L’estaca i el censor

 

Publicat al diari Avui el 31 de juliol del 2007.

L’any que ve en farà quaranta de l’aparició en escena de L’estaca, lletra i música de Lluís Llach. Ho celebrarem? Hauríem de fer-ho. L’estaca encarna una de les paradoxes més curioses de la nostra història. Aquí, l’any 1968, els creadors sabien que la seva obra havia de passar per censura abans d’arribar al públic. I això, ves quina paradoxa, en comptes de fer-los caure en la impotència, fomentava la seva creativitat. Amb metàfores, és clar. La lletra de L’estaca era incensurable i la música, també (no s’assemblava ni a La internacional ni a Els segadors).

L’avi Siset em parlava de bon matí al portal, mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar. Siset, que no veus l’estaca a on estem tots lligats? Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar! Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja. Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar. Etcètera.

I què significava l’estaca? L’estaca era la dictadura franquista. Per què? Doncs perquè sí, perquè ho “sabíem”. Ens ho havíem dit els uns als altres a través del boca-orella (alguns en deien boca-boca, però això era un lapsus freudià). La cançó va esdevenir de seguida l’himne de la joventut antifranquista.

Total, que, sense voler, el caspós censor franquista va estimular la sensibilitat i la intel·ligència, alhora, de Lluís Llach i del seu públic. Havia perdut la fe en la paraula i la censura me l’ha retornada, va escriure Stanistaw Jerzy Lec a la Polònia estalinista. Aforisme vigent aquí l’any 1968: totes les dictadures s’assemblen, oi? 

Aquest article meu que ara reedito em sembla cent per cent vigent.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús