Admirables embolics

dissabte, 9/08/2014

Sabedor de l’embolic, l’insolent de la llicència

i el badall que l’admirable aparició li fa a l’oblit.

No es conforma la insistència

amb somriures digitals.

 

Les hores ens han fet guaita,

d’estels són fets els camins.

Ofeguem paraules desdites

al fons d’una copa de vi.

Soledat

dissabte, 31/05/2014

Al bar cada nit,

dins del llit en apagar el despertador.

Dins de tu, o de tu o de tu.

Amb el fum d’una cigarreta agra,

al davant d’un capellà pedòfil.

segons els gustos de cadascú.O al darrere,

 

A la feina,

a la platja,

passejant per qualque muntanya o parc natural.

Corrent estàtic a la cinta mecànica d’un gimnàs.

I no sentir i no pensar.

 

Al massatgista,

Coca, whisky, vidre, brossa.

Al cinema,

ioga, tai-txi, pare nostres i avemaries.

El rosari de l’aurora,

un cop de puny

i la sang que brolla d’un nas, el teu.

 

Una cançó que sempre m’ha agradat,

rellegir compulsivament aquell llibre,

aquest poema.

Estacar-te els dits ben a dins del cony, del cul, del nas i de l’orella.

Llepar-te l’aixella

i posar-me fang quan em pica una vespa.

 

Escriure, sobretot escriure, desdibuixar-te, esquematitzar-te

i tornar al treball.

Cansat, vençut, comprat.

I amb cada amanèixer menys puta, menys lliure, més brut.

Córrer estàtic a la cinta mecànica del gimnàs.

Esnifar-me els caps de setmana,

beure’m les nits,

empassar-me els minuts, com píndoles,

i meditar. Meditar amb la respiració pausada i tranquil·la, de diafragma.

Matar el monstre que a dins meu vol cridar, follar, matar, sentir…

 

Un xiquet negre mor a la televisió,

una xica furta una cartera al metro, la meua.

Un xic que se sent vell

i un vell que no sap què creure quan veu la seua estimada.

“Mira que m’ha costat trobar-te”

i la mort que ja no sembla tan fosca,

ni la vida tan llarga,

ni els anys, que s’escapen tan ràpid.

 

Dir “no, si no ens podem queixar…”

I Creure -ho i pensar-ho. Saber-ho.

Tornar a pregar-li als sants i a la verge,

i saber que t’escolten.

Assaborir les mentides

al davant o al darrere del capellà, segons els gustos.

Davant o darrere el taulell, segons el dia.

Davant o darrere dels mots, de les lletres, dels contes.

Davant o darrere de tu. On tu vulgues.

I sempre, tornar a començar

justet en aquest mateix lloc,

on tot deixa d’existir

i ja no som.

Publicat al recull de poemes “La Poesia. Una sola veu”

 editat a propòsit de la I Trobada de poetes dels Països Catalans a Vinaròs.

Mitjons sense aparellar

dimarts , 16/04/2013

¿Saps quan, en obrir el calaix dels mitjons després d’un cap des setmana fent un intensiu d’ordre i neteja, els mires i fan goig? Tots la mar d’aparelladets, els rojos amb els rojos i els negres amb els negres. El dilluns al dematí tries els més bonics i surts al carrer amb la intenció de menjar-te el món. Les setmanes, massa sovint, semblen més curtes del que voldríem i, sense adonar-nos-en, en dos dies arriba el cap de setmana una altra volta, no ens hem menjat res en aquests dos dies que s’han cruspit els altres tres que se’ns havien promès abans d’arribar al cap de setmana i veus que encara queden mitjons; els de ratlletes amb els de ratlletes i els de rombes amb els de rombes, que són una mica especials i hi ha a qui agraden i hi ha qui no els pot ni veure.

Una altra volta comença la setmana i després d’una breu deliberació amb tu mateix, surts al carrer amb uns mitjons de color verd festuc sabent que, de quatre que els vegen, tres no li veuran el gust i l’altre no els pararà ni esment. Avança la setmana i ara ja no et vols menjar ningú… Mentre no et devoren els companys del gimnàs quan dimecres en arribar al vestuari et descordes les sabatilles i lluïsques uns mitjons amb dits en tens prou.

—Que arribe ja el divendres— penses el dijous en alçar-te; que acabe aquesta setmana, que ja se’t fa massa llarga, i que vinga la rentadora a centrifugar totes els parells que, de tant arrugats i tants dies que han passat, ja puden més del compte al fons del cubell de la roba bruta, però sobretot, sobretot, que una vegada nets tornen al seu calaix que ara s’obri, burleta, al teu davant mostrant-te les restes de sèrie. El descolorit, amb taques taronja, el del forat al dit, el del forat al taló i el dels forats al dit i al taló, rodejant aquells tres que ni tenen, ni se’n recorda parella. És divendres, només falta un dia i tot tornarà a la normalitat. Els parells deixaran de pudir, els tarats deixaran de voler identificar-se amb tu i tu creuràs una altra vegada que tots aquells que t’envolten són millors i més feliços.

Avui però no tens més remei, has d’armar-te de valor i sortir al carrer amb un mitjó de cada color i sentint-te per un dia orgullós, no defugir les mirades en posar una cama sobre l’altra a la feina, en descalçar-te per seure a la gespa del parc i ni tan sols, en cas que hi haja sort, en perdre els pantalons al servei d’algun bar… I és que avui, i només avui, és el dia en què tots t’envegen. Avui tots en creuar-se amb tu, tots, ho pots llegir als seus ulls, matarien per ser al fons del teu calaix buit lluitant per poder tornar-se el company improvisat del teu últim mitjó desaparellat.

2×2/3 Dies i Coses @Palma

dijous, 7/02/2013

     Dissabte, 16 de febrer, a les 19.30 hores tindrà lloc a la llibreria-vinoteca de Palma, La Biblioteca de Babel, la presentació dels llibres Dos dies a Barcelona, de l’escriptora palmesana Caterina Cortès Palmer i Dues o tres coses que mai no sé d’ella del valencià Adrià Garcia.

     Durant l’acte, que serà presentat pel periodista Carles Cabrera, els autors recitaran texts dels seus llibres i ens descobriran els punts d’encontre entre les seues obres que, encara que d’estils diametralment oposats, comparteixen uns mateixos temes de fons, la gestió dels sentiments, l’enfrontament amb els propis dimonis així com els conflictes que envolten l’erotisme i els sentiments amorosos; temes que per una banda tenen molt d’universal, però que ells enfoquen des d’una perspectiva jove, dinàmica i vital.

     Hi ha que destacar que ambdós autors són novells i que forment part d’aquesta nova fornada d’autors d’arreu de Països Catalans que s’estan obrint camí a recer de la catosfera i que s’han donat a conèixer gràcies al món de les xarxes socials i d’iniciatives de caire col·lectiu. Posteriorment a la presentació es servirà un petit piscolabis i unes copes de vi per als assistents.

Pedres

dijous, 6/09/2012

Poema inspirat en l’obra “L’etern retorn” de Josep Antoni Garcia Bel

L'etern retorn de Garcia Bel

 

PEDRES

I tornar a tu, mare
Tornar al teu sexe terrós i fèrtil.
Oblidar les paraules, desproveir-me de raons i veritats,
tornar a ser tu.

I no haver deixat mai de ser tu.

Saber veure que mai no em van tallar
el cordill que em lliga al teu centre.
La gravetat que em pesa al bell mig de la panxa.
Entendre que no sóc més que un trist badall dibuixat
a la teua pell envellida pel pas de les nits consentides.

I deixar que córrega el temps,
no saber separar-nos.
I no poder distingir-nos.
No ser,
I ser.

Brolla la sang,
Es trenca el temps.
S’amollen les pedres
i et tornes a enamorar.

Una altra volta et fecunden.
Oblido que he segut tu,
tornem a fingir indiferència.
Torno a escoltar com te’n rius,
I a no recordar,
una altra vegada perquè.

Pluja

dijous, 6/09/2012

Espero que ploga i plourà;
que vinga la pluja i s’ho enduga tot,
la tristesa, la soledat, la ràbia, la sequera…

Espero que ploga i netege el nostre sòl
que descobrisca la roca mare, d’allò que som, d’allò que ets.
d’allò que sóc.

Canten les bruixes vestides de sirena, i embadaleixen més d’una oïda
dient-nos que també som mort, que també som bords,
que no som.

Espero la pluja, i que arrosegue tot allò que es lleig, allò que es brut
allò que sóc.

La sequera ja no em fa por.

Espero la pluja bufant-li als núvols,
Perdent la són, arrancant la malea i assaonant els cors.

Espero la pluja i dol….
Perquè no son les hores que falten sinó les hores que ens sobren.

Que al meu País la pluja no sap ploure,
que tarda massa i que tothom l’espera…

Però, ai quan plou…. Esperem-la amb les mans ben netes
que ja sabem que quan plou ho fa de veres….

I mentrimentres… res
fam, set i son…
i si nomes fora això, rai.

Mort.

Negociant amb Happy Mòbil

dijous, 14/06/2012

Avui, en alçar-me, he sentit un desig irrefrenable de trucar a la meua companyia telefònica. La companyia és diu Happy Mòbil, el nom és el mateix de tots els dies, però avui no sé per què m’ha semblat especialment adient.

No sóc jo gaire bo en això de reprimir els sentiments, així que en voler adonar-me’n ja estava parlant amb ells i explicant-los amb ets i uts com d’insuficients em semblen avui els tres-cents minuts que tinc de tarifa plana, i és que ahir, els conto, en vaig parlar cinc amb tu. Els pobres m’han ofert un terminal nou, a veure com els explico que avui jo no estic per a finals…  M’han dit alguna cosa sobre un contracte de permanència i els he dit que no em calia però, que gràcies per l’oferiment. Finalment he penjat amb la sensació que no m’havien entès.

Tot i així en acabant he tornat a mirar la pantalla i he vist a la part superior dreta, just a sota de la icona que m’indica que tinc cobertura, la paraula “Happy”; doncs sí, què hi farem, i se m’ha acudit picar-te.

Dues o tres coses que mai no sé d’ella

dilluns, 11/06/2012

On s’amaga que no aconsegueixo trobar-la? La busco en la tebior d’un cos, darrere l’enigma que amaga cada ànima, dintre la fosca que emplena les nits en què ella no hi és.

De vegades perdo l’esperança i és en aquells dies que s’apropa, m’arrapa l’esquena, juga amb els meus cabells i em parla amb paraules noves que no aconsegueixo comprendre.

Després, quan la torno a perdre i el record encara és ben fresc, escric les seues carícies, les seues pors i els retrets abans que no se m’escapen al fons del pou de l’oblit.

Lliure com els somnis que es recorden, va i ve, llunyana i tangent, propera i difusa… Llegiu-la amb mi en aquests fulls, repasseu la nostra història en cada capítol i digueu-me si en acabar sabeu descobrir, d’entre totes les certeses, aquelles dues o tres coses que jo mai no acabo de saber d’ella.

Arreu

dimecres, 23/05/2012

T’estimo arreu, i no t’importa el desordre.

T’estimo amb les mans descosides i els pantalons descordats,

amb ulls de gallina moixa i esbufecs de porcell senglar.

 

La mar que ens lliga ben a prop

la llengua humida de desig,

et furgo la terra ben endins

i els cors que van a contracop.

 

 

La teua pell no és frontera, tampoc no ho és la teua veu,

ni la glaça que amaga l’essència fraternal dels nostres retrets.

Descobrir en obrir-te les cames que estem fets de la mateixa mel.

Bandejar les despulles i fondre’ns amb l’anhel d’un xiquet llaminer.

 

La llengua humida de desig,

La mar que ens lliga ben a prop

Et furgo la terra ben endins

I els cors que van a contracop.

 

 

 

 

T’estimo amb paraules trobades,

als pous dels nostres gegants

i desclivello el teu sexe

amb pedregades de carn.

T’estimo amb consciència de ser,

t’estimo sabent que serem,

t’estimo  tothora i arreu.

T’estimo a tres bandes i arreu.

Aïllat i llunyà

dimecres, 9/05/2012

Em perdo en un lloc indeterminat del Mediterrani.

Les mans salades de la teua absència m’allunyen del món.

 

Nado a contracorrent i m’ofego.

 

La dolça pluja de la mort m’acarona,

uns ulls plouen,

tos llavis tronen.

 

S’ennuvolen els pensaments amb paraules fingides,

fabrico malsons amb els maons dels records destruïts.

Construeixo un món fet de la teua inexistència.

 

El faig ara, el faig aquí,

i per primera vegada,

el faig únicament per mi.