Antifranquisme lingüístic

 

Publicat al diari Avui el 21 de novembre del 2006.

Cada persona té dret a construir, lliurement, la seva pròpia biografia lingüística. Som lliures: ningú no està predeterminat idiomàticament per la llengua materna (concepte, a més a més, anacrònic). Per això m’ha agradat molt que Francesc Vallverdú, a la conferència que acaba de fer a la Universitat d’Alacant sobre la situació sociolingüística a Catalunya, hagi fet servir el concepte de llengua inicial. Més clar, l’aigua. No triem la nostra llengua inicial, de la mateixa manera que tampoc no triem el nostre lloc de naixement. Però el que ve després sí que és cosa nostra.

Ara i aquí, però, triar viure en català no és només un acte de llibertat personal. És, també, una opció moralment superior a la contrària. Des del catalanisme lingüístic, hem d’afirmar clarament la nostra superioritat moral. De la mateixa manera que l’hem d’afirmar, també, com a demòcrates. N’hi ha que els agrada més la platja i n’hi ha que els agrada més la muntanya; n’hi ha que els agraden els cotxes de color blanc i n’hi ha que els agraden de color vermell: aquests dilemes són qüestió de gustos, són moralment neutres. En canvi, triar viure en català és optar per una causa justa. Per moltes raons. Diguem-ne només una, aprofitant el fet que ahir va ser l’aniversari de la mort de Franco.

La dictadura franquista volia fer desaparèixer el català del mapa; per tant, viure en català és contribuir a evitar una victòria pòstuma de Franco. El català i la democràcia són indestriables. El català no és ni ha estat mai una llengua d’imposició: mai cap dictadura no ha imposat el català. Optar per viure en català és, doncs, una manera de mantenir viu l’antifranquisme lingüístic.

Set anys després d’haver escrit i publicat aquest article, penso que ara diria el mateix i amb les mateixes paraules.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús