Goiânia, paradigma del creixement urbà incontrolat

La ciutat va fundar-se al 1933 per acollir 50.000 habitants. En només vuitanta anys la xifra de població ja supera el milió i mig.

La "ciutat de la primavera eterna" es troba al cor del Brasil

Posaria la mà al foc que ni una desena de catalans han escoltat parlar de Goiânia, i encara menys saben on para. Jo tampoc en tenia ni idea fins que vaig caure per aquí. La desconeguda ciutat és la capital de Goiás, un estat del tamany d’Itàlia, i té gairebé els mateixos habitants que Barcelona. Es troba a l’altura de Rio de Janeiro, terra endins, en aquella indeterminada regió que diuen de Centro-Oeste. A 200 km de Brasília, capital administrativa del país, que també tindríem dificultats per ubicar. No cal preocupar-se pels nostres coneixements de Geografia, tot i l’admirable currículum, Goiânia no deixa de ser una ciutat d’interior, que mira com passen els esdeveniments a les grans metròpolis.

 

El remei, pitjor que la malaltia

I ara ve la dada que sí ens hauria d’esgarrifar: Goiânia va ser planejada per acollir 50.000 habitants i des de la seva fundació, l’any 1939, la xifra ha augmentat fins el milió i mig de persones en només vuit dècades. I encara continuen arribant… La (no) planificació de la nova capital tenia com a objectiu reduir l’èxode rural cap el litoral, i el resultat ha sigut força contraproduent. A la desmesurada expansió de Rio i São Paulo, ara se suma un altre macro-nucli urbà al vell mig del Brasil. Les conseqüències de semblant creixement, incontrolat, són evidents: trànsit, contaminació, manca d’infraestructures…

Fins els darrers anys les construccions respectaven el cel i les cases d’una planta s’agrupaven ordenadetes en fila. Però aquí també la pela és la pela. El sector immobiliari ja ha pres el control de la situació per aixecar quasi grata-cels de 20 pisos on abans les grans planícies deixaven respirar una mica. No és estrany tampoc veure grues Saez o tractors CAT, ningú vol perdre’s la festa del que, com ja tenim après a Espanya, és la “crònica d’una mort anunciada” (i perdó pel clixé, però si el conte va de repetir els mateixos errors, a ningú li importarà que també m’hi apunti).

Parque dos Buritis / AS

Dels inherents inconvenients d’una gran ciutat, apareixen altres riscos, de caire socio-econòmics, que, en vista dels antecedents, tampoc sembla que es vagin a gestionar com són deguts. Goiânia ha perdut la noció de la seva perifèria -si no tot és una perifèria- i en aquelles àrees més apartades es comença a donar un procés d’exclusió social que es tradueix en el centre amb els primers brots d’allò que fins ara era monopoli d’Europa i els EUA:  el Quart Món. La delinqüència que tant es vol combatre, per tant, està garantida. El Brasil soluciona els problemes d’arrel, però no escollint la millor llavor, sinó estirant ben fort.

 

 Més enllà dels problemes urbans

La llista de desavantatges, que fins i tot un polític podria escriure, no acaba aquí. La curta edat de Goiânia comporta també un buit simbòlic molt important. Els primers goianenses provenien de regions veïnes i sota el segell d’immigrants, prou feines tenien per endegar una nova vida. Però ara el gruix de la població ja és goianensa, i quan es posen a buscar el que això significa, no troben resposta. La manca de referents històrics i culturals, i encara més en un context global, provoca una incertesa i unes dificultats que acaben per resoldre’s amb improvitzacions. Ells i elles són i seran la història i la cultura de la ciutat quan els seus fills llegeixin la viquipèdia, però resulta complicat adonar-se’n en el present estant. De la pròpia immaduresa, aquesta generació s’encarrega de construir un futur força influenciat de l’exterior, que potencia la hibri d’una societat originàriament colonitzada. Néixer del no-res a partir d’una estratègia d’estructuració decidida en els despatxos, com també és el cas de Brasília, crea uns forats que no es poden cobrir només de ciment.

Per acabar de fer-nos una idea, algunes curiositats: Goiânia és la ciutat amb major densitat de espais verds, uns parcs que deixen a la Ciutadella com un pati infantil; l’indret del Brasil amb més helicòpters per habitant, i no precisament que tothom tingui un al garatge, i representa el major centre de producció agrícola del país. Totes les dades, relatives, perquè no es poden comparar amb grans urbs com São Paulo (11 milions d’habitants) o Rio (7 milions). El que sí tenen en comú és que formen part d’un fenomen molt habitual a l’Amèrica del Sud: el creixement exponencial de ciutats que esdevenen galàxies en un espai de terres deshabitades i poblets rurals.

Goiânia juga a la segona divisió del panorama internacional, però està guanyant protagonisme a nivell nacional (i tractant-se del Brasil no és per fer broma). Sota el lema “A força do coração do Brasil”, aquesta ciutat que s’assumeix d’interior demana pas per adquirir un paper vinculant en la expansió de la nova potència emergent. Potser no ens hauríem de considerar ignorants ni espantar-nos, però si donar una ullada al mapa per saber de què parlem.

Petites cases de barris perifèrics conviuen amb els alts edificis del centre

Aitor Sáez (Goiânia, 03/06/2012)

1 comentari

  • Sergi Capdevila

    13/06/2012 11:53

    Aitor, a veure si ens pots començar a fer cinc cèntims sobre com està preparant el país el proper Mundial ’14 i els Jocs Olímpics, si tenen pensat fer una ‘neteja’ amb aquesta densitat de població i barris perifèrics de cara a donar una bona imatge a nivell internacional, com és d’esperar, i quins sectors poden sortir més beneficiats d’aquest gran pastís. Salutacions!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús