L’espina dels topònims

 

Publicat al diari Avui el 10 d’abril del 2007.

Hi ha un àmbit en què la llengua catalana ha assolit la plena normalitat: els topònims de Catalunya. En alguns espais, la importància lingüística dels noms de lloc és extraordinària. A les empreses ferroviàries, per exemple, hi són omnipresents. Al metro, als Ferrocarrils de la Generalitat, a la Renfe, la toponímia ocupa gran part del paisatge lingüístic, per la senzilla raó que els noms de les estacions són topònims. També als autobusos hi tenen un pes lingüístic molt gran, els topònims, sobretot ara que les companyies fan constar a cada parada l’itinerari sencer. La toponímia és igualment decisiva en la imatge lingüística dels nostres carrers i autopistes, dels nostres pobles i ciutats, perquè el nom d’un carrer o d’una plaça o d’un barri o d’un riu és igualment un topònim. I és un fet que els topònims, a Catalunya, els trobem pràcticament sempre en català i correctament escrits. En aquest aspecte, la llei es compleix.

Però no hi ha rosa sense espines. I de l’espina clavada se n’han exclamat, amb tota la raó, dues cartes a la Bústia d’aquest diari. L’una, publicada l’altre dia, de Montserrat Sangenís; l’altra, ahir mateix, de Xavier Polo.

L’espina dels nostres topònims és la injustificada destrucció dels noms llargs als indicadors de les nostres carreteres i autopistes: Vilanova G. en comptes de Vilanova i la Geltrú; Olesa M. en comptes d’Olesa de Montserrat; la Bisbal E. en comptes de la Bisbal d’Empordà.

No val a badar! Cal una actuació –urgent i decidida– per redreçar aquest problema, per part dels ajuntaments afectats i de les dues associacions municipalistes. Un àmbit lingüístic que va bé, no l’espatllem!

El fet lingüístic és tan omnipresent a la societat i a la nostra vida que no és fàcil valorar la salut d’una llengua, si no és que ens centrem en un àmbit molt concret, tal com fa aquest article meu del 2007, que parla només dels topònims a Catalunya. I és que de tot i alhora no es pot parlar.

 

2 comentaris

  • Funci Cardat

    21/12/2013 23:07

    L’idioma català és com l’andalús, l’espanyol amb accent. S’admeten tantes paraules espanyoles com a catalanes que no cal amoïnar-se. Qualsevol el pot parlar, fins i tot els del cinturó roig de l’àrea metropolitana de can fanga.

  • jtudela

    22/12/2013 14:22

    Entenc que, certament, tant important com l’ús és la genuïnitat del català que parlem. Per anar bé, el català ha de ser una llengua viva i alhora ha de ser ella mateixa. Hem d’evitar, efectivament, que el català esdevingui un dialecte de l’espanyol. Ras i curt: hem de dir no al catanyol.
    Joan Tudela

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús