Un sonet de Dante

dimecres, 23/04/2014

 

Aprofitant la coincidència amb Diada de Sant Jordi hem cregut oportú publicar un petit sonet que Dante escrigué al seu bon amic Guido Cavalcanti, una alabança preciosa a l’amor i l’amistat.

 

Guido, i’vorrei que tu e Lapo ed io

 

Guido, i’ vorrei che tu e Lapo ed io
fossimo presi per incantamento,
e messi in un vasel ch’ad ogni vento
per mare andasse al voler vostro e mio,

sì che fortuna od altro tempo rio
non ci potesse dare impedimento,
anzi, vivendo sempre in un talento,
di stare insieme crescesse ‘l disio.

E monna Vanna e monna Lagia poi
Con quella ch’è sul numer de le trenta
con noi ponesse il buono incantatore:

e quivi ragionar sempre d’amore,
e ciascuno di lor fosse contenta,
sì come i’ credo che saremmo noi.

 

 

 

Paràfrasi:

[Guido (Cavalcanti), jo voldria que tu, el Lapo (Gianni) i jo fóssim capturats per art de màgia; i posats en un petit vaixell que amb cada ratxa de vent navegués pel mar segons la vostra i la meva voluntat]

[de tal manera que ni la tempesta ni qualsevol altre inclemència ens fossin obstacle; més aviat, vivent sempre segons una única voluntat; augmentés el desig d’estar junts.]

[I després m’agradaria, també, que el bon mag posés junt amb nosaltres la senyora Vanna (esposa de Guido Cavalcanti) i la senyora Lagia (esposa de Lapo Gianni), juntament amb aquella que ocupa el trentè lloc de la llista (llista de les seixanta dones més belles de Florència)]

[i m’agradaria que parléssim sempre d’amor; i que elles estiguessin contentes; de la mateixa manera que crec que ho estaríem nosaltres]

 

Molt bon Sant Jordi.

 

 

                                                                                                                                                                                                                  



                                                                                                                                                                                                                                                       

El que ens uneix i ens separa

dimecres, 9/04/2014

Com tot allò que ens resulta quotidià acostumem a mirar-lo amb una certa indiferència i, segurament, per això no li fem el cas que es mereix. Avui dia és sinònim de vacances, d’estiu i de platja. De ben segur que amb aquestes tres línies ja n’heu tingut prou per descobrir el tema  del post d’avui.

El Mediterrani, però, és molt més que els enganys televisius que ens ofereixen, any rere any, alguns anuncis de cervesa, plens de  persones perfectes, en platges perfectes, tot celebrant festes perfectes; sempre bronzejades, sempre heterosexuals i complint el prototip de bellesa de la nostra època. Malauradament, el mar que ens uneix i ens separa és també sinònim de fronteres, de somnis frustrats, de mort i de divisió. Només cal pensar en la gran quantitat de persones que han perdut la vida intentant travessar-lo per arribar a l’altra riba.

Fernand Braudel que dedicà gran part de la seva vida acadèmica a l’estudi d’aquest mar ofereix, en un dels seus llibres, una definició sensacional:

Què és el Mediterrani? mil coses juntes. No un paisatge, sinó innumerables paisatges. No un mar, sinó més aviat una successió de mars. No una civilització, sinó una sèrie de civilitzacions apilades les unes sobre les altres. Viatjar pel Mediterrani significa trobar el món romà al Líban, la prehistòria a Sardenya, les ciutats gregues a Sicília, la presència àrab a Espanya, l’Islam turc a Iugoslàvia. Significa aprofundir en l’abisme dels segles, fins a les construccions megalítiques de Malta o les piràmides d’Egipte. Significa trobar realitats antiquíssimes, encara vives, al costat de l’ultra modern: al costat de Venècia, immersa en la seva falsa immobilitat, l’imponent conglomerat industrial de Mestre (…)

El Mediterrani, doncs, a ulls del brillant medievalista francès és un organisme complexíssim de natura, cultura, civilització i agricultura format al voltant d’un espai comú i compartit. Un blau que a la vegada es divideix en multitud de petits racons. D’alguna manera es podria dir que el Mediterrani genera aquella diversitat que ens fa iguals a tots els que habitem a la seves ribes. Aquesta mescla històrica i cultural de la qual parlava Braudel és encara, i per sort, ben viva;  un se n’adona ràpidament al veure els italians que viuen a Barcelona, els marroquins o els catalans que vivim a Itàlia i tota la resta de persones que han decidit establir-se en una altre punt de la mediterrània.

Joaquim Sorolla "Embarcacions valencianes" (1908)

Entre l’antic Mare nostrum dels romans i el nostre Mediterrani hi ha punt de divisió indubtable, un distanciament entre nord i sud que malgrat els segles encara arrosseguem: l’ascens i la consolidació de l’Islam. A partir del segle VII  tota riba sud cau sota domini musulmà, tot provocant una divisió religiosa, cultural i mental entre una banda i l’altra.

La ràpida expansió de l’Islam va suposar un drama i una por terrible per l’Europa cristiana. En menys d’un segle aquesta nova civilització, sorgida del desert d’Aràbia, havia arribat fins al cor de França, on foren aturats per Carles Martell en la famosa batalla de Poitiers l’any 732. El seu establiment definitiu a tota la riba sud i present durant alguns segles a la Península Ibèrica va provocar la pèrdua de gran part de territori cristià i va acabar dividint el Mediterrani en dos mons, en dues realitats oposades i en dues comunitats de creients.

Malgrat la fractura entre nord i sud -en la qual malauradament encara som immersos- els punts de contacte entre les diverses civilitzacions que vivim al voltant d’aquest mar continuen sent molts: mercats i places, menjars i maneres de viure, folklore i ritmes musicals. El Mediterrani, com deia Braudel, encara és: “un conjunt de vies marítimes i terrestres connectades entre elles, de ciutats petites, mitjanes i grans que es tenen per mà les unes a les altres. Vies i encara més vies, un magnífic sistema de circulació”. I és que, sigui amb la coca medieval o sigui amb modern creuer, hi continuem comerciant, viatjant, gaudint-lo i movent-nos-hi com peix a l’aigua.

El cavaller i el cortesà

dimecres, 2/04/2014

Entre Ramon Llull (1232/33-1316)  i Baldassarre Castiglione (1478-1529) els separen més de cent cinquanta anys d’història. Un segle i mig de canvis constants, continus  i, sovint, accelerats. El món, tal i com el coneixen ambdós autors, canvia radicalment i, entre les seves vides, s’hi troben fets crucials per la història mediterrània, europea i universal. En aquesta llarga centúria Europa redescobreix amb la pesta de 1348 que són les grans epidèmies; viu -l’any 1453- la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs i pateix un seguit de crisis sistemàtiques que van posar fre a  l’expansió medieval. La distància cronològica, geogràfica i mental és, doncs, enorme i així les coses es podria pensar que, d’entrada, no existeix cap punt de contacte entre ells. El cert és, però, que al donar un cop d’ull a la seva obra, molt més extensa en el cas del mallorquí, un s’adona d’un petit, però, significatiu punt de contacte: tots dos van dedicar un llibre a perfeccionar la figura més representativa de la seva època.

Ramon Llull amb el seu Llibre de l’orde de cavalleria apuntava quines eren les pautes que havien de regir tot bon cavaller. Baldassarre Castiglione, en canvi, amb un enfocament i una extensió diversa, escrivia Il libro del cortegiano, amb la finalitat de crear el perfecte cortesà. Dues figures importants i indispensables per les societats de cada moment: el cavaller, figura típica i representativa del període medieval, i el cortesà, personatge fonamental per comprendre la política de l’Europa Moderna.

Les dues obres són redactades, però, de manera absolutament diversa seguit l’estil més representatiu del seu moment. Ramon Llull concep el seu Llibre de l’orde de cavalleria com un tractat. Un tractat que -dividit internament en set parts- s’ocupa de totes les qüestions que feien o havien de fer referència al món de la cavalleria. El perquè de les set parts té una explicació, Llull en el pròleg de l’obra apunta que “per significança de les ·VII· planetes, qui són corsos celestials e governen e ordenen los corsos terrenals, departim aquest libre de cavaylaria en ·VII· parts, a demostrar que los cavaylers han honor e senyoria sobre lo poble (…)”.

El llibre de Castiglione, en canvi, té una estructura completament diferent i, seguint l’exemple del Decameró de Boccaccio, fa transcorre la recerca del perfecte cortesà al voltant de les converses nocturnes d’un seguit de personatges que, reunits al palau de la família Gonzaga a Urbino,  juguen a crear el perfecte cortesà: “vorrei che’l gioco di questa sera fusse tale, che si elegesse uno della compagia ed a questo si desse carico di formar con parole un perfetto cortegiano, esplicando tutte le condicioni e particular qualità, che si richieggono a chi merita questo nome” (Voldria que el joc d’aquesta nit fos el següent, que s’escollís un de la companyia i que aquest tingués l’encàrrec de formar amb paraules un perfecte cortesà, tot explicant les condicions i les qualitats que recauen a qui mereix aquest nom).

Ramon Llull

Llull concep la societat a la manera medieval, és a dir, segueix els postulats de divisió formulats per Adalberó de Laon (s. X) el qual divideix la societat en tres ordes: oratores, bellatores laboratores  (els que resen –clergues-, els que combaten –noblesa- i els que treballen –la resta de la societat). Els cavallers, dins l’orde dels bellatores,  tindrien l’importanta funció de defensar i protegir la resta d’estaments, tal i com apunta l’autor: “offici de cavayler és mantenir vilves, òrfens, hòmens despoderats; cor, enaxí con és custuma e rahó que los majors ajuden a deffendre los menors ajen refugi als majors, enaxí és costuma de l’orde de cavayleria (…)”.

Als cavallers se’ls atribueix, segons el mallorquí, l’obligatorietat de mantenir -a través del respecte i la por- l’ordre i la justícia sobre la terra: “offici de cavayler és mantenir terra, cor per la paor que les gents an dels cavaylers, dubten a destruhir les terres, e per temor dels cavaylers, dupten los reys e·ls prínceps a venir los uns contra los altres”. La cavalleria, doncs,  a través de la seva força i la por que desperta coacciona a la societat al bon comportament.

“Córrer a cavayl, lansar a taulat, enar ab armes, torneys, fer taules radones, esgremir, cassar cers, orces, senglars, leons (…)”són també activitats que ha de fer tot bon cavallers, així com “aver casteyl e cavayl per guardar los camins e per deffendre lauradors (…) aver viles, ciutats, per tenir dretura a les gents ”. La cavalleria  representa, a ulls de Ramon Llull, una de les claus de volta del manteniment de l’ordre dins el sistema i la societat feudal.

La visió que Castiglione té del cortesà, com no és d’estranyar, dista força de la visió que Ramon Llull tenia del cavaller. Tot i que un dels cortesans que participa de la seva creació apunta que “la principale e vera profession del cortegiano debba esser quella dell’arme; la qual sopra tutto voglio che egli faccia vivamente  e sia conosciuto tra gli altri per ardito e sforzato” (La principal i veritable professió del cortesà hauria de ser aquella de les armes, la qual voldria que practiqués més vivament que les altres i, degut això, fos conegut entre els altres per ardit i esforçat).

El perfecte cortesà, que també  ha de dominar l’art dels torneigs i de les justes,  ha de vigilar de no barrejar-se massa, quan participi en aquest tipus d’actes, amb el comú de la societat i quan ho faci ha d’estar quasi segur de la seva victòria ja que “troppo male e troppo è brutta cosa e fuor della dignità vedere un gentiluomo vinto da un villano(…) il guadagno nel vincere è pocchissimo e la perdita nell’esser vinto è grandissima” (massa dolorós, lleig i poc digne és veure un gentilhome vençut a mans d’un vilatà(…) el guany de la victòria és poquíssim i la pèrdua, al ser vençut, enorme).

Baldassarre Castiglione

La principal virtut que ha de tenir tot bon cortesà consistia en saber-se moure, graciosament, en l’art de la sprezzatura, és a dir, el cortesà no havia de demostrar mai, sota cap circumstància,  la seva afectació davant les possibles dificultats quotidianes: “trovo una regula universalissima, la qual mi par valer circa questo in tutte le cose umane che si facciano o dicano più che alcuna altra, e ciò è fuggir quanto più si po, e come un asperissimo e pericoloso scoglio, la affettazione; e, per dir forse una nuova parola, usar in ogni cosa una certa sprezzatura(… )”(Considero una norma universal, la qual hauria de prevaldre sobre totes les coses humanes que es fan o es diuen la de fugir, tant i com es pugui, de l’afectació, tot esquivant-la com si d’un aspre i perillós penya-segat es tractés; per dir-ho amb noves paraules, caldria valdre’s, en totes les coses, d’una certa sprezzatura)

 A banda del que ja s’ha dit el cortesà també havia de ser rialler, bromista, enginyós, discret  i un òptim conversador; amb perfectes coneixements d’equitació, de caça, de natació i de ball, tot intentant ser agraciat en cada un d’aquests actes. Sens dubte,un de les recomanacions més interessants que ens ofereix l’autor i que, malgrat els segles transcorreguts, encara hauríem d’aplicar és basa en el coneixement. Il Castiglione apunta que allò que no pot fer mai el cortesà és fer veure “di saper quello che non sa, ma con modestia  cerchi d’onorarsi di quello che sa, fuggendo, come s’è detto, l’affettazione  in ogni cosa ” (de saber allò que no sap, sinó que més aviat, amb l’ajuda de la modèstia, hauria de saber-se fer honorar d’allò que sap).

Entre tots dos autors hi ha també -malgrat les diferències que s’han vingut apuntant- alguns punts de contacte. Les virtuts que han de guiar tot bon cavaller i cortesà són més o menys les mateixes entre tots dos autors; virtuts teologals (fe, esperança i caritat) i virtuts cardinals (justícia, prudència, fortalesa i temprança). Llull les defineix, precisament com el “raïl e començament de totes bones custumes”. Si les virtuts a seguir són les mateixes, també ho seran els vicis que caldria esquivar; vicis com la supèrbia, la gola, la luxúria i tot el llarg reguitzell de pecats capitals. Baldassarre de Castiglione afirma que el cortesà “non debba far profession d’esser gran mangiatore, né bevitore” (no hauria de ser gran menjador ni bevedor). Llull,  en canvi, al argumentar els mals que engendra la golafreria, apunta com a primer inconvenient que “glotonia aduu pobresa per trop despendre en manjar e en beure”. A banda dels inconvenients econòmics també argumenta que menjar massa carrega el cos de viandes que engendren al cavaller “peresa e flaquesa”.

Avui dia, quina seria  la figura més representativa de la nostra època? A qui dedicaríem  un llibre? Potser al polític, per recordar-li els seus drets i deures en un Llibre de la classe política, o més aviat als periodistes? Que són capaços de fer moure, sense que ni ens n’adononem, l’opinió pública. Hauríem de triar el petit burgés emprenedor? El  proletari de coll blanc? El famós professional? O escollir entre l’esportista, l’indignat o el tertulià que tan et pot parlar de la criança dels kiwis a Nova Zelanda com del que representa el concepte “simpatia” en la filosofia d’Adam Smith. S’accepten propostes!

Les àgores del segle XXI

dimecres, 26/03/2014

Sempre que viatjo a alguna ciutat intento veure’n, com a mínim, tres punts essencials. Tres espais que em serveixen per poder fer-me una idea de l’ànima del lloc on sóc. El primer dels indrets és el mercat, s’hi descobreixen tantes coses als mercats, des de què és el que es menja fins com viu una societat. Els mercats són indispensables en molts sentits: centres de comerç, socialització quotidiana i un espai d’intercanvi de notícies i mentalitats. El segon dels llocs és el cementiri: l’espai de la calma i el repòs, el lloc dels que van ser, un punt de recolliment i reflexió que moltes vegades ajuda a fer una lectura històrica d’on et trobes.

El tercer dels indrets, del qual parlaré en aquest post, és la plaça. Aquella plaça que existeix a tots els pobles, viles i ciutats. Aquella plaça on un s’hi pot asseure i badar durant hores tot mirant les mil històries que hi tenen lloc cada dia. Abans i ara aquests espais han tingut una importància fonamental en l’esdevenir de qualsevol comunitat urbana. De les àgores de les polis gregues als fòrums de les ciutats romanes. Durant segles la vida política, econòmica i social de les ciutats mediterrànies ha girat entorn d’aquest important espai públic. En les ciutats medievals, sempre caracteritzades pels carrers estrets i allargassats, un dels pocs espais grans era precisament el que deixava, en algun punt de la població, la plaça.

A banda de la seva importància històrica, el segon dels aspectes que m’agradaria recalcar és el de la seva profunda transversalitat generacional, i és que, tots i cada un dels grups d’edat d’una població en fan ús: usos diversos en moments diversos del dia. Als matins les places són de la gent gran, dels que s’han guanyat a pols poder estar gustosament asseguts als bancs tot fent tertúlia. Al acabar l’escola la plaça es sol omplir de nens i nenes que l’utilitzen com escenari dels jocs de la més tendre infància. Quan es pon el sol els nens deixen pas als no tant nens, és l’hora dels joves. Aquests acostumen a tancar la plaça a altes hores de la nit, tot deixant pas a un nou dia que començarà, segurament, amb l’arribada dels serveis de neteja i els paradistes.

Itàlia és un país de places, un país de places magnífiques i viscudes. Des de les places barroques de Roma, com la majestuosa Piazza Navona o Piazza del Popolo, fins a places d’aires austríacs, com la Piazza Unità d’Italia de Trieste. Per no parlar de les places més conegudes: la Piazza San Marco ocupada per coloms i turistes o l’esplèndida i particular Piazza del Campo de Siena. Algunes places són dels joves, com la Piazza Verdi de la sempre universitària Bolonya, d’altres, en canvi, dels nens que les ocupen a les tardes per jugar-hi, com la Piazza del Plebiscito de Nàpols. En aquesta mateixa ciutat, al bell mig de la Piazza Mercato -sempre vigilada per l’esbelt i particular campanar de la Chiesa dei Carmine-  si troben unes portaries de Fútbol. Sí senyor, tal com hauria de ser a tot arreu! i no com passa a moltes de les places de casa nostra, on s’hi veuen aquells cartells espantosos  de “Prohibit jugar a pilota”.

El centre de Pàdua, petit univers en el qual em trobo immers i que conec prou bé, també s’estructura al voltant de places: la Piazza dell’Erbe, la Piazza della Frutta o la Piazza dei Signori. A les dues primeres si troba la simbiosi perfecte entre el mercat i la plaça. No només perquè a l’espai exterior hi té lloc el mercat de fruita i verdura diversos dies de la setmana, sinó també perquè en entre elles dues s’hi alça el magnífic Palazzo della Ragione ocupat, en la seva part baixa, pel mercat municipal. La Piazza dei Signori, en canvi, és l’epicentre neuràlgic dels joves universitaris de la ciutat.

Fiera in piazza Mercato (Nàpols). Domenico Gargiulo (1610-1675)

La plaça és també un espai per la reivindicació, i algunes places s’han fet famoses en els darrers anys per ser, precisament, l’epicentre d’importants revolucions i manifestacions:, la Plaça Tahrir del Caire, la Plaça Taksim d’Istanbul, la Puerta del Sol a Madrid, la Plaça Syntagma d’Atenes o darrerament la Plaça Maidan de Kiev. Totes elles han estat el cor de la revolució, el centre neuràlgic des d’on fer-se forts, des d’on evidenciar el descontentament i la voluntat d’un canvi.

En aquestes àgores del segle XXI hi continuem venent i comprant, jugant i socialitzant-nos, reivindicant i badant, indignant-nos i conversant, coneixent gent i fugint de coneguts pesats. Les continuen utilitzant, doncs, per viure el nostre dia a dia. La plaça és a Itàlia, com a casa nostre, un espai essencial, encara que sovint –potser per tenir-la tant present- no ens adonem de la seva importància. Una de les millors coses que es pot fer quan el bon temps arriba es seure a la plaça, sol o acompanyat, per reflexionar-hi o xerrar amb el primer desconegut.

 

Estimeu la justícia, vosaltres que decidiu a la terra.

dimecres, 19/03/2014

Uns mesos endarrere Noam Chomsky oferia -al diari ARA- un brillant article sobre el significat del bé comú. En hi ell feia un exhaustiu repàs sobre aquest concepte durant els segles XIX i XX. El text iniciava amb una frase tan descoratjadora com certa, Chomsky apuntava que el que pretenia era «recordar unes quantes obvietats que tenen a veure amb una interessant categoria de principis ètics: els que són universals, no només perquè es professen gairebé sempre, sinó també perquè al mateix temps, en la pràctica, s’incompleixen gairebé universalment». El cert és que no li faltava pas raó, avui dia la idea del bé comú queda a governants i governats una mica lluny.

La intenció d’aquest post és aproximar-se, dins les nostres limitacions, al concepte del bé comú, fent-ho a través de l’art i situant-nos cronològicament durant l’Edat Mitjana: concretament a la Siena del Trecento. La data i el lloc no són pas casuals, d’aquest segle es conserva, al Palazzo Pubblico de Siena, el meravellós cicle de frescos d’Ambroggio Lorenzetti sobre el Bon i el Mal Govern.

Les pintures de Lorenzetti es troben, precisament, en l’espai on es reunia el govern comunal de la ciutat, anomenada tradicionalment com Sala della Pace. Les quatre parets de l’espai s’omplen amb dos cicles diferents. l’Al·legoria del bon govern i els seus efectes a la ciutat i el camp ocupen les parets nord i est, respectivament, i es contraposen a l’Al·legoria del mal govern i les seves conseqüències, situada a la paret oest. La seva localització no és pas casual, les imatges havien de servir d’inspiració als consellers de la ciutat a l’hora d’emprendre qualsevol de les seves accions de govern.

En el present escrit, per tal de no allargar-nos massa, només farem referència a l’Al·legoria del Bon i del Mal Govern, deixant de banda els frescos que fan referència als seus efectes per algun altre post. La seva descripció ens permetrà donar quatre pinzellades sobre què s’entenia per bé comú a la Siena del segle XIV.

Al·legoria del Bon Govern, Siena, 1338-1339

Malgrat que a primer cop d’ull no ho sembli, la protagonista principal de tot el cicle de frescos és l’al·legoria de la Justícia. Sense justícia és impossible que pugui existir un bon govern que sigui capaç de vetllar pel bé comú de tots els ciutadans i oferir-los seguretat. A la banda dedicada al Bon Govern la Justícia apareix a banda esquerra, on asseguda en un tron i vestida de vermell alça els ulls vers el cel on s’hi troba, precisament, el personatge que sosté les seves balances: la Saviesa. Entre totes dues s’hi troba l’encapçalament del Llibre de la Saviesa: «Diligite iustitiam qui iudicatis terram» (Estimeu la justícia, vosaltres que decidiu a la terra).  Cada un dels seus plats mostra un tipus diferent de justícia. A la banda esquerra  la  justícia distributiva, aquella que atorga a cadascú allò que li correspon. A la dreta, en canvi, hi ha l’al·legoria de la justícia commutativa, la que garanteix la igualtat de tracte en les relacions comercials. Per contra, en l’Al·legoria del Mal Govern, la Justícia apareix amortallada, tot agonitzant sota els peus de la Tirania. En un govern regit per la tirania, doncs, no existeix  el més mínim espai per la justícia.

Els altres dos grans protagonistes de les Al·legories, de les quals en representen les seves essències antagòniques són el Bé Comú, en la part corresponent al Bon Govern, i la Tirania, en la seva banda negativa. El Bé Comú, que no deixa de ser la personificació de la ciutat de Siena, es representat com home en plena maduresa que vesteix de blanc i negre, justament els colors de la ciutat. La Tirania, en canvi, se’ns presenta com ésser diabòlic, del qual en llueix tots els seus atributs: banyes, ullals, peülles i ales de ratpenat. Un detall que no pot passar inadvertit són les mirades de tots dos personatges. Mentre la mirada del Bé Comú és clara, profunda, seriosa i penetrant, la Tirania es representada amb un esguard, absolutament, estràbic i desencaixat.

Al·legoria del Mal Govern, Siena, 1338-1339

Al voltant dels caps de govern, guiant-los i orientant-los en el regiment de la cosa pública, s’hi troben dos grups de fidels consellers. En el consell del Bon Govern hi són presents, en primer lloc, les quatre virtuts cardinals: Fortesa, Prudència, Temprança i, altre cop, Justícia. A elles, però, s’hi ha unit dues noves virtuts: la Magnanimitat i la Pau. La Pau, més que una virtut, és la finalitat del bon govern i la darrera conseqüència de l’aplicació de la justícia entre els membres d’una comunitat. Tot aconsellant la Tirania, en canvi, hi són presents la Crueltat, la Traïció, el Frau, la Còlera, la Divisió i la Guerra.

Si ens fixem en les característiques que segons el cicle de frescos havia de tenir tot bon govern veure’m que les coses, malgrat els segles de distància, no han canviat tant.  Avui dia, la justícia continua sent un dels pilars fonamentals que regeix, o hauria de regir, qualsevol estat de dret. Quan governa la tirania, en canvi, sigui dictatorial, econòmica, tecnòcrata o oligàrquica, la justícia es consumeix lentament fins morir, i és que, com deia Sant Agustí: «Si dels governs traiem la justícia, en que es converteixen sinó en una banda de lladres a gran escala».

Al·legoria de la Prudència, Siena, 1338-1339

L’actualitat del cicle de frescos és indubtable, fixem-nos sinó en l’al·legoria de la Prudència. Aquesta figura sosté a la seva falda un arc on s’hi pot llegir: «Preteritum, Presens, Futurum» (Passat, Present, Futur). En el Convivio Dante ja apuntava que als governants els cal prudència; segons l’autor florentí la prudència no és altre cosa que «buona memoria de le vedute cose, buona conoscenza de le presenti, e buona provedenza de le future» (bona memòria de les coses vistes, bon coneixement de les presents i bona providència de les futures). Uns segles després, l’any 1917,  Antonio Gramsci apuntava, en un article titulat Politici inetti, que «un uomo político è grande in misura della sua forza di previsione». Quan les previsions fallen, continuava dient, «és la vida dels homes el que corre perill, és la fam, és la revolta, és la revolució per no morir de fam»

A la majoria dels nostres polítics els hauríem de fer arribar, per tal que reflexionessin sobre el veritable significat del bé comú, una còpia dels frescos de la Sala della Pace. A la Siena del Trecento, l’oligarquia urbana que governava la ciutat aplicava, en les polítiques que emprenia, dues màximes fonamentals: que fossin d’utilitat pública i que –en darrera instància-  beneficiessin el bé comú de la ciutat i dels seus habitants. Avui dia, en una societat, suposadament, democràtica com la que tenim no hauríem de demanar més?  No hauríem d’exigir, com a mínim, polítiques encaminades al bé comú de tots els ciutadans? No hauríem de dir prou a la tirania dels mercats que amortallen una vegada i un altre la justícia social?

Potser és que fa massa temps que vivim enganyats i ens hem cregut massa vegades la mateixa mentida. Potser fins i tot algú s’ha cregut allò que les retallades, privatitzacions i rescats es fan pel manteniment de l’estat del benestar.

Davant un nou horitzó

dimecres, 12/03/2014

Itàlia és un país que ens resulta ben familiar a tots aquells que habitem al Mediterrani, o com a mínim a aquells que ho fem a la seva banda occidental. Tots hi hem estat com a turistes,  hem destruït la seva llengua intentant parlar-la, hem assaborit els seus plats més típics i en coneixem alguns dels monuments més emblemàtics. Som, en molts aspectes, països similars; hereus d’un passat comú que malgrat els segles encara es deixa sentir. Quan un s’hi trasllada a viure, malgrat canviar l’espai, la gent i la llengua que parlen, s’hi pot sentir com a casa, gairebé, des de la seva arribada.

Fernand Braduel situava a l’àrea mediterrània “tres comunitats culturals, tres civilitzacions de gran vitalitat i extensió, tres maneres de pensar particulars, de creure, de menjar, de beure, de viure… En realitat, tres monstres sempre a punt a ensenyar-se les dents (…)”. Aquestes tres civilitzacions que conviuen des de fa segles al voltant del mar Mediterrani no són altres que el cristianisme, l’islam i el món ortodox. El món d’arrel cristiana, o més ben dit llatina, s’estén vers tota la banda occidental. Des de Brindisi fins a Santiago de Compostela i des de Cadis fins a Llemotges, passant per Marsella, Barcelona, Nàpols i Roma que en continua sent, d’alguna manera, el seu epicentre.

Representació del Mediterrani. Atles Català, Cresques Abraham, segle XIV.

 

Ara bé, Itàlia  -de la mateixa manera que passa amb els bons amics- es descobreix mica en mica, sense presses i amb sorpreses agradables i desagradables al llarg de la descoberta. És doncs en una segona fase quan un s’adona que, malgrat les semblances, les diferències amb aquest gran país mediterrani són moltes i molt variades.

Des de Pàdua, nou horitzó on sóc i on visc, miraré de recollir algunes de les impressions i reflexions de la meva estada al país de la gent àgil i desperta, dels bons menjars i de la bellesa artística més extraordinària.

Des d’avui i cada dimecres intentaré parlar dels aspectes que ens acosten i ens allunyen a la realitat italiana, tot  reflexionant sobre la seva història, llengua, cultura, política i literatura.