“Quem somos nós?”

Portada d'Época (edició especial), 4 juny 2012, n. 733

El Brasil cerca la seva identitat davant la nova etapa que té per endavant. La revista Época analitza els canvis del país en els darrers 60 anys en una edició especial.

Com un adolescent que comença la Secundària i ha d’escriure una redacció sobre Qui sóc jo?, el Brasil es fa la mateixa pregunta per esclarir el seu present abans d’encarar un futur de desafiaments i obstacles a superar. Com aquell jovenet eixerit, però ple de dubtes; la ja reconeguda potència mundial encara vacil·la entre la valentia i la incertesa. La pròpia revista Época n’és el millor exemple. En motiu del seu 60è aniversari, la publicació llença una “edició històrica” sota el títol “Quem somos nós?”, on de la pròpia exposició de la realitat del país posa en evidència els seus límits i contradiccions.

El setmanari obre amb tres fulls d’atapeïda infografia. El mar de xifres posa de manifest els canvis substancials en totes les esferes durant els darrers sis lustres. De 51 a 191 milions d’habitants (Rio de 2 a 6, i São Paulo de 2 a 11 milions d’habitants). Del 94 al 68% de catòlics, del 3 al 20% de protestants i del 0’4 al 6’7 de sense religió (forma eufemística per anomenar els no-creients). La expectativa de vida augmenta dels 52 als 72 anys; es passa dels 158.000 als 12 milions de diplomats i el PIB per capita s’incrementa dels 6.891 als 11.660 R$ (sense que això signifiqui una distribució igualitària). El ferro substitueix el cafè com a producte més exportat, els trams ferrovials s’eleven als 1’8 milions km respecte els escassos 28.000km i els automòbils en circulació passen dels 300.000 als 66 milions. Cadascú que agafi el que li interessi, totes les dades posen els pèls de punta. No es pot negar un abismal creixement, la qual cosa no vol dir que sempre sigui positiu pel país…

Diagrama. Infografies que resumeixen els principals canvis del país en els darrers 60 anys (p. 12, 14, 15)

Tanmateix, la revista comença a retratar el Brasil a partir de les següents pàgines, on el tractament més subjectiu de la informació permet perfilar la identitat brasilera. Segons algunes teories de la comunicació, “els mitjans són un reflex de la societat”. Doncs, Época obre la secció “Tempo”, apartat per fer cinc cèntims sobre aspectes destacables del país, amb un reportatge titulat “Auxiliar de neteja amb dos fills graduats”. Pot ser molt emotiu i exemplar, però no amaga una intenció populista i generalitzadora, que s’arrossegarà al llarg dels continguts. En el mateix apartat, el tema “Democràcia” es subtitula amb “Un país fet per electors” i argumenta la solidesa del sistema democràtic en els sis plets contra diferents presidents i una participació electoral de 135 milions de persones. El que no diu és que qui no vota ha de pagar una multa. Sota el meta-títol “Regions emergents”, parla sobre la millora econòmica del Nordest que s’equilibra amb el Sudest. Tampoc aprofundeix gaire en les causes del creixement, molt afavorides per inversions privades de l’exterior que controlen la zona.

Per sort, i per ètica professional, la publicació comença a deixar entreveure alguns problemes, sempre plantejats com a lleu crítica constructiva. Sobre els “Problemes Urbans” Época assenyala que 11 milions de persones viuen en faveles i defensa la necessitat d’implantar el metro per alleugerir el trànsit. En “Ciència&Tecnologia” es celebra un entusiasta “Yes, tenim investigació”, amb l’apunt que els estudis han de sortir dels laboratoris per esdevenir innovació, doncs ¾ dels científics treballen a les universitats. I per tractar de l’”Ambient de Negocis”, es destaca que el Brasil és “hostil a l’emprenedor”, degut a lleis laborals anacròniques, la elevada càrrega tributària i la burocràcia infernal. Potser algunes d’aquestes desavantatges per a l’individualisme empresarial a la llarga són beneficioses per al col·lectiu, tenint en compte els precedents europeu-americans.

Portada de la secció 'Tempo'

En aquest sentit la revista ho té clar i en el tema “Infraestructura” es celebren “els grans projectes del govern en col·laboració amb el capital privat […] Les empreses privades poden participar, però el govern ha de determinar les condicions per a que això sigui possible”. Una revista amb grans expectatives de negoci no pot criticar obertament a les empreses, seria un suïcidi! No obstant, cal ressaltar aquesta visió desenganyada sobre l’entrada de capital privat i el missatge encobert cap al poder públic. Entremig de tanta pinzellada de brotxa grossa, es colen amb realista prudència els temes del Mundial i els Jocs Olímpics (doncs potser seria necessari dedicar-hi una edició exclusiva).

Per tancar la secció, Época dedica un reportatge per explicar “Com el Brasil va esdevenir un país de classe mitjana”. Entre el 2005 i el 2011 es va passar del 50 al 24% de classe baixa, del 36 al 54% de classe mitja i del 14 al 22% de classe alta. Alguns dels mecanismes per aconseguir aquestes fites poden ser discutibles. L’auxili social es va augmentar un 43% i va arribar al doble de la població; el volum de préstecs es va multiplicar per quatre i la taxa d’interessos va caure un 32%. Un augment de la riquesa que no es basa en l’increment de la productivitat, sinó en l’engruiximent de diner fictici que circula per universos incontrolables.

Les conseqüències estan per arribar, però d’això ja en parlarem. Una altra dada preocupant: “entre els 30 països amb major recaptació d’impostos, el Brasil té el pitjor impuls en serveis per a la població”. On van a parar llavors els calers? D’això també en tindrem temps de parlar… En definitiva, el setmanari dibuixa un escenari minat d’incògnites i forats negres, emmarcat en un disseny elaborat i títols creatius, que a primer cop d’ull creen un panorama agradable.

Entre alguns dels destacats tan innocents com intencionats trobem: “El plaer d’aconseguir alguna cosa per primer cop no depèn del preu del bé conquistat”, que en termes d’estat seria “En un país de mercat interior fort, quan algú realitza un somni ajuda d’altres a realitzar el seu també”. Només un parell d’exemples que segueixen la línia demagògica de l’inici i que reflecteixen una dinàmica històrica pròpia de l’afer brasiler, i sud-americà en general. Si una revista de referència utilitza expressions tan buides de sentit com plenes d’emotivitat, podem imaginar la llicència que es donen els altres mitjans…

Portada de la secció 'La meva primera vegada'

Sense dubte la secció estrella s’anomena “La meva primera vegada” que amb aquest suggestiu encapçalament recopila “històries dels brasilers que realitzaren els seus somnis -primer cotxe, primer helicòpter, primera sabata, primera piscina, primera Harley Davidson, primer viatge a Disney…”. No més lluny de la realitat, com si la major part dels brasilers es llevessin cada matí pensant en complir algun d’aquests somnis, únic terme apropiat en el títol de l’apartat. Encara que sembli un deliri de l’editor, aquest tipus de mostrari de riquesa agrada a la emergent classe mitjana, que amb alguns estalvis a la màniga però sense una gran formació, acredita en les experiències alienes com a possibles i creu en els mitjans de comunicació amb ignorant devoció. Época no tremola ni un moment a l’hora de reproduir el somni americà a la brasilera per saciar la sed del seu lector.

La fragmentada cronologia del Brasil de la segona meitat del segle XX continua amb una macro-secció més substanciosa, amb el tímid títol “Idees”, on alguns autors de reconegut prestigi, com Kenneth Maxwell o Andrew Keen, analitzen diverses temàtiques. Per la densitat dels continguts dedicaré entrades exclusives per a cada un dels textos. Només apuntar que les úniques àrees que es critiquen són Educació i Sanitat, amb títols punyents com “No falten diners, falta compromís” i “El camí per a una Sanitat de qualitat”. En això el Brasil ja se sembla als països desenvolupats, sense necessitat d’arribar a la maduresa que pregonen els altres articles d’opinió. Sorprèn també que pels apartats d’Internacional i Tecnologia es convidi a columnistes britànics per parlar de temes que ni tan sols tracten sobre el Brasil, com si tan gran país no tingués analistes suficients per escriure tres pàgines amb idees interessants.

Tampoc podia faltar a la vetllada la ploma de Paulo Coelho, que, tan poc estimat pels brasilers, no se li acut altre cosa que “els brasilers no són llegits a l’exterior perquè ningú es preocupa en traduir-los” o “la nova generació d’escriptors no està prestant la deguda atenció a totes les possibilitats que tenen davant seu”, i concloure la seva visionària aportació amb un “A ells, jo els hi dic:”. Per tancar la sèrie d’opinions una pàgina per tractar de Cosmologia i “El que l’Univers ens reserva”, una matèria impensable en publicacions europees que posa de relleu el fort seguiment del zodíac i l’astrologia per part dels brasilers, com a part normalitzada de la seva vida quotidiana i així tret identitari.

Algunes afirmacions a destacar en els articles d’opinió per donar una visió més propera de la realitat del Brasil:

Paulo Coelho, únic autor de l'edició que utilitza la primera persona

Els cicles econòmics, polítics i geopolítics del passat pesen molt en el seu paper actual i en la manera com es relaciona amb el món.

No ajuda en la relació amb els EUA quan la política brasilera sostè una inclinació nostàlgica cap a Cuba. (KENNETH MAXWELL, historiador)

Tenim que somiar en transformar el sistema d’ensenyament en un dels millors del món. La Educació necessita ser una prioritat. (JAIR RIBEIRO i ANA MARIA DINIZ, empresaris)

El problema brasiler actual no és l’excès de judicalització, sinó l’escassetat de bona política. (LUÍS ROBERTO BARROSO, professor de Dret a la UERJ)

El pre-sal no és més un projecte. El gran desafiament ara és la continuïtat de la instal.lació de sistemes productius i logística. (JOSÉ SERGIO GABRIELLI, secretari de Planejament de l’Estat de Bahia)

Tot i comptar amb més recursos, el sector públic de Sanitat al Brasil no ha establert las prioritats de les seves despeses. (ANDRÉ MEDICI, economista)

Ara sí, per acabar, amb el cap a vessar d’idees, Época dedica les últimes pàgines a Cultura, que presenta amb un irrissible “Mente Aberta”. I sense dubte l’editor no va obrir gaire la ment per cercar temes rellevants. Inici estrelar amb Michel Teló, que “porta de nou l’acordió als escenaris” (gran notícia d’interès general), comèdies de cinema, shows d’humor i pel teatre, “l’obra de l’artista s’explica al públic abans de donar inici la peça”. Sembla que es tracti el brasiler com a ignorant. Quant els llibres, “Brasil és un dels països amb mercat editorial més promissori per l’augment de lectors” i un 56% de la població mai ha comprat un llibre. Com s’empassa això ?

Per a la música, l’editor que tant poc s’havia complicat per aprofundir en les altres arts posa la traca final de manera excessiva. El sentenciós titular “El soroll tímid dels hereus de la MPB [Música Popular Brasilera]” es complementa amb els dolorosos destacats “personatges d’un declini…”  i “…sense sortir de la zona de conflicte”, en referència a familiars dels ídols dels 60. Com si al Brasil no hi haguessin músics de qualitat (que no de fama mundial) que composen altres estils, transformadors i d’arrel.

La apocalíptica visió tampoc millora amb el cinema. “Els directors diuen ‘bye, bye, Brasil’” (títol d’una pel·lícula autòctona). “Dificultats per aquí i facilitats per allà porten als cineastes a provar sort a l’exterior”, amb Walter Salles i Fernando Meirelles com a exemples. Aquí ningú fa cinema i s’ha acabat! Potser es podria haver dedicat uns paràgrafs a l’incipient cinema indígena, ni que fos com a informació pintoresca.

Una anàlisi massa dura i distant de la realitat, que faria entrar en depressió a qualsevol artista brasiler. Sense motius. El Brasil desborda cultura pels quatre cantons, en tota la seva dinàmica social, i també en la producció cultural com a tal. El problema ve de dalt. Si els mitjans, controlats per dos grans corporacions, no s’interessen en divulgar “un altre tipus de cultura” allunyada del main stream, la àmplia però dèbil capa d’artistes nous no tenen cap ressò social i no poden donar continuïtat al seu treball.

El més curiós de tot arriba quan giro la revista i a la contraportada (portada de la primera edició, 1952), el tema de cultura destacat és: “Una finlandesa, primera Miss Univers”. No sé si riure o plorar, però l’assumpte dóna per pensar i molt…

Portada (reeditada) del primer número d'Época al 1952

El Brasil encara mira Atlàntic enllà i per cercar influències. Aquest suposa el primer error a combatre a l’hora de definir la seva identitat. L’anecdòtica notícia de la finlandesa al 1952 podria oblidar-se, però no es pot tolerar que Michel Teló encapçali la secció de Cultura, només perquè quatre productores i dos jugadors de futbol van decidir fer-lo famós arreu del món.

Aquest buit cultural que mostra sense constrenyiments la revista Época no té a veure amb l’efervescent, rica i diversa producció cultural que té lloc al Brasil. El país pot presumir de creixement, endreçar les dades en vistoses infografies, comptar amb col·laboracions d’autors ansiosos d’escriure sobre i pels brasilers, i fins i tot prendre’s la llibertat de ser massa personalistes en alguns temes. En aquest sentit cal felicitar Época per aquesta edició especial, que per la minuciosa elaboració formal i la transcendència emocional no tinc cap dubte que ocuparà els prestatges de moltes cases, inclús el calaix d’algun intel.lectual nostàlgic.

No obstant, a l’hora de parlar de Cultura, hem de posar-nos seriosos, tant els mitjans, com el públic, com la societat en general. Tots els estrats del procés de creació i transmissió de l’imaginari col.lectiu som responsables de la reproducció d’una cultura brasilera prostituïda als interessos econòmics i banalitzada per vendre’s a l’exterior amb més facilitat. Passar del Carnaval al “Ai se eu te pego” no suposa cap gran avenç. No podem preveure quin serà el sostre del creixement del Brasil, ni el seu futur, qüestions que aspira desvetllar el setmanari Época, en comptes de fer valer el seu títol de portada “Quem somos nós ? ”, però tenim el deure de premiar la qualitat (de vegades marcada per la diferència) i donar-li el reconeixement social que es mereix.

Quan vaig començar la Secundària i em vaig enfrontar a la maleïda redacció “Qui sóc jo?” un professor va afegir : l’important no és on aneu o què sereu, sinó què sou. En aquell moment vaig deixar de comparar, d’imaginar-me de gran, de fer especulacions, i vaig aturar-me en el present per pensar en els meus pares, avis, el meu parc, els meus gustos… En el cas del Brasil, no hi ha patis ni notes finals, està en joc l’avenir de milions de persones. Per avançar el país haurà de trobar la seva identitat, i això passa per valoritzar la seva pròpia cultura.

Per més informació:

Detalls de la producció de l’edició especial:  http://colunas.revistaepoca.globo.com/fazcaber/2012/06/01/edicao-historica-60-anos-da-editora-globo/

Portal online de la revista Época: http://revistaepoca.globo.com/

 

Aitor Sáez (Goiânia, 11/06/2012)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús