Encara hi ha combat

Publicat al diari Avui el 4 de desembre del 2007.

M’agradaria fer-me vell en un país on la gent fos neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. I m’agradaria que el meu país fos aquest país. Ei, si pot ser.

Sí: el paràgraf anterior és fet de paraules de collita pròpia, però també de paraules manllevades de Josep Carner, de Salvador Espriu i de Pere Quart. I sí: el títol és manllevat de Lluís Llach. Però deixem-nos de citacions, tot i que són totes pertinents per anar a parar allà on vull anar a parar, que és a la manifestació de dissabte. Tots els que hi érem vam fer una gran afirmació de catalanitat. Vam fer un pas endavant. Això és evident. Però…

Però, des del punt de vista del catalanisme lingüístic, cal dir, clar i català, que el dret a decidir ja el tenim com a catalanoparlants (no sempre i a tot arreu, però sí en la gran majoria de situacions comunicatives). Si el dret lingüístic a decidir no l’exercim a favor de la nostra llengua, si ens continuem passant al castellà sense necessitat, si a la nostra vida quotidiana mantenim submergida la llengua comuna dels Països Catalans, la culpa és nostra. Encara diré més: si els centenars de milers de manifestants de dissabte, a partir d’aquesta setmana, ens expresséssim tots plegats sempre en català en les relacions interpersonals, el progrés de la vitalitat de la nostra llengua seria instantani i espectacular. Convençuts ja n’estem, de manera que ens cal –només– vèncer la mandra que ens impedeix de fer aquest petit esforç. No podem donar sempre la culpa de tot als nostres polítics.

Encara hi ha combat. Per avançar cap a la nostra plenitud nacional, però també cap a la nostra plenitud idiomàtica.

Trobo que aquest article meu del 2007 és del tot vigent.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús