Plantem cara?

 

Publicat al diari Avui el 16 de gener del 2007.

I és clar que sí. Plantem cara, en defensa del català! Ei, però on hem de plantar cara és davant del mirall, a veure si, amb una mica de sort, ens cau la cara de vergonya. El problema número 1 de la nostra llengua és el dèficit d’ús en les relacions interpersonals, oi? Doncs això depèn de nosaltres.

El mal del català és que ha de lluitar, alhora, contra els enemics declarats i contra els falsos amics. Hi ha centenars de milers de persones que estimen molt el català… però amb un amor paralític: no mouen ni un dit per augmentar-ne la vitalitat.

Si fóssim a la Barcelona dels anys quaranta i jo m’obstinés a viure en català com faig ara, el franquisme una de dues: o em tancaria en un manicomi o m’afusellaria al Camp de la Bóta. Ara, en canvi, la llei m’empara i ningú no m’ho prohibeix. Fa anys vaig haver de fer –això sí– el petit esforç psicolingüístic d’adquirir el costum de no passar-me innecessàriament al castellà i ara, molt de tant en tant, em toca gestionar algun petit conflicte idiomàtic. Si els que vivim  plenament en català, que ara som una petita minoria, fóssim una gran minoria, la vitalitat del català seria imparable.

Però n’hi ha que si en un bar demanen en català un cafè amb llet i els serveixen en castellà un cafè amb gel, s’exclamen fins al punt que diuen que això és una tortura. Si us plau! Una mica de respecte per les víctimes de la Gestapo! En conclusió, jo crec que plantar cara vol dir increpar el públic. El nostre públic. A veure si reacciona!

Aquest article meu del 2007, que ara subscric plenament, planteja una qüestió molt interessant: la responsabilitat personal que tenim –o no– a l’hora d’avançar cap a la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. Fa dècades que, dins del catalanisme lingüístic, hi ha divisió d’opinions sobre aquest tema.

Jo sóc des de sempre dels que pensen que el present i el futur del català depèn de mi i de tu i d’ell i d’ella i de nosaltres i de vosaltres i d’ells i d’elles. No només, és clar. La política també existeix i és importantíssima.

Però, quan vaig escriure i publicar aquest article, la consigna era PLANTEM CARA. A qui havíem de plantar cara? Doncs, segons els impulsors de la campanya, als nostres polítics… El mal és que molts compatriotes dediquen tant de temps i tanta energia a denunciar –amb raó, que consti– el que haurien de fer i no fan els polítics, que arriba l’hora d’anar a dormir i ells no han trobat en tot el sant dia el moment de fer res de bo a favor de la vitalitat del català en la seva vida quotidiana.

A mi –abans i ara– el que més gràcia em fa de tot plegat és que els qui es dediquen a atacar els polítics (que és gratis) i a exculpar els ciutadans (que vol dir afalagar el públic) tenen fama de “valents”. Paciència.  

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús