“Si torno, em maten”

“Els meus fills estan a Suècia i fa un any que no els veig, però ara només puc pensar a salvar la meva vida. La vaig posar en risc per entrar a Europa, si em fan fora els meus fills no veuran mai més el seu pare”.

– Aprenent alemany?- pregunto per trencar el gel.

– No, aprenent a llegir- respon sense somriure.

Saradin Mohammad “Massut”, de 38 anys, torna de l’escola amb un parell de llibres sota el braç. Al seu costat, un company que sí que parla alemany i fa de traductor. Massut va començar el curs d’alfabetització, finançat pel govern alemany, la setmana passada, però ja porta cinc mesos a Dresden i dos anys a Europa. Com molts dels 7.700 refugiats afganesos que el 2013 van arribar Alemanya, la seva travessia va ser molt més llarga.

Massut a casa del seu company (traductor), també afganès. / AITOR SÁEZ

 

El 2011 Massut va haver de fugir de l’Iran amb la seva dona i el seu fill de 12 anys, per emprendre un viatge de tres mesos. “Primer vam arribar a Istanbul, on s’aconsegueixen tots els papers, i des d’allà vam intentar fins a tres vegades accedir a Grècia”, tracta de recordar Massut. Al tercer intent van aconseguir entrar fins a Atenes i agafar un avió cap a Hamburg, coneguda pels refugiats com a ‘la ciutat d’acollida’.

“Van ficar a 60 persones en una ambulància per a travessar la frontera grega. Si duïes diners, te’ls prenien. El vol el vam agafar amb passaports falsos que em van costar en total 4.700 euros, tot el que havia estalviat netejant sabates”. A Istanbul es concentra la major part del trànsit d’immigrants de l’Orient Mitjà cap al Vell Continent. En la ciutat nombroses màfies, o simplement “cadenes d’amics”, com els hi diu el traductor, que es dediquen a vendre documents falsificats i organitzar entrades il·legals en condicions extremes.

Una vegada a Hamburg, la família de la seva dona els van portar fins a Suècia. Era començaments del 2012, any en què van arribar a Europa 355.000 refugiats. Al país escandinau Massut va tenir el seu segon fill. Tot semblava tranquil fins que es va separar de la seva dona, “o em vaig haver de separar”, assenyala confús.

Llibre de text utilitzat en el curs d'alfabetització. / AS

Aquesta vegada la fugida l’emprenia sol. “Un home àrab sol a Europa té moltes probabilitats que la policia li demani els documents i el detingui. És molt millor anar directament a la Policia i demanar asil polític”. El vol més barat era Berlín. D’allà el van traslladar a Chemnitz i per últim a Dresden, on va instal·lar-se aquest octubre, després de tres mesos de l’entrada al país. El 2013 Alemanya va donar asil a 110.000 persones, gairebé el doble que l’any anterior. El govern alemany distribueix els nouvinguts per tot el país, segons les places disponibles en les residències per a refugiats, que sovint són insuficients.

Massut va anar a parar en un dels vuit centres de què disposa Dresden, ciutat on viuen 1.500 Asylsuchenden [persones que demanen asil i encara esperen la ressolució del procés]. Entre ells es troba Massut, que espera amb neguit la decisió de la Justícia. Els tràmits poden durar un mínim de nou mesos i es pot allargar fins i tot anys, quan la persona no disposa de cap documentació. Durant les innumerables entrevistes, els refugiats han de demostrar “motius suficients” per considerar “necessari” rebre asil en un altre país. Només el 40% dels refugiats obtenen els permissos per a quedar-se.

Després d’una xerrada de dues hores:

– I per què vas haver de fugir de l’Iran?

– Els afganesos estem discriminats, no tenim drets. De l’Afganistan vaig marxar perquè el meu germà pertany a Hezbi Islami, facció polític-militar contrària als talibans. Si m’agafen, em maten.

Cicatriu d'una ferida produïda per un cop de culata en una de les detencions en mans de talibans. / AITOR SÁEZ

1 comentari

  • José-Angel

    19/05/2014 9:55

    Buena entrada Aitor! Me gusta mucho la primera foto!!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús