Ja ho veus, una dona

Sóc una dona, ja ho veus, una dona.
Sóc una dona i no hi vull fer res.

Sóc una dona, res més que una dona:
no seré mai un carrabiner.

Sóc una dona, ben ferma i rodona.
Sóc una dona, ja ho deus haver clissat.
Sóc una dona i això és cosa bona:
no seré un barbut magistrat.

Avui cantarem… Cantarem la cançó “Sóc una dona”, de l’àlbum Bruixes i Maduixes de Marina Rossell. Millor cantar, vist que als EEUU no serà la Hillary Clinton la primera dona presidenta del país. O, potser millor que no ho sigui? Bé, aquestes són figues d’un altre paner.
Tot això ve a tomb, perquè dimarts vaig estar al Col.legi d’Economistes, com a ponent, per parlar del lideratge femení al món laboral. I en concret, en el meu entorn. El publicitari. Dones en el sector de la publicitat: poquetes, sí poquetes. El meu sector històricament ha estat un sector molt masculí. I encara ho és. Hi ha molt creatiu, molt publicista, molt “mascle”… En Bassat, en Toni Segarra, en Mejide, en Marçal Moliné o Joan Teixidó i poca dona, però menys dones publicitàries conegudes o mediàtiques. Com en molts altres sectors. No perquè no siguin mediàtiques vol dir que no n’hi hagi o que no siguin brillants… En puc anomenar a dues, grans professionals, com la Directora General de Publicis Barcelona, n’ Alba Guzman, “una Miura” de la publicitat i de la gestió. I na Mar Guerrero, una súper directora creativa.

La meva és una professió històricament molt masculina, històricament (repeteixo històricament perquè no trobo cap sinònim) amb menys responsabilitats familiars…, sobretot per qüestió d’horaris i maneres de fer. Molts dinars, moltes reunions, moltes sortides. I això, com sempre, s’ha de conciliar.

Dit això, tot i sempre haver treballat envoltada d’homes, mai he patit per la condició de ser dona. He fet sempre el que he volgut (professionalment parlant, per tant dintre de les meves obligacions i responsabilitats) i mai m’he sentit menystinguda pel fet de ser dona. Això sí, la poca presència de publicitàries (sobretot creatives) contrasta amb el nombre d’alumnes a la universitat. El 59 % dels estudiants de Publicitat de la UAB són dones. Llavors, què passa amb el talent? Es perd pel camí? Manca de referents femenins, conciliació familiar i segurament l’escletxa salarial (jo tampoc l’he patit mai) entre homes i dones. Les dones s’inclinen més cap al departament de comptes i els homes cap al departament creatiu. Els jurats publicitaris majoritàriament estan formats per homes.

Abans de la taula rodona, a casa li explicava al meu fill de 9 anys, Joan, que hi anava a parlar del paper de la dona al món laboral. I, pensant que em diria, què és el món laboral. Em va dir, i per què a parlar de dones? Quin interès té parlar de dones? I no hi haurà homes? I per què? No ho entenc…

És aquí on hem d’arribar! Que no se’ns valori pel gènere ni pel sexe. Som dones, ja ho veus, i no hi volem fer res… La Clinton és una dona, ja ho veu tothom, com en Obama que és negre i ja ho veu tothom. I jo sóc publicitària i punt. Aquesta reflexió ha d’esdevenir un fet educatiu, com tot!

Sóc una dona amb dos pits i una poma.
Sóc una dona amb l’hormona que cal.
Sóc una dona i això ja no és broma:
no seré mai capità general

Només ho podrem canviar nosaltres. És cosa nostra. Perdent la por! I aprenent a dir que no. Essent eficients totes les hores que treballem. I quan treballem, treballem i quan no, no treballem. Si no he arribat més a munt quan treballava per compote aliè, és perquè no vaig voler, no pel fet de ser dona. Si vaig marxar de la multinacional, és perquè vaig voler, no pel fet de ser dona. Si vaig crear Mosaiking Comunicació, és perquè vaig voler, no pel fet de ser dona. És qüestió de dir NO i de demostrar amb un Sí. Si vals, no crec que pel fet de ser dona t’hagin de menystenir. Almenys, a mi no m’ha passat. Al contrari, la gent crec que em valora pel fet de tenir tres fills, marit, pares, amics i “arribar a tot”.
Ens toca fer el salt i accedir als llocs de representació, de decisió, als consells d’administració, a les alcaldies, als parlaments i als governs de l’Estat. Ens toca ser protagonistes d’un temps nou, d’una societat nova i una nova manera de ser al món laboral.

Sóc una dona i n’estic ben contenta.
Sóc una dona i no hi trobo entrebanc.
Sóc una dona i això ja m’orienta:
no seré mai director d’un banc.

Sóc una dona i amb bona harmonia,
sóc la mestressa del meu propi cos.
No seré bisbe ni tampoc policia,
cosa que em posa de molt bon humor.

1 comentari

  • Montserrat Sagarra Fitó

    10/11/2016 13:55

    Al final el resultats de USA no ha sigut gairé bons, cal sempre estar pendent i no caure amb complecències.
    Molt bo anàlisi de la dona.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús