Aïllat i llunyà

Em perdo en un lloc indeterminat del Mediterrani.

Les mans salades de la teua absència m’allunyen del món.

 

Nado a contracorrent i m’ofego.

 

La dolça pluja de la mort m’acarona,

uns ulls plouen,

tos llavis tronen.

 

S’ennuvolen els pensaments amb paraules fingides,

fabrico malsons amb els maons dels records destruïts.

Construeixo un món fet de la teua inexistència.

 

El faig ara, el faig aquí,

i per primera vegada,

el faig únicament per mi.

7 comentaris

  • olga xirinacs díaz

    10/05/2012 13:26

    Quan les coses s’allunyen i es posen tan difícils, val més dir adéu.

  • olga xirinacs díaz

    10/05/2012 13:27

    Quan les coses s’allunyen i es poden tan difícils, val més dir adéu.

  • agarcia

    10/05/2012 19:49

    I moltes vegades dient adéu ens obrim la porta de la felicitat. I tancant la porta a unes coses li donem la benvinguda a moltes altres. Tan de bo aquest bloc puga ser una porta oberta i aquesta entrada valga com a salutació.

    I com sempre, gràcies per llegir-me i per comentar.

    Adrià

  • Marta

    11/05/2012 21:39

    Et segueixo des de Blogger Adrià i penso com l’Olga també, a vegades un adéu es tornar a sentir-se. viu.

  • agarcia

    14/05/2012 0:24

    Molt agraït,Marta, de que m’hages acompanyat en aquest viatge. Espero que fem d’aquest adéu una benvinguda i seguim endavant.

    Moltes gràcies per llegir-me i per comentar.

    Adrià

  • cuki

    24/05/2012 19:27

    el passat sempre es un referent del present y i en l’oblit l’experiència del dema

  • agarcia

    29/05/2012 19:45

    Sí, potser podríem dir que l’oblit és l’última etapa de l’aprenentatge. Quan oblidem és quan realment interioritzem les experiències com molt bé dius.

    Moltes gràcies per llegir-me i per comentar, Cuki.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús