Des de l’àmbit civil

dilluns, 6/02/2017

Publicat al diari Avui el 12 de gener del 2009.

Nosaltres, els catalans, diem sovint: no tenim Estat propi i, a més, tenim l’Estat en contra. A veure. Això és inexacte, matisem. La Generalitat de Catalunya i els ajuntaments catalans també són Estat, en el sentit que són administracions públiques, de manera que no és veritat que tinguem tot l’Estat en contra. Ells, els valencians, en canvi, sí que tenen tot l’Estat en contra, incloent-hi la Generalitat Valenciana i les principals administracions locals. Durant el franquisme, però, catalans i valencians i etcètera patíem l’hostilitat de totes les administracions públiques. Malgrat tot, mai no és justificable l’opció del ploramiques que no fa res, perquè representa que no s’hi pot fer res.

En plena hegemonia política i institucional del PP al País Valencià, la Mesa per l’Ensenyament en Valencià, des de l’àmbit civil, agrupa Escola Valenciana, STEPV, CCOO, Acció Cultural, FAPA i Universitat de València i, coordinada per Isidre Crespo, té discurs: magnífic l’informe Un diagnòstic de la llei d’ús i ensenyament del valencià,  té capacitat de mobilització i té voluntat d’incidència. En ple franquisme, Joan Fuster, des de l’àmbit civil, va escriure i publicar una obra extraordinària i, alhora, va impulsar la fraternitat idiomàtica i cultural entre els Països Catalans; acabo de recordar-ho amb la lectura del llibre d’Isidre Crespo De viva veu, que recull les entrevistes periodístiques que va concedir Joan Fuster.

De manera que no s’hi val a fer el ploramiques. Ni a exclamar-nos del que representa que haurien de fer i no fan els nostres polítics. Des de l’àmbit civil, cal anar per feina. Sempre.

Aquest article meu del 2009 és l’últim que vaig publicar al diari Avui i és també l’últim que reedito aquí al blog Anys d’aprenentatge, blog que ben aviat arribarà a l’hora dels adéus. Per cert, al diari Avui hi vaig publicar un total de 312 articles, entre els anys 1979 i 2009.

La llengua dels valencians

dilluns, 30/01/2017

Publicat al diari Avui el 29 de desembre del 2008.

Endevinalla: des de quin àmbit parla l’autor d’aquestes paraules? “Després de segles sense cap empara legal, de prohibició i desprestigi, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià marcà un punt d’inflexió en l’estatut jurídic i també en el procés de recuperació de la llengua pròpia dels valencians. Igual que el Decret de Nova Planta marcà un abans i un després però en sentit invers.

Resposta: parla des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i és Manuel Pérez Saldanya, vicepresident de l’entitat. A Catalunya, n’hi ha que encara creuen que l’AVL és el portaveu del blaverisme lingüístic. En realitat, l’AVL és un organisme de la Generalitat Valenciana, que ha dictaminat a favor de la unitat de la llengua i que n’impulsa la normalització.

Som a punt de dir adéu a l’any del 25è aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i he volgut dedicar aquest article, escrit des de València i amb títol manllevat de Manuel Sanchis Guarner, a lamentar –un cop més– la incomunicació existent entre nosaltres i els valencians en matèria lingüística, malgrat l’evidència que Catalunya i el País Valencià són els dos trossos essencials de la nostra àrea idiomàtica.

El text de Manuel Pérez Saldanya, per cert, l’he extret de la revista Saó, escrita en la nostra llengua i portaveu del sector diguem-ne més valencianista de l’Església, revista que arriba ara als 33 anys, l’edat del Crist quan va morir. I sí. Podria deixar aquest món a causa de la retirada de la subvenció de la Generalitat Valenciana: una de cal i una d’arena. A Catalunya, ben pocs tenim notícia de l’existència –ara amenaçada– de Saó

Penso que el contingut d’aquest article meu del 2008 que ara reedito, més enllà de les notícies del moment, és del tot vigent.

Catalunya endins

dilluns, 23/01/2017

Publicat al diari Avui el 16 de desembre del 2008.

Ara el principal repte del català ja no és la conquesta de nous reconeixements formals, sinó el foment dels usos interpersonals i també la qualitat de la llengua pública. Les nostres prioritats, en aquest sentit, han de ser dues i només dues: que la llengua catalana continuï sent una llengua viva i que continuï sent ella mateixa (i no pas un dialecte del castellà).

Per tant, la bona notícia, que acabem de viure, del suport del Consell d’Europa a la immersió lingüística és important, però no gaire. I la mala notícia, que viurem aviat, de la sentència del Tribunal Constitucional, en contra de la millora jurídica del català prevista a l’Estatut, serà important, però no gaire. 

I és que el futur de la nostra llengua no es juga Catalunya enfora, sinó Catalunya endins. Depèn de nosaltres. Si l’ús del català continua en gran part submergit, és perquè la majoria de la nostra gent  es passa al castellà sense necessitat cada dos per tres. Si la fonètica de l’actor protagonista de Serrallonga és escandalosament deficient, Madrid no en té la culpa. Ni tampoc la té del fet que l’IEC i el Col·legi de Periodistes, en comptes de treballar plegats per millorar la qualitat lingüística del periodisme català, s’enfrontin en una polèmica penosa que perjudica, alhora, el periodisme i el català.

La nostra agenda lingüística no hauria de ser ara visca el Consell d’Europa, ara aiaiai el Tribunal Constitucional. Que, a Catalunya, el català sigui el que ha de ser, és a dir, una llengua genuïna i viva és una cosa que decidim la gent d’aquí dia a dia. La solució als principals problemes del català és a les nostres mans.

 Aquest article meu del 2008 que ara reedito és plenament vigent.

Aquelles nadales

dilluns, 16/01/2017

Publicat al diari Avui l’1 de desembre del 2008.

Ara ve Nadal i tornen les nadales; però no pas totes. Un cop més, tornarem a sentir cantades paraules com ara a Betlem me’n vull anar, allà dalt de la muntanya, el 25 de desembre, les dotze van tocant i altres per l’estil.

Però ja no llegirem les nadales dels oficis, aquelles postals que servien com a afirmació del gremi i com a felicitació de Nadal. Ara els oficis ja no truquen a la porta de casa per lliurar-nos la nadala i endur-se unes monedes. A l’època d’internet això ja no s’estila.

A més, alguns dels oficis que ens desitjaven bon Nadal i feliç any nou ja han passat a la història. Penso, per exemple, en el vigilant. La seva nadala feia així: “Si em passo totes les nits/ per vosaltres fent la vetlla,/ avui, que amb torró d’ametlla,/ i que amb galldindis farcits/ celebreu grans i petits/ el Naixement de l’Infant,/ el meu afecte constant/ aprofita llum de dia/ per dir-vos l’alegria/ que us desitja el vigilant.” Tampoc han sobreviscut entre nosaltres altres oficis protagonistes de les nadales d’abans, com ara l’aprenent o el carboner. O el més literari de tots els oficis, el fanaler: recordem que Antoine de Saint-Exupéry, a El petit príncep, fa servir els fanalers per explicar com és de gran el nostre planeta.

És clar que, a hores d’ara, el nostre món més que gran ens sembla accelerat. Tot un univers lingüístic de la nostra vida quotidiana lligat al mes de desembre –les nadales dels oficis– ens ha deixat i, com que tots plegats vivim tan de pressa, amb prou feines ens n’hem adonat. Les nadales dels oficis: testimonis d’una època sense pressa, que era la nostra i que ja no és la nostra.

Aquest article meu del 2008 que ara reedito parla del pas del temps, ens recorda que tot ve un moment que s’acaba: els oficis tenen data de caducitat, tant els tradicionals de què parla aquest article com els que ara són nous de trinca.

Amb molt de gust a la llibreria Fan Set

dissabte, 24/09/2016

El dia 28 de setembre, dimecres, a les 19 hores, a la llibreria de València Fan Set (al centre cultural Octubre, al número 12 del carrer Sant Ferran) presentaré el meu llibre de narracions breus Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela. M’acompanyarà a la mesa de l’acte el lingüista valencià Eugeni S. Reig.

Us hi espero!

Com a tast vet aquí un dels contes del llibre, el que encapçala el capítol Paisatges:

Tardor a Bastanist

El primer bes del sol naixent encén el paisatge. Els boscos de colors rogenc, daurat, verd esmorteït, verd perenne, i la grisor de les tarteres, plenes de pedres que rodolen cap avall, fatalment, com dones dissortades, i el blau cel ennuvolat de blanc, i l’aire invisible, que escampa el perfum humit de la tardor. El torrent de Bastanist és feliç perquè sap que després serà Segre i serà Ebre i serà mar i núvol i pluja i altre cop torrent enjogassat. El dringar incansable dels esquellots de les vaques que pasturen, la música neta i fresca del torrent i la remor del vent entre les arbredes componen la calma encantada de Bastanist, seu del santuari d’una marededéu humil, que s’ha estimat més restar al peu del Cadí, sense fer-se’l seu. Nostra senyora de Bastanist no fa d’estendard d’inquisidors, somriu al caminant desemparat, conforta els afligits i afligeix els confortats, mai no arribarà a ser poderosa. El vent, com un amant tranquil, va despullant les branques mica en mica, i les fulles esperen tremoloses la seva hora, l’hora de fondre’s amb la terra, per esdevenir terra. Alguns arbres, sense cap fulla, ja són a punt per a la hivernada; un arbre mort s’hi vol confondre, amb l’esperança de verdejar la primavera que ve, com els homes que, ja sense saba però encara dempeus, esperen el miracle d’una primavera. L’últim bes del sol ponent esvaeix el paisatge.

Seríem en un indret fora del temps, si no fos per aquell cartell que diu: Generalitat de Catalunya. Arranjament de la casa de colònies de Bastanist: 1987 – 1989. I és que a la nostra terra, la més ufana sota la capa del cel, només dues coses són omnipresents: l’obra de Déu i els cartells de la Generalitat.

 

Amb molt de gust a Santa Coloma de Gramenet

diumenge, 15/05/2016

El dia 25 de maig, dimecres, a les 19 hores, a la llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramenet (al número 13 del carrer Major) presentaré el meu llibre de narracions breus Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela. M’acompanyaran a la mesa de l’acte Miquel-Lluís Muntané, escriptor, i Salva Redón, escriptor i president de l’Associació Colomenca de Literatura.

Estació de metro més pròxima: SANTA COLOMA (línia vermella).

Us hi espero!

Com a tast vet aquí un dels contes del llibre, el que encapçala el capítol Gent de metro:

Un poeta

El metro, un món poc amic de la llum del sol, acull de tot: panxacontents, enamorats, fanàtics, dones de fer feines, col·leccionistes, angoixats, ximples, complidors, noies precioses, savis d’incògnit, desenfeinats, optimistes, esguerrats, simpàtics, escèptics, embarassades, matiners, arruïnats, alegres, els qui són poca cosa, els qui duen una doble vida, els qui sempre fan tard, els qui van tirant, els qui no tenen cap gràcia ni talent, els qui sempre se’n surten, els qui no s’enduran cap secret a la tomba, els qui els tocarà un dia la loteria, els qui moriran l’any que ve i no ho saben… i fins i tot algun poeta. Com aquell que sempre baixa al final del trajecte vermell, a Santa Coloma. Es diu Màrius Sampere.

Ha escrit: “Cada matí agafo el metro/ cap a final de trajecte. Molt sovint/ quedem al vagó quatre viatgers/ llegint o pensant,/ apartats l’un de l’altre per no encomanar-nos/ l’amor sense esma de dos quarts de vuit./ L’insecte múltiple del xerric de les rodes/ m’entra pels forats de les orelles/ i amb estúpides potes profètiques/ se’m passeja pel cervell; jo me l’escolto:/ I si mai no es deturés la màquina i el límit/ caigués més enllà de l’última parada,/ com un viatge infinit a causa d’un senzill/ capgirament tècnic, o per un excés/ de platí en les agulles?/ Mai no ocorre; sempre arribo a la ciutat/ on treballo. Enlloc no hi ha prodigi;/ l’atzar, el meu atzar, és matemàtic./ Però tinc la certesa/ que l’artefacte perfora pacientment/ l’univers subterrani, i que cada dia/ se’n va més cap al lluny, a l’estació/ inexistent i freda/ on els pares m’esperen en silenci.”

 

Amb molt de gust a València

dissabte, 7/05/2016

Publicat a La Veu – diari digital del País Valencià el dia 2 de maig del 2016.

Noia del metro

Noia del metro, tens l’esguard al llibre de Joan Salvat-Papasseit, i el poema s’irisa en veure’s cobejat. I el cap de tren s’intriga si giraràs el full: sols per veure’t els ulls! Que les cames se’t veuen, i la mitja és de seda, amb unes fantasies que t’acaronen el turmell, i s’enfilen amunt, fins a besar-te el genoll, i més amunt encara; i tot el metro ets tu. Però els ulls no se’t veuen.

T’endús en la rierada de la teva bellesa inconscient la consciència del qui et mira: aquestes paraules te les hauria dites Carles Riba, que també era poeta, com en Salvat, i tampoc no era de pedra.

Brilles amb llum pròpia, ben bé com un sol dins aquests viaranys subterranis. Enlluernes. La teva gràcia, però, és la seducció efímera de la flor: no hi ha res més fugaç que un enamorament de metro, que només dura tres o quatre estacions.

I la teva mà és fina, i el cotó de color de moda embolica el teu cos esvelt, un cos que és un obsequi, ben esculpides les corbes dels pits i les altres corbes. I les teves sabates de dona. I les arracades, que dansen com les estrelles dins el teu univers sense confins. I el teu perfum de princesa. I, despullat, incitant, el coll, que és per al bes la més bella contrada. I el mar dels teus cabells, que estimen la galta com les ones una platja. I els llavis pintats amb pintures d’amor. Però els ulls no els sabem!

I si jo baixés ara? Mai no et sabria els ulls…

Té, ara, ja he baixat!

Aquesta és una de les narracions incloses al llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela, editat per Voliana, que serà presentat a València el dia 15 de juny,  les 19 hores, a la Llibreria 3 i 4.

 

Amb molt de gust el dia de Sant Jordi

dissabte, 16/04/2016

El dia de Sant Jordi, signaré exemplars del meu llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela, entre les 4 i les 5 de la tarda, a la parada de la llibreria PUNT I A PART a la Rambla de Catalunya, davant el número 82 (entre els carrers de Mallorca i València).

Us hi espero!

Com a tast vet aquí un dels contes del llibre:

Mort en directe

Com l’entrenador que dóna els últims consells al boxejador tot just abans de començar el combat, així l’assessor d’imatge li deia les coses que fan al cas abans que l’entrevistessin per televisió. Que només són vuit minuts però que ho veu molta gent, sobretot no perdre l’oremus, respostes breus i expressives.

Ell era cap de la comissió interdepartamental per a l’estudi dels vents que bufen a Catalunya; però l’entrevistador el va presentar com a director general de Ports i Costes de la ciutat de Lleida. Va somriure, i no va dir res.

El periodista que havia de fer-li les preguntes no preguntava res. Xerrava i xerrava, mentre els minuts anaven escolant-se. Va adonar-se que la ignorància d’aquell famós entrevistador era enciclopèdica: ho ignorava tot des de la A fins a la Z. Ben segur que no sabria diferenciar un corrent d’aire d’un huracà, però parlava amb aplom. Ell somreia i callava. La processó anava per dins.

Tenia a punt les respostes sobre la tramuntana, el vent de garbí, l’energia eòlica i tot de temes sobre els quals no podria dir ni piu, perquè ja feia set minuts i mig que l’entrevistador no parava de dir bajanades. A última hora, li va fer una pregunta:

– Així, doncs, quin paper creu que jugarà el bacallà en la dieta dels catalans del futur?

Allà mateix va escanyar-lo. Tots els teleespectadors van poder escoltar de manera nítida el so gutural de la ràpida agonia. La seva imatge pública va quedar destrossada, però ell se’n va anar més content que un gínjol.

 

Amb molt de gust a Barcelona

dissabte, 20/02/2016

Convido els lectors d’aquest blog a la presentació del meu llibre de narracions breus Amb molt de gust.

L’acte de presentació de l’obra a Barcelona tindrà lloc el dia 25 de febrer, dijous, a les 19 hores, a la llibreria Alibri (carrer de Balmes, número 26, molt a prop de la cantonada amb la Gran Via).

M’acompanyaran a la mesa de l’acte l’escriptor Miquel-Lluís Muntané i l’editor Jordi Solé Camardons (Voliana Edicions).

Com a tast del llibre, vet aquí un fragment del prefaci, que es refereix al conjunt de l’obra:

“Aquest llibre és una arquitectura basada en el número 4 per la senzilla raó que tota la meva vida és una arquitectura basada en el número 4: vaig obrir els ulls a la llum d’aquest món de mones que ens ha tocat de viure el dia 4 del mes 4 d’un any acabat en 4 i etcètera.

A l’estructura del llibre, tot són o quatres o múltiples o divisors de quatre. L’obra aplega vint-i-vuit narracions breus i dues de llargues. Els capítols reuneixen o dos contes o quatre o vuit. Les narracions llargues es divideixen en dues parts o en quatre. La primera paraula del primer conte del recull és setze, que com tothom sap vol dir quatre per quatre. Fora d’això, la meva salut psicològica és força normal.”

Com a segon tast del llibre, vet aquí un altre fragment del prefaci, que es refereix a un dels contes:

“Amb molt de gust és el títol de l’altra narració llarga i alhora és el títol del volum sencer. Publicada per primera vegada al novembre del 2014, la narració Amb molt de gust és un petit homenatge a l’autor del poema Tirallonga dels monosíl·labs, Pere Quart. En tots dos casos, en el conte i en el poema, es tracta de creacions literàries que s’expressen només amb monosíl·labs, exercici possible pel fet que la llengua catalana en té tants, de monosíl·labs, que amb aquest material i prou és possible d’explicar una història sencera, en prosa o en vers.”

Temps era temps

dissabte, 30/01/2016

Publicat al diari Avui el 17 de novembre del 2008.

Temps era temps és una locució molt bonica que sovint triem com a títol. Penso, per exemple, en la memorable, rodona, cançó de Joan Manuel Serrat. O en l’espai de Jordi Creus en aquest mateix diari, que jo sempre llegeixo amb molt de gust. Vaig pensar en aquesta locució a l’hora de posar títol al blog que acabo d’encetar a laMalla.cat; però al final vaig optar per Anys d’aprenentatge, per encomanar-me a Goethe i a Espriu, però també perquè els articles que hi reprodueixo pertanyen, efectivament, als meus primers anys d’aprenentatge com a articulista.

Si explico tot això és perquè jo mateix he quedat ben sorprès del que deia en el primer d’aquells articles que ara tornen a veure la llum. Parlava dels dilluns, es va publicar un dilluns del mes de març del 1987 i la paraula que feia de títol era, naturalment, Dilluns. L’article celebrava un fet insòlit a Barcelona: “Ara els dilluns ja no seran com fins ara, amb quioscos deserts de diaris en català. Tindrem l’Avui, revifat, i el Diari de Barcelona, ressuscitat”. Sí: fa poc més de vint anys, Hoja del Lunes ja no es publicava i la premsa diària en castellà ja s’editava tots els dies de la setmana; però de diaris en català, els dilluns, a Barcelona, cap ni un. Ara, en canvi, poder comprar i llegir en dilluns un diari en català ens sembla la cosa més natural del món.

De vegades, des del catalanisme lingüístic, els arbres de les adversitats quotidianes no ens deixen veure el bosc dels progressos que hem viscut. És per això que, de tant en tant, val la pena fer memòria i recordar coses com ara els dilluns sense diaris en català. Temps era temps.

Aquest article meu del 2008 que ara reedito, i que fa referència a un article també meu del 1987, ens recorda que fa gairebé trenta anys, als quioscos de la ciutat de Barcelona, s’hi podien comprar tots els dies de la setmana –els dilluns també– dos diaris en català (eren l’Avui i el Diari de Barcelona), cosa que representava tota una novetat.

Ara també hi trobem dos diaris en català (són l’Ara i El Punt Avui). A més a més, El Periódico i La Vanguardia, al costat de la tradicional edició en castellà, n’ofereixen també una en català. L’oferta de premsa diària en català als quioscos de Barcelona ha millorat, doncs, substancialment. L’extensió de l’oferta de premsa digital en català és encara millor.

Una altra cosa és la qualitat de la llengua que fa servir actualment la premsa en català. Això és una altra història.