Catalanisme lingüístic

 

Publicat al diari Avui el 3 de juliol del 2007.

De la crisi d’identitat que viu el catalanisme polític, els diaris en van plens. De la crisi de vitalitat que pateix el catalanisme lingüístic, en canvi, se’n parla ben poc.  

El catalanisme lingüístic és anterior al catalanisme polític: neix l’any 1833 amb el poema d’Aribau La Pàtria, que és l’acta fundacional de la Renaixença (època en què, com passa ara, la lluita per la recuperació del català coexisteix amb l’expansió del castellà a casa nostra). I si ara, de cop i volta, la Unió Europea incorporés un nou Estat anomenat República Federal dels Països Catalans, el catalanisme lingüístic encara tindria feina durant molts anys per dur la nostra llengua cap a la plenitud idiomàtica.

No hem d’arribar a l’extrem de dir que catalanisme polític i catalanisme lingüístic duen vides paral·leles, perquè les paral·leles no es troben mai i, en canvi, tots dos catalanismes tenen zones notables d’intersecció. Però sí que cal dir que viuen vides autònomes.

La crisi actual del catalanisme lingüístic no és pas d’identitat, perquè sap que vol ser quan sigui gran i sap com arribar-hi. És una crisi de vitalitat: no té prou força. Per exemple, dos objectius bàsics d’ara mateix: l’augment substancial de l’ús del català en les relacions interpersonals i la millora general de la qualitat lingüística del català als mitjans de comunicació, si no avancen més no és pas per falta de claredat, sinó per falta de força. De força demogràfica, de força de voluntat, de força política també. Per tant, el catalanisme polític hauria de deixar de considerar la llengua un “tema sectorial” i hauria de donar un suport més fort a la vitalitat del català.

El catalanisme polític ha canviat: ara és majoritàriament independentista. Però la feblesa del catalanisme lingüístic és la mateixa que l’any 2007, quan vaig publicar aquest article que ara reedito.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús