Esmolem les eines

 

Publicat al diari Avui el 7 de novembre del 2006.

Al nou Parlament hi haurà tres diputats que militen de forma clara i cridanera contra el català. Entre 135 escons, pot semblar poc. Però, ben mirat, és molt. Perquè passarà una mica com passa amb l’extrema dreta en alguns parlaments europeus: que no té cap poder, però sí una notable influència a l’hora de determinar l’agenda política i el discurs públic.

Algunes veus, des del catalanisme lingüístic, amb més bona voluntat que encert, fa anys que diuen: el nostre mal no vol soroll. N’hi ha que han arribat a l’extrem de propugnar que la qüestió lingüística quedi fora de l’agenda política i cultural. Jo mai no hi he estat d’acord. Jo penso justament el contrari. Penso que com més important és un tema, més hi ha de ser, a l’agenda pública.

Ara el panorama ha canviat. El soroll el tenim garantit. Des del catalanisme lingüístic, hem d’esforçar-nos a marcar la nostra pròpia agenda pública. Està comprovat científicament que l’agenda o la marques tu o te la marquen els teus enemics. Espero que, a partir d’ara, ningú, des del catalanisme lingüístic, ja no dirà que el que cal és actuar a favor del català, però sense cap altaveu. És clar que l’acció idiomàtica continua sent el més important, però el discurs públic que fonamenta la necessitat de lluitar a favor de la plenitud del català és igualment imprescindible. Ara més que mai. Ens cal un rearmament ideològic del catalanisme lingüístic i una ampliació dels nostres altaveus. En definitiva (i perquè no diguin que som monolingües) “no hay mal que por bien no venga”.  O sigui, ara és hora, segadors, ara és hora d’estar alerta: esmolem ben bé les eines (dialèctiques).  

En el fons, la normalització lingüística és una qüestió política. I una política sense discurs deixa de ser política. Per tant, si volem avançar cap a la plenitud del català, el discurs lingüístic és imprescindible. Sempre.  

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús