Independència sense llengua?

Publicat al diari Avui el 25 de setembre del 2007.

Tothom ho sap i és profecia: des del catalanisme polític, cada cop més veus anuncien la creació d’un Estat català dins de la Unió Europea. Des del catalanisme lingüístic, penso que la resposta ha de ser: parlem-ne.

A veure. La nostra fragmentada àrea lingüística té set trossos, que són, citats per ordre alfabètic: l’Alguer, Andorra, Catalunya, la Catalunya del Nord, la Franja, les Illes i el País Valencià. Val a dir que ja tenim un Estat independent amb el català com a única llengua oficial: és Andorra. El que anuncia ara el catalanisme polític és la creació d’un segon Estat català; és a dir, la independència de l’actual comunitat autònoma de Catalunya. Això vol dir que cinc dels set trossos de l’àrea idiomàtica continuarien sotmesos a Espanya o França o Itàlia i, segurament, més desemparats que ara.

A més, la nova Catalunya independent tindria com a prioritat nacional la cohesió interna d’una societat que, majoritàriament, no és descendent del poble català que va perdre la guerra contra Franco l’any 1939. Per tant, la política lingüística podria arribar a ser tan prudent que, fins i tot, podria fer recular la vitalitat del català. També hi hauria, evidentment, alguns guanys idiomàtics indiscutibles; per exemple, el ple reconeixement oficial europeu de la nostra llengua. Però…

Però, en definitiva, crec que els que militem en el catalanisme lingüístic, arribat el referèndum, votaríem que sí a la independència de Catalunya, però ho faríem a contracor, perquè el nostre somni és un altre. El nostre somni és la plenitud idiomàtica de la llengua catalana en el marc de la plenitud nacional dels Països Catalans.

Aquest article el vaig escriure i publicar l’any 2007, però és d’allò més actual.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús