Sense nom i sense mapa

 

Publicat al diari Avui el 17 de juliol del 2007.

Els éssers humans som animals simbòlics. El nom fa la cosa, les paraules funden la realitat. I els mapes també. Fins i tot en realitats articulades de forma complexa. És el cas del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. És, també, el cas de la mateixa Gran Bretanya, formada per tres països: Anglaterra, Escòcia i Gal·les. Tots tres amb nom propi i amb mapa ben delimitat. Ara i aquí, no parlo de sobirania política, sinó de consciència cultural. Una terra que no comparteix ni el nom ni el mapa amb cap altra és una terra amb personalitat pròpia. 

I què passa al Regne d’Espanya? La situació és ben diferent. El nom d’Espanya i el mapa d’Espanya és un sol nom i un sol mapa. L’Estat de les autonomies és, simplement, una divisió interna d’un concepte –semàntic i visual– indivisible, que a més s’assembla molt a la divisió regional de l’Espanya franquista. Espanya –la idea i la paraula– són impensables sense els Països Catalans, sense el País Basc, sense Galícia. El mapa d’Espanya sense les tres nacions no castellanes és un mapa amputat. Vet aquí una gran diferència amb el Regne Unit.

I què passa amb el cas català? Doncs que és, certament, tot un cas. En això, el contrast entre el catalanisme polític i el catalanisme lingüístic és notable. El catalanisme polític viu sense nom i sense mapa: Catalunya o Països Catalans? I el debat polític actual, fora d’algunes poques excepcions, amaga el cap sota l’ala, evita plantejar-se aquest problema, tot i que és una cosa bàsica. El catalanisme lingüístic, en canvi, si més no té clar el nom de la llengua catalana i té al cap el mapa sencer de tota la nostra àrea idiomàtica.

Quan vaig publicar aquest article que ara reedito, l’any 2007, la comparança que feia entre Espanya i el Regne Unit era certament interessant. Ara és, a més a més, d’allò més actual.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús