Domini lingüístic?

Publicat al diari Avui el 2 de juny del 2008.

Espriu triava bé les paraules: “Quant al fet lingüístic andorrà, és d’una importància immensa. Les Valls són l’únic tros de la nostra àrea idiomàtica en el qual el català ha estat, és i serà oficialment establert, en tots els actes i cerimònies públics i privats, amb una absoluta, única, indiscutida sobirania.” Subratllem que, del conjunt de terres de parla catalana, Espriu en diu “la nostra àrea idiomàtica”. N’hi ha que seguim el seu exemple. Però la majoria en diu domini lingüístic.

El reconeixement de la unitat de la nostra llengua i l’existència d’un mercat cultural compartit és, per a nosaltres, una qüestió de vital importància. És per això que hauríem de deixar de parlar de domini lingüístic i, també, de dialecte. Tant se val que la ciència lingüística internacional faci servir aquests termes. El llenguatge del nostre discurs públic ha de prendre nota de les connotacions que té cada paraula en un moment determinat i actuar en conseqüència. Jo crec que és ben clar que domini lingüístic i dialecte haurien de ser substituïts, al discurs públic, per àrea idiomàtica i variant territorial, que són expressions neutres.

En aquest sentit, m’ha agradat que les bases del premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot del 2008 estableixin que “poden optar a aquest premi els poemaris o reculls de poesia escrits en valencià, o en qualsevol altra varietat de la llengua”. Si volem defensar de debò la unitat de la nostra llengua hem de deixar de parlar de domini lingüístic a l’hora de referir-nos al conjunt dels territoris de parla catalana, i de dialecte a l’hora de referir-nos al valencià.

Trobo que aquest article meu del 2008 que ara reedito és del tot vigent.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús