Orlando i l’adéu d’Obama

dimecres, 15/06/2016

1 940Q3SjRIiT7AtFT5JTkdQ

Són les 7h del matí i m’estic prenent el cafè que em dóna el bon dia. És d’hora, molt d’hora per començar a escriure pensaments com aquests, però tant els pensaments com les reflexions no segueixen cap horari. Els pensaments tenen vida pròpia i venen a nosaltres quan “ells” creuen que ho han de fer, som “nosaltres” qui ens hem de despertar, no “ells”.

Fa menys de dues setmanes, el President Barack Obama va alertar d’un possible atac com el d’Orlando. Segons comenta aquest article publicat el dilluns dia 13 de juny al Huffington Post, el problema és deu a que l’Associació del Rifle Nacional dels Estats Units, permet a qualsevol persona que no estigui a la llistra negra que pugui comprar QUALSEVOL tipus d’arma.

Per molt que certes persones vulguin culpar a l’Associació del Rifle, el fet és inexcusable. La pregunta és: Si tant evident és el culpable, per què no fan res al respecte i pressionen a l’ARN que canviï les seves lleïs? La resposta sembla tant evident que no m’agrada…gens. I al mateix temps, com pot un país que no se sap (o no vol) gestionar el seu pròpi armament nacional, donar lliçons armamentístiques i de “pau” internacional? La resposta a aquesta pregunta tampoc m’agrada…gens.

Però bé, tal i com podem veure en aquesta fotografía, el President Obama se’n va. Al novembre serà cosa de Clinton o Trump (espero que surti la Hillary, pel bé de tots…), per tant, aquest serà, o hauría de ser un tema important a l’agenda del nou President/a dels Estats Units. Desitjo de tot cor que se la mirin i l’obrin — l’agenda.

L’heroi cec de Sindorim

dimecres, 15/06/2016

1 ZVBNR91nNQvUep6DLHoyYw

Tots els que vivim a Seül sabem que l’estació de metro de Sindorim és coneix com “l’infern 2” (l’infern 1 és encara molt pitxor).

Doncs be, cada matí he d’agafar el metro en aquesta estació per poder anar a treballar. El flux de persones que s’hi mou podría comparar-se a les ones del mar en un dia de mala mar, un flux totalment imparable i massiu. Per sobreviure a les ones, hom ha d’aprendre a surfejar, i hi ha voltes que crec que només sóc jo qui surfeja, com per exemple aquest matí, quan hi havia un home cec amb el seu bastó intentant surfejar les ones de “l’infern 2”. Les ones, imparables i massives a primera hora del matí, a part d’estar adormides estan hipnotitzades pels seus mòbils mirant la serie de televisió d’ahir a la nit i amb conseqüència, no es percaten que hi ha un surfejador cec intentant fent-se camí. Al mirar-lo, penso que tinc una gran sort de poder veure per on vindràn les ones i així poder-les esquivar.

Aquest surfejador cec, com tots els altres com ell, són herois anònims que sobreviuen dia rera dia a les intempèries del mar. L’infern no és una estació de metro, l’infern és viure la vida sense percatar-se.

Les Barraques de Guryong – L’altre Gangnam que no volen que coneguis.

dimarts , 14/06/2016

1

– “Aquells edificis d’allà és Gangnam, oi?” Vaig preguntar-li a una ajumma (dóna gran) que estava al meu costat mentre l’hi assenyalava amb el dit un munt d’edificis residencials opulents.

– Pobreta… aquí, encara que et costi de creure, també és Gangnam.

– Sí, té raó…

– L’única diferència entre “ells” i “nosaltres” és que nosaltres som pobres, no tenim diners, però tots formem part de Gangnam, jo també sóc una resident de Gangnam!

– Sap què? Si vol que l’hi sigui sincera, m’agrada molt més aquest lloc. Crec que aquest és un lloc molt especial, té la seva pròpia personalitat i el sentiment de comunitat és molt fort aquí a Guryong.

– Sí, però de què ens serveix tot això si no tenim diners ni per poder anar tirant? Nosaltres, igual que les nostres esperànçes ens estem esfumant, i en un obrir i tancar d’ulls desapareixerem del tot.

Així va ser com va acabar la meva visita a les barraques de Guryong, amb un sabor agredolç mentre m’acomiadava de l’ajumma tot fent-li adéu amb la mà.

2

Ombrejades pels grans i opulents edificis residencials de Gangnam, les barraques de Guryong són el resultat d’un desenvolupament massiu per intentar, a corre cuita, transformar Seül en una ciutat elegant i agradable a la vista abans dels Jocs Olímpics del 1988. En aquell moment de malbaratament immobiliari, un gran nombre de famílies sense massa mitjanç econòmics, van començar a congregar-se al turó de Guryong i, de mica en mica, se’l van anar fent seu. Aquestes famílies van començar a construïr-hi les seves cases a la manera antiga, és a dir, amb les mans i utilizant materials com el contraplacat, planxes de metall, plàstic, capses de cartró, i el que fos que els pogués protegir dels gèlids hiverns tant característics de Corea del Sud. Tot i que cap dels 2.500 residents que habiten a Guryong és amo de la terra on viu, paguen el seu lloguer religiosament, i tot i així, se’ls anomena “residents il.legals.”

3

4

5

Desfer-se del vell i substituïr-lo pel nou; això és quelcom que sembla que funcioni molt be a Corea del Sud, no obstant, aquesta societat que està intentant – també a corre cuita – transformar-se en una de les societats més avançades del món, és, al mateix temps, una de les més conservadores en la que intentar parlar de certs temes podría veure’s com un desafiament al sistema. El que no pot ser vist amb els ulls és torna superflu i quasibé inexisent per una part d’aquesta societat.

7

8

9

10

 

11

13

Mentre els nous rics de Corea del Sud amb una gran cartera de contactes influents en el món immobiliari és freguen les mans, i segellen els seus contractes amb soju tot pensant amb les infinites possibilitats que aquesta terra verge els pot oferir, els habitants de Guryong és desperten cada dia amb la por del què el seu incert destí els brindarà demà.

14