Diuen, diuen, diuen

dissabte, 20/06/2015

Dijous vaig fer una xerrada sobre marca personal a la llibreria a Peu de Pàgina. Gentilesa de la Gemma Barrufet. La llibretera de Sarrià. La meva llibretera de capçalera. La Gemma tot sovint organitza trobades, xerrades, reunions. Amb el seu local i la seva gentilesa, contribueix a dinamitzar el barri, a donar-li vida.

Em va oferir fer una xerrada sobre marca personal dirigida a escriptors, editors, il·lustradors. Per ajudar-los a crear o a consolidar la seva marca personal. Dit i fet. Durant una horeta ens vam reunir més de 40 persones i (com diuen a Reus), vaig (vam) xalar molt. Vaig fer una xerrada molt pràctica i didàctica. Crec que força diferent de les xerrades habituals sobre marca personal. Gens pretensiosa, al contrari. Molt de tu a tu. Molts exemples de marques personals, casos molt bons i casos que es poden millorar. Els assistents, van marxar amb feina per fer, per reflexionar. Però amb la il·lusió de pensar que tot professional lliberal, autònom, emprenedor (escriptor, advocat, metge, terapeuta, perruquer o llibreter) tenim dret (i gairebé l’obligació) de tenir la marca personal creada com Déu mana. Perquè sinó la crees tu, com diu en Risto Mejide, algú ho farà abans que te n’hagis adonat.

I potser no coincidirà amb allò que voldries sentir de tu. De la teva marca…

Diuen que la publicitat és cosa dels grans. Diuen que una marca és cosa de productes o de serveis. Diuen que per tenir una bona marca calen molts recursos. Diuen que costa moltíssim tenir una bona imatge de marca. Diuen, diuen, diuen. Se’n diuen de coses! Jo també us diré la meva.

  • La publicitat com ja he dit moltes vegades, és una disciplina que ha d’estar a l’abast de tothom. Dels petits i dels grans.
  • Les marques són emocions, sensacions, sentiments, valors. Fan que un producte o un servei o una persona sigui desitjat, comprat. El vull! És que les marques personals no transmeten tot això? Qui no voldria conèixer Messi o Bruce Springsteen? Però el Messi futbolista o el Bruce cantant. A ningú li interessa el Messi fent el sopar o en Bruce fent la declaració de la renda… I anant a marques personals menys mediàtiques, mireu quina preciositat aquesta web d’aquesta advocada: www.ablogada.com. Mai us hauríeu imaginat un advocat parlant en aquests termes. Oi? Amb aquesta proximitat. Amb aquesta empatia. Enhorabona Ablogada per la teva marca!
  • Per tenir una bona marca no calen molts recursos. Cal ser eficient i fer-los servir bé. Concentrar esforços i prioritzar la qualitat a la quantitat. Val més poc i bé, que molt i malament. Val més una web sense bloc si no tens temps ni recursos per tenir el bloc al dia, que tenir un bloc on fas un post cada tres mesos…
  • Tenir una bona imatge de marca no costa tant com sembla. Això sí, cal trobar el camí correcte. Primer tenir clar què comunicar. En què ets millor que els altres. Troba el teu avantatge diferencial. I a poder ser que sigui únic. I llavors diguel de forma memorable, didàctica, creativa, empàtica. Oi que tots recordeu el “Nokia, connecting people” ó “Tenn, el algodón no engaña”? Evidentment darrere aquestes marques hi ha enormes inversions. Doncs imagineu una marca petita sense inversió. O ho fa bé, o està condemnada al fracàs. Segur! Si amb diners cal fer-ho bé, imagineu sense grans pressupostos. Cal fer-ho perfecte!

I quan tinguis tot això clar (mai abans!) comença a dissenyar  i a pensar en la teva web, en les teves xarxes socials i en les teves accions de difusió. Però primer crea’t la marca. Creu-me. I si necessites ajuda, truca al publicista!

A mi, no m’insultis

dimarts , 16/06/2015

L’altre dia estava dinant amb una colla d’amics. Vam parlar de tot (i més). Del Barça, del País, de política, dels nens, de les vacances  i… , de publicitat. Reconec que m’encanta acabar parlant del que faig i del que no faig. En un moment de la conversa va sorgir l’esperada pregunta. La de sempre. No eren ni els primers, ni segurament els últims, que em preguntaven això. Per quin motiu els publicitaris fem servir tantes paraules anglès. Per a provocar-me una mica (els que em coneixeu, sabeu que no és difícil), un dels amics em va dir que era “una actitud prepotent i fantasma”. I literalment va dir “Sembla que ens insulteu”.
Tot i que crec que tenen gran part de raó, vaig sortir-me’n com vaig poder  (reconec que en faig servir moltes) resumint en dos punts el que havia llegit al respecte:

1. En anglès tot queda millor. Les pel·lícules doblades no són el mateix que en versió original. Una marca en anglès sembla que faci més goig.  L’anglès és cool (com ho traduiríem?), més creïble, modern i per què no dir-ho, a vegades, més professional.
2. Avui, estar en contra d’anglicismes, quan el món és global i l’anglès és el primer idioma del món, seria anar contra el sistema. L’anglès és la llengua universal i sovint hi ha paraules que no es poden traduir, cosa que també passa a la inversa, i en català hi ha paraules que no es poden traduir a l’anglès.  Hi ha paraules que serveixen per designar un concepte molt concret, que sovint s’ha d’explicar amb més d’una paraula si el volem traduir. History es refereix al discurs històric com a ciència, mentre que story fa referència a les coses que esdevenen, però no des d’un punt de vista teòric ni acadèmic, sinó descriptiu.

Dit això, sí que és cert que una de les respostes més habituals, que donen alguns publicistes és que “es tracta de tecnicismes propis de la professió”. Però si un tecnicisme és un mot especialitzat que té com a principal objectiu no donar peu a cap tipus d’ambigüitat, o doble sentit, parlem de coses diferents. Un tecnicisme seria el que en medicina diríem una neoplasia. És el que és, i no hi ha possibilitat de discussió.
Realment molts dels suposats tecnicismes publicitaris són força ambigus, sense el consens necessari que qualsevol terminologia tècnica necessita. Per exemple el concepte folder, que es podria traduir per “carpeta”, pot ser des d’una carpeta, fins a un fulletó, passant per una presentació. El cas del branding encara és més curiós. I mira que la dic vegades. Però és cert que sembla que dir “fer marca” sigui ser poc creatiu i poc modern. I quan parlem de target, el tema encara és més complex… Si és cert que el “públic objectiu”,  “destinatari ideal”, o  “mercat potencial” són termes molt més exactes que la paraula target, perquè ens entestem a fer servir la paraula anglesa? De fet, ni target, ni folder, ni branding responen als objectius i finalitats dels tecnicismes, ni amplien en absolut el significat de què es vol dir.
I per acabar els vaig dir… No en trobo cap que realment sigui un tecnicisme i en català no es pugui traduir. Després, a casa, buscant i buscant, en vaig trobar alguns. Com insight o advergaming…  Llàstima no haver-los recordat el dia del sopar…
Tanmateix penso que girar l’esquena a les paraules en anglès en la nostra professió, seria un greu error. Hi estiguem d’acord o en contra, hi són, per tant, millor conèixer-les. I si les podem dir en català, fantàstic.
Us convido a descarregar-vos el PDF del DICCIOMOSAIKING. Un petit diccionari que he creat amb tots aquests… “insults” dels quals parlaven els meus amics (així podreu saber què vol dir insight o advergaming). Ah, també n’hi ha en català. He fet un mix, així tothom està content.

Per acabar, agreixo la diapo que em va passar l’altre dia l’Albert Cuesta. Es veu que en una xerrada parlava de tot això. Gràcies Albert!

 

PARAULES-20

Publicitat irresponsable: un nou cas

diumenge, 14/06/2015

L’altre dia un bon amic meu, en Julio Basulto, va fer un post a FB que m’ha engrescat a escriure aquest article.
Resulta que la seva filla de 8 anys va portar a l’escola una ampolla de vidre amb un líquid blanc (llet!) i els seus amics li van dir, és “Pediasure”?

Sabeu què és Pediasure? És un producte dels laboratoris Abbot. Textualment es defineix com “un aliment complet i equilibrat per a nens a partir d’un any que complementa el que el nen es deixa al plat i assegura la ingesta dels nutrients que necessita pel seu correcte desenvolupament i creixement”. Que complementa el que el nen deixa al plat? Però, com és possible? I si anem més enllà, la seva campanya de publicitat (en hores de target infantil) il·lustra clarament aquest missatge. Un nen que fa fàstics a un plat crec que de verdura amb pollastre, es veu una imatge de la mare donant-los un got del producte i una veu en off diu “Mientras ellos aprenden a comer saludablemente, un vaso de Pediasure les ayuda a crecer sanos y fuertes”. Senyors, siguem seriosos! Fins on hem arribat!  De nou, això és un exemple d’una terrible estratègia de comunicació. D’una publicitat del tot irresponsable.

No nego els beneficis del producte per nens malnodrits, o nens que realment tenen problemes en l’alimentació. Fer servir com a estratègia de comunicació el consentiment al fet que un nen deixi el menjar al plat per vendre un suplement nutricional, tal com està el món crec que és un error.  Tornem a la publicitat responsable que tantes vegades he comentat. No s’hi val a fer comunicacions on, amb l’objectiu de vendre més, tot està permès. Un laboratori farmacèutic d’aquesta envergadura hauria de vigilar més amb les campanyes de publicitat que fa. Ja és prou difícil educar als nens que cal menjar de tot. A inculcar-los que el més important per tenir una bona salut, és fer una dieta equilibrada on entri tot: peix, verdura, carn, cereals, fruita … Ja és prou difícil el dia que “toca” peix i verdura que un domicili familiar amb dos o tres fills no es converteixi en una batalla campal o en una missió impossible, com perquè minuts abans de sopar, el nen que està mirant dibuixos (parlo de quarts de vuit del vespre, no de les onze de la nit, per tant hora totalment raonable perquè el nen miri la tele) vegi aquest spot i digui, mama, mira, si avui no em menjo la verdura em pots comprar això…  
Com anècdota, recordo una frase que els meus pares no em paraven de repetir quan era petita. Marta, menja… Era com un mantra. Em feien menjar de tot. I avui m’agrada tot (bé, gairebé tot)…

Srs. d’Abbott, si volen, els proposo una campanya de publicitat eficient, amb un missatge ben clar del que és Pediasure però aclarint que el benefici de producte no és substituir el menjar que es deixa al plat. On no es jugui amb el dret humà de l’alimentació. Un dels primers drets de tot home.

Per cert, us deixo el link del spot… https://www.youtube.com/watch?v=vBQQ8yumrOQ

 

Jo no parlaré del Barça

diumenge, 7/06/2015

Tot i que me’n moro de ganes, ho deixo pels experts. Pels periodistes esportius. Un dia parlaré de la marca Barça, però no avui. Avui no toca, doncs ja en parlarà molta gent. Avui parlaré de la comunicació sense pesticides. De la comunicació neta, clara, transparent, directa, sense complicacions.

Diu la dita Salut, diners i amor. Quants hem dit Aquest any tampoc ens ha tocat res, però tenim salut! Certament la salut és el més important, i un dels factors que més influieix i depèn de nosaltres és l’alimentació. Indiscutiblement com deia Hipòcrates, som el que mengem. Però, cuidem el que mengem? Per què tenim la percepció que allò que és millor (proximitat o ecològic) és més car?  Què ens diu la indústria alimentaria? Com es comuniquen amb nosaltres els aliments?

Segons un estudi publicat per la consultora Everis, el mercat espanyol de productes ecològics creixerà aproximadament un 12% cada any, passant dels 905 M € el 2008 fins a arribar als 12.182 M € el 2020. Paradoxalment, Espanya és un dels països europeus que més produeix quant a ecologia, però que està altament enfocat a l’exportació.

La falta d’informació i promoció dels productes ecològics, el preu relativament elevat i la poca vida útil són les principals traves que impedeixen que la població els consumeixi. Si posem els avantatges a l’altra banda de la balança, tenim: la qualitat i organoleptica dels productes, el mínim possible de pesticides, la protecció del medi ambient. Però el millor de tot és que els aliments ecològics, demostrat científicament, tenen més nutrients.

Per tant, si els aliments ecològics són el doble de cars però tenen el doble de nutrients, la cosa hauria de quedar compensada. Una poma ecològica tindrà les mateixes propietats que dues de convencionals.

Si això és tan clar a priori, per què no ho comuniquem?  A qui es dirigeixen les marques de productes ecològics, bio o de proximitat? A un públic benestant? A un públic preocupat per la salut? A un públic que prioritza el bon menjar enfront de la roba cara?

Campanyes de comunicació que conscienciïn de la importància d’aquest consum tant per un mateix com pel bé al medi ambient, seria el camí per obrir-se tothom i desfer-se de l’etiqueta “vip”.  Seria la millor fórmula per deixar enrere la barrera del preu. Aquí, a banda de les marques, juguen un paper important les administracions.

Tant de bo algun dia, els productes de proximitat o ecològics puguin comunicar, arribant a tothom i amb la mateixa força que ho fan “els altres”, els beneficis de consumir-ne. El món aniria d’una altra manera…

Saps què?

dimecres, 3/06/2015

Avui us parlaré d’algunes curiositats de la publicitat. Si em permeteu fer una mica d’història, la publicitat va sorgir amb la necessitat de comunicar, de dir coses. A les primeres manifestacions trobem els primers anuncis. Amb el creixement del comerç a l’edat mitjana neix el concepte de marca, que s’utilitzava com a senyal que identificava els gremis.Des de l’existència de la formació de comerços i la necessitat de vendre els productes propis, va sorgir la necessitat de comunicar-ho i s’aconseguí a través de la publicitat oral, que n’era la forma més comuna. Se sap que la publicitat no és una tradició moderna. S’han trobat taules on comerciants del s. XXX a.c. anunciaven els seus productes o serveis.Això sí, si ens centrem en la publicitat moderna, podríem dir que neix amb la impremta creada per Gutenberg, que va permetre la difusió més extensa dels missatges publicitaris. I es diu que la primera gran campanya publicitària va ser la de Michelin. La idea era publicar cada setmana els “Dilluns de Michelin” amb el ninot Bibendum com a mascota. Un il·lustrador de l’època va ensenyar als germans Michelin un dibuix d’un bàvar aixecant una copa i dient “Nunc est bibendum” (i ara… a beure!). André Michelin ho va relacionar de manera immediata amb una frase que ell havia dit en una conferència “El Pneumatic és menja a els obstacles”, per la qual cosa va encarregar una Il·lustració amb un personatge de pneumàtics bevent una copa de claus. El conegut Bibendum.

Una altra història curiosa és la de l’origen de Nike. En grec, Nike, significa victòria. A més, segons la mitologia grega és una de les filles de Zeus, representada per una dona amb ales. El logo, es va inspirar amb una simplificació d’una de les ales…
No podem deixar d’esmentar el cas de Coca Cola, que és una companyia caracteritzada per les seves grans campanyes de publicitat. Però quan se’ns demana que relacionem alguna d’aquestes accions publicitàries amb la marca, no ens recordem del famós fet que va provocar que l’actual Papa Noel sigui vermell, ni de les llegendes que asseguren que un dels seus ingredients és, o era, la cocaïna. El primer que ens ve al cap és l’anunci “For everyone” creat per McCann Erickson Argentina i emès el 2002: https://www.youtube.com/watch?v=6DexcaV0-Ko

Un altre fet curiós, és la primera vegada que es van posar en pràctica accions de publicitat subliminal, el 1957, de la mà de James Vicary. Ell va usar els missatges: “Tens gana? Menja crispetes”  i “Tens set? Beu Coca-Cola”. Durant la projecció d’una pel·lícula, després d’això, les vendes d’aquests articles van augmentar considerablement.

La veritat és que, encara que l’essència publicitària sigui la mateixa, hem evolucionat molt des de les primeres octavetes promocionals fins a les modernes tècniques subliminals, des del boca – orella als anuncis virals que arrasen la xarxa.
Estem davant d’un sector que ha de canviar a la mateixa velocitat que ho fan els gustos i els costums dels usuaris, per poder adaptar-se a ells.  Malauradament, no totes les marques (ni tots els publicistes) ho fan (ho fem) sempre bé. Les èpoques de transició són difícils i ara mateix hi ha una divisió entre les marques més estratègiques i les més tàctiques.
Per mi per dur a terme una bona tàctica (que podríem resumir-lo en les accions més del dia a dia) cal definir una sòlida estratègia d’origen. El famós missatge clar i la forma de comunicar-lo. El què dir i el com dir-ho. Amics, el missatge és la clau de la vostra marca!
I tu, què ens pots explicar de la teva marca?

Hi havia una vegada

dissabte, 23/05/2015

Ahir estava escrivint l’article per avui amb la companyia de la ràdio de fons. Sovint quan treballo tinc la ràdio de fons. Sento que diuen que un noi de 15 anys que viu a Nebraska ha complert el seu somni: ha aconseguit una beca única al món per viatjar a l’espai durant un mes amb dos dels astronautes més famosos del món. Una notícia, una història que m’ha cridat l’antenció front les altres notícies típiques i tòpiques. Una notícia, una història, que em va molt bé per il·lustrar justament del que us volia parlar en el meu article d’avui.

Oi que us acabo d’explicar una història, més o menys creïble que us ha provocat unes emocions i unes sensacions? Doncs quan això s’aplica a les marques, és el que se’n diu “Storytelling”. És a dir, la marca es converteix en la protagonista d’una història i ens explica què és i què pot fer per a tu. Però en forma de conte, d’història, de pel·lícula. Amb un argument. Amb un fil conductor que faci atractiu tot el procés.

Ara ja no només val vendre un producte, cal vendre les emocions i les sensacions que et transmet. El storytelling neix per connectar I emptatitzar amb el teu client potencial, d’una forma diferent. Simplement si expliques una bona història, atrauràs el consumidor final. Vindrà solet. Com els ratolins amb el flautista d’Hamelin …

Us posaré dos exemples: una marca pot fer servir el Storytelling per a reforçar els seus beneficis i atributs, com per exemple el spot “The Force” de Volkswagen https://www.youtube.com/watch?v=R55e-uHQna0 o una marca pot fer servir el Storytelling per promoure uns determinats objectius, com el famós vídeo “Te atreves a soñar” https://www.google.es/search?q=https:

I quins beneficis provoca el storytelling per la marca?

  1. Generes interès: només pel fet de connectar d’una manera diferent amb el client potencial ja augmenta el grau d’interès. Amb personatges diferents (per exemple reals, no els models de sempre), amb elements sensorials atípics (músiques, sorolls de natura …), amb dibuixos en comptes d’imatges rodades …
  2. Converteixes la marca en memorable: D’entre tota la graella d’anuncis d’un tall publicitari, ben segur que recordaràs aquell que t’ha fet sentir alguna emoció.
  3. Fas partícip al públic: Si coneixes bé al teu client potencial, sabràs com explicar una història propera, que connecti amb ells. Si el teu target és el nen, parla-li amb el seu llenguatge. Identifica la seva necessitat i explica-la amb la solució que tu li pots oferir!
  4. Potencies el boca-orella: El boca-orella és una de les fórmules de comunicació més eficients que existeixen. Només cal aconseguir connectar amb el teu target i que ells mateixos vagin compartint, difonent i parlant de la història que has creat.

Explicar històries no només serveix per fer pel·lícules i entretenir als més petits. I explicar històries, no és només cosa dels grans. Els petits també poden explicar-ne. Recordeu aquella professora que el 2012 es va quedar sense feina? Va fer el seu C.V. mitjançant una bona història … http://www.ara.cat/societat/video-curriculum-duna-professora-triomfa-Youtube_0_730727097.html

Tota marca hauria de tenir la seva història. I tu, ja has començat a explicar la teva?

 

story-22

 

 

El meu cosí fa logos

dimarts , 19/05/2015

Qui no té un cosí que fa logos? I un veí que fa webs i xarxes socials?
Sentit a una cafeteria del barri la setmana passada. I us prometo que és real. Saps que em volen cobrar un dineral per crear la meva marca? Em demanen una pasta! Per fer-me quatre coses… Què més dona un disseny o un altre? Crec que trucaré al meu cosí que fa logos… Vaig estar a punt de girar-me i fer-li tres preguntes:

1. De quanta pasta estem parlant?

2. Què entens tu per quatre coses?

3. Si tens un cosí que t’ho fa i tant és un disseny com un altre, perquè vas trucar a un publicitari/dissenyador?

Per segons qui, ser publicitari i haver invertit anys a aprendre i adquirir coneixements i experiència, no té prou valor. I no és prou lícit per cobrar uns honoraris. Pels meus col·legues de professió aquesta conversa els pot resultar familiar. Sempre hi ha un cosí que aconsegueix logo més barat o un veí que fa webs en 24 hores. Ara bé, com serà el logo o la web?

No ens enganyem. La publicitat és una professió que avui en dia està infravalorada. És molt poc gratificant quan un client et diu, com pots cobrar-me això per un logo? El meu cosí m’ho fa gratis. El convido a dinar i llestos. O l’altra frase tan de moda. Se’m dispara massa el pressupost. No s’ajusta a les nostres necessitats. Necessitats per altra banda, que tu (client) m’has transmès abans. Si no vols invertir diners en la teva marca, no em truquis ni em facis perdre el temps.  T’imagines anar al dentista per curar una caries i fer una neteja (on cal segurament radiografia) i quan et diu el cost, li diguessis, ui massa car, trucaré al meu cosí… O ui, això no s’adapta a les meves necessitats…

Em remeto a la imatge del final que ha creat el dissenyador Jaume Estruch…

Per aclarir que el cosí dissenyador no et farà bé la feina, intentaré resumir en quatre punts, en què consisteix la feina del publicitari:

1. La formació i l’experiència: El publicitari sovint té una formació i uns anys d’experiència. Una idea, que pot sorgir en 5 minuts, mentre camines, ets al llit mirant de dormir o estàs llegint un llibre, és fruit de molts anys d’experiència, d­­e professió d’ofici. Hi pot haver una part innata. Hi ha gent més creativa que altra, però no ens enganyem, la gran majoria de les idees surten currant. Fer publicitat no és fer anar bé el Power Point o el Photoshop!

2. La proposta i el pressupost:  El publicitari abans de posar-se a treballar, repassa el projecte. Les necessitats de la marca en qüestió. Què té, què no té. Què ha fet fins ara. Què ha fet bé i què es pot millorar. Un cop fet l’anàlisi i diagnòstic, anirà a proposar solucions. Sovint per lliurar un pressupost cal fer una feina prèvia. Un pressupost no és una d’imatge corporativa a 1.000 €.

3. El procés de treball:  Un cop la proposta està clara, el publicitari es posarà a treballar. A mirar què fa (i què no fa) la competència. A veure en què és millor. A comunicar què fa bé pel seu consumidor. Per què el seu consumidor l’ha de triar a ell i no al del costat. Quin és el seu avantatge diferencial. Una bona imatge o una bona campanya, no és milloro el que fa la competència.

4. El resultat final: Una imatge corporativa amb uns valors i una personalitat pròpia, que segurament perdurarà en el temps per anys i anys. Una campanya notòria i memorable que farà que quan veig aquella marca m’hi fixi més que quan en veig una altra. Una feina fruit de la dedicació, de l’expertise, de la passió. M’atreviria a dir de l’amor.

Si em permeteu una reflexió final, els publicitaris, sovint estimem tant la nostra feina, que som capaços d’estar connectats les 24 hores del dia, 7 dies a la setmana, 365 dies l’any.

Una idea, pot aparèixer quan menys t’ho penses…

 

mosaiking-23

Ni gran, ni petita…

dimarts , 12/05/2015

Una marca és un conjunt d’ experiències que ens fa viure unes sensacions, unes emocions, un gaudir (o un no gaudir). Una marca és aquell comportament i aquella actitud que ens transmet alguna cosa. Primer punt, estem d’acord, que una marca no és un producte amb unes característiques? Perquè hi hagi marca, evidentment primer hi ha d’haver un producte o un servei. Amb unes característiques (què és). Però una marca és el conjunt d’allò que fa, més enllà del que és. El què és, és el producte. El que es transmet, és la marca. Els productes avui són indiferenciats. Les marques no. Cotxes n’hi ha molts. BMW, Audi o Mercedes, només un.

Més enllà de la identitat visual, verbal i la proposta de valor, l’actitud que pren enfront del món, farà que una marca sigui el que és.

Hi ha moltes marques que han aconseguit connectar amb el consumidor, per bé o per mal. Són marques capaces de transmetre una actitud vital. Desigual amb la “Vida és xula” (o potser no tan xula…) o el Barça amb “Més que un club”. Em centraré en el Barça. El Barça és només un club de futbol? No! El Barça ven un producte que es diu futbol (o bàsquet, o handbol o…) però la marca Barça és molt més que tot això. Per uns, el millor club del món, per altres, un club que està perdent a la velocitat de la llum els principis.

Avui a les marques, sobretot les grans marques, haurien de tenir una responsabilitat enfront de la societat. Enfront del món. Les marques i el seu comportament, haurien d’ajudar a canviar el món. Sovint (i per uns públics més que per altres) són un mirall on mirar-nos i on trobar referents. Les marques haurien de tenir uns valors i uns principis.

Per mi, els valors, són les actituds que ens poden definir com a marca (innovadora, trencadora, joves, moderna, apassionada, cool…) i els principis, la forma de fer de la marca. El comportament que s’hauria d’establir per definir l’ètica i la responsabilitat de l’empresa. Els valors ajuden a diferenciar-nos. Els principis a mantenir-nos ferms.

I ara bé la gran qüestió. “Però jo sóc petit! Jo mai seré ni el Barça, ni Desigual, ni BMW!”

Sigui petita o gran, una marca és una marca. S’ha d’anar creant amb uns valors i uns principis. Ha de transmetre emocions, sensacions, però també principis i responsabilitat. Oi que si pensem en Triodos Bank de seguida pensem en la banca ètica? Doncs una marca petita, a la seva escala i en el seu entorn, ha de poder transmetre el mateix. La nutricionista del barri ha de poder transmetre ètica i responsabilitat fent la seva feina (que no et recomanarà un marca si no et va bé, només perquè hi pugui tenir una comissió), alhora que confiança en el seu mètode perquè tu hi trobis el que busques.
La botiga on-line de fruita ecològica a domicili, ha de poder transmetre també ètica i responsabilitat (no t’enviarà fruita macada), alhora que diferenciació (si diu que entrega en 24 hores, que no sigui en 48).

Marques, petites o grans: cal transmetre emocions, sensacions, però també valors i principis.

Innovar, avançar i… comunicar-ho!

diumenge, 10/05/2015

Si la innovació consisteix a introduir novetats per augmentar el valor dels productes, la innovació és un element bàsic en el progrés econòmic i la gestió empresarial

Innovar és engegar noves formes de liderar i treballar. Innovar és adaptar-se al nou entorn, a les noves situacions. Innovar és arriscar.

Es pot parlar d’innovació en l’àmbit macroeconòmic o en el microeconòmic.
Si parlem a escala de país, la Unió Europea està dotada d’unes institucions econòmiques i d’un potencial innovador suficientment fort per sortir de la crisi. Per què no provar les polítiques americanes a segons quins països europeus? Per què uns països són rics i d’altres són pobres? La clau rau en les institucions. A grans trets, hi ha països que incentiven la inversió i la innovació i proporcionen igualtat de condicions, de forma que bona part de la població pot desenvolupar el seu talent. Aquestes condicions generen prosperitat. En canvi hi ha països que per sobreviure simplement frenen la despesa, redueixen els costos, però no tenen recursos per generar polítiques que impulsin el creixement.

Si ens endinsem el model empresarial, el model es repeteix. Sovint hi ha l’assignatura pendent de la innovació. Prima el preu en comptes del talent, guanya l’establishment a l’arriscament, es parla de proveïdors i no de col·laboradors, es valora més la jornada laboral llarga que el fet de treballar per incentius. Fins i tot l’experiència es pot veure com una amenaça.

Innovar és adaptar-se a les noves tecnologies. En sectors tradicionals, sovint es desaprofiten  les millores tecnològiques per por a la no adaptació.
Innovar és deixar-se guiar pel professional més preparat, i pensar en els beneficis d’implementar aquest tipus d’actuació: diferenciació i rendibilitat.
Innovar és reconèixer l’error. Rectificar en el moment en què es descobreix. Demanar disculpes i demanar suport als més preparats!
Innovar és aprofitar el temps al màxim. És fer reunions on-line en comptes de reunions presencials, és parlar per correu electrònic en comptes de per telèfon, és crear carpetes a l’ordinador estalviant paper i impressió, és pagar i rebre on-line, és poder treballar des de qualsevol lloc del món…
Innovar és arriscar. És evolucionar en les idees, en la nova forma de fer les coses. Si sempre fem el mateix, és difícil que res canviï.

Com sabeu, m’agrada il·lustrar les meves reflexions amb exemples:

Per una floristeria, innovar és crear rams anti-crisi. Amb flors no tan fresques, del dia abans, amb varietats més econòmiques. Innova i comunica el canvi.
Per un laboratori clínic, innovar és posar-se en la pell del client. Per què no adjuntar als resultats de l’analítica uns consells per prevenir incrementar segons quins paràmetres?
Per la marca personal,  innovar és comunicar el qui i el què. Qui és la marca? Què ofereix? Què la fa diferent de la competència? Quin és missatge clau a transmetre? Quines eines hi ha per poder-ho comunicar? Per informar ja tenim els prospectes dels medicaments…

Campanya electoral: I si intercanviem lemes?

divendres, 8/05/2015

Ha arrancat la campanya electoral per les pròximes eleccions municipals del 24 de maig. Si per campanya electoral s’entén el període de temps (15 dies) previ al dia de la votació que permet a les candidatures demanar el vot a l’electorat per mitjà d’actes públics i dels mitjans de comunicació, diria que la campanya electoral va començar el 24 de maig del 2011, és a dir, l’endemà dels anteriors comicis…

El que diríem que ha començat és la pugna per aconseguir l’alcaldia als 947 municipis de Catalunya.

I en què consisteix la pugna electoral? Durant 15 dies els diferents partits lluiten a mort per aconseguir l’alcaldia del seu municipi.

I si canviés el tarannà de les campanyes electorals? Per què els partits han d’estar enfrontats? Per què no poden tenir punts en comú? Per què si un partit diu blanc sobre una cosa, el contrincant, de forma immediata ha de dir negre? Per què un partit no pot fer campanya seva, amb les seves propostes, sense faltar als altres?

Això no passa amb les marques! Dins d’un mateix mercat hi caben diferents marques. Cada una amb la seva estratègia de comunicació, amb els seus valors, amb els seus missatges a comunicar, amb els seus logotips, amb les seves campanyes. Jo no veig que Nocilla i Nutella es barallin. Cada un té els seus valors, els seus missatges, el seu target, la seva manera de fer. Però no es barallen!

Fa temps que ho vaig dient… Menys campanya electoral i més campanya de comunicació. Per què els partits polítics i els seus candidats no comencen a pensar en formats i estratègies de marca? Què puc fer jo pel meu poble? En què sóc diferent? I a poder ser, en què sóc millor? Independentment del que diguin o facin els altres. Oblidem-nos dels altres.

Veig lemes de campanya que podrien ser del tot intercanviables, per tant, no són ni propis, ni únics, ni diferencials. En termes de marca i d’imatge corporativa estarien tots suspesos.

Si ens fixem en els candidats de Barcelona, faré un breu anàlisi. El meu anàlisi (opinió personal i intransferible):

L’Alcalde Trias parla de “L’alcalde de tots”. Que és que si guanya un altre, només serà l’alcalde d’uns quants? Segueixo analitzant, Ada Colau parla de “Guanyem Barcelona”. Clar, els altres no volen guanyar, no… Seguim amb Alfred Bosch, “La Barcelona del Sí”. Els altres partits que estan a favor de la independència no crec que vulguin “La Barcelona del NO”. Parlem del PSC. Collboni i el seu equip parlen de “L’alcalde del progrés” (Raimon Obiols ja parlava de progrés fa dècades …) És que els altres són els alcaldes del retrocés? No volen progressar sinó mirar enrere? Seguim amb el PP que parla (en castellà, no fos cas) de “Ahora se trata de Barcelona”. Perdón, y hasta la fecha, en qué pensaba Alberto Fernàndez Diaz y su equipo? En París? Pel que fa Albert Rivera, parla d’“El Cambio” (també en castellà) Em sona a Felipe González… Entenc que tots els que no siguin Xavier Trias proposen un canvi, sinó, ja estem bé com estem… I per acabar, si parlem de la CUP i el “Capgirem Barcelona”, s’hauria d’aclarir molt bé que vol dir “Capgirar una ciutat”. A veure si ens acabarem marejant…

Funcionaria si féssim un tetris i juguéssim a canviar el lema i el candidat? Jo crec que en un 90% sí…

I si canvia el paradigma i la manera de fer? I si per les eleccions vinents cada candidat/partit busca realment en què és diferent i únic? I a poder ser millor! Us asseguro que canviaria molt la forma de veure i viure la política.

Si més no, portem molts anys parlant de paraules boniques (alhora que buides) i així estem de desencantats la ciutadania. Per provar, què hi perdem?

CLAIMS-21