El populismo arraiga en Alemania

dilluns, 1/09/2014

La nueva subida del partido ‘Alternativa para Alemania’ (AfD) en las elecciones sajonas de ayer confirman el ascenso de la anti-política entre los germanos.

Mientras la canciller Angela Merkel dedica esfuerzos a su política exterior, como aplicar sanciones a Rúsia o enviar arma al Kurdistán, le surgen los problemas en casa. Precisamente en el land de donde proviene, Sajonia. El partido anti-europeísta Alternative für Deutschland (AfD), Alternativa para Alemania, obtiene un respaldo del 9,7% y aparece como la gran victoriosa de unas elecciones donde todas las opciones pierden votos, excepto el SPD, que logra un leve ascenso del 2%.

Con estos últimos resultados la derecha anti-europea consolida la presencia en el mapa político que ya venía anunciando desde su fundación en el 2013. En aquellos comicios nacionales el AfD se quedó a las puertas de alcanzar representación en el Parlamento, con un 4’7%. El pasado mes de mayo en las europeas su crecimiento supero los siete puntos, y tres meses después ya se presentan como cuarta fuerza política con 14 escaños. El nuevo conservadurismo desbanca así al tradicional Frei Demokratisches Partei (FDP), Partido Democrático Libre, que por tercera vez desde la aparición del AfD se queda sin representación política.

Resultados elecciones Sajonia 2014 / Sächsische Zeitung

Lidiar con el populismo

La irrupción de una formación que apuesta por la salida del euro y la expulsión de inmigrantes plantea un grave problema para el CDU, que pierde a su socio en el poder, el FDP, y le obliga a formar coalición con el SPD, los Verdes o el AfD. La propia Angela Merkel aseguró en su último mitin en Dresden, capital de Sajonia, que su partido no iba a pactar con los populistas.

Sin embargo, los primeros análisis de los resultados muestran una preocupación en las filas del CDU por el ascenso de una formación más a la derecha del espectro político, pero que también gana adeptos entre la izquierda descontenta. En definitiva, el AfD se aprovecha del descrédito hacia la Unión Europea y los partidos convencionales, que no han dado una respuesta efectiva a un estancamiento económico demasiado largo para los germanos. Los últimos datos de la bajada del PIB y la ligera subida del paro tampoco han ayudado.

Cartel AfD

Cartel AfD

Sin embargo, el creciente populismo alemán se alimenta de las preocupaciones sociales, como la llegada de refugiados o el fantasma de la ‘islamización’ de la sociedad, sustentada en la participación de ex-miembros del ejército con grupos yihadistas. Y cómo no, la visión de la Unión Europea como causante de todos los males de la economía alemana. La propaganda del AfD muestra la faceta más desestabilizadora de un populismo sin barreras, donde ante todo el fin justifica los medios.

En las pasadas elecciones europeas la formación empleó una imagen del dictador norcoreano Kim Jong-un, bajó el título: ‘’¿Qué tienen en común este niño norcoreano gordo y la Unión Europea?’’. En letra más pequeña: ‘’Valentía por Alemania’’ y ‘’La comprensión de la democracia’’. Tras las críticas recibidas, el propio AfD aseguró que no eran un partido populista y que el cartel no pertenecía a su campaña oficial, pero que es cierto que la UE sufre un déficit democrático.

Pocas esperanzas y un gran desafío

La única buena noticia para Angela Merkel ha sido la desaparición de la extrema derecha en el parlamento sajón. El Nationaldemokratische Partei Deutschland (NPD), Partido Nacionaldemócrata de Alemania, sufre una ligera caída y no alcanza el 5% necesario para obtener representación. De este modo, se evita el posible debate sobre su ilegalización, un tema que la canciller prefirió obviar tras sus frustrados intentos en 2011.

A la CDU se le abre, sin embargo, un nuevo frente: frenar el populismo en su propio país. El ejecutivo alemán afronta un nuevo curso político con la mirada puesta en su papel internacional, que ahora tendrá que combinar con un delicado trabajo interno para recuperar la confianza de parte de los alemanes en el sistema. La próxima cita en las urnas está a la vuelta de la esquina, las elecciones al land de Thüringen, el 14 de setiembre. Veremos cómo reacciona la sociedad y los partidos tradicionales ante el auge de la anti-política.

“Si torno, em maten”

diumenge, 4/05/2014

“Els meus fills estan a Suècia i fa un any que no els veig, però ara només puc pensar a salvar la meva vida. La vaig posar en risc per entrar a Europa, si em fan fora els meus fills no veuran mai més el seu pare”.

– Aprenent alemany?- pregunto per trencar el gel.

– No, aprenent a llegir- respon sense somriure.

Saradin Mohammad “Massut”, de 38 anys, torna de l’escola amb un parell de llibres sota el braç. Al seu costat, un company que sí que parla alemany i fa de traductor. Massut va començar el curs d’alfabetització, finançat pel govern alemany, la setmana passada, però ja porta cinc mesos a Dresden i dos anys a Europa. Com molts dels 7.700 refugiats afganesos que el 2013 van arribar Alemanya, la seva travessia va ser molt més llarga.

Massut a casa del seu company (traductor), també afganès. / AITOR SÁEZ

 

El 2011 Massut va haver de fugir de l’Iran amb la seva dona i el seu fill de 12 anys, per emprendre un viatge de tres mesos. “Primer vam arribar a Istanbul, on s’aconsegueixen tots els papers, i des d’allà vam intentar fins a tres vegades accedir a Grècia”, tracta de recordar Massut. Al tercer intent van aconseguir entrar fins a Atenes i agafar un avió cap a Hamburg, coneguda pels refugiats com a ‘la ciutat d’acollida’.

“Van ficar a 60 persones en una ambulància per a travessar la frontera grega. Si duïes diners, te’ls prenien. El vol el vam agafar amb passaports falsos que em van costar en total 4.700 euros, tot el que havia estalviat netejant sabates”. A Istanbul es concentra la major part del trànsit d’immigrants de l’Orient Mitjà cap al Vell Continent. En la ciutat nombroses màfies, o simplement “cadenes d’amics”, com els hi diu el traductor, que es dediquen a vendre documents falsificats i organitzar entrades il·legals en condicions extremes.

Una vegada a Hamburg, la família de la seva dona els van portar fins a Suècia. Era començaments del 2012, any en què van arribar a Europa 355.000 refugiats. Al país escandinau Massut va tenir el seu segon fill. Tot semblava tranquil fins que es va separar de la seva dona, “o em vaig haver de separar”, assenyala confús.

Llibre de text utilitzat en el curs d'alfabetització. / AS

Aquesta vegada la fugida l’emprenia sol. “Un home àrab sol a Europa té moltes probabilitats que la policia li demani els documents i el detingui. És molt millor anar directament a la Policia i demanar asil polític”. El vol més barat era Berlín. D’allà el van traslladar a Chemnitz i per últim a Dresden, on va instal·lar-se aquest octubre, després de tres mesos de l’entrada al país. El 2013 Alemanya va donar asil a 110.000 persones, gairebé el doble que l’any anterior. El govern alemany distribueix els nouvinguts per tot el país, segons les places disponibles en les residències per a refugiats, que sovint són insuficients.

Massut va anar a parar en un dels vuit centres de què disposa Dresden, ciutat on viuen 1.500 Asylsuchenden [persones que demanen asil i encara esperen la ressolució del procés]. Entre ells es troba Massut, que espera amb neguit la decisió de la Justícia. Els tràmits poden durar un mínim de nou mesos i es pot allargar fins i tot anys, quan la persona no disposa de cap documentació. Durant les innumerables entrevistes, els refugiats han de demostrar “motius suficients” per considerar “necessari” rebre asil en un altre país. Només el 40% dels refugiats obtenen els permissos per a quedar-se.

Després d’una xerrada de dues hores:

– I per què vas haver de fugir de l’Iran?

– Els afganesos estem discriminats, no tenim drets. De l’Afganistan vaig marxar perquè el meu germà pertany a Hezbi Islami, facció polític-militar contrària als talibans. Si m’agafen, em maten.

Cicatriu d'una ferida produïda per un cop de culata en una de les detencions en mans de talibans. / AITOR SÁEZ

Contra el nazisme, evidències

dimarts , 1/04/2014

Si hi ha algun motiu a Alemanya per a sortir al carrer, aquest al·licient el posa el nazisme. En aquest cas “la lluita contra el nazisme”. El passat divendres 200 persones van boicotejar un acte del Nazionaldemoktratische Partei Deutschland (NPD), el partit neonazi d’Alemanya, autoanomenat Partit Nacional-Democràtic.

Tres manifestants durant la protesta contra l'acte del NPD, divendres passat a Dresden / Foto: AITOR SÁEZ

 

L’acte del NPD tenia com a finalitat expressar el rebuig contra l’Asil i la Islamització. Probablement un lema tan còmic com els mateixos manifestants, que havien comprat una tela de pancarta fabricada al Pakistan, vestien unes samarretes teixides a Bangladesh, havien posat benzina d’Aràbia Saudí i alguns dinarien a un Kebab.

El joc de sempre. Quatre incongruents d’una banda i desenes d’antiincongruents de l’altra. Però la simbòlica i gairebé festiva escena deixa moltes preguntes i evidències enlaire. Què hi pensa la resta de la població? Per què aquests actes, i un partit declarat nazi encara són legals? Per què els alemanys no es manifesten?

Simpatitzants del partit neonazi, NPD / Foto: AITOR SÁEZ

El partit nazi va obtenir a Saxònia un 3’3% de vots en les últimes eleccions generals de 2013, i té presència al parlament saxó amb els 8 diputats, aconseguits l’any 2009. A Saxònia (antic “land” sota control soviètic) el procés de desnazificació va ser molt diferent del de l’Oest, i les conseqüències encara hi són latents.

Tanmateix, l’executiu alemany, que dóna lliçons de tolerància a les conferències de la Unió Europea, encara no ha sigut capaç d’il·legalitzar un partit d’ultradreta. L’explicació, com gairebé tot en Política, la trobem en els interessos electorals. Fa deu anys, la cancellera Angela Merkel va emprendre un procés per aturar el NPD que finalment va ser denegat pel Tribunal Constitucional. En vista de les eleccions europees, el govern alemany no prendrà els riscos de patir la mateixa batacada públic.

I sobre per què els alemanys no es manifesten, la resposta és simple: la por. Qualsevol acte amb pancartes i crits es vincula amb desestabilització social i apareixen els fantasmes de la Segona Guerra Mundial. La mentalitat del “val més estar callats, no sigui que la bèstia desperti” impregna la societat civil alemanya i limita la seva participació política. El sentiment de culpabilitat encara és molt gran i qualsevol tema és tractat amb pinces, o millor ni tractar-ho, com és el cas dels refugiats o de l’onada d’immigrants comunitaris.

Qualsevol preocupació o tema de debat es resoldrà a les urnes, cada quatre anys, com la plàcida democràcia mana. Entretant el gat i el ratolí jugaran a fer política al carrer, posant de manifest els estigmes i tabús d’una societat que prefereix el silenci.

 

Romans, búlgars i tots els altres

dijous, 27/03/2014

 

EXCLUSIÓ DELS IMMIGRANTS (I)

Sembla poc educat dir que expulsaràs ciutadans espanyols i italians del teu país, quan els equips de futbol autòctons es juguen la Champions contra clubs dels esmenats territoris. No és altra cosa del que aviat succeirà a Alemanya. El govern d’Angela Merkel, a través dels seus ministres, ha anunciat que a partir de juny planeja expulsar als comunitaris que no trobin feina en tres mesos, o en sis mesos si ja la tenien i l’han perduda.

El ministre de l’Interior, Thomas de Maizière, i la ministra de Treball, Andrea Nahles, no s’han estalviat en assegurar que la mesura està dirigida a aturar la “immigració de la pobresa” que comporta l’arribada de romans (267.000) i búlgars (146.828), especialment d’ètnia gitana.

Els anomenats “turistes socials” –persones que s’aprofiten del sistema social alemany per rebre ajuts- sembla que són el problema a combatre per part de l’executiu alemany -format per la coalició CDU i SPD- en vista de les eleccions europees de finals de maig. El mateix ministre de l’Interior ha aprofitat per llançar arguments preelectorals com: “És una bona notícia que els immigrants arribin per a treballar, educar-se o estudiar i contribueixin al desenvolupament i el benestar d’Alemanya, però “no hauríem d’estar cecs” sobre els “problemes” que pot portar l’arribada de població.

Font: Agencia Nacional de Estadística

Tanmateix, les declaracions no semblen tenir gaire relació amb la realitat. Del total d’immigrants romans i búlgars, només el 7% es troba a l’atur, mentre que del total de 140.000 immigrants espanyols, un 5% no té feina. Tenint en compte la diferència de xifres absolutes, les més de 180 iniciatives bilaterals entre el govern espanyol i alemany, i l’augment d’un 206% d’immigrants espanyols entre el 2004 i el 2012, el problema sembla més greu amb els nouvinguts d’Espanya, que no s’esmenen per enlloc. Com tampoc es fa cap referència als 532.000 polonesos, 529.000 italians i 300.000 grecs.

El que sembla clar entre la premsa internacional és que els gestos del govern alemany es dirigeixen cap a un populisme de dretes i no cap a una integració europea, tot i els esforços de Merkel per a què Alemanya sigui la mare de tota Europa.

Mentre que les 133 pàgines del projecte amaguen intencions sota l’eufemístic títol “Qüestions jurídiques i desafiaments en l’ús del sistema de seguretat social per part dels nacionals dels Estats membres de la UE”, el diari Frankfurter Allgemeine Zeitung (de dretes), no dubta en resumir tanta paraula en “Qui no trobi feina, ha de marxar”. El prestigiós Der Spiegel prefereix prendre precaucions i utilitzar un tímid “El govern vol combatre el frau social”, i es limita a incloure una nota d’agència que ni tan sols signa.

Els mitjans de comunicació alemanys encara no han tingut temps de debatre la qüestió dels refugiats siris i afganesos, quan la coalició al poder ja ha anunciat un pla per expulsar ciutadans europeus. Tot plegat només provoca el neguit entre la població alemanya i la desconfiança cap als estrangers. Potser el reguitzell de maniobres polítiques donen algun profit electoral, però llavors ja haurà arrelat entre la societat alemanya un matoll molt difícil de tallar.

Quan escoltes el silenci, no continuïs pujant

diumenge, 1/07/2012

Entrada de la favela de Santa Marta / AS

Un avi seu a la primera escala de la favela de Santa Marta. On està el narcotraficant amb un fusil? No sé què és més inquietant. La visita d’ahir em va saber a poc i avui, últim dia, aprofito la jornada lliure per entrar sol en una favela i descobrir de primera mà quina realitat es viu.

Càmera penjada al coll i bossa a l’espatlla. Sense res que amagar, seria inútil. Les primeres escales, amples, em donen confiança. A cada passa recordo escenes de pel·lícules i intento pensar que no serà per tant. Una periodista francesa morta a l’abril, una nena que dijous passat va ser abatuda per un tret durant un tiroteig entre bandes… La realitat és la que és, però el que veig allà de moment és tranquil. La idea és no aturar-me i no fotografiar ningú directament.

Ja m’he hagut d’aturar. Esquerra o dreta? Comencen les bifurcacions i els carrerons es fan més estrets. Alguns cases de colors trenquen la tristor dels habitatges a totxo pelat. Algun bar, quasi amagat. Ràdios, crits de nens jugant, portes obertes. Em decideixo a saludar alguna persona amb aspecte més accessible. Algun espai sense edificar on m’aturo per agafar aire.

La escalinata i la pudor de les escombraries sota les cases m’ofeguen. La inclinació de la serra obliga a aixecar els habitatges dos metres del terra, per on circula aigua bruta i residus. Alguna pedra del morro que encara sobreviu fa més inversemblant aquell lloc.

A la meitat del camí. S’ha acabat la vida. Els transeünts passen amb presa i ni em miren quan ens creuem, alguns veïns s’amaguen per les finestres i balcons, els escassos bars estan tancats. Cada vegada faig la mirada enrere més sovint, per veure les impressionants vistes i oblidar-me d’on estic. Alguns trams d’escales pengen en l’aire, els carrerons s’emboliquen com un laberint i alguns no tenen sortida. Escollir el millor camí es converteix en un joc d’atzar.

Carrerons de la favela / AS

Escales penjant del no res i camins tortosos / AS

Uns pocs metres més, ja veig el final de la favela. Algunes persones criden de lluny que no volen fotos. Escolto com els nens xiuxiuegen “olha o jornalista” [mira el periodista]. Els únics passejants ja només són drogoaddictes que demanen diners a canvi d’una foto. La humitat i la asfixiant calor dels carrerons estrets em fan suar. O seran els nervis? La càmera em pesa cada vegada més i ja ni me’n recordava que portava una bossa a l’esquena. Camino a la velocitat justa per tenir temps de triar el carrer per on seguiré abans d’arribar a la separació.

Quatre cantons més. No he vist ningú armat ni trànsit de drogues. Lògic d’altra banda. Ara ja no veig ningú. I no escolto res. Ni nens, ni crits. Escolto el silenci. I quan escoltes el silenci en un lloc on pots creuar d’una porta a una altra sense trepitjar el carrer, millor dóna’t la volta i surt d’allà. Aquella tranquil.litat era l’avís que alguna cosa estava per succeir. Era el límit. La favela m’havia deixat pujar fins allà, i no havia tingut problemes, ara em tocava a mi respectar-la. Però la intriga del que hi haurà a dalt de tot era massa gran… Les cases de dos pisos eren suficientment altes per no deixar-me veure.

La solució era agafar el telefèric fins a la cinquena i última parada. Em trobava a l’altura de la quarta. Ningú per preguntar la direcció. Per intuïció segueixo cap a la dreta, giro dues cantonades i de sobte un nen i una nena, des de l’entradeta de casa, més elevats que jo, em pregunten “què fas aquí?” en un to curiós. El meu cervell ja estava pensant una justificació elaborada quan la nena s’avança i afirma que “sóc periodista i estic fotografiant”. Gràcies. Era tan simple la resposta. Tota decidida em demana que els hi tiri una foto. D’acord, com vostè mani. I gràcies de nou. Quan surt el pare m’aparto del visor per demanar disculpes. Somriu i em dóna llicència per immortalitzar els seus fills.

Somriures / AS

Cinc segons sense pensar en res, sense tensió. El primer per canviar la velocitat d’obturador. El segon per enquadrar. El tercer per esperar que els dos somriguin a l’hora. El quart per deixar la ment en blanc, oblidar-me d’on estic i gaudir de la tendresa d’aquells rostres. I mentre encara estic en aquella sensació de pau, el cinquè segon, per fer el click. No serà la foto millor feta ni els nens més macos, però aquell instant va ser el millor que em podia succeir en aquell moment i lloc.

Més relaxat arribo al telefèric i pujo fins el final. El Crist, el Pão de Açucar i el mar de casetes que fluctuen en cascada fins a desembocar en el centre de la ciutat, amb gratacels i parcs. Just davant meu, una casa de totxos amb una antena de televisió de pagament i una bandera del Vasco de Gama. Allò és Rio de Janeiro, allò és el Brasil. A la meva dreta, un camp de futbol que sembla flotar en l’aire i una Església groga envoltada de pancartes que reclamen la pau, ajuda, reconeixement. Uns nens juguen més a sota amb una cometa que s’eleva per sobre de la muntanya. Somric. Aquí hi ha vida, i no és tan negre com de vegades es pinta. Sempre em quedarà per saber que hi havia entre la quarta i cinquena parada, en aquell tram que el silenci em va tirar enrere. Possiblement res. En qualsevol cas ja tinc una excusa per tornar a Rio.

Panoràmica de les cases / AS

Cau el sol i l’expedició surt en dues hores. Baixo en el telefèric i em perdo pels carrers de Botafogo fins el metro. Ara això, tan pla, asfaltat i ple de cotxes, em sembla avorrit. No em trec del cap cada una de les persones que m’he creuat, dels carrers impossibles i diferents, dels nens… fins que arribo a l’autobús i caic rendit de qualsevol postura. Setze hores després, només queden vuit per arribar. Els ànims minvats per la proximitat del comiat. Molta enyorança. Aquella gent humil i engrescada va ser la meva família per una setmana. Les mares em van aconsellar que anés en compte per la nit les àvies em van preguntar si havia menjat bé. Persones desconegudes, que amb la broma de dir-me d’argentí i veure si tornava amb una carioca, ens vam ajudar entre tots a superar i gaudir de l’estada a la gran ciutat.

Vista de la ciutat de Rio des de dalt de la favela. A l'esquerra, el barri de Botafogo, a la dreta, la favela de Santa Marta. De fons el Pão de Açucar i el Cristo Redentor / AS

Contrastos / AS

Integrants de la comitiva de la UNMP i família de viatge / AS

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 22/06/2012)

De favela a comunitat

dissabte, 30/06/2012

Entrada de la favela de Lemão / AS

“Què és això?” m’interroga una nena disposada a no baixar de la seva bicicleta per res del món. La comitiva de la UNMP ha aprofitat el dia per visitar un parell de faveles. En un acte simbòlic d’apropar-se als companys pobres, el passeig requereix de molta ingenuïtat per quedar-se només amb aquella visió. A pocs metres d’aquella nena que no sabia el que era la meva càmera, es troba un cinema en 3D. Però millor no aixecar el cap.

La Plaça del Coneixement de la favela de Lemão podria ser el centre neuràlgic de qualsevol localitat petita. Tot ben arreglat, els arbres i la gespa cuidada, els carrers asfaltats i les parets plenes de grafits, com a símbol fàcil de la integració social del jovent marginal. El govern no escatima en inversió a l’hora de “reformar” les faveles, que ara s’anomenen comunitats. Primer la pacificació amb una forta intervenció policial, morts, etc. i després col·loco una sala de cinema d’última generació per treure de la pobresa a les famílies del barri.

Obres a Babilônia / AS

A prop de la platja de Copacabana, amb les millors vistes al mar, s’aixeca la favela de Babilônia, on el procés de reconstrucció és encara més fort. Evident, es troba més pròxima a la zona turística. En les empinades pujades els tractors posen la marxa més curta per intentar pujar. I milers d’obrers recorren els andamis com formigues. Hi ha més treballadors que habitants. En un primer moment el govern va intentar comprar aquelles terres -ubicades en una zona privilegiada- però els propietaris es van negar. Així que no va quedar més remei que donar un bon rentat d’imatge. Aviat ve el Mundial i els Jocs Olímpics. Les faveles de la perifèria no han gaudit la mateixa sort…

Ni armes ni drogues, només un fil que talla caps

“Vigila no et tallis!” m’adverteix amb exageració un company de l’expedició. Estic trepitjant el fil d’una cometa… Prefereixo ni preguntar al moment i em separo del grup per veure als nens jugar amb la cometa. De tant en tant miro amunt i estrenyo les dents per no sortir corrent i pujar a veure que amaguen aquell escales interminables. Em poso a conversar amb un grup de nois, sobre futbol, com no, i veig que molts d’ells tenen cicatrius a les mans. Deixo de seguir la xerrada i m’allunyo quasi espantat, imaginant qualsevol possibilitat.

Plaça del Coneixement, a Lemão / AS

La innocent cometa resulta ser mortal. Colen vidre al fil per fer-lo més resistent, amb l’inconvenient que talla com un ganivet afilat. El joc consisteix en trencar el fil de la cometa de l’altre quan totes dues s’entrelliguen. Un es queda sense joguina i l’altra continua gaudint amb la satisfacció d’haver vençut.

El problema arriba quan la cometa vola baixa i passa un motorista, per exemple. Hi han hagut casos de morts per causa d’un tall al coll. La ruptura de cables, les antenes i els arbres potser són els danys menors que pot causar l’utensili. Utilitzar vidre en el fil de la cometa està prohibit i sancionat amb penes de presó. Tanmateix, la Policia Militar que passeja pel centre d’aquella favela sembla poc preocupada en multar uns nens. Es pot entendre, potser s’han hagut de batre a trets amb narcotraficants, no es posaran ara a requisar cometes.

Competició a l'aire / AS

A la favela no es veuen drogues, ni armes, però persisteixen problemes socials i culturals de fons, i evidentment econòmics. El treball del govern s’ha limitat a fer una primera passada per netejar la façana. Serà la primera etapa d’un procés a llarg termini o es reduirà a una acció política sense continuïtat després del 2016? En aquelles cases de totxo sense pintar i amb escombraries a sota, aquesta pregunta ni es planteja, les famílies amb prou feines superen el dia a dia en aquell indret tan incert i tens, que intenta ser una veritable comunitat.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 21/06/2012)

El millor van ser els canapès

divendres, 29/06/2012

“Vinc d’Espanya només per cobrir l’esdeveniment”. “Pot passar, ara li fem l’acreditació de periodista”. “Gràcies”. Encara m’estic rient de les mesures de seguretat de la ONU. Dos helicòpters, desenes de camions de camuflatge i milers d’homes amb metralladora a les portes del recinte Rio Centro, i em deixen entrar al moment, amb una càmera que ni tan sols passa pels raigs infrarojos. La periodista francesa que vaig conèixer a l’autobús d’anada i amb qui vaig entrar (ella amb acreditació degudament feta, com no podia ser d’una altra manera venint del país gal) encara s’està rient també. Em va prometre que escriuria alguna cosa sobre l’anècdota.

Vista d'un dels racons del recinte Parque dos Atletas / AS

Avui com a forma de protesta contra la mala gestió de la Organització la UNMP no ha participat de la manifestació central de la Cúpula dos Povos i he aprofitat el dia per apropar-me al Rio+20 per veure que es cuinava per allà. I el millor van ser els canapès.

El collaret amb l’entrada com a premsa va passar desapercebuda. Només a la paradeta dels Estats Units un noi molt educat em va preguntar d’on venia i em va presentar l’encarregada de comunicació. Encara no sé com em vaig treure aquella ridícula historieta sense que se m’escapés el riure.

Les immenses esplanades d’herba polida i els pavellons res tenien a veure amb els estrets caminets de terra seca i les barraques de tela de la Cúpula dos Povos. Les samarretes per les americanes; els colors pel blanc i negre; la dona gran que crida amb estridència mentre et dóna un paper, per les joves i boniques assistentes que et saluden amb un perfecte accent carioca; els altaveus pels micros, les cadires de plàstic per les butaques, els morenos i baixets llatinoamericans pels gegantescos nòrdics rosos.

Foto del grup / AS

Mai m’havia agradat que el món fos tan desigual i tan diferent. Perquè en aquest cromatisme humà i social, vaig saber que em trobava al costat d’aquell home que se l’inflava la vena quan pronunciava un discurs i agafa el micròfon tremolant. I em sentia tan allunyat d’aquell home de coll blanc que quasi s’ofegava quan bevia un glop d’aigua després del seu torn de paraula.

Buscant solucions en profunditat / AS

La impecable elegància per saludar-se i fer veure que compartien la mateixa visió del món, s’anava a fer norris quan es trencaven el coll per descobrir quin era el següent canapès. I després, lògicament, feien la brometa al cambrer. Les dones torcien amb discreció el turmell per alleugerir la insuportable càrrega dels tacons, els homes s’amagaven per fumar. No hi ha nens? No hi ha nens?! Que el món no té nens? Això no els hi afecta? No són el futur? Massa pregunta a respondre pels “salvadors de la Humanitat”. Massa ocupats en aprendre’s el discurs i pronunciar un anglès perfecte. Ser políticament correcte és la millor manera de sobreviure en aquella selva, sobretot si t’has oblidat el repelen a casa, o mai l’has comprat.

Darrere dels conferenciants una pantalla gegant amb dues escasses diapositives. Una que diu “Construint un futur sostenible” i l’altra que no diu res, només té no sé quants logotips de multinacionals (això no pot faltar per construir un futur sostenible), que s’alternen amb arrogància. Els banys tenen una llumeta per indicar si està lliure o ocupat, molt sostenible per la seva part! Prefereixo el “Livre” dels banys portàtils, no sé per què em dóna més confiança.

Reunions privades / AS

Comença a fer-se fosc i encara em queden dues hores de trajecte. La parada del metro del Sambòdrom es troba en un barri on millor no haver de buscar fanals per veure on trepitges. Ha estat divertit. Com aquella excursió de l’escola que tot et sembla molt maco, després et cansa i finalment jugues amb els amics després del dinar i acabes passant un dia entretingut. Està plovent, les condicions al Sambòdrom encara empitjoren més. Goteres, bassals, fang, i silenci. Ningú fa broma. El dia ha sigut llarg. Aquesta nit toca descansar.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 20/06/2012)

Els moviments contra el Moviment

dijous, 28/06/2012

Tickets del menjar / AS

“Això és Rio!” exclama un dels membres de seguretat contra un component de la UNMP. Molta pel·lícula ha vist aquest home per amenaçar d’aquella forma. De nou la gran ciutat imposa la seva llei. El matí es lleva agitat. Els integrants de les associacions no disposen de tickets d’alimentació. La primera reclamació es dirigeix contra el coordinadors dels col·lectius. I aquests no tenen culpa. És la gran organització de la Cúpula dos Povos qui no facilita els vals de menjar. I aquesta espera que sigui el govern qui cobreixi les despeses del menjar, tal i com va prometre. Però aquests no apareixen pel Sambòdrom. Es comencen a celebrar assemblees exprés, en un clima tens, on cadascú busca la seva rotllana per dir la seva. El problema és general. Alguns recullen els matalassos plegables amb la idea de tornar cap a casa. I exigeixen un autocar. Impensable, no tenim ni per menjar! La tensió acaba en algun enfrontament amb els de seguretat, que avorrits de no fer res no dubten en apropar-se “per calmar els ànims”.

Manifestació de la UNMP bora la platja de Flamengo / AS

Les cues davant dels coordinadors recorden molt el racionament en temps de guerra. Sense menjar i sense un allotjament digne, no es pot reflexionar i debatre en condicions. Ho sabrà això el govern i no farà cap esforç per garantir aquesta bona estada, o només són problemes logístics? No dubto que sigui cap de les dues. El tercer dia, l’equador de l’encontre, suposa un moment d’inflexió important. La consolidació o ruptura del Moviment passa per l’estat d’ànim dels moviments.

Les decisions es prenen per separat, l’autonomia i la llibertat d’actuació que tant defensen els col·lectius els precipita a reclamar de forma unilateral. I així la pressió és mínima. La UNMP decideix fer una marxa a l’Aterro do Flamengo contra aquesta situació, també per donar visibilitat a un moviment que ha quedat empanat pels indígenes i les nombroses gorres verdes i vermelles dels pagesos.

Forta participació indígena

Un centenar de persones es reuneixen a la paradeta de la UNMP. Membres de diferents estats del país intercanvien queixes fins que per fi arrenca la caminada. Amb lemes contradictoris, crits desconfiats i somriures davant la foto, la protesta esdevé un passeig que es fon quan es topa amb una marxa dels indígenes. Les banderes es barregen entre els tambors i les maraques. La suor rellisca pels cosos nus dels indis i s’enganxa als braços dels altres manifestants. La fraternitat es posa de manifest de forma corporal. L’olor, la calor, les empentes, el so… com un surfista que intenta dominar la onada, em pujo pels esgraons per contemplar millor la marejada.

Marxa dels indígenes / AS

Indígenes portant armes de fusta típiques / AS

El dia acaba aviat i com va començar. Ja són les tres de la tarda i estem esperant els maleïts tickets del menjar. Tothom vol rebre el val i sortir d’allà. I així és. El grup es divideix, mig emprenyat. A les quatre el sol ja decau en aquella ciutat i ni tan sols es pot aprofitar per mullar-se els peus a Copacabana. Només hem passat nervis, calor i gana. Demà serà un altre dia?

La nit a Lapa, la zona de bars musicals, al centre, mig buida. On està tota la massa de gent que ha envaït els hotels? Ni tans sols tenim ganes de prendre una caipirinha. Dues cerveses i a l’hotel, per agafar el llit. Si com a mínim fos això… Definitivament, demà serà un altre dia. A Rio tot és possible, aquí està la màgia, i la única esperança.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 19/06/2012)

Més pobles que cimera

dimecres, 27/06/2012

Ritual indígena / AS

Estic somiant? Estic escoltant indis cantant. M’aixeco d’un salt sense parar atenció al dolorós mal de coll. Surto en pijama al passadís (ningú s’incomodarà ara per això) i efectivament em trobo un grup d’indígenes recorrent el Sambòdrom amb sons, instruments i vestimenta típica. L’exòtica imatge m’atrau com un nen petit i assisteixo a aquell espectacle tan desconegut. No dubto que serà el “bon dia” més original que mai m’han donat.

El matí arrenca amb optimisme. Avui toca apropar-se a la Cúpula dos Povos (Cimera dels Pobles) i posar-se a treballar. La cua per dutxar-se, també en una capsa de mistos, no fa tanta nosa i els estridents sorolls bucals dels que es renten les dents enmig del recinte tampoc són tan molestos. Al metro “la família” es torna a trobar amb els companys de lluita per agafar el vagó menys ple. La major part serà la primera vegada que baixen a les profunditats de la ciutat per pujar-se a una caixa que es mou a gran velocitat. El metro de Barcelona, i de qualsevol ciutat europea, no és gens pintoresc com en aquests moments el metro de Rio. Indígenes amb plomes i pintats, pagesos amb barret de palla i camisa de quadres, sense sostre disfressats amb merchandising de les associacions… els carioques se senten encara més superiors davant d’aquella multitud de fabula.

Mare dels Desapareguts argentins / AS

L’olor a Humanitat, aquesta vegada en el sentit més afectiu i social del terme, recórrer els carrerons de l’Aterro do Flamengo. Infinitat de colors, cartells, sigles, decoren l’espectacle humà que té lloc en aquell parc banyat per una immensa platja. Les patrulles de l’exèrcit voltant per les entrades semblen ridícules davant d’aquell innocent encontre de persones. Les minúscules manifestacions espontànies, com per no trencar el costum, posen la banda sonora d’aquella pel.lícula sense actors, només extres. Els que parlen per un micro, asseguts en rotllana o drets en petites tendes, es camuflen entre un públic inquiet, que va i ve i s’atura quan acaba la xerrada i regalen alguna revista o utensili ecològic. Els més experts aprofiten per vendre productes reciclats i artesanies, d’altres estiren el braç per donar-te un pamflet, i els més vells s’aturen a xerrar sobre el canvi climàtic, els problemes al camp amb l’expropiació de terres, o la pobresa. A estones mercat, a estones museu, i finalment un encontre de pobles, però mai una cimera. Justament, el terme cúpula (cimera) resulta ser la millor opció per parodiar el Rio+20.

Una de les tendes de conferències, per temàtiques / AS

La crítica ja està feta i l’objectiu, reunir persones d’arreu del món, també està assolit. Em creu amb l’enyorança a cada racó, quan escolto algun dels molts llatinoamericans. Les “conferències” són més un discurs emotiu, una exposició de la trajectòria de tal moviment, o una declaració d’intencions en to revolucionari, però no arriben a cap elaboració precisa de solucions ni de projectes. Ja és això. Abraçades, reencontres, alguna llàgrima, molts ànims i agafar força per tornar als llocs d’origen i seguir lluitant. La intenció de la trobada no era “salvar el món”, una postura molt sensata en comparació amb les pretensioses fites que es va marcar el Rio+20, i que com estava escrit no es van assolir.

La Cimera dels Pobles et fan sentir gran, et fan sentir estimat, et fan sentir persona. La fraternitat i agermanament entre individus desconeguts, la calorosa benvinguda a les paradetes dels col·lectius, sempre disposats a xerrar amb tu tota la tarda, la brisa marina colant-se entre les teles, el Pão de Açucar fent de teló, els avions fent filigranes per aterrar i el tranquil rebombori d’altaveus et fan fluir per la gespa, sense rumb ni destí, només per fer gaudir els sentits.

Militant d'un moviment agrícola del Paraguai / AS

De sobte, la cinta es talla amb un fort soroll de tambors. Una manifestació més voluminosa travessa el parc amb violència. No em tinc que apropar, m’arrosseguen. Una gran pancarta encapçala la protesta sota el lema: “Dilma, amb quina cara arribes?” referint-se a la cimera de la Nacions Unides. Si em faltava alguna cosa era això. Una moguda contra el govern. No era possible que el poble brasiler s’empasses les estratègies del Partit dels Treballadors (PT), actual força al poder i formació a la qual pertany Lula Da Silva. Les reivindicacions van des de la protecció de l’Amazònia fins a la resolució efectiva de casos de corrupció. Seguint la línia de l’encontre, la manifestació té un aire festiu, amb disfresses originals, xiulets i performances improvisades. El fort to irònic de la mobilització et treu un somriure cada cop que gires el cap.

Protesta contra Dilma / AS

Ja han passat deu hores. La Cimera dels Pobles potser no ha aconseguit formar-me ni carregar-me d’arguments -ensimismat per l’entorn tampoc vaig prestar la deguda atenció als conferenciants-, però sí et dóna una força inacabable. Te n’adones que existeixen milers de moviments socials, diversos, que lluiten per construir un món millor. Potser les formes, els mètodes, les eines, no són gaire efectives, però sota les acolorides samarretes amb sigles il.legibles hi han cors que no caben en un auditori. Potser la Cúpula dos Povos es celebrava a l’aire lliure, per evitar infarts i deixar fluir la sang per les venes, que seria molt necessari a l’hora de prendre segons quines mesures polítiques.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 18/06/2012)

Rio menys vint

dimarts , 26/06/2012

“On dormirem?”, ens preguntàvem mirant-nos sorpresos. A la planta baixa un munt de tendes sobresortien entre els utensilis esparramats pel terra i a les plantes de dalt, els matalassos prims deixaven a la vista les parets en runes i els sostres caiguts. El sol matiner es filtrava per les grades descobertes i obligava a frunzir el front. Estàvem enfadats i ho semblàvem.

Després de vint-i-quatre hores de viatge en autobús per carreteres minades de forats, la comitiva de la Unió Nacional d’Habitatge Popular arribava al Sambòdrom amb la promesa de gaudir d’un “allotjament” (i dues cometes són poques). Allò era un camp de refugiats. La il·lusió per conèixer Rio de Janeiro, que va permetre suportar entre cançons el pesat trajecte, es van esvair en pocs minuts. Carregats fins a les dents d’equipatge, amb càmeres i aparells de valor, el primer que ens va rondar pel cap va ser: i què fem ara per no quedar-nos aquí?

Planta baixa del Sambòdrom / AS

Sanitaris portàtils / AS

Doncs res. Les reserves hoteleres estaven completes des de feia mesos i els coneguts de la zona vivien en un perifèria massa llunyana. La pols que s’aixecava quan col·locàvem els matalassos irritava els ulls, que no ploraven perquè hi havia molta gent, però aquell col·lectiu tan humil i engrescat a l’autobús, ara respirava una resignació asfixiant.

Les ciutats grans acostumen a maltractar l’individu petit. I allò va succeir. El grup que venia d’una ciutat d’interior, alguns inclús immigrants d’àrees rurals, la intimidació i el respecte cap a Rio, amb tota la càrrega simbòlica que arrossega, va esdevenir en decepció.

Abandonats en aquell camp de refugiats anomenat “allotjament”, amb una polsera al canell per entrar i sortir, la vesprada ataronjava les immenses grades del recinte i apagava les milers de banderes penjades als balcons. El quilòmetre per travessar el Sambòdrom es feia més llarg a cada passa, i l’espectacular amplada que el Carnaval omple de samba i colors, es feia estreta fins a tocar el veí del davant. De fons, per tots dos costats, les faveles t’advertien d’on estaves i t’aconsellaven no fer tonteries. I les platges? I el Crist? I la música? Allò només era Rio de Janeiro pels logos de l’ajuntament multiplicats per papereres i tanques.

Panoràmica del Sambòdrom / AS

Les llums començaven a brotar de les empinades serres, a la vegada que la merda (perquè utilitzar un altre mot seria mentir) s’acumulava als dipòsits dels banys portàtils. Arrambats a una paret, ordenadets en fila, a vint metres ja senties la pudor. Dins, prefereixes respirar per la boca i tancar els ulls. Indiferents a la foscor, els transeünts de l’allotjament voltaven pel passadís central i sortien als bars propers per fer un grapat de penúltimes. Tampoc exisitiria ni dia ni nit. El Sambòdrom celebrava un Carnaval fora de temps, sense disfresses ni instruments, només persones, en el sentit més humà del terme.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 17/06/2012)