Les àgores del segle XXI

Sempre que viatjo a alguna ciutat intento veure’n, com a mínim, tres punts essencials. Tres espais que em serveixen per poder fer-me una idea de l’ànima del lloc on sóc. El primer dels indrets és el mercat, s’hi descobreixen tantes coses als mercats, des de què és el que es menja fins com viu una societat. Els mercats són indispensables en molts sentits: centres de comerç, socialització quotidiana i un espai d’intercanvi de notícies i mentalitats. El segon dels llocs és el cementiri: l’espai de la calma i el repòs, el lloc dels que van ser, un punt de recolliment i reflexió que moltes vegades ajuda a fer una lectura històrica d’on et trobes.

El tercer dels indrets, del qual parlaré en aquest post, és la plaça. Aquella plaça que existeix a tots els pobles, viles i ciutats. Aquella plaça on un s’hi pot asseure i badar durant hores tot mirant les mil històries que hi tenen lloc cada dia. Abans i ara aquests espais han tingut una importància fonamental en l’esdevenir de qualsevol comunitat urbana. De les àgores de les polis gregues als fòrums de les ciutats romanes. Durant segles la vida política, econòmica i social de les ciutats mediterrànies ha girat entorn d’aquest important espai públic. En les ciutats medievals, sempre caracteritzades pels carrers estrets i allargassats, un dels pocs espais grans era precisament el que deixava, en algun punt de la població, la plaça.

A banda de la seva importància històrica, el segon dels aspectes que m’agradaria recalcar és el de la seva profunda transversalitat generacional, i és que, tots i cada un dels grups d’edat d’una població en fan ús: usos diversos en moments diversos del dia. Als matins les places són de la gent gran, dels que s’han guanyat a pols poder estar gustosament asseguts als bancs tot fent tertúlia. Al acabar l’escola la plaça es sol omplir de nens i nenes que l’utilitzen com escenari dels jocs de la més tendre infància. Quan es pon el sol els nens deixen pas als no tant nens, és l’hora dels joves. Aquests acostumen a tancar la plaça a altes hores de la nit, tot deixant pas a un nou dia que començarà, segurament, amb l’arribada dels serveis de neteja i els paradistes.

Itàlia és un país de places, un país de places magnífiques i viscudes. Des de les places barroques de Roma, com la majestuosa Piazza Navona o Piazza del Popolo, fins a places d’aires austríacs, com la Piazza Unità d’Italia de Trieste. Per no parlar de les places més conegudes: la Piazza San Marco ocupada per coloms i turistes o l’esplèndida i particular Piazza del Campo de Siena. Algunes places són dels joves, com la Piazza Verdi de la sempre universitària Bolonya, d’altres, en canvi, dels nens que les ocupen a les tardes per jugar-hi, com la Piazza del Plebiscito de Nàpols. En aquesta mateixa ciutat, al bell mig de la Piazza Mercato -sempre vigilada per l’esbelt i particular campanar de la Chiesa dei Carmine-  si troben unes portaries de Fútbol. Sí senyor, tal com hauria de ser a tot arreu! i no com passa a moltes de les places de casa nostra, on s’hi veuen aquells cartells espantosos  de “Prohibit jugar a pilota”.

El centre de Pàdua, petit univers en el qual em trobo immers i que conec prou bé, també s’estructura al voltant de places: la Piazza dell’Erbe, la Piazza della Frutta o la Piazza dei Signori. A les dues primeres si troba la simbiosi perfecte entre el mercat i la plaça. No només perquè a l’espai exterior hi té lloc el mercat de fruita i verdura diversos dies de la setmana, sinó també perquè en entre elles dues s’hi alça el magnífic Palazzo della Ragione ocupat, en la seva part baixa, pel mercat municipal. La Piazza dei Signori, en canvi, és l’epicentre neuràlgic dels joves universitaris de la ciutat.

Fiera in piazza Mercato (Nàpols). Domenico Gargiulo (1610-1675)

La plaça és també un espai per la reivindicació, i algunes places s’han fet famoses en els darrers anys per ser, precisament, l’epicentre d’importants revolucions i manifestacions:, la Plaça Tahrir del Caire, la Plaça Taksim d’Istanbul, la Puerta del Sol a Madrid, la Plaça Syntagma d’Atenes o darrerament la Plaça Maidan de Kiev. Totes elles han estat el cor de la revolució, el centre neuràlgic des d’on fer-se forts, des d’on evidenciar el descontentament i la voluntat d’un canvi.

En aquestes àgores del segle XXI hi continuem venent i comprant, jugant i socialitzant-nos, reivindicant i badant, indignant-nos i conversant, coneixent gent i fugint de coneguts pesats. Les continuen utilitzant, doncs, per viure el nostre dia a dia. La plaça és a Itàlia, com a casa nostre, un espai essencial, encara que sovint –potser per tenir-la tant present- no ens adonem de la seva importància. Una de les millors coses que es pot fer quan el bon temps arriba es seure a la plaça, sol o acompanyat, per reflexionar-hi o xerrar amb el primer desconegut.

 

1 comentari

  • Gemma P.

    28/03/2014 23:53

    Als cementiris no hi solc anar, veus? Al mercat i a les places sí, des de menuda que ma mare ens duia a les paradetes dels mercats a l’aire lliure a tots els viatges.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús