Sobre un document econòmic de Podemos

 

Podemos acaba de presentar un “esborrany de mesures econòmiques” , de 68 pàgines, elaborat per Vicenç Navarro i Juan Torres, que la premsa ha presentat com “el programa econòmic” d’aquest partit.

Què puc dir d’aquest document? Sintèticament, el següent:

 

Una proposta reformista

 

No estem davant d’una proposta utòpica. Els autors no estan propugnant un sistema socialista ni, per descomptat, comunista, en el sentit que aquestes paraules tenen habitualment. Els autors hi reiteren que “en el capitalisme s’han abastat grans fites i un progrés mai abans aconseguit en la història de la humanitat”. Ja sabem que el mateix, i gairebé amb les mateixes paraules, havien proclamat Marx i Engels en el Manifest Comunista (1848), però, a diferència d’aquests, Navarro i Torres no propugnen l’enderroc del capitalisme sinó la seva reforma: “Los avances de los que más orgullosa puede sentirse hoy día la humanidad, la salud o la educación universal, la lucha contra la desigualdad y la pobreza, la inclusión social, o la protección del medio ambiente solo se han podido alcanzar alterando los mecanismos económicos del capitalismo”.  De fet, el mateix Pablo Iglesias, en la presentació del document, ha dit que: “Somos europeos y nuestro modelo de referencia está en el norte de Europa”  i que “las propuestas que hacemos son las que hubiera asumido cualquier socialdemócrata hace no mucho tiempo […] Hay que preguntar a los socialdemócratas porqué han dejado de serlo“.

Sense cap mena de dubte, el model que propugna el document és el dels països centre i nord europeus: “Lo cierto es que en los países donde han gobernado durante más tiempo partidos políticos comprometidos con el socialismo (partidos socialdemócratas aliados a partidos comunistas o progresistas) tienen mejores indicadores de salud,  igualdad y bienestar que aquellos gobernados por partidos conservadores y liberales. El establecimiento del Estado del Bienestar es una conquista de la socialdemocracia europea”.

Deixant de banda que l’última afirmació és més que discutible, el que importa és que el document retorna a la tradició de l’esquerra prèvia a l’abandonament de la socialdemocràcia que va liderar Toni Blair amb la seva Tercera Via, que no va significar sinó l’acceptació per part de certs partits que no hi havia alternativa al lliure mercat, i que el paper dels poders públics no era alterar els incentius del mercat sinó només proveir infraestructures, controlar els abusos de posició dominant i ajudar els pobres. No totes les esquerres europees es van deixar comprar (o corrompre) per aquesta doctrina, però el PSOE de González, Boyer i Solchaga va ser dels que ho van fer amb més entusiasme, arrossegant el PSC. La frase de Solchaga “España era el país europeo donde es mas fácil hacerse rico“ va ser un clau en el taüt de l’esquerra espanyola, i Podemos vol situar-se tan lluny com li sigui possible d’ella.

Poden trobar-se en el document propostes concretes que no serien signades per un socialdemòcrata representant del model “social de mercat” germànic o del “model nòrdic”, però es tracta d’aspectes relativament secundaris. En definitiva, Podemos mira a Europa, no a Veneçuela, Equador o Cuba. Es tracta d’una bona notícia per a Espanya, encara que pèssima per al PSOE (i el PSC) en tant en quant representa l’aparició en escena d’una proposta d’esquerres desacomplexada.

 

Una proposta prudent

 

Encara que puguin trobar-se en el text concessions a la retòrica (“Es imprescindible […] férreos sistemas de control […] en el seno de las empresas”, “La atadura global”), el cert és que són escasses i inofensives. Quan es tracta dels temes importants, les propostes són prudents, com posen de manifest els quatre casos següents:

–                      La Renda Garantida Ciutadana: Aquesta proposta estava inclosa en el programa de Podemos a les Europees de maig amb el nom de “renta bàsica para todos” i el mateix Vicenç Navarro s’ha manifestat proper a ella. En el document, aquest concepte ha estat substituït per la proposta d’un “gran Pacte estatal contra la pobresa i l’exclusió social” que podria signar qualsevol dirigent de la dreta civilitzada i que recorda el “conservadorisme compassiu” de George W. Bush o David Cameron.

–                      El salari mínim: El document proposa augmentar-lo, però sense concretar en quina mesura, que és el mateix que no dir-hi res. De fet, en la presentació del document, Torres ha declarat que “Proponemos que aumente el salario mínimo, pero tiene que estudiarse bien porque hay evidencia empírica que no todo aumento del salario mínimo tiene efectos positivos sobre, por ejemplo, la franja de desempleo juvenil“.

–                      La Unió Europea i l’euro: El document és molt crític amb la globalització, amb la Unió Europea i amb el disseny de l’euro, però en cap moment no proposa establir mesures proteccionistes incompatibles amb la pertinença a la Unió Europea ni qüestiona el manteniment d’Espanya dins l’Eurosistema. L’únic que propugna és construir aliances per tal de fer canviar la política d’aquestes institucions, que actualment estarien supeditades als interessos alemanys.

–                      El deute: El document afirma (al meu mode de veure de manera equivocada) que “El problema de la deuda pública y privada es el más importante que tiene la economía española”, però, a diferència del que hom podria esperar, no propugna la seva denúncia unilateral. El que fa és, amb una extraordinària prudència, suggerir que arribarà un dia que es posarà de manifest que el deute dels països mediterranis és impagable i aquell dia es farà inevitable una “reestructuració” (terme ja de per sí ambigu). El document no s’atreveix a suggerir una quitança, i tal possibilitat només la posa en boca de Hans-Werner Sinn, un economista “conservador” que té una línia de pensament diametralment oposada a la de Podemos. El document, doncs, representa una ruptura amb el programa amb què Podemos va presentar-se a les Europees, que contenia manifestacions tan clares com “Pagaremos solo la deuda justa”.

 

Una proposta keynesiana

 

El document és un retorn a la tradició d’esquerres en la vessant mediterrània i anglosaxona, és a dir, keynesiana. Aquest punt, a la seva vegada, té dues manifestacions: el diagnòstic i la teràpia de la nostra present situació.

Pel que fa a la diagnosi, el document fa una lectura financera de les causes de la nostra crisi: “La razón última que explica por qué la banca privada tiende a provocar crisis financieras y generales tiene que ver con dos hechos relacionados entre sí […]. Uno es que la banca actual está basada en el poder de creación de dinero bancario mediante la generación de deuda y la lógica tendencia de los bancos a multiplicar su negocio lleva periódicamente a que el endeudamiento alcance niveles insostenibles, provocando la crisis. Y otro es que este tipo de banca toma prestado dinero a corto plazo y lo presta a medio y largo, lo que también tiende a provocar un desajuste continuo que da lugar a los periódicos episodios de inestabilidad”. No tinc res a objectar al paràgraf anterior, però em sembla molt desencertada la inferència que si tenim una crisi com la que tenim és perquè la banca s’ha comportat d’aquesta manera. També ho va fer la banca islandesa, l’irlandesa, l’holandesa, l’americana… i cap d’aquests països té una situació la meitat de crítica que l’espanyola. Els nostres problemes tenen una rel diferent.

La segona es refereix a la teràpia. D’acord amb l’ortodòxia keynesiana, tots els problemes es generen per una pertorbació en el mercat (per exemple una crisi bancària com la descrita més amunt) i tots tenen la mateixa solució: estimular la demanda, sigui privada o pública. Quan aquesta és prou alta tot els problemes es solucionen, sigui l’atur, sigui la sostenibilitat del sistema de pensions, sigui el nivell dels salaris i per tant l’equitat.

La identificació del document amb la doctrina keynesiana és tal que en més d’una ocasió, al llarg del document, sembla que la justificació de l’equitat no seria la justícia sinó la reactivació econòmica. Per exemple: “[…]lograr que la estrategia de reactivación basada en la equidad y la sostenibilidad salga adelante.

 

Una proposta democràtica

 

Es tracta de l’aspecte del document que més em satisfà. Reconec que es tracta d’un suggeriment més que d’una proposta, però em sembla enormement necessari recordar en primer lloc que el sistema està al servei dels ciutadans, i, en segon, que el sistema està determinat per la política. Per exemple, em sembla extraordinàriament encertat el següent paràgraf: “La inmensa mayoría de la gente manifiesta ser partidaria, por ejemplo, de subir impuestos a las rentas más altas antes que recortar gastos sociales o contraria a privatizar los servicios públicos. Por tanto, para poder realizar los recortes de gasto social y las privatizaciones que se vienen llevando a cabo es necesario ahogar esas preferencias mayoritarias e impedir que los gobiernos actúen como representantes y ejecutores de los deseos de la sociedad, es decir, acabar con la democracia”. I em sembla extraordinàriament encertat reiterar que hi ha alternatives al model econòmic espanyol i que, malgrat que la globalització i la pertinença a la Unió Europea imposen moltes restriccions a la política econòmica, “eso no quiere decir que la globalización sea una barrera infranqueable para poder llevar a cabo políticas que abran el paso a nuevas formas de resolver los problemas económicos. La prueba es que no todos los países tienen los mismos sistemas fiscales, ni actúan igual a la hora de resolver sus asuntos financieros o que protegen de muchas formas sus mercados internos”.

 

Una proposta compassiva

 

El document propugna, com hem vist, un “pacte nacional contra la pobresa”; també proposa protegir el poder adquisitiu de les pensions, si és necessari increment les cotitzacions empresarials i aportant-hi recursos impositius, i proporcionar urgentment ingressos mínims de subsistència per als més necessitats.

 

Una proposta insuficient

 

He dit més amunt que el diagnòstic que fa el document sobre la crisis espanyola no em sembla encertat. És lògic que tampoc no m’ho sembli la teràpia que propugna.

En particular, el punt més feble del document és el que es refereix a la productivitat. El document en parla, però de passada i amb una extrema inconcreció, com és habitual en el pensament keynesià. Ara bé, la productivitat és la clau. Sense ella és impossible el sosteniment del sistema de pensions i de l’Estat del Benestar, perquè és important distribuir bé la renda, però també ho és que aquesta sigui prou alta.

La productivitat espanyola és baixa, però el document evita entrar en aquesta qüestió. Així, per exemple, afirma que “España fue el único país de la OCDE en donde no se produjo crecimiento real de los salarios entre 1995 y 2007”.  Confesso que no he contrastat la veracitat d’aquesta afirmació, però no em sorprèn, per la senzilla raó que la productivitat espanyola entre 1995 i 2007 va baixar! És a dir, Espanya era menys productiva (en termes de PIB dividit pel nombre d’ocupats) al final del cicle expansiu que al seu inici. Ara bé, si la productivitat baixa, no és sorprenent que els salaris no augmentin! No és un problema de justícia, sinó d’aritmètica!

En algun punt del document sembla inferir-se que els autors compten que l’augment de la despesa (sobre tot en serveis públics) impulsarà l’ocupació i amb ella la productivitat, però l’experiència ens diu que la relació és la contrària: la productivitat va baixar a Espanya mentre creixia l’ocupació (1995-2007) i només s’ha recuperat mentre es destruïen llocs de treball (2008-2013).

Aplaudeixo l’interès que mostra el document per la distribució de la renda (que a Espanya és escandalosament desigual), però no puc sinó censurar el desinterès que demostra per les fonts d’aquesta renda. Dos exemples seran suficients:

Primer. El document clama contra la “desertització industrial”, però l’atribueix als interessos de les multinacionals i no dedica atenció a aspectes crucials com el cost dels factors externs (el transport, l’energia) i a la innovació (més enllà d’alguna frase de compromís com “es imprescindible mejorar los sistemas y las redes que fomentan la creación, la investigación”.

Segon. El turisme no és ni tan sols esmentat. Increïble però cert, i cal recordar que es tracta d’un sector econòmic importantíssim i crucial per explicar la realitat salarial espanyola, que tanta importància té per als autors (justificadament).

Les idees que aporta el document sobre com millorar la productivitat de la nostra economia són d’una extraordinària pobresa: “eso es posible si la competitividad se basa no en el recorte salarial sino en la mejora de calidad, en la innovación y en las condiciones estructurales de nuestra economía”, (quines?) “es imprescindible […] la puesta en marcha de nuevos procesos productivos dentro de la empresas y en su entorno”, (quins?) “De cara a promover aumentos de productividad y una mayor competitividad hay que actuar también en aspectos más concretos como los de la jornada de trabajo”, “Un elemento esencial para el aumento de la productividad es la democratización de las empresas”.

Una de les dues úniques propostes concretes que el document fa és l’establiment de la jornada de 35 hores, però sense especificar si aniria acompanyada d’una reducció proporcional dels salaris  o no. El document insinua que la jornada laboral llarga redueix la productivitat, cosa que no discuteixo, però que em sembla una molt pobre aportació al debat sobre la productivitat.

 

Passem al tema de les pensions, el tractament de les quals és també molt insuficient. Justament l’altra proposta concreta que fa el document és tornar a l’edat de jubilació als 65 anys. Ara bé, el document no parla de l’impacte d’aquesta proposta sobre la viabilitat del sistema de pensions, que sembla que considera que depèn exclusivament de la desaparició de l’atur (el qual, a la seva vegada, dependria de l’expansió dels serveis públics).  Ara bé, les anàlisis demogràfiques més elementals no donen suport a aquesta pretensió.

 

Per últim, crida també l’atenció el tractament que fa el document de la immigració. En concret, el document només esmenta aquest fenomen de passada i en tractar temes demogràfics. Tal mancança és especialment sagnant en un document que es centra en la denúncia de la compressió dels salaris en el país d‘Europa que més immigrants ha rebut en el que va de segle. Ara bé, la relació entre immigració i salaris és evident. És inevitable concloure que els autors han volgut evitar un terreny incòmode per a l’esquerra, però el preu que paguen és que la seva anàlisi dels salaris perdi tota solvència.

 

Una proposta impotent

 

Una cosa és ser realista i prudent, virtuts que sens dubte té el document, i una altra manifestar impotència, cosa que el document també fa en més d’una ocasió. Així, per exemple, fa la següent manifestació: “Somos conscientes de que las posibilidades de reactivar la economía española mediante estas medidas son, incluso en el caso en que se puedan implementar en toda su intensidad, realmente limitadas si no encuentran un entorno mínimamente favorable en la Eurozona y eso no ha sido casi nunca el caso”, o, una mica més endavant: “La conclusión inevitable, por lo tanto, es que […] en España […] no hay forma de que haya reactivación suficiente sin que disminuya la deuda y la deuda no puede disminuir sin que se produzca reactivación. La única salida posible a este auténtico círculo vicioso es la reestructuración lo más ordenada posible de la deuda […]”. Aquesta reestructuració, però, no podria ser realitzada unilateralment, sinó que cal esperar que les circumstàncies siguin favorables: “España debe estar preparada para una coyuntura europea de este tipo que sin lugar a dudas va a darse en los próximos años…” i mentrestant “debe acumular fuerzas y encontrar alianzas en Europa”.

La visió dels autors és, doncs, que Espanya no pot sortir per sí sola de la recessió i que ha d’esperar una solució de l’exterior, per més que pugui ajudar a accelerar la seva arribada i pugui reforçar els seus efectes benèfics. Ara bé, aquest fatalisme xoca amb l’experiència irlandesa, un país que ha tingut una crisi financera, immobiliària i d’atur similar a l’espanyola, que ha estat intervingut i que ja està sortint de la recessió i que ja està reduint el deute. Per què Irlanda no ha hagut d’esperar i Espanya sí que ho hauria de fer?

La pregunta inevitable és: si els autors tenen tan poca confiança en l’eficàcia de les seves propostes, com esperen que la tinguin aquells a qui van dirigides?

 

Conclusió

 

És fàcil criticar les propostes dels altres. Malgrat això, haig de dir que la proposta que Navarro i Torres han realitzat, i que Podemos ha fet seva, està per sobre de la qualitat de moltes de les propostes econòmiques a què ens han acostumat els partits polítics.

En primer lloc, perquè en tot moment recorda que les polítiques han de ser sostenibles econòmicament, en segon lloc perquè no qüestiona els acords internacionals que vinculen Espanya amb l’exterior, i, en tercer lloc, perquè el seu objectiu és una Espanya més europea.

Contràriament al que s’ha dit, no estem davant d’una proposta “comunista” o utòpica. El seu far són els països socialdemòcrates del centre i del nord d’Europa. Amb una certa freqüència fa una referència elogiosa a polítiques d’Alemanya, Països Baixos, Suècia o Dinamarca, i si critica en més d’una ocasió Alemanya no és en relació a com tracta aquest país els seus ciutadans, sinó perquè s’aprofitaria de la debilitat d’altres països europeus, i en concret d’Espanya.

Personalment, no puc sinó aplaudir entusiàsticament que el document s’emmiralli en la socialdemocràcia europea. Al meu mode de veure, tant la dreta com l’esquerra espanyoles tendeixen a mirar massa Llatinoamèrica, quan tot i cada un dels països d’aquesta regió són menys pròspers i menys justos que qualsevol país d’Europa occidental.

Dissortadament, i en contrast amb la realitat dels països socialdemòcrates, la proposta que se’ns fa és rigorosament de dalt a baix: “proponemos que Podemos convoque un gran encuentro estatal de personas conocedoras de las diferentes cuestiones que atañen a su ideario económico para elaborar, ya con todo detalle y precisión, el abanico de propuestas a llevar a cabo en el gobierno”. Ara bé, les polítiques econòmiques d’aquells països s’elaboren d’una manera radicalment diferent: no es construeixen “amb tot detall i precisió” sinó que estan en permanent revisió, no les construeixen experts sinó que es basen en el consens social entre tots els agents econòmics (patronals, sindicats, universitats, etc) i no hi participen només persones d’un determinat ideari sinó que, justament, són assumides per la major part de l’espectre polític (i per això són països tan previsibles). Dit d’una altra manera, en els països que el document considera modèlics, ara no estariem parlant de fer una nova constitució, sinó de reformar-la per consens. Dit també d’una altra manera, el document s’emmiralla en el Nord d’Europa, però segueix la lògica més espanyola: una de les dues Espanyes proposa reformar Espanya sense buscar el consens amb l’altra Espanya.

Finalment, és inevitable posar de relleu el xocant contrast entre la denominació del partit que avala el document i la contundència amb què aquest declara que Espanya no podrà sortir de la crisi mentre no canviï Europa. És tant com dir: “no podemos”.

 

 

 

 

 

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús