El matrimoni o parella professional deurien ser d’uns 55/60 anys i anaven al metro amb tretze nens i nenes d’uns 10 anys. Nens i nenes polícromes i multicultis que jugaven ordenadament però alegrement entre ells. Estaven asseguts, un parell aquí, tres allà, dos més en un altre banc, mentre la parella restava dreta, en silenci i actitud amatent. Eren els pares? (no, no pot ser), avis? (encara menys donada la mitjana d’edat habitual de natalitat), definitivament eren “profes” o similars.
Els 13 nens van fer el trajecte Vallcarca – Diagonal parlant, jugant i rient, però asseguts i sense “molestar” a ningú. La parella només els mirava, un a un, en silenci i distància.
Arribats a Diagonal un dels membres de la parella els va indicar, suaument però de manera contundent que ja els tocava baixar. Tots els nens es van aixecar corrents, sense parar de jugar, riure i parlar entre ells i es van posar ordenadament al davant del “profe”, mentre l’altre es posava al darrera del grup. I els va dir, amb veu suau i gairebé inaudible, mentre tots els nens i nenes, ja en silenci: “ara quan baixeu, us quedeu quiets a l’andana”, i simplement, ho van fer.
El vagó no va aplaudir, però va restar amb una cara d’admiració vers la parella. Sobretot si la comparem amb d’altres que ens trobem a vegades cridant i gesticulant als pobres nens que encara no entenen (o sí) perquè s’ha tornat histèric el pare, mare o “profe” de torn.
És un clàssic, però no per cridar i gesticular ni es té més raó, ni et faran més cas, ni les teves indicacions semblaran més contundents. No sé, aquests dies de campanya electoral m’hi ha fet pensar en aquesta parella.
A la tremenda, prendre's, algunes coses, amb punya, amb gran voluntat i esforç... procurant no acabar malament dels nervis.
Josep Arranz RomeuCrea el teu distintiu