Lent, car, atractiu

No seran 18 mesos. Ni 19

 

En el debat d’investidura, el candidat Puigdemont va haver de respondre a una pregunta saducea (o sigui, una pregunta-trampa) per part de Miquel Iceta: si continuava considerant vigent la declaració del Parlament del 9-N, que ha estat anul·lada pel Constitucional.  Puigdemont va contestar que sí, tot i que ho va fer amb prou contorsió com per permetre que Iceta, que tenia ganes de concòrdia, hi veiés un marge d’entesa. Explícitament, Puigdemont va mantenir el calendari dels 18 mesos, si bé introduint una certa flexibilitat:” si pot ser en 17 mesos, millor; si ha de ser en 19, no passa res”.

Això em fa recordar una entrevista que vaig tenir amb el president Mas el juliol de 2013. Tot i que la independència no n’era el motiu, va ser inevitable fer-hi referència, i jo li vaig comentar de passada que em semblava que era un projecte que requeriria d’uns deu anys. Va manifestar sorpresa i contrarietat; estava clar que ell pensava en un procés molt més ràpid. Jo em vaig sorprendre de la seva sorpresa, perquè no em semblava sensat imaginar un procés més ràpid.

D’aleshores ençà l’independentisme ha fet molta via. La partida és mental, i hem guanyat el primer assalt: hem aconseguit posar la independització de Catalunya al centre de la política espanyola, que és el pas més difícil per a qualsevol projecte que pretengui alterar l’estatu quo. Per primera vegada, per a la major part de l’opinió pública catalana el projecte és imaginable. Però ara cal convèncer-la que és desitjable. Els empresaris – sobre tot els petits – necessiten temps per comprovar que el procés no els expulsa del mercat espanyol (que, per altra part, va perdent pes lentament); la gent que no se sent “més catalana que espanyola” necessita ser convençuda que tenen alguna cosa a guanyar amb la independència, i que qui els hi mena no ho fa per tapar les seves vergonyes.

Les persones necessitem temps per fer-nos a la idea que hem de canviar una cosa que sempre havíem donat per feta. Per altra banda, la recuperació del prestigi per part de l’espai polític de centre no serà immediata.

En el millor dels casos, no serà un tema de mesos, sinó d’anys. Ho pensava fa dos anys i ho segueixo pensant ara. El temps dirà qui tenia raó.

Caldrà comprar el territori

Com que la independització serà ordenada, hi haurà d’haver un pacte, els termes del qual seran imposats pels àrbitres. Previsiblement, pels creditors. No sols haurem de fer-nos càrrec de la part alíquota del deute del Regne d’Espanya, sinó que haurem de pagar per la llibertat. En part, perquè els creditors voldran garantir la solvència del Regne d’Espanya després de l’escissió; en part, perquè l’opinió pública espanyola haurà de ser convençuda que els catalans els paguen per “la part alíquota de la seva propietat” sobre el territori català. És bèstia, però és el que hi ha.

La independització serà pacífica, però serà cara

El negoci serà millor per al castellanoparlant

La independització serà cara. Això no serà cap problema pels que se senten sobre tot catalans, però pot ser-ho pels que només se’n senten a mitges.

Caldrà convèncer al català castellanoparlant  que sortirà guanyant amb la independència. Costarà, però és possible aconseguir-ho perquè el cert és que la independència serà millor negoci per al català de Gavà que per al de Pedralbes. Del que es tracta és de convertir Catalunya en un país com els del centre d’Europa. Ara bé, allà els de dalt no viuen gaire millor que els d’aquí; en canvi, els de sota viuen molt millor que els d’aquí.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús