Més pobles que cimera

Ritual indígena / AS

Estic somiant? Estic escoltant indis cantant. M’aixeco d’un salt sense parar atenció al dolorós mal de coll. Surto en pijama al passadís (ningú s’incomodarà ara per això) i efectivament em trobo un grup d’indígenes recorrent el Sambòdrom amb sons, instruments i vestimenta típica. L’exòtica imatge m’atrau com un nen petit i assisteixo a aquell espectacle tan desconegut. No dubto que serà el “bon dia” més original que mai m’han donat.

El matí arrenca amb optimisme. Avui toca apropar-se a la Cúpula dos Povos (Cimera dels Pobles) i posar-se a treballar. La cua per dutxar-se, també en una capsa de mistos, no fa tanta nosa i els estridents sorolls bucals dels que es renten les dents enmig del recinte tampoc són tan molestos. Al metro “la família” es torna a trobar amb els companys de lluita per agafar el vagó menys ple. La major part serà la primera vegada que baixen a les profunditats de la ciutat per pujar-se a una caixa que es mou a gran velocitat. El metro de Barcelona, i de qualsevol ciutat europea, no és gens pintoresc com en aquests moments el metro de Rio. Indígenes amb plomes i pintats, pagesos amb barret de palla i camisa de quadres, sense sostre disfressats amb merchandising de les associacions… els carioques se senten encara més superiors davant d’aquella multitud de fabula.

Mare dels Desapareguts argentins / AS

L’olor a Humanitat, aquesta vegada en el sentit més afectiu i social del terme, recórrer els carrerons de l’Aterro do Flamengo. Infinitat de colors, cartells, sigles, decoren l’espectacle humà que té lloc en aquell parc banyat per una immensa platja. Les patrulles de l’exèrcit voltant per les entrades semblen ridícules davant d’aquell innocent encontre de persones. Les minúscules manifestacions espontànies, com per no trencar el costum, posen la banda sonora d’aquella pel.lícula sense actors, només extres. Els que parlen per un micro, asseguts en rotllana o drets en petites tendes, es camuflen entre un públic inquiet, que va i ve i s’atura quan acaba la xerrada i regalen alguna revista o utensili ecològic. Els més experts aprofiten per vendre productes reciclats i artesanies, d’altres estiren el braç per donar-te un pamflet, i els més vells s’aturen a xerrar sobre el canvi climàtic, els problemes al camp amb l’expropiació de terres, o la pobresa. A estones mercat, a estones museu, i finalment un encontre de pobles, però mai una cimera. Justament, el terme cúpula (cimera) resulta ser la millor opció per parodiar el Rio+20.

Una de les tendes de conferències, per temàtiques / AS

La crítica ja està feta i l’objectiu, reunir persones d’arreu del món, també està assolit. Em creu amb l’enyorança a cada racó, quan escolto algun dels molts llatinoamericans. Les “conferències” són més un discurs emotiu, una exposició de la trajectòria de tal moviment, o una declaració d’intencions en to revolucionari, però no arriben a cap elaboració precisa de solucions ni de projectes. Ja és això. Abraçades, reencontres, alguna llàgrima, molts ànims i agafar força per tornar als llocs d’origen i seguir lluitant. La intenció de la trobada no era “salvar el món”, una postura molt sensata en comparació amb les pretensioses fites que es va marcar el Rio+20, i que com estava escrit no es van assolir.

La Cimera dels Pobles et fan sentir gran, et fan sentir estimat, et fan sentir persona. La fraternitat i agermanament entre individus desconeguts, la calorosa benvinguda a les paradetes dels col·lectius, sempre disposats a xerrar amb tu tota la tarda, la brisa marina colant-se entre les teles, el Pão de Açucar fent de teló, els avions fent filigranes per aterrar i el tranquil rebombori d’altaveus et fan fluir per la gespa, sense rumb ni destí, només per fer gaudir els sentits.

Militant d'un moviment agrícola del Paraguai / AS

De sobte, la cinta es talla amb un fort soroll de tambors. Una manifestació més voluminosa travessa el parc amb violència. No em tinc que apropar, m’arrosseguen. Una gran pancarta encapçala la protesta sota el lema: “Dilma, amb quina cara arribes?” referint-se a la cimera de la Nacions Unides. Si em faltava alguna cosa era això. Una moguda contra el govern. No era possible que el poble brasiler s’empasses les estratègies del Partit dels Treballadors (PT), actual força al poder i formació a la qual pertany Lula Da Silva. Les reivindicacions van des de la protecció de l’Amazònia fins a la resolució efectiva de casos de corrupció. Seguint la línia de l’encontre, la manifestació té un aire festiu, amb disfresses originals, xiulets i performances improvisades. El fort to irònic de la mobilització et treu un somriure cada cop que gires el cap.

Protesta contra Dilma / AS

Ja han passat deu hores. La Cimera dels Pobles potser no ha aconseguit formar-me ni carregar-me d’arguments -ensimismat per l’entorn tampoc vaig prestar la deguda atenció als conferenciants-, però sí et dóna una força inacabable. Te n’adones que existeixen milers de moviments socials, diversos, que lluiten per construir un món millor. Potser les formes, els mètodes, les eines, no són gaire efectives, però sota les acolorides samarretes amb sigles il.legibles hi han cors que no caben en un auditori. Potser la Cúpula dos Povos es celebrava a l’aire lliure, per evitar infarts i deixar fluir la sang per les venes, que seria molt necessari a l’hora de prendre segons quines mesures polítiques.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 18/06/2012)

1 comentari

  • José-Angel Sáez-Díez

    27/06/2012 9:10

    M’ha agradat molt el relat que has viscut, Aitor. La foto de la tenda de conferències és la que més m’ha cridat l’atenció!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús