La sort sovint és de qui la busca

L’altre dia estava asseguda en un banc de la Plaça de la Vila del barri i sento que els del banc del costat diuen: (Sarrià és com un poble i la gent, sobretot ara a l’estiu, “fa plaça”).
– En Pere s’ha quedat sense feina. La dona, a l’atur. Tres fills, i un a la universitat. Pobres, com s’ho faran?
Vaig pensar, pobre Pere, sí. Per sort, a casa treballem tots dos. Com ens ho faríem si jo estigués a l’atur i el meu marit es quedés sense feina? Què faríem amb els nostres tres fills, les escoles, els llibres, omplir la nevera (tres fills mengen el que no està escrit) els rebuts de final de mes…
Doncs… com ho vaig fer jo quan vaig decidir marxar de l’empresa on treballava fa ja més de 4 anys per crear la meva aventura, el meu projecte: Mosaiking Comunicació. Com ho vaig fer jo quan vaig decidir renunciar a un bon sou, a unes comoditats, a uns recursos, a una seguretat, per arriscar-me i tirar-me a la piscina engegant una nova empresa.
I… com? Pencant, pencant, pencant i pencant! Aprofitant cada oportunitat que m’arriba. I buscant-me la vida. La meva premissa: la clau de l’èxit d’una persona que crea el seu propi projecte és la suma de l’experiència en el que faci o creï + la passió que hi posi en la seva professió.
Trucar deu portes perquè se te n’obri una, presentar una idea del dret i del revés perquè el client la compri, escriure molts posts per poder un dia col·laborar en un diari, enviar molts e-mails a molta gent perquè et contesti de tant en tant algú, ser molt actiu a les xarxes socials per conèixer gent nova, estar atenta a qualsevol pista de la qual pugui sortir una oportunitat.
I tot això, amb el que els francesos diuen “savoire faire”. Intentant ser convincent, sense ser pesat (ben segur que a voltes no ho he aconseguit), intentar seduir sense ser pilota. Intentant ser jo. Perquè el millor de mi, és la meva autenticitat. Allò que només puc oferir jo. Simplement perquè sóc jo i no un altre. No sé si m’explico. Aquest és el meu valor afegit. Marta Royo Espinet només n’hi ha una.
I quan em pregunten, què enyores de la teva altra vida? Doncs si us sóc sincera RES. Fins fa poquet, enyorava la nòmina. Però ara, ni la nòmina. Em guanyo la vida, però el més important: sóc feliç ajudant a la gent a fer créixer els seus projectes, els seus petits somnis. Pensant-los un nom, creant-los una marca, fent-los-hi una campanya de publicitat. Introduint les marques al mercat i als mitjans. Que feliços són els meus clients (i jo!) quan veuen que el mercat parla de la seva marca!
“Peres”, amics, coneguts, saludats, us encoratjo que si no teniu feina (o si el que teniu no us agrada o no us omple prou) que… us tireu a la piscina i proveu de crear alguna cosa vostra.  Ara bé, recordeu. Cal pencar i no deixar passar cap oportunitat. Evidentment tenir una base (estudis, recursos, suport familiar…) ajuda, negar-ho seria una fal·làcia, però fins i tot no tenint-ne, actualment es poden trobar facilitats si es busquen. Formació de franc i a distància, cada cop n’hi ha més. A la nostra ciutat a Barcelona Activa, als Centres Cívics, als Casals de Barri. I recursos, sóc del parer que per començar, no cal fer una gran inversió. Cal anar a poc a poc. Esperant sempre el retorn de cada € invertit.
Per tant, segueixo dient que “si es vol, es pot”. I és llavors quan la frase “La sort és de qui la busca” pren sentit… Tot el sentit del món…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús