Notes sobre el procés

  1. La culpa no és de les CUP

L’entrada anterior en aquest blog té més d’un any, i en ella em felicitava de la negativa de Junqueras (2-12-14) a la invitació de Mas (25-11-14) a una llista unitària per convertir unes eleccions autonòmiques en plebiscitàries. El meu argument era que abans d’abordar el projecte independentista calia haver portat a terme la refundació de CiU; és a dir, de l’espai de centre català, incapacitat per liderar res mentre estigués identificat amb la corrupció.

Ha plogut molt des d’aleshores. Junqueras va acabar cedint i unes plebiscitàries amb llista unitària van tenir lloc el 27-S, amb un resultat extraordinàriament positiu per a l’independentisme, que ha assolit la majoria al Parlament, la qual, a la seva vegada, li ha permès aprovar una resolució rupturista (9-11-15). (El resultat no sols semblava fer dolenta la meva reflexió, sinó que jo mateix m’he prestat a participar en una segona versió devaluada de la llista unitària per a les eleccions del 20-D). CiU no s’ha refundat, però encara en parla. En canvi, Unió sí que s’ha refundat i ho ha fet de primera: s’ha escindit, la meitat identificada amb el passat (la que ha retingut Duran i les sigles) està en vies d’extinció i l’altra meitat (Demòcrates) està procedint amb un entusiasme admirable a la construcció d’un partit modern, encara que, de moment, minúscul. Mentrestant, el “procés” sembla haver embarrancat per culpa de les CUP, presoneres del seu compromís electoral de no investir a Mas.

En realitat, el resultat electoral del 27-S va ser extraordinàriament positiu, però insuficient per iniciar un procés d’independització, perquè, en no consistir en la majoria absoluta en vots, no constituïa el “mandat democràtic” que Junqueras i el sentit comú repetien que era imprescindible. La lectura lògica dels resultats hagués estat que el poble aprovava el gir a l’independentisme per part de CDC i d’una part d’Unió, però que encara calia demostrar-li moltes coses per consolidar una majoria clara en favor d’ella. Una d’elles, i la més important, que l’independentisme disposava dels equips humans i de les organitzacions capaços de liderar el trànsit a la independència. En definitiva, que encara que el plebiscit havia tingut lloc abans de la refundació de l’espai de centre, aquesta refundació seguia essent imprescindible.

L’empat de l’assemblea de les CUP del passat diumenge (27-12-15) pot semblar estrafolari i ha donat lloc a una pluja de crítiques contra aquesta organització, però el cert és que no fa sinó reflectir els dubtes instal·lats a la societat catalana sobre fins a quin punt CDC-Mas han fet net amb la corrupció. Els portaveus de CDC repeteixen que sí, però aquesta afirmació no és coherent amb el projecte de la refundació: o no s’hi ha fet net, o la refundació és innecessària. Dit d’una altra manera: si el poble ha manifestat els seus dubtes sobre el projecte independentista liderat per JxSí, per què no els havien de tenir els afiliats a les CUP?

Els dubtes de les CUP, lluny d’haver fet embarrancar el “procés”, el que han fet és forçar una aturada que era el que demanaven els resultats (insuficients) del 27-S. No han fet embarrancar el procés, sinó que han posat fi a una acceleració que no tenia sentit i que hagués pogut acabar molt malament.

  1. El full de ruta està difunt

Suposem que JxSí formi finalment govern gràcies al suport de les CUP. Imaginem, fins i tot, que aquest suport hagués tingut lloc immediatament després del 27-S.

Tindríem govern, però no tindríem mandat democràtic per proclamar la independència. Ni al cap de divuit mesos ni mai. El que cal, doncs, no és aconseguir el suport de les CUP per poder construir unes “estructures d’estat” que facin imaginable una desconnexió unilateral, sinó treballar per aconseguir el mandat democràtic, és a dir, una majoria clara de suport a la independització expressada en un altre plebiscit. Que aquest plebiscit torni a ser unes eleccions formalment legislatives o un referèndum formal és, en el fons, el de menys. A partir d’ara, totes les eleccions seran llegides (també) com a plebiscitàries. La qüestió és guanyar-les, no haver construït més o menys estructures d’estat.

  1. Una necessitat i tres plans per satisfer-la

La reconstrucció del partit sobiranista de centre és una precondició no sols perquè la independència sigui factible, sinó per endegar qualsevol projecte de regeneració de la política (i, per tant, de l’economia) catalanes. Aquesta reconstrucció hauria de ser, doncs, la prioritat de les persones que aspirem que Catalunya arribi a ser una societat millor i que no considerem sensat basar el projecte en models utòpics, o sigui que hauria de ser la prioritat dels que seguim pensant que el model són els països del centre i del nord d’Europa (de fet, és per aquest motiu que em vaig prestar a participar en la candidatura de DiL).

Aquesta reconstrucció pot tenir lloc de tres maneres:

  • Pla A: Reestructuració. Consisteix en una refundació de CDC que suposi un trencament real i aparent amb el passat tot i retenint el que té de més valuós, que són un grapat d’alcaldes de poblacions mitjanes i milers d’afiliats. La dificultat d’aquesta opció és que exigeix el suïcidi polític de la cúpula directiva, sense el qual la refundació no resulta creïble. En absència d’aquest suïcidi, i com el PSC, CDC seguirà experimentant dolces derrotes elecció rere elecció que permetran que la cúpula continuï somniant amb una recuperació impossible. Com a molt, s’oferirà una fusió a Demòcrates i a Reagrupament, maniobra que només satisfaria als que s’hi prestessin a protagonitzar-la, però no al poble. El més significatiu dels resultats del 20-D no ha estat la brutal pèrdua de vots (44% respecte dels obtinguts per CiU en les anteriors generals, a comparar amb el 33% del PP), sinó el fet que l’enquesta a peu d’urna donés un resultat encara molt pitjor, la qual cosa no significa sinó que a molts votants de DiL (CDC, Demòcrates i Reagrupament) els avergonyia declarar el sentit del seu vot.
  • Pla B: Consolidació de la start-up. Demòcrates ja ha portat a terme el seu trencament amb el passat, i ho ha fet amb tanta fortuna que s’ha tret de sobre tot el passiu perdent-hi molt poc actiu. Per altra banda, està construint una organització moderna, lleugera i aparentment capaç de créixer. Està rebent adhesions no sols d’ex afiliats d’UDC sinó, sobretot, de persones que no havien format part mai de cap partit. El problema és que tot plegat és encara molt prim. No té ni programa (tampoc no el tenia Unió, però és impensable construir un partit sense ell), ni un equip humà prou potent. Demòcrates, en resum, ha de demostrar moltes coses, entre elles serenitat per sobreviure les turbulències de la política catalana dels propers anys sense cometre gaires errors, i, sobretot, resistir-se a l’OPA amistosa que li oferirà CDC. Ha de treure’s de sobre l’etiqueta demòcrata-cristiana (amb la qual és impossible arribar gaire lluny), construir una proposta atractiva, captar talent, sobreviure fins les municipals de 2019 i allà, en solitari, aconseguir prou alcaldies com per resultar creïble per als alcaldes convergents de ciutats mitjanes.
  • Pla C: Creació d’un nou partit. Sobre el paper, és l’opció més neta, perquè pot imaginar-se perfecte. El forat electoral per a un partit sobiranista de centre, que renunciï a la fantasia d’una DUI i que tingui per model el centre d’Europa, hi és, i és enorme. No sols hi és, sinó que allà hi serà durant molt de temps, perquè la probabilitat que Espanya ofereixi un model atractiu per als espanyols és remota; que, a sobre, suposi acabar amb el tracte discriminatori contra Catalunya, sembla impossible. Hi ha disponibles quadres a qui la resolució del Parlament ha fet sentir orfes. Malgrat això, aquesta opció només té sentit si fallen les dues anteriors.

Tres plans. Un d’ells ha de sortir bé, i és imprescindible que ho faci.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús