El poema d’Aribau

Publicat al diari Avui el 28 de gener del 2008.

Venim de la Renaixença, i l’acta fundacional de la Renaixença és el poema La Pàtria, que Aribau va escriure el mes de gener del 1833, ara fa exactament 175 anys.

En llemosí sonà lo meu primer vagit,/ quan del mugró matern la dolça llet bevia;/ en llemosí al Senyor pregava cada dia,/ e càntics llemosins somiava cada nit./ Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,/ en llemosí li parl, que llengua altra no sent,/ e ma boca llavors no sap mentir ni ment/, puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ens sentim hereus de la tradició del catalanisme lingüístic iniciada en aquests versos d’Aribau. Però no podem fer-los nostres del tot. Quan ens trobem sols, això sí, continuem parlant al nostre esperit en llemosí, o sigui, en català, però pensem que la plenitud de la nostra llengua comporta fer-la apta per a tot, fins i tot per a les coses lletges, com ara mentir.

I el concepte de llengua materna, l’entranyable llemosí del mugró matern, l’hem de considerar abolit per la realitat. La llengua de la mare és només una de les diverses influències lingüístiques que rep l’infant. Una altra és la del pare. Una altra és la dels germans grans, si n’hi ha. Una altra és la de la llengua vehicular de l’escola. Una altra és la de les llengües que parla el televisor. I la que esdevé més decisiva que cap altra, que és la de la colla d’amistats de la mateixa edat, que és una llengua de grup molt compartida pels infants que l’integren i, alhora, molt influïda per la llengua de les famílies, de l’escola i dels mitjans de comunicació (la llengua del carrer ja no compta, perquè el carrer ha desaparegut com a àmbit infantil autònom).

M’identifico al cent per cent amb aquest article que vaig escriure amb motiu del 175è aniversari de La Pàtria i que ara reedito.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús