Mitjons sense aparellar

¿Saps quan, en obrir el calaix dels mitjons després d’un cap des setmana fent un intensiu d’ordre i neteja, els mires i fan goig? Tots la mar d’aparelladets, els rojos amb els rojos i els negres amb els negres. El dilluns al dematí tries els més bonics i surts al carrer amb la intenció de menjar-te el món. Les setmanes, massa sovint, semblen més curtes del que voldríem i, sense adonar-nos-en, en dos dies arriba el cap de setmana una altra volta, no ens hem menjat res en aquests dos dies que s’han cruspit els altres tres que se’ns havien promès abans d’arribar al cap de setmana i veus que encara queden mitjons; els de ratlletes amb els de ratlletes i els de rombes amb els de rombes, que són una mica especials i hi ha a qui agraden i hi ha qui no els pot ni veure.

Una altra volta comença la setmana i després d’una breu deliberació amb tu mateix, surts al carrer amb uns mitjons de color verd festuc sabent que, de quatre que els vegen, tres no li veuran el gust i l’altre no els pararà ni esment. Avança la setmana i ara ja no et vols menjar ningú… Mentre no et devoren els companys del gimnàs quan dimecres en arribar al vestuari et descordes les sabatilles i lluïsques uns mitjons amb dits en tens prou.

—Que arribe ja el divendres— penses el dijous en alçar-te; que acabe aquesta setmana, que ja se’t fa massa llarga, i que vinga la rentadora a centrifugar totes els parells que, de tant arrugats i tants dies que han passat, ja puden més del compte al fons del cubell de la roba bruta, però sobretot, sobretot, que una vegada nets tornen al seu calaix que ara s’obri, burleta, al teu davant mostrant-te les restes de sèrie. El descolorit, amb taques taronja, el del forat al dit, el del forat al taló i el dels forats al dit i al taló, rodejant aquells tres que ni tenen, ni se’n recorda parella. És divendres, només falta un dia i tot tornarà a la normalitat. Els parells deixaran de pudir, els tarats deixaran de voler identificar-se amb tu i tu creuràs una altra vegada que tots aquells que t’envolten són millors i més feliços.

Avui però no tens més remei, has d’armar-te de valor i sortir al carrer amb un mitjó de cada color i sentint-te per un dia orgullós, no defugir les mirades en posar una cama sobre l’altra a la feina, en descalçar-te per seure a la gespa del parc i ni tan sols, en cas que hi haja sort, en perdre els pantalons al servei d’algun bar… I és que avui, i només avui, és el dia en què tots t’envegen. Avui tots en creuar-se amb tu, tots, ho pots llegir als seus ulls, matarien per ser al fons del teu calaix buit lluitant per poder tornar-se el company improvisat del teu últim mitjó desaparellat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús