El cavaller i el cortesà

Entre Ramon Llull (1232/33-1316)  i Baldassarre Castiglione (1478-1529) els separen més de cent cinquanta anys d’història. Un segle i mig de canvis constants, continus  i, sovint, accelerats. El món, tal i com el coneixen ambdós autors, canvia radicalment i, entre les seves vides, s’hi troben fets crucials per la història mediterrània, europea i universal. En aquesta llarga centúria Europa redescobreix amb la pesta de 1348 que són les grans epidèmies; viu -l’any 1453- la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs i pateix un seguit de crisis sistemàtiques que van posar fre a  l’expansió medieval. La distància cronològica, geogràfica i mental és, doncs, enorme i així les coses es podria pensar que, d’entrada, no existeix cap punt de contacte entre ells. El cert és, però, que al donar un cop d’ull a la seva obra, molt més extensa en el cas del mallorquí, un s’adona d’un petit, però, significatiu punt de contacte: tots dos van dedicar un llibre a perfeccionar la figura més representativa de la seva època.

Ramon Llull amb el seu Llibre de l’orde de cavalleria apuntava quines eren les pautes que havien de regir tot bon cavaller. Baldassarre Castiglione, en canvi, amb un enfocament i una extensió diversa, escrivia Il libro del cortegiano, amb la finalitat de crear el perfecte cortesà. Dues figures importants i indispensables per les societats de cada moment: el cavaller, figura típica i representativa del període medieval, i el cortesà, personatge fonamental per comprendre la política de l’Europa Moderna.

Les dues obres són redactades, però, de manera absolutament diversa seguit l’estil més representatiu del seu moment. Ramon Llull concep el seu Llibre de l’orde de cavalleria com un tractat. Un tractat que -dividit internament en set parts- s’ocupa de totes les qüestions que feien o havien de fer referència al món de la cavalleria. El perquè de les set parts té una explicació, Llull en el pròleg de l’obra apunta que “per significança de les ·VII· planetes, qui són corsos celestials e governen e ordenen los corsos terrenals, departim aquest libre de cavaylaria en ·VII· parts, a demostrar que los cavaylers han honor e senyoria sobre lo poble (…)”.

El llibre de Castiglione, en canvi, té una estructura completament diferent i, seguint l’exemple del Decameró de Boccaccio, fa transcorre la recerca del perfecte cortesà al voltant de les converses nocturnes d’un seguit de personatges que, reunits al palau de la família Gonzaga a Urbino,  juguen a crear el perfecte cortesà: “vorrei che’l gioco di questa sera fusse tale, che si elegesse uno della compagia ed a questo si desse carico di formar con parole un perfetto cortegiano, esplicando tutte le condicioni e particular qualità, che si richieggono a chi merita questo nome” (Voldria que el joc d’aquesta nit fos el següent, que s’escollís un de la companyia i que aquest tingués l’encàrrec de formar amb paraules un perfecte cortesà, tot explicant les condicions i les qualitats que recauen a qui mereix aquest nom).

Ramon Llull

Llull concep la societat a la manera medieval, és a dir, segueix els postulats de divisió formulats per Adalberó de Laon (s. X) el qual divideix la societat en tres ordes: oratores, bellatores laboratores  (els que resen –clergues-, els que combaten –noblesa- i els que treballen –la resta de la societat). Els cavallers, dins l’orde dels bellatores,  tindrien l’importanta funció de defensar i protegir la resta d’estaments, tal i com apunta l’autor: “offici de cavayler és mantenir vilves, òrfens, hòmens despoderats; cor, enaxí con és custuma e rahó que los majors ajuden a deffendre los menors ajen refugi als majors, enaxí és costuma de l’orde de cavayleria (…)”.

Als cavallers se’ls atribueix, segons el mallorquí, l’obligatorietat de mantenir -a través del respecte i la por- l’ordre i la justícia sobre la terra: “offici de cavayler és mantenir terra, cor per la paor que les gents an dels cavaylers, dubten a destruhir les terres, e per temor dels cavaylers, dupten los reys e·ls prínceps a venir los uns contra los altres”. La cavalleria, doncs,  a través de la seva força i la por que desperta coacciona a la societat al bon comportament.

“Córrer a cavayl, lansar a taulat, enar ab armes, torneys, fer taules radones, esgremir, cassar cers, orces, senglars, leons (…)”són també activitats que ha de fer tot bon cavallers, així com “aver casteyl e cavayl per guardar los camins e per deffendre lauradors (…) aver viles, ciutats, per tenir dretura a les gents ”. La cavalleria  representa, a ulls de Ramon Llull, una de les claus de volta del manteniment de l’ordre dins el sistema i la societat feudal.

La visió que Castiglione té del cortesà, com no és d’estranyar, dista força de la visió que Ramon Llull tenia del cavaller. Tot i que un dels cortesans que participa de la seva creació apunta que “la principale e vera profession del cortegiano debba esser quella dell’arme; la qual sopra tutto voglio che egli faccia vivamente  e sia conosciuto tra gli altri per ardito e sforzato” (La principal i veritable professió del cortesà hauria de ser aquella de les armes, la qual voldria que practiqués més vivament que les altres i, degut això, fos conegut entre els altres per ardit i esforçat).

El perfecte cortesà, que també  ha de dominar l’art dels torneigs i de les justes,  ha de vigilar de no barrejar-se massa, quan participi en aquest tipus d’actes, amb el comú de la societat i quan ho faci ha d’estar quasi segur de la seva victòria ja que “troppo male e troppo è brutta cosa e fuor della dignità vedere un gentiluomo vinto da un villano(…) il guadagno nel vincere è pocchissimo e la perdita nell’esser vinto è grandissima” (massa dolorós, lleig i poc digne és veure un gentilhome vençut a mans d’un vilatà(…) el guany de la victòria és poquíssim i la pèrdua, al ser vençut, enorme).

Baldassarre Castiglione

La principal virtut que ha de tenir tot bon cortesà consistia en saber-se moure, graciosament, en l’art de la sprezzatura, és a dir, el cortesà no havia de demostrar mai, sota cap circumstància,  la seva afectació davant les possibles dificultats quotidianes: “trovo una regula universalissima, la qual mi par valer circa questo in tutte le cose umane che si facciano o dicano più che alcuna altra, e ciò è fuggir quanto più si po, e come un asperissimo e pericoloso scoglio, la affettazione; e, per dir forse una nuova parola, usar in ogni cosa una certa sprezzatura(… )”(Considero una norma universal, la qual hauria de prevaldre sobre totes les coses humanes que es fan o es diuen la de fugir, tant i com es pugui, de l’afectació, tot esquivant-la com si d’un aspre i perillós penya-segat es tractés; per dir-ho amb noves paraules, caldria valdre’s, en totes les coses, d’una certa sprezzatura)

 A banda del que ja s’ha dit el cortesà també havia de ser rialler, bromista, enginyós, discret  i un òptim conversador; amb perfectes coneixements d’equitació, de caça, de natació i de ball, tot intentant ser agraciat en cada un d’aquests actes. Sens dubte,un de les recomanacions més interessants que ens ofereix l’autor i que, malgrat els segles transcorreguts, encara hauríem d’aplicar és basa en el coneixement. Il Castiglione apunta que allò que no pot fer mai el cortesà és fer veure “di saper quello che non sa, ma con modestia  cerchi d’onorarsi di quello che sa, fuggendo, come s’è detto, l’affettazione  in ogni cosa ” (de saber allò que no sap, sinó que més aviat, amb l’ajuda de la modèstia, hauria de saber-se fer honorar d’allò que sap).

Entre tots dos autors hi ha també -malgrat les diferències que s’han vingut apuntant- alguns punts de contacte. Les virtuts que han de guiar tot bon cavaller i cortesà són més o menys les mateixes entre tots dos autors; virtuts teologals (fe, esperança i caritat) i virtuts cardinals (justícia, prudència, fortalesa i temprança). Llull les defineix, precisament com el “raïl e començament de totes bones custumes”. Si les virtuts a seguir són les mateixes, també ho seran els vicis que caldria esquivar; vicis com la supèrbia, la gola, la luxúria i tot el llarg reguitzell de pecats capitals. Baldassarre de Castiglione afirma que el cortesà “non debba far profession d’esser gran mangiatore, né bevitore” (no hauria de ser gran menjador ni bevedor). Llull,  en canvi, al argumentar els mals que engendra la golafreria, apunta com a primer inconvenient que “glotonia aduu pobresa per trop despendre en manjar e en beure”. A banda dels inconvenients econòmics també argumenta que menjar massa carrega el cos de viandes que engendren al cavaller “peresa e flaquesa”.

Avui dia, quina seria  la figura més representativa de la nostra època? A qui dedicaríem  un llibre? Potser al polític, per recordar-li els seus drets i deures en un Llibre de la classe política, o més aviat als periodistes? Que són capaços de fer moure, sense que ni ens n’adononem, l’opinió pública. Hauríem de triar el petit burgés emprenedor? El  proletari de coll blanc? El famós professional? O escollir entre l’esportista, l’indignat o el tertulià que tan et pot parlar de la criança dels kiwis a Nova Zelanda com del que representa el concepte “simpatia” en la filosofia d’Adam Smith. S’accepten propostes!

2 comentaris

  • Anònim

    03/04/2014 17:56

    Jo crec que li dedicaria un llibre a aquell/a que parlés de la comparació entre ‘palosantos’ / ‘caquis’ i les persones. Crec que aquesta persona seria l’adient.

    Molt bona feina, Ivo!

  • Delfi Nieto

    22/04/2014 18:51

    Atès que ni Llull ni Castiglione consideraven prescindible el grup social al qual dediquen les seves obres, jo descartaria el polític i l’omniscient tertulià ja d’entrada…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús