dijous, 14/04/2011
L’amic Mark Serra sembla ser que està molt emprenyat amb la línia editorial del diari ARA i en concret de la columna d’avui d’en Toni Soler. Així doncs, ha procedit a fer-ho saber a través d’un comentari al Facebook del diari i… ha desapargeut al cap d’una estona…
Com que ben segur es deu tractar d’algun problema informàtic, de la xarxa, o del dia ennuvolat que fa avui, i mai de la vida a una qüestió de censura ni molt menys, us passo un cop de pantalla del comentari en qüestió:
dimecres, 26/01/2011
Quan va aparèixer la notícia no donava crèdit. Ara es posen a modificar l’ordenança de civisme per evitar que mitja dotzena de persones vagin nues pel carrer?. Carall!, a qui li deu molestar això deu ser un d’aquests “poders fàstics” amb molta força!, qui sap si divina o econòmica. O les dues coses.
Amb la que ens cau a sobre, amb una Espanya ben flamenca volent fer les darreres estocades al sistema financer català (cas de que existís…) amb agressions nacionals d’alt voltatge dia sí i dia també, amb les manifestacions d’impotència i d’incapacitat de què presumeixen ja a 30 dies de les eleccions el nostre govern, i ara es preocupen a l’Ajuntament de Barcelona d’impedir la presència pública de nus?. Curiós. Cada cop que es vol fer un pas endavant en el civisme costa deu i ajuda fer canvis. I simplement per fer complir la normativa, ja no diguem. Però es veu que quan es queixa segons qui, modificar les normes passa a ser senzillíssim i rapid.
Doncs què voleu que us digui, a mi no em molesta gens ni mica veure una persona nua. Fins i tot crec que si em molestés veure algú despullat seria síntoma d’algun problema. D’algun problema meu, no del que va despullat. Ofen i jutja qui mira, no qui és mirat. Equiparar anar nu amb qualsevol de la multitud d’actes incívics que es fan constantment a la ciutat em sembla, a banda d’injust, d’una moralina pròpia d’altres latituds.
Una persona despullada al carrer no fa res contra ningú, mentre que, posem per cas, i només per referir-me al que jo sí que he vist en viu i en directe, sí ho fa un lladre a plena llum del dia fent una estrabada a una iaia. O un ciclista circulant per on no ho pot fer a tota velocitat. O els amos de gossos que no entenen que el gos és la seva responsabilitat i no de la resta de veïns de la ciutat i que requereix de cumplir una sèrie d’obligacions. O aquells funcionaris públics que en ús del seu càrrec roba els diners dels contribuents, utilitza la seva posició per fer negocis particulars, o prevarica directament. O veure com li costa a l’autoritat municipal saber què pot fer i què no a la Rambla, fins que l’acaba cagant i ha de tornar enrere amb un munt de diners gastats i havent generat falses espectatives. O veure aquells paradistes rambleros que es creuen que l’espai públic és seu i no se n’adonen de que és fruit d’una concesió pública subjecta a condicions. O la gent que escup al carrer al mig de la vorera, on algunes motos aparquen molestant a tort i a dret sense importar-los un pito. O a les diverses empreses que contracten promotors per oferir tiquets de restaurants, d’espectacles de flamenc, diaris gratuits i tutti quanti i que s’estan palplantats al mig del carrer mentre molesten a la gent que va ensopegant amb ells. O la gent que no té mesura a l’hora de fer soroll al carrer o a les seves vivendes, sense preocupar-se de si al seu costat hi ha un malalt, gent gran, o símplement algú que vol dormir. O veure com es fa “trapitxeo” de droga sense manies al mig del carrer. O com no es pot erradicar el negoci dels trileros a la Rambla, presents des de temps immemorials. O aquells que aprofiten el bon temps i els parcs i places per dinar… i ho deixen tot emmerdat quan marxen. O…
En fí, en general a mi sí em molesta (sense deixar que m’amargui l’existència) la gent que és incapaç de cumplir les mínimes normes de convivència que ens hem donat entre tots, però veure algú en boles?, sisplau…
dissabte, 15/01/2011
Amb el que els costa arribar-hi, pobres!. Mentre van progressant favorablement pel pas dels anys i de l’exercici de responsabilitats, tots hi veiem les qualitats innates, la capacitat d’anticipació, la visió de futur, l’encert dels diagnòstics i la iniciativa amb els tractaments a fer. Anem coincidint en els seus discursos i treballem per a la seva consolidació, no sense tenir (alguns) un ull amb voluntat crítica que permeti anar analitzant els seus moviments.
Fins que aconsegueixen ser “els Líders”, ja amb docta majúscula. Sobtadament, s’envolten de col·laboradors acrítics i messells que diuen amén a tot, treuen la destral de tallar caps i comencen a prendre decisions arbitràries, fins i tot contradictòries.
Però un dia, tardarà més o tardarà menys, arriba l’hora en què “el Líder” s’equivoca. Molt. Moltíssim. Reiteradament. La solució potser la té als seus nassos, però no la veu. No l’hi deixen veure. No la vol veure. Si sempre ha pres decissions que l’han fet guanyar punts, aglutinar equips i escalar posicions, perquè ara s’hauria d’equivocar?. Així doncs, a tirar pel dret!… Fins que se la fot.
Però, ai las!, estan fets d’una altra pasta aquests “líders”. Després de la patacada, un cop perduda la “L” i amb aquella alegria, comencen a analitzar el perquè del desastre i n’acaben fent culpable a tot i a tothom, però mai a les seves pròpies decisions i errors. Perden la vergonya, la diginitat i la compostura i poden acabar fent el ridícul, que és el pitjor que es pot fer. Passen a ser ninots en mans d’altres “Líders” d’altres llocs que encara no han perdut la majúscula, o que no la volen perdre encara. Ni se n’adonen de les seves constants contradiccions i segueixen erigint-se en oracles, però miren a banda i banda sense entendre perquè els demés poden estar tan equivocats si estaba claríssim que ells tenien raó i que tot ho feien bé.
Finalment, tornen a ser persones normals i corrents, això sí, amb cara de despistats, envoltats d’un grapadet de fidels que anirien amb ells cegament fins la tomba i amb massa raconets de rancúnia en els seus plecs vitals. I llavors hom se’ls miren i ja només produeixen una certa compassió…
dimecres, 12/01/2011
Per anys que passin, crec que no me’n podré acostumar mai. Hi ha una mirada, uns ulls, que quan hi ensopego a voltes pel carrer m’encongeix el cor. Són uns ulls ancians, vells. Uns ulls envoltats de pell arrugada. Ulls cansats i maldestres. I a voltes, tot d’una, es tornen ulls de por. De pànic. No entenen res.
A vegades és un patí de rodes a tota velocitat, a voltes és una bicicleta que va fent ziga-zagues, o una moto que intenta trobar lloc on plantar-se. O algú que camina massa depressa i sense mirar. Potser creuant un semàfor, un pas de vianants o per la mateixa vorera.
Tenen la visió cansada, els ossos fràgils i els reflexos qui sap on paren. Però tenen tot el dret, potser més que ningú altre, de caminar pel carrer, al seu pas, sense pressa i sobretot sense por.
No comprenc que els costi tant d’entendre que el simple fet que passin a tota velocitat prop de persones tan fràgils les fa entrar en un estat de por i desconcert que els pot durar, uns segons, uns minuts. Resten uns instants com estabornits i sense saber cap on mirar, amb uns ulls que demanen ajuda. Provoquen que els costi molt voler tornar a sortir al carrer.
Però a ells els és igual, probablement ni se n’han adonat. Ells “controlen”. Tenen un do diví que els fa saber amb precisió de fòrmula 1 què farem tots plegats amb els nostres moviments. I van driblant “obstacles”. No són persones dignes de respecte. Només són objectes col·locats a l’espai públic per molestar a patinadors eternament adolescents, ciclistes maleducats, conductors insolents i vianants cecs.
dimarts , 4/01/2011
Portem uns dies, que déu n’hi do!. A la notícia del nomenament com a Consellera de Justícia d’una persona contrària a fer consultes a la ciutadania (això sol ja l’hauria de deslegitimar per poguer exercir el càrrec) hi hem d’afegir aquest crit d’impotència del nou Conseller d’Economia, segons el qual tots els nostres mals de caixa provenen de l’excés de serveis sanitaris. Vés per on, la culpa sempre acaba sent del sofert ciutadà. Tenim el mal costum de posar-nos malalts, de volguer operar-nos o de fer consultes preventives, fins i tot de crèixer en població!, i és clar, això és insostenible, intolerable i s’ha de retallar.
És còmic, si no fos tràgic, aquest entossudiment dels gestors de la raquítica autonomia en no voler assenyalar d’on venen realment els problemes. A veure, si no recordo malament l’espoli (també en diuen dèficit fiscal) arriba, milió amunt, milió avall, a la xifra d’uns 20.000 milions d’euros… anuals!. No serà que és aquest el problema?. Enlloc d’advertir-nos del “problema seriós” que tenim si no reduim els costos sanitaris, preferiria que el meu Conseller d’Economia m’advertís del “problema seriós” que suposa no reclamar l’aturada en sec de l’espoli fiscal que patim i ens presentés un pla creïble per portar-ho a terme.
Ens van advertint que la pobresa a Catalunya ja supera el 20%… i pujant, i que no hi ha recursos. Que s’ha d’invertir en ajudar a les empreses a la seva internacionalització i a ser més competitives, però que no hi ha recursos. Que s’han de fer més inversions en educació, però que no hi ha recursos. Que ens hem d’”ajustar” al que hi ha.
Sisplau, voldrien fer el fotut favor, si no els és molèstia, de deixar de fer la feina bruta de qui ens fot la cartera?. De recursos en generem, però se’ls queden uns altres. És evident que la crisi també ens afecta. Però també ho és que si deixessim de consentir aquest robatori constant i mantingut en els anys i en les dècades, alguns d’aquests problemes serien molt i molt menors.
Senyors del govern, deixin de ser els lacais de Madrid i atreveixint-se a mirar els problemes a la cara. No a la cara del malalt, del pobre, de l’estudiant o de l’aturat, sinó a la cara [dura] de qui decideix com malbaratar els nostres recursos, 650 km enllà. Amb aquestes manifestacions i ajustos només fan que acceptar la situació com a inevitable i impedeixen poguer encetar un pla de recuperació. I si el problema és que els fa por Madrid o els poders fàctics d’aquí i d’allà que viuen del nostre espoli, llavors deixin pas a gent més valenta i amb més imaginació per trobar les veritables solucions i deixin de marejar la perdiu i d’enganyar al personal.
Acaba de traspassar l’apreciat Josep Català, divulgador científic i apassionat de… apassionat en general. El vaig conèixer en l’època, ja fa molts anys, en què jo era el director de la revista Quaderns Tècnics i ell formava part del Consell Assessor de la publicació. A la teva salut Josep, ara deus estar discutint amb Sant Pere l’absurd de la santíssima trinitat o de la transsubstanciació. Estira una mica més i segur que el convenceràs. Segur.
dimecres, 29/12/2010
Primer volia dir “partits” de costellada. Partidets de futbol que pels voltants de nadal ens “deixen” fer la Real Federación Española de Futbol. A l’hora que boicoteja, no només poguer competir oficialment, sinó simplement poguer comptar amb algunes dates més durant l’any. O que impedeix, com sembla que ha fet aquest mateix any, que les seleccions mundials de primera línia vinguin a enfrontar-se amb la catalana. La “Federación”, també compta amb l’ajut inestimable de la majoria de clubs de futbol que es neguen, ras i curt, a cedir els seus jugadors. I d’aquí no en sortim. Any rere any es demostra que hi ha públic, que hi ha audiència televisiva, que hi ha ganes de participar per part dels jugadors i que hi ha nivell. Però no sortim del partidet anual de costellada.
Però ara tot s’arreglarà. A la Generalitat ja tenim “el govern dels millors!”. Doncs vistos els noms i els perfils, anem bé per anar a Sants!. Potser volien dir “millors… que els anteriors”. Doncs malauradament, i en molts casos, no sé si ni tan sols això, que ja seria ben poca cosa.
Un Conseller socialista (bé, ara ja ex), conegut per les seves opinions aqüoses, fluctuants i gelatinoses, però amb el mèrit de no discutir-se mai amb ningú i de servir per ficar el dit a l’ull del psc. Bé, també té el mèrit d’haver acceptat ser quart plat de taula…
Un altre Conseller independent, dependent de la patronal hospitalària i esquitxat per un cas de frau mitjançant cursos sanitaris subvencionats i inexistents.
Una altra Consellera independent, absolutament dependent de l’estat que ens trinxa. Ep!, estem parlant de la màxima responsable dels advocats de l’estat a Catalunya i qui va instar i tramitar la prohibició als jutjats de la consulta sobre la independència a Arenys de Munt. Els interessos de l’estat (espanyol) al Govern de la Generalitat. D’això no se’n diu gol en pròpia porta?.
Dues Conselleres que prometen el càrrec “amb l’ajuda de Déu”. Anem arreglats, doncs.
Tres ex-Consellers (quatre si hi comptem el mateix Mas) que ja ho eren en l’època de Pujol.
En fí, si això és el millor…. Potser és el millor que han pogut arreplegar, però tan poca capacitat per estimular i atraure als veritables “millors” que hi són en la societat catalana, potser ens indica el camí de voler continuar amb la mediocritat i la falta d’ambició.
Sí, sí, ja ho sé. Deixem passar els 100 dies, i els 4 anys si convé i es veurà que m’equivoco.
D’acord, d’acord.
dijous, 23/12/2010
Sempre m’ha sobtat i escandalitzat aquesta posició dels diferents governs de Catalunya (CiU>Tripis>CiU) i de la majoria de forces parlamentàries “catalanistes” de fer-se l’autista davant les constants agressions provinents de l’estat. Tendeixen a minimitzar-les, com si així tinguessin menys trascendència. Miren cap a una altra banda, fent veure que no passa res, que la pel·lícula no va amb nosaltres.
Implacablement, persistentment i sense tenir la més mínima cura perquè es noti o es deixi de notar l’acarnissament, l’estat, tots i cadascun dels seus organismes, tenen els objectius clars, els mitjans econòmics necessaris i la cobertura informativa suficient per acabar la feina que sembla ser van deixar pendent tots els seus predecessors, des del Conde Duque de Olivares fins a Franco. Tots i cadascun dels organismes de l’estat. No és que no tinguem l’estat a favor, és que el tenim directament en contra i tiren a matar. I al damunt els mantenim els sous. Mentrestant, aquí hi ha qui juga als parlaments de fireta i als governs de pa sucat amb oli.
Algú recordava avui que al País Valencià (allà no hi ha immersió lingüística, sinó “línies en valencià” que s’han de sol·licitar), hi ha ni més ni menys que 93.700 casos pendents de recurs de pares que volen que els seus fills puguin tenir l’ensenyament en català i no poden. 93.700. No 3, ni 5, 93.700!. Any rere any milers de valencians volen exercir el seu “dret constitucional” i no poden. Però l’estat no treballa per aquests 93.700, treballa per als altres 3. Ells ho tenen molt clar.
La justícia espanyola, amb Catalunya, té un objectiu i no és precisament ser justa, sinó ser manifestament injusta en benefici d’un concepte ranci de l’espanya que volen imposar. I això no és justícia, és política al servei d’uns objectius. I això és il·legítim. No ho han aconseguit en 300 anys de guerres i dictadures però no defalleixen, ni ho faran.
Però a mi el que m’indigna no és això. Sé molt bé com pensen i com funcionen i tinc molt clar des de fa molts anys que no volen canviar, i no ho faran. El que em segueix sobtant és aquesta ceguesa suïcida de les forces polítiques que han tingut responsabilitat de govern a Catalunya. Partits teòricament catalanistes. No es volen enfrontar al problema, no volen estudiar alternatives. No volen veure la solució. Només volen seguir abaixant-se els pantalons sense que es noti gaire, i si es nota, tampoc s’hi amoïnen, per poguer beneficiar-se de quatre misèries. Són un tap per a la solució dels problemes i mostren als quatre vents la seva cobardia, la seva incapacitat i la seva irresponsabilitat. I al damunt no assenyalen a qui són el problema, sinó a qui mostra la solució.
Esperem, pel bé de tots, que tanta misèria acabi aviat.
dimarts , 21/12/2010
La veritat és que m’ha agradat aquesta nova versió de l’Hort dels Cirerers que estan fent al Romea. Txèkhov+Mamet+Manrique!. Però no sé si prou. Correcta. El text i la seva adaptació ens explica bé la tragèdia d’una família en plena decadència. La interpretació ajustada. L’escenografia digna. Res a dir… Mmmm, mala senyal.
És allò que li vas donant voltes al sortir del teatre i comences a pensar en el mèrit d’un teatre privat de tirar endavant una obra com aquesta amb un repartiment nombrós (per tant, car) i un muntatge escènic amb un minim d’ambició, però no hi acabes de veure el perquè d’aquesta nova versió després de la del 2000 al Lliure amb l’Anna Lizaran i dirigits pel Lluís Pasqual.
Ep! i quedi clar que sóc un entusiasta d’en Julio Manrique. Com actor i com a director. He vist tot el que ha fet. Sempre m’ha agradat. I estic molt content de les seves noves responsabilitats al Romea. Però en aquesta nova versió de l’Hort… m’ha faltat arribada. Personalment crec que allò que ha quedat més fluix és el conjunt d’actors, el càsting. Tot i ser una obra molt coral, els papers principals, la Montse Guallar i el David Selvas són, crec que haurien de ser, les parets sobre les quals descansin la resta de personatges. I la parella trontolla una mica. No arriba. Surts bastant fred tot i la força del text. En fí, potser era jo que tenia un mal dia.
El que sí val la pena és anar passejant al ritme del text i anar fent l’exercici d’anar-nos mirant al mirall. Veure aquesta família adinerada en plena decadència com assisteix com un espectador més al seu empobriment i dissolució. Aquesta incapacitat per prendre cap iniciativa, acostumats a que el pes de les decisions ja vinguin donades per la seva sort ancestral o a que les qüestions del dia a dia les portés el personal subaltern, sense fixar-s’hi gaire en el què ni en el com. Fins que el pas del temps i l’apatia els acaba fotent la cartera i la memòria. Va bé això de mirar-se al mirall, personalment i col·lectivament i veure l’utilitat o no d’allò que es fa i de si s’està o no disposat a assumir el més mínim risc davant del perill de la desaparició.
I enraonant i donant-li voltes, a la sortida vem descobrir una nova taberna, el bar Cañete, al carrer de la Unió, 17. Efectivament, on abans hi havia el mític bar Orgía, quan el carrer es deia Conde del Asalto!. Molt bona troballa aquest Cañete. Tapes i platillos molt ben cuinats. Bons vinets. Ambient distés. Fa un parell o tres de mesos que és obert i em sembla que farà soroll.
Bona vetllada doncs, arrodonida pel partit del derbi. 1-5 !!. Es pot demanar millor final del dia?
divendres, 17/12/2010
Les capritxoses formes del trencant d’ones a la cala d’es Portitxó de Cadaqués. Un llençol d’aigua en moviment, aparentment tranquil, ve de lluny i va apropant-se. Trenca sobtadament contra un roc amagat sota l’aigua. Esclaten les espurnes d’aigua en totes direccions, l’escuma navega uns instants pels pics de les noves onades, i poc a poc va tornant tot a la nova tranquil·litat. Com si res no hagués passat. L’aigua, per poguer seguir el seu curs, ha necessitat el seu particular i controlat terratrèmol per arribar a una nova calma…
Ep!, diré la meva. Mals auguris al Parlament?. Potser sí, especialment per als qui no volen que mai res canvïi i per als que només valoren els canvis quan els promouen ells. Aquests auguris ens avisaven de la inconsistència d’algunes forces polítiques independentistes emergents. Que es vendrien per un plat de llenties a la primera de canvi, “com tots”, “com els altres”. O pitjor encara, que eren submarins dels uns, dels altres, o fins i tot dels de molt més enllà!. Potser tenen raó, però no sembla que sigui ara el moment en què això pugui passar. Portem poques setmanes des del petitíssim terratrèmol nostrat que ha produit l’entrada de dos parells de parlamentaris amb una estratègia nova i clara per al futur del país i ja han donat alguns síntomes de que s’ho prenen molt seriosament i de que van a per totes. Diuen que han vingut a liderar un nou projecte i no a ser subalterns de l’status quo actual. Ja ho anirem veient. Si és així i segueixen sent coherents podran aglutinar tot el vot sobiranista ara dispers. Uns diluits dins de forces amb una pràctica autonomista. Altres en iniciatives extraparlamentàries de tota mena. I d’altres a casa. Donguem una mica de temps al temps per veure si ja tenim una bona eina al Parlament per iniciar el procés cap a l’estat propi i que sàpiga sumar, dins i fora. O si cal tornar a crear-ne una de nova.
Com deia darrerament un poeta de la política “sempre és millor prendre partit que veure passar la història amb indiferència”. Prenguem partit doncs pel nostre futur. Aquesta sembla que va de bo… i sinó tornarem a començar… Veurem què passa el dilluns en el discurs dels “emergents” al nou Parlament. Veurem què passa a partir del 22 en les diferents reunions previstes entre emergents i submergits. Veiem si definitivament volem prendre la iniciativa i passar d’una vegada a l’acció i deixar en evidència aquest autonomisme vergonyant avui encara majoritari al Parlament.
dimarts , 14/12/2010
A la placeta del Pi, darrera l’esglèsia de Santa Maria del Pi, hi ha un edifici acabat de reformar. És de titularitat municipal i integra els diferents serveis docents que depenen de l’Ajuntament de Barcelona a Ciutat Vella. L’edifici té 5 plantes de més de 1.000 m2 per planta i la reforma ha costat, perdó, es va pressupostar, per 2.750.793’28 euros. No he aconseguit averiguar el que va costar realment.
La reforma d’aquest edifici tancava un cicle de molts anys de deixadesa, durant els quals fins i tot es va arribar a proposar la seva demolició. En aquesta nova seu del Servei Educatiu de Ciutat Vella es va decidir destinar la planta baixa a la creació de la Ludoteca de la Placeta del Pi. Estem parlant d’un districte molt mancat d’aquest tipus de serveis i es va considerar que era una molt bona iniciativa després de ser un servei reivindicat pels veïns durant anys.
Però (suposo que estàveu esperant el però), la sorpresa va arribar aviat. La inauguració es va fer el passat 13 de novembre a bombo i plateret i amb la presència d’autoritats i tutti quanti. Portes obertes i lluiment d’una planta baixa amb dos espais amb multitud de materials didàctics, jocs, contes i un parell de monitors/responsables molt agradables, predisposats i que oferien molt bones vibracions. Pertanyen a l’empresa subcontractada pel Districte per gestionar la ludoteca.
Primera notícia, la ludoteca només s’oferia en la modalitat de 4 a 12 anys. Segons notícia, la ludoteca “publica” era “de pagament”, a 3 euros l’entrada d’un dia. Dos gerros d’aigua freda de cop. Resultat, ludoteca buida, i anar fent…
Veient l’èxit de la iniciativa i que no hi havia cues de veïns a l’entrada predisposats a pagar, han incrementat l’oferta a la canalla de 1 a 4 anys (rectificar és de savis) i ofereixen un ventall de possibilitats d’abonament, aquí la rectificació encara és només parcial. Perquè no ofereixen la gratuïtat?, falta de recursos en diuen ara. Resultat, el dia 12 de desembre han tornat a fer portes obertes gratuites i hi van assistir uns 20/25 nens i nenes i la ludoteca feia goig. Afluència la resta de dies?, res de res i un parell d’extraordinaris formadors aburrint-se com a òstres i perdent el temps.
A veure, estem parlant de Ciutat Vella i en concret del barri del Gòtic. Potser els esforços s’haurien de centrar en que els veïns no marxin i siguin implacablement substituits per guiris. Si a sobre hi ha un grapat de veïns que tenen la gosadia de quedar-se i fins i tot de tenir-hi fills, és que gairebé se’ls hauria de subvencionar, enlloc de posar-li’s pegues. Però és que a més estem parlant d’una instal·lació pública que ha costat prop de tres milions d’euros i ara resulta que el problema són un grapat d’euros per a un màxim de 30 o 40 famílies que en poden ser potencialment usuàries!.
Bé, potser és que així poden dir que han fet una ludoteca, encara que no hi vagi ningú i d’aquesta manera no es pertorbarà la tranquil·litat de la resta de funcionaris de l’edifici amb la remor de nens i nenes jugant, perquè és que sinó, no s’entén. O potser tancar-la d’aquí a uns mesos alegant que no hi va ningú i així poguer ocupar l’espai amb algun altre servei burocràtic, aquest sí, imprescindible.
A la tremenda, prendre's, algunes coses, amb punya, amb gran voluntat i esforç... procurant no acabar malament dels nervis.
Josep Arranz RomeuCrea el teu distintiu
