Amb molt de gust a la llibreria Fan Set

dissabte, 24/09/2016

El dia 28 de setembre, dimecres, a les 19 hores, a la llibreria de València Fan Set (al centre cultural Octubre, al número 12 del carrer Sant Ferran) presentaré el meu llibre de narracions breus Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela. M’acompanyarà a la mesa de l’acte el lingüista valencià Eugeni S. Reig.

Us hi espero!

Com a tast vet aquí un dels contes del llibre, el que encapçala el capítol Paisatges:

Tardor a Bastanist

El primer bes del sol naixent encén el paisatge. Els boscos de colors rogenc, daurat, verd esmorteït, verd perenne, i la grisor de les tarteres, plenes de pedres que rodolen cap avall, fatalment, com dones dissortades, i el blau cel ennuvolat de blanc, i l’aire invisible, que escampa el perfum humit de la tardor. El torrent de Bastanist és feliç perquè sap que després serà Segre i serà Ebre i serà mar i núvol i pluja i altre cop torrent enjogassat. El dringar incansable dels esquellots de les vaques que pasturen, la música neta i fresca del torrent i la remor del vent entre les arbredes componen la calma encantada de Bastanist, seu del santuari d’una marededéu humil, que s’ha estimat més restar al peu del Cadí, sense fer-se’l seu. Nostra senyora de Bastanist no fa d’estendard d’inquisidors, somriu al caminant desemparat, conforta els afligits i afligeix els confortats, mai no arribarà a ser poderosa. El vent, com un amant tranquil, va despullant les branques mica en mica, i les fulles esperen tremoloses la seva hora, l’hora de fondre’s amb la terra, per esdevenir terra. Alguns arbres, sense cap fulla, ja són a punt per a la hivernada; un arbre mort s’hi vol confondre, amb l’esperança de verdejar la primavera que ve, com els homes que, ja sense saba però encara dempeus, esperen el miracle d’una primavera. L’últim bes del sol ponent esvaeix el paisatge.

Seríem en un indret fora del temps, si no fos per aquell cartell que diu: Generalitat de Catalunya. Arranjament de la casa de colònies de Bastanist: 1987 – 1989. I és que a la nostra terra, la més ufana sota la capa del cel, només dues coses són omnipresents: l’obra de Déu i els cartells de la Generalitat.

 

Amb molt de gust a Santa Coloma de Gramenet

diumenge, 15/05/2016

El dia 25 de maig, dimecres, a les 19 hores, a la llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramenet (al número 13 del carrer Major) presentaré el meu llibre de narracions breus Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela. M’acompanyaran a la mesa de l’acte Miquel-Lluís Muntané, escriptor, i Salva Redón, escriptor i president de l’Associació Colomenca de Literatura.

Estació de metro més pròxima: SANTA COLOMA (línia vermella).

Us hi espero!

Com a tast vet aquí un dels contes del llibre, el que encapçala el capítol Gent de metro:

Un poeta

El metro, un món poc amic de la llum del sol, acull de tot: panxacontents, enamorats, fanàtics, dones de fer feines, col·leccionistes, angoixats, ximples, complidors, noies precioses, savis d’incògnit, desenfeinats, optimistes, esguerrats, simpàtics, escèptics, embarassades, matiners, arruïnats, alegres, els qui són poca cosa, els qui duen una doble vida, els qui sempre fan tard, els qui van tirant, els qui no tenen cap gràcia ni talent, els qui sempre se’n surten, els qui no s’enduran cap secret a la tomba, els qui els tocarà un dia la loteria, els qui moriran l’any que ve i no ho saben… i fins i tot algun poeta. Com aquell que sempre baixa al final del trajecte vermell, a Santa Coloma. Es diu Màrius Sampere.

Ha escrit: “Cada matí agafo el metro/ cap a final de trajecte. Molt sovint/ quedem al vagó quatre viatgers/ llegint o pensant,/ apartats l’un de l’altre per no encomanar-nos/ l’amor sense esma de dos quarts de vuit./ L’insecte múltiple del xerric de les rodes/ m’entra pels forats de les orelles/ i amb estúpides potes profètiques/ se’m passeja pel cervell; jo me l’escolto:/ I si mai no es deturés la màquina i el límit/ caigués més enllà de l’última parada,/ com un viatge infinit a causa d’un senzill/ capgirament tècnic, o per un excés/ de platí en les agulles?/ Mai no ocorre; sempre arribo a la ciutat/ on treballo. Enlloc no hi ha prodigi;/ l’atzar, el meu atzar, és matemàtic./ Però tinc la certesa/ que l’artefacte perfora pacientment/ l’univers subterrani, i que cada dia/ se’n va més cap al lluny, a l’estació/ inexistent i freda/ on els pares m’esperen en silenci.”

 

Amb molt de gust a València

dissabte, 7/05/2016

Publicat a La Veu – diari digital del País Valencià el dia 2 de maig del 2016.

Noia del metro

Noia del metro, tens l’esguard al llibre de Joan Salvat-Papasseit, i el poema s’irisa en veure’s cobejat. I el cap de tren s’intriga si giraràs el full: sols per veure’t els ulls! Que les cames se’t veuen, i la mitja és de seda, amb unes fantasies que t’acaronen el turmell, i s’enfilen amunt, fins a besar-te el genoll, i més amunt encara; i tot el metro ets tu. Però els ulls no se’t veuen.

T’endús en la rierada de la teva bellesa inconscient la consciència del qui et mira: aquestes paraules te les hauria dites Carles Riba, que també era poeta, com en Salvat, i tampoc no era de pedra.

Brilles amb llum pròpia, ben bé com un sol dins aquests viaranys subterranis. Enlluernes. La teva gràcia, però, és la seducció efímera de la flor: no hi ha res més fugaç que un enamorament de metro, que només dura tres o quatre estacions.

I la teva mà és fina, i el cotó de color de moda embolica el teu cos esvelt, un cos que és un obsequi, ben esculpides les corbes dels pits i les altres corbes. I les teves sabates de dona. I les arracades, que dansen com les estrelles dins el teu univers sense confins. I el teu perfum de princesa. I, despullat, incitant, el coll, que és per al bes la més bella contrada. I el mar dels teus cabells, que estimen la galta com les ones una platja. I els llavis pintats amb pintures d’amor. Però els ulls no els sabem!

I si jo baixés ara? Mai no et sabria els ulls…

Té, ara, ja he baixat!

Aquesta és una de les narracions incloses al llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela, editat per Voliana, que serà presentat a València el dia 15 de juny,  les 19 hores, a la Llibreria 3 i 4.

 

Amb molt de gust el dia de Sant Jordi

dissabte, 16/04/2016

El dia de Sant Jordi, signaré exemplars del meu llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela, entre les 4 i les 5 de la tarda, a la parada de la llibreria PUNT I A PART a la Rambla de Catalunya, davant el número 82 (entre els carrers de Mallorca i València).

Us hi espero!

Com a tast vet aquí un dels contes del llibre:

Mort en directe

Com l’entrenador que dóna els últims consells al boxejador tot just abans de començar el combat, així l’assessor d’imatge li deia les coses que fan al cas abans que l’entrevistessin per televisió. Que només són vuit minuts però que ho veu molta gent, sobretot no perdre l’oremus, respostes breus i expressives.

Ell era cap de la comissió interdepartamental per a l’estudi dels vents que bufen a Catalunya; però l’entrevistador el va presentar com a director general de Ports i Costes de la ciutat de Lleida. Va somriure, i no va dir res.

El periodista que havia de fer-li les preguntes no preguntava res. Xerrava i xerrava, mentre els minuts anaven escolant-se. Va adonar-se que la ignorància d’aquell famós entrevistador era enciclopèdica: ho ignorava tot des de la A fins a la Z. Ben segur que no sabria diferenciar un corrent d’aire d’un huracà, però parlava amb aplom. Ell somreia i callava. La processó anava per dins.

Tenia a punt les respostes sobre la tramuntana, el vent de garbí, l’energia eòlica i tot de temes sobre els quals no podria dir ni piu, perquè ja feia set minuts i mig que l’entrevistador no parava de dir bajanades. A última hora, li va fer una pregunta:

– Així, doncs, quin paper creu que jugarà el bacallà en la dieta dels catalans del futur?

Allà mateix va escanyar-lo. Tots els teleespectadors van poder escoltar de manera nítida el so gutural de la ràpida agonia. La seva imatge pública va quedar destrossada, però ell se’n va anar més content que un gínjol.

 

Amb molt de gust a Barcelona

dissabte, 20/02/2016

Convido els lectors d’aquest blog a la presentació del meu llibre de narracions breus Amb molt de gust.

L’acte de presentació de l’obra a Barcelona tindrà lloc el dia 25 de febrer, dijous, a les 19 hores, a la llibreria Alibri (carrer de Balmes, número 26, molt a prop de la cantonada amb la Gran Via).

M’acompanyaran a la mesa de l’acte l’escriptor Miquel-Lluís Muntané i l’editor Jordi Solé Camardons (Voliana Edicions).

Com a tast del llibre, vet aquí un fragment del prefaci, que es refereix al conjunt de l’obra:

“Aquest llibre és una arquitectura basada en el número 4 per la senzilla raó que tota la meva vida és una arquitectura basada en el número 4: vaig obrir els ulls a la llum d’aquest món de mones que ens ha tocat de viure el dia 4 del mes 4 d’un any acabat en 4 i etcètera.

A l’estructura del llibre, tot són o quatres o múltiples o divisors de quatre. L’obra aplega vint-i-vuit narracions breus i dues de llargues. Els capítols reuneixen o dos contes o quatre o vuit. Les narracions llargues es divideixen en dues parts o en quatre. La primera paraula del primer conte del recull és setze, que com tothom sap vol dir quatre per quatre. Fora d’això, la meva salut psicològica és força normal.”

Com a segon tast del llibre, vet aquí un altre fragment del prefaci, que es refereix a un dels contes:

“Amb molt de gust és el títol de l’altra narració llarga i alhora és el títol del volum sencer. Publicada per primera vegada al novembre del 2014, la narració Amb molt de gust és un petit homenatge a l’autor del poema Tirallonga dels monosíl·labs, Pere Quart. En tots dos casos, en el conte i en el poema, es tracta de creacions literàries que s’expressen només amb monosíl·labs, exercici possible pel fet que la llengua catalana en té tants, de monosíl·labs, que amb aquest material i prou és possible d’explicar una història sencera, en prosa o en vers.”

Temps era temps

dissabte, 30/01/2016

Publicat al diari Avui el 17 de novembre del 2008.

Temps era temps és una locució molt bonica que sovint triem com a títol. Penso, per exemple, en la memorable, rodona, cançó de Joan Manuel Serrat. O en l’espai de Jordi Creus en aquest mateix diari, que jo sempre llegeixo amb molt de gust. Vaig pensar en aquesta locució a l’hora de posar títol al blog que acabo d’encetar a laMalla.cat; però al final vaig optar per Anys d’aprenentatge, per encomanar-me a Goethe i a Espriu, però també perquè els articles que hi reprodueixo pertanyen, efectivament, als meus primers anys d’aprenentatge com a articulista.

Si explico tot això és perquè jo mateix he quedat ben sorprès del que deia en el primer d’aquells articles que ara tornen a veure la llum. Parlava dels dilluns, es va publicar un dilluns del mes de març del 1987 i la paraula que feia de títol era, naturalment, Dilluns. L’article celebrava un fet insòlit a Barcelona: “Ara els dilluns ja no seran com fins ara, amb quioscos deserts de diaris en català. Tindrem l’Avui, revifat, i el Diari de Barcelona, ressuscitat”. Sí: fa poc més de vint anys, Hoja del Lunes ja no es publicava i la premsa diària en castellà ja s’editava tots els dies de la setmana; però de diaris en català, els dilluns, a Barcelona, cap ni un. Ara, en canvi, poder comprar i llegir en dilluns un diari en català ens sembla la cosa més natural del món.

De vegades, des del catalanisme lingüístic, els arbres de les adversitats quotidianes no ens deixen veure el bosc dels progressos que hem viscut. És per això que, de tant en tant, val la pena fer memòria i recordar coses com ara els dilluns sense diaris en català. Temps era temps.

Aquest article meu del 2008 que ara reedito, i que fa referència a un article també meu del 1987, ens recorda que fa gairebé trenta anys, als quioscos de la ciutat de Barcelona, s’hi podien comprar tots els dies de la setmana –els dilluns també– dos diaris en català (eren l’Avui i el Diari de Barcelona), cosa que representava tota una novetat.

Ara també hi trobem dos diaris en català (són l’Ara i El Punt Avui). A més a més, El Periódico i La Vanguardia, al costat de la tradicional edició en castellà, n’ofereixen també una en català. L’oferta de premsa diària en català als quioscos de Barcelona ha millorat, doncs, substancialment. L’extensió de l’oferta de premsa digital en català és encara millor.

Una altra cosa és la qualitat de la llengua que fa servir actualment la premsa en català. Això és una altra història.

Castellanoparlants?

dissabte, 23/01/2016

Publicat al diari Avui el 3 de novembre del 2008.

L’AVUI no és només un diari en català, sinó que és també un diari catalanista. És natural, per tant, que tots els articles sobre el fet lingüístic comparteixin, en el fons, la mateixa voluntat de plenitud idiomàtica per a la nostra llengua. Això no exclou, però, la discrepància. Com ara la meva amb l’article que ahir va publicar Lluís-Anton Baulenas sobre el català a l’Ajuntament de Barcelona, en què parlava dels drets dels castellanoparlants.

A veure. A Catalunya, jurídicament, els castellanoparlants no existeixen i els catalanoparlants tampoc. Ni la Constitució, ni cap dels dos Estatuts, ni cap de les dues lleis de política lingüística no la fan, aquesta divisió. Des de l’òptica sociolingüística, de castellanoparlant n’és tothom i la relació que tenim la gent de Catalunya amb el català, el castellà i altres llengües és tan variada que no es pot reduir a una classificació simple en grups lingüístics. Pel que fa a la trajectòria de cada persona, és cert que n’hi ha sobretot de llengua inicial castellana i de llengua inicial catalana, però tothom ha de tenir la llibertat de construir la seva pròpia biografia lingüística, que no ha d’estar determinada per la idea anacrònica de llengua materna.

Parlar dels castellanoparlants només serveix per mantenir al nostre país una identitat etnolingüística espanyola i anticatalana. No ens ha d’estranyar, doncs, que la paraula castellanoparlant formi part del vocabulari habitual de la COPE, El Mundo, l’ABC i La Razón. Però a l’AVUI l’hauríem de desterrar del nostre llenguatge. El nom sí que fa la cosa: les paraules funden la realitat. No val a badar.

Em fa l’efecte que vigent és l’adjectiu que més faig servir a l’hora de valorar els articles que reedito en aquest blog. I sí. Trobo que aquest article que vaig escriure l’any 2008 és plenament vigent.

La veu del Cercle 21

dissabte, 16/01/2016

Publicat al diari Avui el 20 d’octubre del 2008.

A l’hora de difondre un ideari, calen dues coses: una argumentació sòlida i un altaveu potent. La veu del Cercle 21 (www.cercle21.cat) és una de les més sòlides del catalanisme lingüístic, però s’escolta poc i mereixeria ser més escoltada. Vet aquí, com a mostra, un tros d’un article de Rafel Torner al butlletí de Cercle21 i a Revista de Catalunya:

“Ambigüitat enganyosa. És el cas de l’ús a tort i a dret d’un terme tan ambigu com bilingüisme. L’espanyolisme lingüístic mai no defineix el significat d’aquest mot ni el confronta amb la realitat, seguint així una llarga tradició de la ideologia bilingüista que Ninyoles ja va posar de manifest (Conflicte lingüístic valencià, 1969). Ninyoles cita un text d’Aracil de l’any 1966 que diu: “No hi ha res tan allunyat de la imaginació del bilingüista com dir-nos francament en quins termes ha de consistir –o ja consisteix– el bilingüisme que ell exalça. En aquest camp, domina la més desconcertant imprecisió.” I si mai el discurs de l’espanyolisme lingüístic es concreta, ho fa falsejant la realitat amb frases com ara: “Els ciutadans fan servir indistintament una llengua i l’altra, i les entenen totes dues”; però es descuiden del detall que hi ha un gran contingent de ciutadans catalans monolingües i que tots són “castellanoparlants”, per fer servir les seves mateixes etiquetes. És a dir, un bilingüista sincer i conseqüent, a la Catalunya actual, on totes les persones de llengua inicial catalana sí que són competents en castellà, hauria d’esmerçar els seus esforços en el sentit exactament contrari que ho fan els partidaris de l’espanyolisme lingüístic.”

Aquest article meu del 2008 i la citació de Rafel Torner que inclou són cent per cent vigents.

Notícia del blaverisme

diumenge, 10/01/2016

Publicat al diari Avui el 6 d’octubre del 2008.

Al País Valencià, el blaverisme ha perdut la batalla de l’Acadèmica Valenciana de la Llengua, que es dedica a fixar el valencià estàndard sense qüestionar la unitat de la llengua. A més, el blaverisme explícit ha perdut l’electorat: tant Unió Valenciana com Coalició Valenciana són ara cadàvers polítics. A més a més, el blaverisme s’ha quedat sense diari: Valéncia Hui va desaparèixer fa mesos dels quioscos i ara ja no hi és tampoc a internet; s’ha acomiadat dels lectors amb una editorial escrita, significativament, en castellà.

El blaverisme és, doncs, mort i enterrat? No! Recula en els terrenys lingüístic, electoral i periodístic, però és ben viu en uns altres dos àmbits. D’una banda, en la violència política, perquè la mateixa impunitat de què va gaudir el terrorisme de la blaveria (bombes contra la casa de Joan Fuster) la té ara el terrorisme de baixa intensitat d’alguns grups violents de la blaveria, que ataquen impunement qualsevol acte públic legal que ells consideren catalanista. D’altra banda, el blaverisme és encara vigent com a senya d’identitat de l’hegemònic PP valencià: a través de les multes contra Acció Cultural, el que de debò intenta és arribar un dia a embargar el Centre Cultural Octubre, que, des de València, treballa molt i bé per fer avançar la normalització lingüística, cultural i nacional del país dels valencians.

Des de Catalunya, cal que donem el màxim suport civil als nostres compatriotes del sud i cal, també, que exercim la màxima pressió política possible per acabar amb la barbàrie blavera. Ens hi juguem el futur. Poca broma, doncs, amb el blaverisme residual.

Ara que reedito aquest article meu del 2008, val a recordar que el blaverisme és un moviment valencià que nega la unitat entre la llengua dels valencians i la dels altres catalanoparlants, i que fomenta un regionalisme anticatalà virulent i fins i tot violent. Actualment, però, el discurs lingüístic de Carolina Punset –líder de Ciutadans al País Valencià– va més enllà del blaverisme: afirma obertament que el valencià és una llengua aldeana i inútil que convé deixar de banda.

La segona vida d’InfoMigjorn

dissabte, 5/12/2015

Publicat al diari Avui el 22 de setembre del 2008.

El vent de migjorn ve del sud i InfoMigjorn ve d’un equip encapçalat per un home del sud, Eugeni S. Reig, que és fill d’Alcoi i viu a València. Tal com sabem els vuit mil subscriptors que rebem i llegim amb molt de gust –i de franc– aquesta revista sobre l’actualitat lingüística als nostres ordinadors, InfoMigjorn és un recull de notícies, entrevistes i articles publicats a la premsa de tota la nostra àrea idiomàtica.

Després d’un temps de silenci, potser per allò que deia Joan Salvat-Papasseit: “perquè per tornar a néixer necessiteu morir”, InfoMigjorn ha començat una segona vida, ara de bracet amb Drac telemàtic i amb quatre edicions cada setmana: els dilluns, els dimarts, els dimecres i els dijous. Donar-se d’alta és ben fàcil i val molt la pena, si és que us interesseu per les qüestions lingüístiques: només cal adreçar-se a http://infomigjorn.drac.com/alta i anotar-hi el nom i el correu electrònic on voleu rebre aquesta revista virtual.

Però l’amic Eugeni S. Reig també és actualitat per dues coses més. D’una banda, acaba de publicar el llibre Les nostres paraules, editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en què prossegueix la seva tasca per salvar el patrimoni lèxic del poble valencià. D’altra banda, ha esdevingut articulista permanent sobre temes lingüístics al setmanari El Punt del País Valencià. La veritat és que Eugeni S. Reig fa una síntesi admirable entre la lucidesa clara sobre la situació real de la nostra llengua i l’acció sense desànim a favor de la vitalitat del català, a través de tot d’iniciatives com InfoMigjorn, els seus llibres i els seus articles.

Vet aquí un article meu del 2008, que reedito amb molt de gust. D’una banda, perquè l’amic Eugeni S. Reig ha publicat fa poc a Edicions Bromera la que segurament és la seva obra magna com a lexicòleg, que és el llibre El valencià de sempre. D’altra banda, perquè precisament ara InfoMigjorn és a punt de començar una nova vida, que coincidirà amb el canvi d’any per allò que diem d’any nou, vida nova.