Aquell diumenge plujós

dimecres, 8/06/2016

“Trois, deux, un, … … Nous allons!”, em diu el meu company després de rebre el vist i plau de control. Ja no hi ha marxa enrere. Empasso saliva forçadament. Els motors comencen a rugir, cada vegada més i més fort, la nau trontolla ens comencem a moure. Amb els ulls com taronges em pregunto QUÈ se m’ha passat pel cap acceptant pujar. No tinc massa clar que això surti del tot bé. Torno a empassar saliva, em dic a mi mateixa que ho puc fer -bàsicament perquè ja no tinc altra opció-.

Pista d’enlairament. Tot és molt ràpid, massa ràpid, tot tremola i fa molt soroll. Veig el final de la pista, encara som a terra! El soroll s’intensifica. Espera! Estem ascendint? Estem ascendint! Volem, estem volant! Seguim pujant, ens posicionem a una bona altura i mantenim un vol estàndard. “Preparada?” em pregunta de sobte el meu company -tot tallant el meu intent de relaxació-. Quina pregunta més estúpida! Qui està preparat per això? No, clar que no ho estic! Tot just m’estava adaptant! Assenteixo. No sé on agafar-me. Fa el primer looping. La por es transforma en excitació. Tonel, looping un altre looping, estic agafant el gust de les acrobàcies, en vull més i més. Seguim fent el boig pel cel, l’adrenalina és massa. Em passa el control i tot seguit comencem a fer voltes sense parar, no sé on queda el cel i on queda el terra, estem creuant núvols i no veiem res, m’estic marejant, el control no m’obeeix, no sé com estabilitzar la nau! Estem anant en picat contra el terra! Intento remuntar, però res! Caiem en picat, merda! La nau, totalment sense control. Impactem contra el terra. “Boooooom”.

Estem de cap per avall, ho sé perquè tinc els cabells de punta, literalment. La nau comença a adreçar-se lentament. S’obra la porta i la llum ens encega. Algú em deslliga i m’ajuda a aixecar-me. “Ça va?” pregunta l’encarregat del simulador. “Ça va, ça va responc amb el meu francès. No m’hauria pensat mai que el Museu del Transport de Lucerna, on em trobava aquell diumenge plujós, podia arribar a tenir tantes activitats i coses per descobrir.

Museu del Transport Museu del Transport

 

Des de les carreteres fins a l’espai, tot passant per muntanyes, mars, rius i cel, el Museu del Transport explica de manera amena, entretinguda i diversificada el desenvolupament dels mitjans de transport. Des de la seva història fins a l’actualitat. Es va inaugurar l’any 1959 i en molt poc temps es va convertir en un dels més populars de Suïssa. Hi pots passar hores i hores, necessites dies per veure’l bé. Compta amb més de 3.000 objectes en exposició en una superfície d’uns 20.000 m2. Realment és immens. Val la pena passar-hi tot el dia per gaudir-lo i disposa de bons per tornar-hi més vegades, així com descomptes per grups o per famílies. És car, ara, no a tots els museus pots gaudir de simuladors, presentacions multimèdia i tot tipus de mostres interactives.

Museu del Transport Museu del Transport

Suïssa va jugar un paper pioner en l’obertura dels Alps, així com en la creació de la base per al manteniment dels prestadors de serveis turístics. Així doncs, durant l’estança pots descobrir com s’arriba des de les valls fins als cims més alts. Pots arribar entendre el funcionament de tot tipus de remuntadors, telefèrics, funiculars, … Saber com s’ho fan els trens per pujar les fortes pendents (heliptical tunnel system), sentir què costa moure diferents tipus de rodes, conduir diferents tipus de trens, un helicòpter o una avioneta, veure si ets apte per fer d’hostessa d’avió, fer tests per provar-te, d’equilibri, de visió, de reacció davant d’ accidents, saber quin perfil de conductor tens ,…

Museu del Transport Museu del Transport

 

No s’acaba mai. I està dedicat a totes les generacions. Tant per a famílies com per grups escolars, parelles, grups d’adults, nens i joves. En la meva humil opinió, el recomano.

 

Si vols veure més fotografies, et deixo l’enllaç de la Galeria completa.

L’home que parlava als formatges

dijous, 25/02/2016

Aquella olor em va matar només entrar. Havia esmorzat feia tres quarts d’hora però aquella flaira em va obrir l’estómac com si fes dies que no mengés. Per uns instants vaig oblidar el que havia anat a fer en aquell lloc. Semblava estar en un laboratori modern de pocions. “Benvinguda a la Schaukäserei d’Emmental!” em sorprèn el vicedirector i cap de màrqueting de la Schaukaserei AG, Cesare Mimo Caci amb un somriure d’orella a orella. Assenteixo ràpidament tot tornant a la vida real i comencem la visita.

La formatgeria de demostració de la vall d’Emmental, com bé diu el mateix nom, està situada a l’extensa vall del riu Emme. Una regió perfecta per fer senderisme i excursions amb bicicleta, repleta de grans praderies verdes amb vaques pasturant i cases antigues de fusta de l’estil més suís. Doncs en aquesta regió, la d’Emmental, es troba l’antiga formatgeria del poble d’Affoltern. Només cal donar un cop d’ull als voltants per veure que hi ha turons, turons i turons. Poder cultivar patates o vegetals hauria estat difícil per un granger i és per això que van optar per comprar vaques i fer diners amb la llet.

Emmentaler Schaukäserei

La visita, finals del segle XX

“Saps què és això?” pregunta el vicedirector de la formatgeria tot senyalant una pipa gegant allargada. “Una espècie d’instrument?” responc. “S’anomena alphorn i és l’eina que utilitzaven els ramaders per comunicar-se de turó a turó quan encara no hi havia electricitat. Com els indis amb el foc” explica Caci i afegeix “els ramaders tenien el seu propi so per cridar cada tarda les seves vaques a l’hora d’anar a munyin”. Ens trobem en una formatgeria del 1750, on es mostra com es produïa antigament – i encara ara, en algunes formatgeries situades entre la regió de Thun i Lucerna- el formatge Emmental a foc obert.

Emmentaler Schaukäserei

Un document en una vitrina, em crida l’atenció. “Això que estàs mirant, és la regulació del 1772. El cantó de Berna va ser un dels pioners en procurar per la salut de les vaques” m’explica Cesare. I és que avui dia encara està vigent la mateixa regulació i són molts els països que n’han seguit l’exemple. La ideologia dels ramaders suïssos es basa en la bona qualitat dels seus productes. Pel que fa a les vaques, res de menjar industrial, menjar fresc i a pasturar, una vida molt saludable. En el cas del formatge, la regulació prohibia i prohibeix comprar llet més enllà d’uns certs kilòmetres de la teva regió. Garantint així, que la llet que compres a qualsevol indret de Suïssa, és dels ramaders dels voltants. Així doncs, la llet sempre és fresca.

 

Emmentaler Schaukäserei Emmentaler Schaukäserei

 

L’Emmental és el formatge més exportat de Suïssa

I no solament és el més exportat sinó que és el més famós arreu del món. No t’has fixat mai que gairebé tothom quan dibuixa un formatge hi pinta els forats?

Emmentaler Schaukäserei Emmentaler Schaukäserei

El 1950 per a la fabricació d’un formatge emmental s’utilitzaven dos mil litres de llet i actualment, si fa o no fa. “La recepta sempre és la mateixa, l’única diferencia, és la fabricació” m’explica Caci durant el recorregut per les instal·lacions. Avui dia, es necessiten tan sols 2 hores per a la producció del formatge, ara però, un mínim de 5 mesos per al procés de maduració. Fer el formatge és fàcil, el difícil és vetllar per la seva qualitat amb el temps. Per això la Schaukäserei d’Emmental compta amb un treballador clau, que coneix a la perfecció tots i cada un dels formatges que resten a les sales, procura per la temperatura i s’encarrega de girar-los i escoltar-los. “Aquest és l’home que parla als formatges” em diu Mimo Cesare tot presentant-me un home d’aspecte simpàtic, “un dia sense ell i tot es capgira”. Escolta que els seus forats siguin perfectes i porta el control de tots ells. Mentre recorrem els magatzems de la formatgeria, descobreixo que s’hi troben els emmentals més vells del món. L’emmental més antic que pots arribar a trobar al mercat data el 2013.

Sala de maduració

Emmentaler Schaukäserei

Cesare Mimo Caci comprovant (amb el so) que els forats del formatge són correctes 

Cada emmental pesa uns 80 kg, una gran barbaritat per un sol formatge tant de pes com de mida (de fet, és el formatge més gran que es produeix), però té una explicació senzilla: 200 anys enrere, hi havia taxes per peça i no per pes, així doncs, van fer un formatge més gran per només pagar una taxa.

Emmentaler Schaukäserei Emmentaler Schaukäserei
Dia 4, mes de Juliol, formatge núm. 7 que es va fer i any 2015 Amb aquest número pots saber exactament en quina Schaukäserei es va produir l’Emmental que estàs menjant 

A la Schaukäserei d’Emmental amb 2 hores fan 4 formatges i entre les 5:00 i 7:00 del matí els pagesos de la zona porten la llet fresca.

Parlem de forats

Emmentaler Schaukäserei

“Els bons forats són rodons però no completament rodons, està bé però no és perfecte” diu Casi tot analitzant un dels Emmentals que anem a degustar. “Què li dóna aquest gust tan especial?” pregunto. “El secret és el menjar de les vaques, la gespa que mengen, les flors”, m’explica que compten amb diferents races de vaques, “les vaques són com les persones” diu – referint-se a què totes són diferents-, “la combinació de les nostres vaques i de la nostra natura és el que crea aquest gust tan especial”.

Emmentaler Schaukäserei

Cesare Mimo Caci i jo mateixa davant la Käserei del 1750

Què significa el formatge per la regió? “Tot. Va ser i continua sent molt important”. No se sap exactament qui, però va ser en aquesta àrea que un dia, algú va elaborar el primer Emmental.

El dijous brut

divendres, 5/02/2016

“Somriiiiiiu! Somriu més! Somriu, somriu més! Vull veure un gran somriure!” diu l’energumen disfressat de ves a saber què, que m’acaba de robar la càmera de fotos tot pretenent emprar-la. Sona música i disbauxa entre els petits i estrets carrerons del centre de Lucerna, avui és carnaval.

Carnaval de Lucerna

Colors. La ciutat està plena de colors, disfresses tan estrafolàries com originals. Tothom està content, tothom és feliç, el temps s’ha aturat a Lucerna i ara només hi ha lloc per bromes, fotografies, somriures i balls. Uns per l’eufòria i uns altres per estar sota els efectes de la cervesa o del Glühwein, però avui tothom és amic.

El 4 de Febrer, és el dia conegut localment com el “Schmutziger Donnerstag” que vindria a ser el “Dirty” dijous (brut). Aquest dia té lloc la primera gran desfilada, Fritschi. Hi ha testimonis del Fritschi des del segle XV, en aquella època es tractava d’un ninot i potser la figura-símbol d’un gremi. Ara a l’actualitat és la figura protagonista de la festa, un home gran, amb la seva dona, Fritschene i el Fritschikind (el fill).

Comparses de grans i petits omplen els carrers de colors. S’observa un gran predomini de disfresses fetes per un mateix i poca broma, perquè són d’allò més elaborades, amb tot tipus de detalls i accessoris. Les famílies aprofiten per anar tots a una, així com una família d’esquimals (amb l’ós polar inclòs), una de víkings on el cotxet del nen es converteix en una barca, exploradors, pilots d’avió … Tothom posat al paper. La desfilada, que antany presentava temes patriòtics, històrics o folklòrics, mentre que en l’actualitat preval la sàtira.

Carnaval de Lucerna

Un dels elements clau del carnaval de Lucerna són els Guggemuusige, unes bandes musicals improvisades, que amb els seus instruments de vent metall o de percussió; disfressats o emmascarats, toquen melodies fent tant soroll com poden. Els primers grups es van fundar al voltant de 1950 d’acord amb la tradició de Basilea; mentrestant, el seu nombre ha anat creixent fins arribar a unes quantes dotzenes. Aquests, en comptes de recórrer els carrers en formació rigorosa, s’aturen sovint, en places i petits racons, representant escenes i prenent contacte amb el públic. També hi ha moltes persones per lliure i grups més petits que animen l’ambient amb les seves disfresses, la seva música o les seves bromes.

El “Fasnacht” (el carnaval) se celebra a tota la regió que envolta el llac de Lucerna i es dóna per finalitzat el 9 de Febrer (dimarts de Carnestoltes), el dia de la Monster Corso, l’última desfilada, que parteix del carrer Bahnhofstrasse a les 19:30.

Schloss Oberhofen

dijous, 7/01/2016

Va ser cosa d’atzar. Era la segona setmana d’octubre, just acabava d’instal·lar-me a Suïssa i estava fullejant una antiga guia de viatges que havia agafat prestada dels meus avis. En una pàgina aleatòria, una petita fotografia va captar la meva atenció. No tenia ni la millor llum ni el millor enquadrament, però hi havia quelcom en aquella petita torre sobre l’aigua que em deia que havia d’anar a visitar aquell lloc, el Castell d’Oberhofen.

Schloss Oberhofen


“Oberhofen am Thunersee” és un municipi situat al cantó de Berna i que forma part del districte administratiu de Thun. Els seus habitants gaudeixen d’una espectacular vista dels cims dels Alps Bernesos a l’altra banda del llac. Hi destaquen dues coses, la primera sens dubte el Castell d’Oberhofen (un dels més visitats de la regió) i la segona, la seu de la FIS, la Federació Internacional d’Esquí (Fédération Internationale de Ski), organisme mundial que regula les normes dels esports d’esquí a nivell competitiu i organitza periòdicament les competicions i esdeveniments en cadascuna de les seves disciplines. Però torno al Castell que és del que tracta aquesta publicació, començo per l’exterior.

El Jardí

Schloss Oberhofen


Per si els paisatges dels voltants no fossin prou fascinants, el Castell té un espectacular jardí al costat del llac. És un dels jardins més bells de la regió alpina a causa de la suavitat del clima, d’estil anglès, amb un seguit de passejos envoltats de diferents tipus de flors i arbres rars, bancs i un parc infantil, que es poden visitar gratuïtament (entres com si anessis al museu i sense passar la segona porta, gires a l’esquerra per donar la volta al Castell).

El Castell

Schloss Oberhofen


Situat a la riba del llac Thunersee (un llac de 18 km de llarg i quasi 4 d’ample que va de Thun a Interlaken), el Castell s’aixeca majestuosament amb la seva peculiar torreta dins de l’aigua i alberga una divisió del Museu Històric de Berna així com d’altres exposicions temporals.

Crònica d’un Castell: visita a l’interior

A les 11.19 arribaven els últims quatre membres del grup que anava a guiar la Christina Fankhauser aquell matí. El tour pel Castell d’Oberhofen començava 9 minuts tard, fet que evidenciava que no es tractava de turistes suïssos.

Schloss Oberhofen


Era una visita especial, ja que aquell grup de turistes estrangers al qual m’havien permès acoblar-me, havia pagat per visitar el museu i a més a més per fer una ruta per les estances del Castell. Es tractava de visitar-lo recorrent els petits i estrets passadissos que utilitzava el servei. A la tercera estança, ja m’havia desorientat. Vam passar per la cuina, la capella (amb frescos del segle 15), el saló d’estiu, la sala d’estar, el menjador neogòtic, la biblioteca, el saló de fumar oriental (tot amb una magnífica vista sobre el llac). Entre escales, portes i passadissos, per uns moments vaig pensar que em trobava a l’escola de Hogwarts i que les pintures dels quadres començarien a prendre vida. No em va quedar ben bé clar quantes plantes tenia, però compto que en vaig pujar unes 6 o 7. Realment era un laberint. Em va cridar l’atenció el mecanisme del rellotge, situat a una petita torre on s’accedeix des de l’interior per unes petites escales de caragol. El pots veure funcionant perfectament, i la Christina em va explicar que hi ha un home que ve un cop cada setmana i es dedica a donar-li corda. Passejant per les exposicions del museu i les diferents sales, podies fer-te ben bé una idea de com vivia la classe alta del segle XVI al XIX a Berna. A cada estança era fàcil imaginar els diferents ducs o aristòcrates que hi van residir. El Castell tenia quatre banys per als ducs i el servei, amb banyera i tassa del vàter, una de les curiositats segons la guia, que demostrava la modernitat de l’època.

Schloss Oberhofen


Al segle XIV va pertànyer als Habsburg. Després de la Batalla de Sempach (on les tropes de Berna van ocupar Oberhofen) va quedar sota el control de la dinastia Scharnachthal. Més tard es va convertir en feu, en un Castell, en propietat privada… No va ser fins al 1940, que es va establir la Fundació Oberhofen i 14 anys més tard el museu obria per primera vegada les seves portes al públic.

Ara, el museu del Castell està tancat fins al 7 maig 2016, a partir d’aleshores, si volteu per Suïssa, visita obligada almenys des de fora!

El Mercat de la Ceba

dilluns, 23/11/2015

El quart dilluns de novembre de cada any a Berna se celebra el Zibelemärit o Mercat de la Ceba, l’únic supervivent que queda d’un antic mercat de tardor que tenia una durada de 14 dies i que començava el dia de Sant Martí.

Un dels venedors del Mercat de la Ceba (Zibelemärit)

Un dels venedors del Mercat de la Ceba (Zibelemärit)

 

El Mercat de la Ceba és un festival popular i tradicional de Berna que s’aplica a tot Suïssa com un esdeveniment únic a la temporada festiva. Comença ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora al matí, a les 4:00 am per ser exactes (només els joves més agosarats) i oficialment a les 6:00 am hora suïssa fins a les 18:00 pm. Les primeres visites ja arriben matineres per aconseguir fer-se amb les millors trenes de ceba i és al llarg del dia, que els visitants, tant nacionals com estrangers s’hi van passejant.

El mercat. Zibelemärit

En centenars d’estands expositius s’apleguen els camperols dels afores (sobretot del Districte del Llac del Cantó de Friburg),  que ofereixen enfilalls de cebes, a més d’altres verdures d’hivern, fruites i fruits secs. El gran mercat se situa a la part superior del casc antic de Berna, entre l’estació de trens i la Bundesplatz. Entre tot, els  agricultors dels voltants de la zona porten més de 50 tones de cebes i alls a la capital federal. Originals a més no poder, els venedors exposen les cebes artísticament. En trobes en forma de trena (la més típica diríem), en forma de rosca, decorades amb flors, en forma de nines, de sols, de rellotges, de tota mena d’animals (marietes, vaques, óssos, …) i formes inimaginables.  A més, el mercat té llocs que ofereixen acolorits atuells de ceràmica, pa, verdures i tota mena de records per als visitants.

Cebes en forma de nina

Cebes en forma de nina

Així doncs, avui és el dia en què menjar formatge, pastissos de formatge, pastissos de ceba i sopa de ceba és imprescindible, primer perquè emeten una aroma picant que ajuda a combatre el fred (que malauradament acompanya la festa) i segon perquè tots els restaurants de la zona i parades n’ofereixen (vaja, que és molt temptador i inevitable).

Durant l’estada al mercat, els visitants més joves (i també de no tan joves), compren bosses de confeti i la dispersen divertits pels carrers i per la gent. Sortir-ne sense estar-ne replet és pràcticament missió impossible. I entre tot el bullici, el confeti i la música, també és normal rebre alguna que altra martellada, ja que els més petits es compren uns martells de plàstic que van a tort i a dret al ritme de la batalla de confeti. També és molt típic comprar uns collarets de caramels, són de colors i cada color és d’un gust diferent, valen uns 3 – 3,50 CHF i tant grans com petits els llueixen.

Dona comprant collars de caramels al Mercat

Dona comprant collars de caramels al Mercat

 

Indispensable prendre un got de Glühwein per tornar a entrar en calor, diversos estands n’oferien. A Suïssa saps quan arriba l’hivern perquè arriba aquests típic vi, que es pren calent i t’escalfa les mans (m’entre el beus a petits glops) i el cos.

Altres venedors del mercat també oferien la mercaderia típica dels mercat d’hivern (figures i decoració nadalenca, parades d’objectes i menjars artesanals, com mel, espelmes, bufandes, …). A la tarda i la nit, sobretot quan treballadors i alumnes acaben la jornada, s’hi poden veure elements carnavalescos, persones emmascarades i les contínues batalles de confeti. Al voltant del mercat, també es donen tot un seguit d’activitats que acompanyen la festa.

Rosca de d'alls i flors

Rosca de cebes i flors

Cebes rellotge i sol

Cebes rellotge i sol

 

 

 

 

 

 

L’origen del mercat

Segons la llegenda, el seu origen es remunta al segle XV. Poc abans de les cinc de la tarda del 14 de maig de 1405, un incendi va esclatar al Brunngasse de Berna. En pocs minuts, les flames (avivades per un fort vent) s’havien estès a través de la riba oposada del riu Äare. Les ciutats veïnes van recollir diners i enviar ajudants per tal de recollir les runes. Aleshores, es diu, que en mostra de gratitud es va concedir a la ciutadania el primer Mercat de la Ceba (Zibelemärit), que es va celebrar al 1406. No obstant això, a les cròniques de Conrad Justinger, un testimoni de l’incendi, no es fa esment d’aquesta subvenció de vendre cebes.

Enfilalls de cebes petits

Més cebes i cebes

Més cebes i cebes

La realitat va començar molt més tard. Al segle XVIII, les dones dels agricultors van portar les verdures que havien cultivat al Mont Vully sobre el llac de Murten als mercats de Friburg, Murten i Neuchâtel. Al voltant del 1850, en un primer moment sense pena ni glòria, aquests anomenats “marmettes”, van començar a aparèixer a Berna venent principalment cebes (també porros, api, nous, castanyes, fruites …). I va ser gràcies a l’excel·lent qualitat dels productes i el comportament alegre i amable de les esposes dels agricultors que anaven a vendre, que el nou mercat de verdures florir ràpidament. I en trobem constància el 1860, quan els diaris proclamaven el Mercat de la Ceba (Zibelemärit) com el “tradicional” inici de la Fira de Sant Martí.

“Berna sense óssos és impossible”

divendres, 13/11/2015

“Berna sense óssos és impossible” em diu el cap del Parc dels Óssos i del Zoo de Berna amb un somriure amable. Peter Schlup és el cap i pedagog del zoo de Berna així com també del Parc dels Óssos (que en forma part). En el seu dia a dia, lidera, fa de guia turístic, dóna classes, assisteix periodistes i s’enfronta als problemes que puguin anar sortint d’un parc que rep 1,5 milions de visites l’any.

Són les 9:00h del matí (puntualitat suïssa) i he quedat amb en Peter al Parc dels Óssos, el BärenPark, perquè vull entendre el ‘per què?’ de la importància d’aquests animals. És impossible visitar aquesta petita i entranyable ciutat capital i no veure óssos per tot arreu, souvenirs, bars i restaurants, escultures, fonts, logotips, roba… L’escut de Berna i la bandera també els llueixen, però “per quina raó?” li pregunto. “Això no està massa clar” comença a explicar-me tot divertit, “qui va ser primer, l’ós o la ciutat? Existeixen dues històries diferents, t’explico i et quedes amb la que vulguis” diu.

Foundation of the city 1191 - BärenPark

La primera, es tracta d’una llegenda, que diu que la ciutat porta el nom i l’emblema del primer animal que es va caçar als boscos dels voltants pel seu fundador Herzog von Zährigen. El primer animal disparat va ser un ós i d’aquí l’homònim  i l’inici de la tradició de mantenir els óssos a la ciutat. Però després, m’ explica que el nom de la ciutat molt probablement ve de la paraula celta: Berna. En cèltic Berna significa esquerda, clivella o fenedura. Berna va ser fundada l’any 1191 aprofitant un dels revolts del riu Äare i aquests recorren la ciutat com si es tractes d’una esquerda.

Berna amb B d’Ós (Bär)

Se sap que el primer ós que va arribar a la ciutat ho va fer el 1513. Els mercenaris que van participar a la batalla de Novara sota el comandament de Bartholomäus, al maig de 1513, van tornar a casa amb un ós jove entre el seu botí.
Schlup m’explica que l’ós es va situar en una primera fossa (davant de la torre de gàbia; Käfigturm), i que al veure que generava interès i “negoci”, es va mantenir.

BärenPark

Una de les 12 antigues gàbies del BärenPark

Gábies que actualment són el vestidor dels voluntaris del BärenPark

Actualment les gàbies tenen altres utilitats com en aquest cas on són el vestidor dels voluntaris del BärenPark


“Van estar molt temps en males condicions” m’explica dolgut. El Peter em deixa entrar dins d’una de les 12 antigues gàbies que hi havia al parc. M’esgarrifo, exposats per davant i per darrera amb barrots i amb poc més de sis metres quadrats, havien de conviure 20 óssos -repartits entre les 12 gàbies- durant els anys 50 i 60. Actualment es conserven però amb altres utilitats i amb la voluntat de recordar i fer reflexionar a la gent. “El canvi de mentalitat de la gent va arribar cap als anys 80 i 90” explica, quan a Suïssa va sorgir una nova legislació sobre la protecció dels animals.

El principi del canvi

La fossa dels óssos es va renovar “va ser un procés molt difícil” aclareix Schlup, “perquè és molt car i el terreny té una difícil construcció”. El Parc dels Óssos està situat al mig de la ciutat, al costat del riu Äare i té molt desnivell. Al llarg dels anys s’han anat fent canvis fins a l’actual recinte del parc que es va inaugurar el 2009.

BärenPark Finn - BärenPark
BärenPark, Bern BärenPark

 

Els protagonistes (webcam en directe)

Actualment, “els óssos viuen les 24 hores dels 365 dies de l’any a l’exterior” diu el Peter. S’alimenten 1 o 2 cops per dia i sempre en hores diferents, “a vegades és molt aviat al matí i a vegades és a la tarda” narra. Els cuidadors dels óssos s’encarreguen de canviar els horaris i l’alimentació dels óssos per tal d’oferir-los una vida el més real possible. Així doncs, el menjar s’amaga en diferents llocs del parc que van canviant i, fins i tot, hi ha dies que no mengen. S’alimenten en un 80% de vegetals i fruites i de tant en tant mengen carn o peix.

“El Finn, el mascle, pesa 347 kg i va néixer el 2006, és el que posa pau entre les dues femelles” m’ensenya el pedagog, “la Bjórk, la més jove, va néixer el 2000 i pesa 185 kg i l’Ursina, pesa 188 kg i va néixer el 2009”. Són molt forts, molt ràpids i curiosos a més no poder, és per això que els cuidadors mai entren al recinte amb la seva presencia.

Peter Schlup - leiter bärenpark i zoopädagogik.
Peter Schlup amb un dels panels informatius del BärenPark


El zoo té un total de 30 cuidadors d’animals, 15 administradors (dels quals alguns també formen part del departament d’educació), un equip de 25 treballadors free-lance i un equip de voluntaris format per una trentena de persones.

“El problema quan parlem de diners és que no cobrem entrada, és gratuït” riu amb naturalitat i afegeix “imagina si tots els visitants paguessin només 1 CHF”. Li pregunto sobre el restaurant que hi ha i em diu que és privat, que només obtenen diners de les entrades del zoo, els cursos escolars, les guies i que també hi ha l’opció de llogar espais per a esdeveniments, però que no n’hi ha prou. La ciutat de Berna paga la part gran del manteniment del parc (va pagar la reconstrucció del parc, uns 30 milions de francs suïssos) i la resta els patrocinadors. El que està clar és que costi el que costi els bernesos faran el possible per mantenir els seus óssos a la ciutat, ja que és una crida importantíssima pel turisme. Anar a París i no visitar la Tour Eiffel és com anar a Berna i no veure els óssos.

 

BärenPark

Peter Schlup i jo mateixa – foto presa per un dels voluntaris del BärenPark