La plaça nova

 

Publicat al diari Avui el 24 d’octubre del 2006.

Les places s’haurien d’inaugurar sempre un any després del dia en què s’inauguren ara. Així, si la plaça nova encara fa goig i la gent en gaudeix, les autoritats podran fer una inauguració d’allò més convincent. Ara bé. Si, només amb un any de vida, la plaça nova fa pena de veure i la gent no l’ha feta seva, als inauguradors els caurà la cara de vergonya. A més, amb la inauguració feta un any després, als mitjans d’informació la realitat mediàtica s’assemblarà més a la realitat real.

La paràbola de la plaça nova és aplicable a qualsevol cosa. A les parelles lingüístiques, per exemple. Una parella lingüística és un catalanoparlant i un aspirant a ser-ho que parlen del que sigui durant una hora a la setmana. La idea d’adaptar el voluntariat lingüístic universitari a la ciutat va sorgir al Centre de Normalització de Cornellà, que dirigeix l’Enric de Vilalta, que és, alhora, el responsable nacional de política lingüística d’ICV. El repte de les persones que s’incorporen al català a l’edat adulta és la fluïdesa i no pas la correcció. I la fluïdesa només s’adquireix amb la pràctica. Després de l’èxit a Cornellà, l’experiència es va convertir en política de Govern, a l’última etapa de CiU. I la cosa es va inaugurar de forma espectacular i els mitjans en van anar plens. Molt bé. I ara, què? Continuen vives, les parelles lingüístiques? Tinc entès que sí, però públicament no se’n parla. Ha influït aquesta experiència en el manteniment del català en els usos lingüístics interpersonals? És una incògnita.

Conclusió. En veritat, en veritat us dic que totes les coses haurien d’inaugurar-se un, dos o tres anys després del que s’inauguren ara.  

Set anys després de publicat aquest article meu, hi afegiré una cosa: penso que seria una bona idea de fer ara un primer balanç global de les parelles lingüístiques.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús