Estimeu la justícia, vosaltres que decidiu a la terra.

Uns mesos endarrere Noam Chomsky oferia -al diari ARA- un brillant article sobre el significat del bé comú. En hi ell feia un exhaustiu repàs sobre aquest concepte durant els segles XIX i XX. El text iniciava amb una frase tan descoratjadora com certa, Chomsky apuntava que el que pretenia era «recordar unes quantes obvietats que tenen a veure amb una interessant categoria de principis ètics: els que són universals, no només perquè es professen gairebé sempre, sinó també perquè al mateix temps, en la pràctica, s’incompleixen gairebé universalment». El cert és que no li faltava pas raó, avui dia la idea del bé comú queda a governants i governats una mica lluny.

La intenció d’aquest post és aproximar-se, dins les nostres limitacions, al concepte del bé comú, fent-ho a través de l’art i situant-nos cronològicament durant l’Edat Mitjana: concretament a la Siena del Trecento. La data i el lloc no són pas casuals, d’aquest segle es conserva, al Palazzo Pubblico de Siena, el meravellós cicle de frescos d’Ambroggio Lorenzetti sobre el Bon i el Mal Govern.

Les pintures de Lorenzetti es troben, precisament, en l’espai on es reunia el govern comunal de la ciutat, anomenada tradicionalment com Sala della Pace. Les quatre parets de l’espai s’omplen amb dos cicles diferents. l’Al·legoria del bon govern i els seus efectes a la ciutat i el camp ocupen les parets nord i est, respectivament, i es contraposen a l’Al·legoria del mal govern i les seves conseqüències, situada a la paret oest. La seva localització no és pas casual, les imatges havien de servir d’inspiració als consellers de la ciutat a l’hora d’emprendre qualsevol de les seves accions de govern.

En el present escrit, per tal de no allargar-nos massa, només farem referència a l’Al·legoria del Bon i del Mal Govern, deixant de banda els frescos que fan referència als seus efectes per algun altre post. La seva descripció ens permetrà donar quatre pinzellades sobre què s’entenia per bé comú a la Siena del segle XIV.

Al·legoria del Bon Govern, Siena, 1338-1339

Malgrat que a primer cop d’ull no ho sembli, la protagonista principal de tot el cicle de frescos és l’al·legoria de la Justícia. Sense justícia és impossible que pugui existir un bon govern que sigui capaç de vetllar pel bé comú de tots els ciutadans i oferir-los seguretat. A la banda dedicada al Bon Govern la Justícia apareix a banda esquerra, on asseguda en un tron i vestida de vermell alça els ulls vers el cel on s’hi troba, precisament, el personatge que sosté les seves balances: la Saviesa. Entre totes dues s’hi troba l’encapçalament del Llibre de la Saviesa: «Diligite iustitiam qui iudicatis terram» (Estimeu la justícia, vosaltres que decidiu a la terra).  Cada un dels seus plats mostra un tipus diferent de justícia. A la banda esquerra  la  justícia distributiva, aquella que atorga a cadascú allò que li correspon. A la dreta, en canvi, hi ha l’al·legoria de la justícia commutativa, la que garanteix la igualtat de tracte en les relacions comercials. Per contra, en l’Al·legoria del Mal Govern, la Justícia apareix amortallada, tot agonitzant sota els peus de la Tirania. En un govern regit per la tirania, doncs, no existeix  el més mínim espai per la justícia.

Els altres dos grans protagonistes de les Al·legories, de les quals en representen les seves essències antagòniques són el Bé Comú, en la part corresponent al Bon Govern, i la Tirania, en la seva banda negativa. El Bé Comú, que no deixa de ser la personificació de la ciutat de Siena, es representat com home en plena maduresa que vesteix de blanc i negre, justament els colors de la ciutat. La Tirania, en canvi, se’ns presenta com ésser diabòlic, del qual en llueix tots els seus atributs: banyes, ullals, peülles i ales de ratpenat. Un detall que no pot passar inadvertit són les mirades de tots dos personatges. Mentre la mirada del Bé Comú és clara, profunda, seriosa i penetrant, la Tirania es representada amb un esguard, absolutament, estràbic i desencaixat.

Al·legoria del Mal Govern, Siena, 1338-1339

Al voltant dels caps de govern, guiant-los i orientant-los en el regiment de la cosa pública, s’hi troben dos grups de fidels consellers. En el consell del Bon Govern hi són presents, en primer lloc, les quatre virtuts cardinals: Fortesa, Prudència, Temprança i, altre cop, Justícia. A elles, però, s’hi ha unit dues noves virtuts: la Magnanimitat i la Pau. La Pau, més que una virtut, és la finalitat del bon govern i la darrera conseqüència de l’aplicació de la justícia entre els membres d’una comunitat. Tot aconsellant la Tirania, en canvi, hi són presents la Crueltat, la Traïció, el Frau, la Còlera, la Divisió i la Guerra.

Si ens fixem en les característiques que segons el cicle de frescos havia de tenir tot bon govern veure’m que les coses, malgrat els segles de distància, no han canviat tant.  Avui dia, la justícia continua sent un dels pilars fonamentals que regeix, o hauria de regir, qualsevol estat de dret. Quan governa la tirania, en canvi, sigui dictatorial, econòmica, tecnòcrata o oligàrquica, la justícia es consumeix lentament fins morir, i és que, com deia Sant Agustí: «Si dels governs traiem la justícia, en que es converteixen sinó en una banda de lladres a gran escala».

Al·legoria de la Prudència, Siena, 1338-1339

L’actualitat del cicle de frescos és indubtable, fixem-nos sinó en l’al·legoria de la Prudència. Aquesta figura sosté a la seva falda un arc on s’hi pot llegir: «Preteritum, Presens, Futurum» (Passat, Present, Futur). En el Convivio Dante ja apuntava que als governants els cal prudència; segons l’autor florentí la prudència no és altre cosa que «buona memoria de le vedute cose, buona conoscenza de le presenti, e buona provedenza de le future» (bona memòria de les coses vistes, bon coneixement de les presents i bona providència de les futures). Uns segles després, l’any 1917,  Antonio Gramsci apuntava, en un article titulat Politici inetti, que «un uomo político è grande in misura della sua forza di previsione». Quan les previsions fallen, continuava dient, «és la vida dels homes el que corre perill, és la fam, és la revolta, és la revolució per no morir de fam»

A la majoria dels nostres polítics els hauríem de fer arribar, per tal que reflexionessin sobre el veritable significat del bé comú, una còpia dels frescos de la Sala della Pace. A la Siena del Trecento, l’oligarquia urbana que governava la ciutat aplicava, en les polítiques que emprenia, dues màximes fonamentals: que fossin d’utilitat pública i que –en darrera instància-  beneficiessin el bé comú de la ciutat i dels seus habitants. Avui dia, en una societat, suposadament, democràtica com la que tenim no hauríem de demanar més?  No hauríem d’exigir, com a mínim, polítiques encaminades al bé comú de tots els ciutadans? No hauríem de dir prou a la tirania dels mercats que amortallen una vegada i un altre la justícia social?

Potser és que fa massa temps que vivim enganyats i ens hem cregut massa vegades la mateixa mentida. Potser fins i tot algú s’ha cregut allò que les retallades, privatitzacions i rescats es fan pel manteniment de l’estat del benestar.

2 comentaris

  • Delfi Nieto

    20/03/2014 14:11

    Ivo, felicitats pel nou bloc i, en particular, per aquesta darrera entrada. Quan alguns fan servir l’adjectiu “medieval” per referir-se a quelcom endarrerit, injust, salvatge i fosc, haurien de pensar-s’ho dos cops i reflexionar sobre el fet que mirar enrere moltes vegades ens permet aprendre alguna cosa i ser una mica més crítics amb allò que ens envolta.
    Suposo que ja ho deus tenir present però, per si de cas et passo un enllaç on es poden veure els frescos amb tot luxe de detall: http://www.wga.hu/index1.html

    Gràcies de nou per compartir la teva visió!

  • Gemma P.

    24/03/2014 1:45

    Una molt bona reflexió, Ivo! D’aquí podríem passar a comentar els miralls de prínceps! Guardo molt bon record del dia que vaig contemplar els frescos. Era hivern i diria que estava sola a la sala.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús