El millor van ser els canapès

“Vinc d’Espanya només per cobrir l’esdeveniment”. “Pot passar, ara li fem l’acreditació de periodista”. “Gràcies”. Encara m’estic rient de les mesures de seguretat de la ONU. Dos helicòpters, desenes de camions de camuflatge i milers d’homes amb metralladora a les portes del recinte Rio Centro, i em deixen entrar al moment, amb una càmera que ni tan sols passa pels raigs infrarojos. La periodista francesa que vaig conèixer a l’autobús d’anada i amb qui vaig entrar (ella amb acreditació degudament feta, com no podia ser d’una altra manera venint del país gal) encara s’està rient també. Em va prometre que escriuria alguna cosa sobre l’anècdota.

Vista d'un dels racons del recinte Parque dos Atletas / AS

Avui com a forma de protesta contra la mala gestió de la Organització la UNMP no ha participat de la manifestació central de la Cúpula dos Povos i he aprofitat el dia per apropar-me al Rio+20 per veure que es cuinava per allà. I el millor van ser els canapès.

El collaret amb l’entrada com a premsa va passar desapercebuda. Només a la paradeta dels Estats Units un noi molt educat em va preguntar d’on venia i em va presentar l’encarregada de comunicació. Encara no sé com em vaig treure aquella ridícula historieta sense que se m’escapés el riure.

Les immenses esplanades d’herba polida i els pavellons res tenien a veure amb els estrets caminets de terra seca i les barraques de tela de la Cúpula dos Povos. Les samarretes per les americanes; els colors pel blanc i negre; la dona gran que crida amb estridència mentre et dóna un paper, per les joves i boniques assistentes que et saluden amb un perfecte accent carioca; els altaveus pels micros, les cadires de plàstic per les butaques, els morenos i baixets llatinoamericans pels gegantescos nòrdics rosos.

Foto del grup / AS

Mai m’havia agradat que el món fos tan desigual i tan diferent. Perquè en aquest cromatisme humà i social, vaig saber que em trobava al costat d’aquell home que se l’inflava la vena quan pronunciava un discurs i agafa el micròfon tremolant. I em sentia tan allunyat d’aquell home de coll blanc que quasi s’ofegava quan bevia un glop d’aigua després del seu torn de paraula.

Buscant solucions en profunditat / AS

La impecable elegància per saludar-se i fer veure que compartien la mateixa visió del món, s’anava a fer norris quan es trencaven el coll per descobrir quin era el següent canapès. I després, lògicament, feien la brometa al cambrer. Les dones torcien amb discreció el turmell per alleugerir la insuportable càrrega dels tacons, els homes s’amagaven per fumar. No hi ha nens? No hi ha nens?! Que el món no té nens? Això no els hi afecta? No són el futur? Massa pregunta a respondre pels “salvadors de la Humanitat”. Massa ocupats en aprendre’s el discurs i pronunciar un anglès perfecte. Ser políticament correcte és la millor manera de sobreviure en aquella selva, sobretot si t’has oblidat el repelen a casa, o mai l’has comprat.

Darrere dels conferenciants una pantalla gegant amb dues escasses diapositives. Una que diu “Construint un futur sostenible” i l’altra que no diu res, només té no sé quants logotips de multinacionals (això no pot faltar per construir un futur sostenible), que s’alternen amb arrogància. Els banys tenen una llumeta per indicar si està lliure o ocupat, molt sostenible per la seva part! Prefereixo el “Livre” dels banys portàtils, no sé per què em dóna més confiança.

Reunions privades / AS

Comença a fer-se fosc i encara em queden dues hores de trajecte. La parada del metro del Sambòdrom es troba en un barri on millor no haver de buscar fanals per veure on trepitges. Ha estat divertit. Com aquella excursió de l’escola que tot et sembla molt maco, després et cansa i finalment jugues amb els amics després del dinar i acabes passant un dia entretingut. Està plovent, les condicions al Sambòdrom encara empitjoren més. Goteres, bassals, fang, i silenci. Ningú fa broma. El dia ha sigut llarg. Aquesta nit toca descansar.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 20/06/2012)

1 comentari

  • Paula Batllori Jimenez

    05/07/2012 19:13

    Bonica crònica. No només aquesta, la resta també les he llegit. Però tan a “De favela a comunitat”; “Quan escoltes el silenci, no continuïs pujant” com en aquesta en concret, et questiones, ens questiones i sobretot ens fas reflexionar.
    Em resulta interessant el paral·lelisme que fas entre les jornades i el món dels infants.
    Escrius de manera retòrica on són els nens; recordes una excursió d’escola; descrius uns nens jugant amb cometes – “De favela a comunitat- i fins i tot descrius com vas fotografiar dos infants – “Quan escoltes el silenci, no continuïs pujant”-.

    Sens dubte puresa i innocència associem al món dels infants; trets que es contraposen al “món adult”. Espero i desitjo que els infants no s’emmirallin amb “el món adult” que últimament no sé on “col•loca” els valors, la moral, l’ètica… la humanitat. Potser els adults hauríem d’aprendre molt més dels infants per tal d’entendre i plantejar-nos les coses de diferent manera; tan a nivell individual com col•lectiu.

    En definitiva, la meva és tan sols és una opinió i és totalment subjectiva. Però reflexió, criteri i expectatives en les teves paraules no en falten, i d’alguna manera, actualment hi ha interès, en eliminar aquestes característiques. Per això només puc “dir” /escriure, gràcies.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús