Pèls de punta o l’estratègia de comunicació

Els pèls de punta se’m van posar al cap de cinc minuts d’entrar a una perruqueria de Requena (València). El local es veia trist, buit, sense ànima, sense color. Hi havia algun pòster a la paret, arrugat, mal penjat, tort. Hi havia una placa fora, a la porta del carrer,  que hi deia “Salón de Belleza” (la B estava torta, mig caiguda), sense cap altre nom. Sense cap missatge. A mi em semblava una perruqueria normal i corrent. De barri. En aquest cas, de poble. De les de tota la vida. Ara, altrament dites, Saló de Bellesa.
Si el nom fa la cosa o la cosa fa el nom, aquí vindria a tomb. Per Saló de Bellesa podríem entendre que no només et fan el cap (com deien abans les àvies), també et poden fer manicures, neteges de cutis, depilacions… i, en aquesta perruqueria, ja us dic jo que anaven justets de feina i de tot.
Quina mania en canviar els noms. A mi el mot perruqueria em sona bé per un una perruqueria. Queda molt clar que s’hi ofereix. Per pentinar-te o tallar-te el cabell, jo vaig a la perruqueria. Tampoc acabo d’entendre perquè als barbers d’abans ara se’ls diu perruqueries masculines. Tot i que ara hi tornen. Però crec que més per arreglar barbes que cabell…
Per on anàvem? Ah, sí, que se’m van posar els pèls de punta un cop ja era dintre i no podia marxar. Bé, poder sí que podia, és clar. Però la meva anada a la perruqueria era una urgència. Estava fora de casa. Havia plogut. Tenia un sopar important de feina al vespre i no portava assecador.
A l’establiment, al “Salón de Belleza”, hi havia una tímida noia rossa amb el cabell molt curt, mal tallat i mal tenyit. Vaig preguntar per la mestressa i amb un to fora de lloc em va dir que no hi era. Després, va resultar ser que la mestressa era la seva mare i que la noia estava d’aprenenta. El que primer em va semblar timidesa, ja que no em va dir ni bona tarda, resultà ser mala educació. Sense adonar-me’n ja estava amb el cap en remull sense haver-li dit gairebé ni què volia fer-me. Mentre ella fregava el meu cuir cabellut (de massatge res de res) jo pensava com havia anat a parar-hi. Quines estirades de cabell! Volia aixecar-me, però no em vaig atrevir. Em vaig quedar i em va “pentinar”.  La noia, la que no se m’havia presentat ni m’havia dit gairebé ni bona tarda, va acabar la seva feina. Em va fer una mica el que va voler sense donar-me massa opcions. Ja que hi era, hagués aprofitat per tallar-me les puntes, però em va dir que no calia. En un no res, vaig sortir d’allà amb la ratlla al mig, diria. Pentinada, sí; però no satisfeta. Em va pentinar, sí, però:

  • Anar a la perruqueria és només sortir pentinada?
  • O hauria de ser molt quelcom més?
  • Vaig tenir una sensació positiva del servei?
  • De l’estada a la perruqueria?
  • Va ser una experiència agradable?
  • Hi tornaria?
  • Recomanaria aquella perruqueria?

La resposta a cadascuna de les preguntes és NO, NO, NO, NO, NO, NO i NO.  Set NOs.

Què havia de fer aquella perruqueria? Doncs de moment posicionar-se. Definir quin valor donar als seus clients. Definir la seva proposició de venda: per què anar a la seva perruqueria i no a la de la cantonada.
I tot això, dir-ho d’una forma notòria, memorable…
Res més que l’estratègia de comunicació de base. La mateixa que pot tenir una multinacional, també l’ha de tenir una petita empresa o un petit negoci.

Si vols saber com s’acaba el capítol, hauràs de llegir el llibre que estic escrivint i que, si Déu vol, sortirà publicat passat l’estiu.

Entre tant, si vols un cop de mà amb la teva marca, també em pots contactar i en parlem!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús