovint però, la relació és similar. Tenen coses en comú. Però si hi busquem el significat etimològic, propagar és intentar manipular l’opinió i destinar-la a una finalitat. En canvi, publicitar és treure’n profit econòmic. Quantes vegades heu sentit (o dit), mireu quina propaganda m’he trobat a la bústia o estic cansada de tanta propaganda en mig de la pel·lícula… Doncs inocrrecte! Quina publicitat, perquè probablement es tractava d’una promoció amb finalitats lucratives per part de la marca en qüestió.

Per tant, en termes estrictes, la publicitat per les marques i la propaganda per la religió o la política. Tot i que una cosa és la definició del que és i l’altre, el que crec que s’hauria de fer… Sóc del parer que tant en religió com en política, s’hauria de fer més publicitat i menys propaganda. La religió i la política haurien de ser productes al servei de la societat. No només creences i doctrines on s’imposa fer coses i se’n prometen d’altres. El Sant Pare Francesc està canviat la forma de comunicar al poble la religió catòlica. Amb el seu exemple i la seva humil forma de fer, s’està posant als feligresos a la butxaca molt més que amb les retòriques (propagandes) d’abans. I pel que fa als polítics, Obama va introduir en la seva primera legislatura un concepte estratègic i creatiu molt potent per la seva campanya electoral. El famós Yes We Can no fou res més que un concepte de màrqueting amb una gran estratègia de comunicació. Tot un poble associava el Yes We Can al canvi que necessitava el país relacionat amb Barack Obama. Una esplèndida campanya, una nova forma de fer política (no parlo de després com ha funcionat, parlo exclusivament de la campanya que va fer Obama per guanyar les eleccions a Bush). Crec que des de la política cal pensar en estratègies de comunicació empàtiques amb conceptes creatius que creïn engagement amb l’electorat. Hauria de quedar definitivament com quelcom del passat, aquell puedo prometer i prometo del desaparegut Adolfo Suárez…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús