Els moviments contra el Moviment

Tickets del menjar / AS

“Això és Rio!” exclama un dels membres de seguretat contra un component de la UNMP. Molta pel·lícula ha vist aquest home per amenaçar d’aquella forma. De nou la gran ciutat imposa la seva llei. El matí es lleva agitat. Els integrants de les associacions no disposen de tickets d’alimentació. La primera reclamació es dirigeix contra el coordinadors dels col·lectius. I aquests no tenen culpa. És la gran organització de la Cúpula dos Povos qui no facilita els vals de menjar. I aquesta espera que sigui el govern qui cobreixi les despeses del menjar, tal i com va prometre. Però aquests no apareixen pel Sambòdrom. Es comencen a celebrar assemblees exprés, en un clima tens, on cadascú busca la seva rotllana per dir la seva. El problema és general. Alguns recullen els matalassos plegables amb la idea de tornar cap a casa. I exigeixen un autocar. Impensable, no tenim ni per menjar! La tensió acaba en algun enfrontament amb els de seguretat, que avorrits de no fer res no dubten en apropar-se “per calmar els ànims”.

Manifestació de la UNMP bora la platja de Flamengo / AS

Les cues davant dels coordinadors recorden molt el racionament en temps de guerra. Sense menjar i sense un allotjament digne, no es pot reflexionar i debatre en condicions. Ho sabrà això el govern i no farà cap esforç per garantir aquesta bona estada, o només són problemes logístics? No dubto que sigui cap de les dues. El tercer dia, l’equador de l’encontre, suposa un moment d’inflexió important. La consolidació o ruptura del Moviment passa per l’estat d’ànim dels moviments.

Les decisions es prenen per separat, l’autonomia i la llibertat d’actuació que tant defensen els col·lectius els precipita a reclamar de forma unilateral. I així la pressió és mínima. La UNMP decideix fer una marxa a l’Aterro do Flamengo contra aquesta situació, també per donar visibilitat a un moviment que ha quedat empanat pels indígenes i les nombroses gorres verdes i vermelles dels pagesos.

Forta participació indígena

Un centenar de persones es reuneixen a la paradeta de la UNMP. Membres de diferents estats del país intercanvien queixes fins que per fi arrenca la caminada. Amb lemes contradictoris, crits desconfiats i somriures davant la foto, la protesta esdevé un passeig que es fon quan es topa amb una marxa dels indígenes. Les banderes es barregen entre els tambors i les maraques. La suor rellisca pels cosos nus dels indis i s’enganxa als braços dels altres manifestants. La fraternitat es posa de manifest de forma corporal. L’olor, la calor, les empentes, el so… com un surfista que intenta dominar la onada, em pujo pels esgraons per contemplar millor la marejada.

Marxa dels indígenes / AS

Indígenes portant armes de fusta típiques / AS

El dia acaba aviat i com va començar. Ja són les tres de la tarda i estem esperant els maleïts tickets del menjar. Tothom vol rebre el val i sortir d’allà. I així és. El grup es divideix, mig emprenyat. A les quatre el sol ja decau en aquella ciutat i ni tan sols es pot aprofitar per mullar-se els peus a Copacabana. Només hem passat nervis, calor i gana. Demà serà un altre dia?

La nit a Lapa, la zona de bars musicals, al centre, mig buida. On està tota la massa de gent que ha envaït els hotels? Ni tans sols tenim ganes de prendre una caipirinha. Dues cerveses i a l’hotel, per agafar el llit. Si com a mínim fos això… Definitivament, demà serà un altre dia. A Rio tot és possible, aquí està la màgia, i la única esperança.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 19/06/2012)

1 comentari

  • José-Angel Sáez-Díez

    28/06/2012 14:50

    Continua el relat …molt be!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús