Infantesa

Publicat al diari Avui el 14 d’agost del 2007.

Ara i aquí, l’any de dotze mesos, que comença l’1 de gener i acaba el 31 de desembre, és només l’any del calendari. A la vida real, el nostre any té onze mesos, comença l’1 de setembre i acaba el 31 de juliol. L’agost és un enlloc. Durant l’any que hem acomiadat, una de les principals polèmiques lingüístiques ha estat la de la llengua a l’escola. Vull fer una esmena a la totalitat de la polèmica. I tot i que milito en el catalanisme lingüístic, la meva esmena a la totalitat no té a veure amb la qüestió idiomàtica, sinó amb la idea d’infantesa.

Encara ara, es veu que la infantesa és concebuda com un temps d’aprenentatge i prou. Així, tant els partidaris d’augmentar la vitalitat del català a l’escola, com els que pensen que la presència de la nostra llengua a l’àmbit escolar ha anat massa lluny, han parlat només dels coneixements –de català, de castellà, d’anglès– adquirits al final de la infantesa.

I no. La infantesa és un temps a viure en present. Existeix la plenitud de la infantesa (i no només la de la maduresa). Els anys de la infantesa són tan densos que pesen tant com tota la resta de la vida: en això, també el calendari cronològic i l’experiència vital divergeixen. Per tant, més que interessar-nos els coneixements idiomàtics dels nostres infants el dia de demà, ens ha d’interessar la seva vida lingüística present.

Que, a més, la infantesa és, també, un temps d’aprenentatge? És clar que sí! Però l’edat adulta també. “L’home és un infant: el seu poder és el poder de créixer”, deia Tagore. Deixem, doncs, que els infants visquin la infantesa en present i no oblidem que els anys de l’edat adulta són, també, anys d’aprenentatge.

Aquest article meu que ara reedito és del tot vigent, oi?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús