El català a l’espai de comunicació

Faig un petit parèntesi en la reedició d’articles meus del 2008. El faig per publicar dos articles meus que he escrit aquest any 2015 per comentar dues novetats editorials. El primer llibre de què parlo és El català a l’espai de comunicació, obra de Josep Gifreu. Vet aquí l’article:

El concepte d’ecosistema és un invent de l’ecologia, però com que és tan productiu ha estat encertadament adoptat també per altres ciències, entre elles la sociolingüística, que l’ha convertit en l’ecosistema lingüístic, i la comunicació, que l’ha convertit en l’ecosistema dels mèdia. Es tracta, per cert, de dos ecosistemes –l’idiomàtic i el de la comunicació social– amb un espai d’intersecció molt notable.

Però comencem pel començament.

Un naturalista dels d’abans, quan descobria un ocell d’una nova espècie, què feia? L’espiava, n’anotava els costums, el dissecava i el desava dins d’una vitrina per exhibir-lo. De vegades, però, l’ocell no es deixava capturar i el nostre naturalista s’havia de conformar amb dibuixar-lo; ho feia amb traça, però –això sí– ben net de l’entorn. És a dir, els pioners de les ciències de la vida estudiaven la naturalesa descontextualitzada. Aquí un ocell. Aquí un arbre. Aquí un arbust. Aquí una roca. Aquí un riu. El bosc no existia. Ara ja no pensem així. No hem caigut en l’extrem de dir que així com l’ull i l’ala de l’ocell formen un mateix cos, també l’ocell i l’arbre i l’arbust i la roca i el riu i tota la resta del bosc formen igualment un mateix cos. No. Però sí que constitueixen una unitat integrada, un ecosistema.

Al món cultural també tenim ecosistemes i també podem optar per la mirada dels primers naturalistes o per la mirada de l’ecologia actual.

Si ens ofereixen saber el nombre d’entrades al teatre en català que hi va haver a Catalunya l’any passat, què hem de dir? Doncs que no ens interessa la dada isolada, perquè creiem que l’època del ocells dissecats ja ha passat a la història. Que hauríem de completar aquella dada amb el percentatge de l’any d’entrades al teatre en català comparat amb el d’entrades al teatre en castellà i altres llengües. Encara més. També ens agradaria saber el percentatge de la població que va anar al teatre almenys un cop durant l’any. Aleshores sí que hi veuríem clar.

La nostra mirada lingüística ha d’aspirar a la lucidesa, que només és possible amb la visió completa del bosc. També en el cas dels mèdia.

Al començament no miràvem el bosc, només els arbres. Així, que Mundo Diario publiqués –des d’una mica abans de la mort de Franco– una plana diària en català –Catalunya endins– era una cosa que celebrava tot el catalanisme (i jo més perquè la meva primera feina com a periodista en una Redacció va ser, precisament, la de responsable d’aquella plana en català). Que el dia de Sant Jordi del 1976 publiqués el seu primer número l’Avui –ja teníem un diari íntegrament en català, per primera vegada després de la guerra!– va ser viscut pel catalanisme com una gran victòria. I l’ecosistema? Ah, sí, és veritat, l’ecosistema… D’això no en parlàvem. Fer-ho ens hauria aigualit la festa.

Fins que va aparèixer en escena Josep Gifreu i ens va obrir els ulls.

Josep Gifreu: un home que ha dedicat el bo i millor de la seva vida professional a construir un discurs o, si ens estimem més fer servir una paraula menys acadèmica, una mirada que té com a fonament un doble compromís molt sòlid. D’una banda, amb la lucidesa: no s’hi val a caure en l’autoengany de les dades isolades, hem de mirar el bosc sencer, tant si ens agrada com si no. D’altra banda, amb la llengua i amb la nació: hem d’aspirar a la plenitud idiomàtica de la nostra llengua a l’espai català de comunicació.

Josep Gifreu va iniciar la seva tasca, que no és exagerat de qualificar d’extraordinària, de forma discreta, quan encara era un estudiant universitari i va triar el que acabaria sent el tema de la seva vida per a la tesi doctoral (1982), i podríem dir que culmina la seva tasca, precisament, amb aquest llibre, de títol El català a l’espai de comunicació i de subtítol El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976 – 2013).

Obra amb pròleg de l’eivissenc Isidor Marí i editada conjuntament per dues universitats catalanes (Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat Pompeu Fabra) i dues universitats valencianes (Universitat Jaume I i Universitat de València), cosa que encaixa la mar de bé amb la visió completa dels Països Catalans que sempre ha defensat l’autor com a espai compartit de comunicació.

Si valorem el llibre a partir de la distinció elemental entre forma i contingut, de seguida arribem a la conclusió que es tracta d’una obra excel·lent en tots dos aspectes. L’estil de l’autor té dues virtuts que rarament van de bracet: el rigor acadèmic, l’autor és catedràtic de Teoria de la Comunicació, i l’amenitat periodística, l’autor és articulista en actiu al diari El Punt Avui i al setmanari El Temps. La matèria del llibre és la visió completa –l’actualitat, la història recent, les tendències de futur– d’un àmbit d’allò més decisiu en la vida de la nostra llengua: els mitjans de comunicació.

Som davant d’un aquells llibres que hauríem de llegir tots els que ens interessem pel fet lingüístic o per la comunicació social o per totes dues coses alhora i que, a més a més, ho fem des d’una òptica nacional catalana.

Una de les coses que crida positivament l’atenció del llibre és la bibliografia. Perquè és pertinent i ben triada, però sobretot perquè és molt completa: ocupa des de la pàgina 231 fins a la pàgina 272, és a dir, més de quaranta planes. Entre les obres citades, hi ha el meu llibre El futur del català: una radiografia sociolingüística, publicat l’any 1986, que inclou una entrevista a Josep Gifreu, que ja aleshores ens proposava de mirar tot sencer el bosc dels mèdia, sense caure en el cofoisme alimentat per les dades isolades, però alhora sense deixar de tenir ambició catalanista i voluntat d’avançar cap a la nostra plenitud idiomàtica.

Vet aquí un tast de l’obra, que la defineix bé. Paraules de Josep Gifreu:

“Llengua, poder i comunicació conformen la tríada àuria que determina la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global. Aquest volum pretén oferir una aproximació històrica al procés general de normalització del català en l’ecosistema comunicatiu de finals del segle XX i començaments del XXI. La tesi bàsica és que l’accés d’una comunitat com la catalana a la plena normalització de la seva llengua requereix disposar d’un espai de comunicació propi, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació i cultura en l’era digital en xarxa.

“Aquest estudi històric de la llengua pretén precisar la progressió del català en els mitjans tradicionals i en el nou entorn del ciberespai a partir de la Transició espanyola (1976 – 2013). Té en compte els diferents àmbits d’interès: l’evolució de la recerca, les polítiques de la llengua, la normalització en els grans mitjans, el nou ecosistema dels new media, els progressos en la definició i adopció del català estàndard, i fa un balanç per al final del període.”

Penso que l’esperit d’aquest llibre queda ben definit en aquestes paraules del mateix Josep Gifreu:

“Si hi ha un patrimoni intangible que els homes i dones de la comunitat catalana d’avui voldríem llegar i compartir amb les generacions que vindran és la llengua. Ser patriota és avui defensar una comunitat de llengua, de cultura i de comunicació en la Babel global.”

En conclusió, subscric les primeres paraules del prologuista, Isidor Marí:

“Aquest assaig de Josep Gifreu que teniu a les mans és un treball necessari i oportú fet per la persona idònia.”

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús