Quan escoltes el silenci, no continuïs pujant

Entrada de la favela de Santa Marta / AS

Un avi seu a la primera escala de la favela de Santa Marta. On està el narcotraficant amb un fusil? No sé què és més inquietant. La visita d’ahir em va saber a poc i avui, últim dia, aprofito la jornada lliure per entrar sol en una favela i descobrir de primera mà quina realitat es viu.

Càmera penjada al coll i bossa a l’espatlla. Sense res que amagar, seria inútil. Les primeres escales, amples, em donen confiança. A cada passa recordo escenes de pel·lícules i intento pensar que no serà per tant. Una periodista francesa morta a l’abril, una nena que dijous passat va ser abatuda per un tret durant un tiroteig entre bandes… La realitat és la que és, però el que veig allà de moment és tranquil. La idea és no aturar-me i no fotografiar ningú directament.

Ja m’he hagut d’aturar. Esquerra o dreta? Comencen les bifurcacions i els carrerons es fan més estrets. Alguns cases de colors trenquen la tristor dels habitatges a totxo pelat. Algun bar, quasi amagat. Ràdios, crits de nens jugant, portes obertes. Em decideixo a saludar alguna persona amb aspecte més accessible. Algun espai sense edificar on m’aturo per agafar aire.

La escalinata i la pudor de les escombraries sota les cases m’ofeguen. La inclinació de la serra obliga a aixecar els habitatges dos metres del terra, per on circula aigua bruta i residus. Alguna pedra del morro que encara sobreviu fa més inversemblant aquell lloc.

A la meitat del camí. S’ha acabat la vida. Els transeünts passen amb presa i ni em miren quan ens creuem, alguns veïns s’amaguen per les finestres i balcons, els escassos bars estan tancats. Cada vegada faig la mirada enrere més sovint, per veure les impressionants vistes i oblidar-me d’on estic. Alguns trams d’escales pengen en l’aire, els carrerons s’emboliquen com un laberint i alguns no tenen sortida. Escollir el millor camí es converteix en un joc d’atzar.

Carrerons de la favela / AS

Escales penjant del no res i camins tortosos / AS

Uns pocs metres més, ja veig el final de la favela. Algunes persones criden de lluny que no volen fotos. Escolto com els nens xiuxiuegen “olha o jornalista” [mira el periodista]. Els únics passejants ja només són drogoaddictes que demanen diners a canvi d’una foto. La humitat i la asfixiant calor dels carrerons estrets em fan suar. O seran els nervis? La càmera em pesa cada vegada més i ja ni me’n recordava que portava una bossa a l’esquena. Camino a la velocitat justa per tenir temps de triar el carrer per on seguiré abans d’arribar a la separació.

Quatre cantons més. No he vist ningú armat ni trànsit de drogues. Lògic d’altra banda. Ara ja no veig ningú. I no escolto res. Ni nens, ni crits. Escolto el silenci. I quan escoltes el silenci en un lloc on pots creuar d’una porta a una altra sense trepitjar el carrer, millor dóna’t la volta i surt d’allà. Aquella tranquil.litat era l’avís que alguna cosa estava per succeir. Era el límit. La favela m’havia deixat pujar fins allà, i no havia tingut problemes, ara em tocava a mi respectar-la. Però la intriga del que hi haurà a dalt de tot era massa gran… Les cases de dos pisos eren suficientment altes per no deixar-me veure.

La solució era agafar el telefèric fins a la cinquena i última parada. Em trobava a l’altura de la quarta. Ningú per preguntar la direcció. Per intuïció segueixo cap a la dreta, giro dues cantonades i de sobte un nen i una nena, des de l’entradeta de casa, més elevats que jo, em pregunten “què fas aquí?” en un to curiós. El meu cervell ja estava pensant una justificació elaborada quan la nena s’avança i afirma que “sóc periodista i estic fotografiant”. Gràcies. Era tan simple la resposta. Tota decidida em demana que els hi tiri una foto. D’acord, com vostè mani. I gràcies de nou. Quan surt el pare m’aparto del visor per demanar disculpes. Somriu i em dóna llicència per immortalitzar els seus fills.

Somriures / AS

Cinc segons sense pensar en res, sense tensió. El primer per canviar la velocitat d’obturador. El segon per enquadrar. El tercer per esperar que els dos somriguin a l’hora. El quart per deixar la ment en blanc, oblidar-me d’on estic i gaudir de la tendresa d’aquells rostres. I mentre encara estic en aquella sensació de pau, el cinquè segon, per fer el click. No serà la foto millor feta ni els nens més macos, però aquell instant va ser el millor que em podia succeir en aquell moment i lloc.

Més relaxat arribo al telefèric i pujo fins el final. El Crist, el Pão de Açucar i el mar de casetes que fluctuen en cascada fins a desembocar en el centre de la ciutat, amb gratacels i parcs. Just davant meu, una casa de totxos amb una antena de televisió de pagament i una bandera del Vasco de Gama. Allò és Rio de Janeiro, allò és el Brasil. A la meva dreta, un camp de futbol que sembla flotar en l’aire i una Església groga envoltada de pancartes que reclamen la pau, ajuda, reconeixement. Uns nens juguen més a sota amb una cometa que s’eleva per sobre de la muntanya. Somric. Aquí hi ha vida, i no és tan negre com de vegades es pinta. Sempre em quedarà per saber que hi havia entre la quarta i cinquena parada, en aquell tram que el silenci em va tirar enrere. Possiblement res. En qualsevol cas ja tinc una excusa per tornar a Rio.

Panoràmica de les cases / AS

Cau el sol i l’expedició surt en dues hores. Baixo en el telefèric i em perdo pels carrers de Botafogo fins el metro. Ara això, tan pla, asfaltat i ple de cotxes, em sembla avorrit. No em trec del cap cada una de les persones que m’he creuat, dels carrers impossibles i diferents, dels nens… fins que arribo a l’autobús i caic rendit de qualsevol postura. Setze hores després, només queden vuit per arribar. Els ànims minvats per la proximitat del comiat. Molta enyorança. Aquella gent humil i engrescada va ser la meva família per una setmana. Les mares em van aconsellar que anés en compte per la nit les àvies em van preguntar si havia menjat bé. Persones desconegudes, que amb la broma de dir-me d’argentí i veure si tornava amb una carioca, ens vam ajudar entre tots a superar i gaudir de l’estada a la gran ciutat.

Vista de la ciutat de Rio des de dalt de la favela. A l'esquerra, el barri de Botafogo, a la dreta, la favela de Santa Marta. De fons el Pão de Açucar i el Cristo Redentor / AS

Contrastos / AS

Integrants de la comitiva de la UNMP i família de viatge / AS

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 22/06/2012)

2 comentaris

  • Jose-Angel Saez-Diez

    01/07/2012 12:27

    Les fotos que acompanyes m’han encantat!! Has fet que estigués recorrent la favela amb tu, darrere la teva càmera. Em emociona.
    Aixo que has escrit… “Cinc segons sense pensar en res, sense tensió. El primer per canviar la velocitat d’obturador. El segon per enquadrar. El tercer per esperar que els dos somriguin a l’hora. El quart per deixar la ment en blanc, oblidar-me d’on estic i gaudir de la tendresa d’aquells rostres. I mentre encara estic en aquella sensació de pau, el cinquè segon, per fer el click. No serà la foto millor feta ni els nens més macos, però aquell instant va ser el millor que em podia succeir en aquell moment i lloc.” és per emmarcar-ho.

  • Ares

    30/01/2013 19:14

    Molt bon reportatge, transmets la sensació perfectament. I em sembla que si, que vas fer bé, de deixar que el silenci t’amagues una part de la fabela.
    Fuet-i-Mate

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús