L’homenatge pendent

Publicat al diari Avui el 28 de juliol del 2008.

Aquest article d’opinió encarna dues xifres rodones: fa el número 300 dels que he publicat en aquest diari i fa el número 70 dels que he publicat en aquesta secció. L’homenatge de què parlo, però, no és cap autohomenatge com a articulista, sinó l’homenatge que el país té pendent amb tot de persones d’una biografia lingüística diferent a la meva: els catalanoparlants que s’han incorporat al català a l’edat adulta.

El camí que ha de seguir una persona adulta que s’incorpora a la parla d’una segona llengua no és fàcil. Comença amb una difícil pujada, en què l’esforç és enorme i els resultats d’entrada són penosos; durant aquesta fase, hi predomina la traducció. Un cop superada aquesta meritòria primera fase, es tracta de guanyar la batalla de la fluïdesa. Finalment, el nou catalanoparlant s’adona que ja ha adquirit la plena fluïdesa a l’hora de parlar en català: sap parlar en català, però no el parla prou bé; per tant, arriba el repte de la correcció, que és un camí que fa baixada i que és molt més fàcil de transitar que no pas la pujada inicial. Moltíssimes persones han fet aquest recorregut, encara que no sempre han completat el camí assolint la correcció: no passa res.

De fet, els únics que tenim l’obligació d’escriure i parlar molt bé la nostra llengua som els que la tenim com a eina de treball, com ara periodistes, escriptors, traductors, actors i dobladors. En el nostre cas, un català deficient és una indecència professional. I els dirigents polítics, què? Tenen l’obligació de l’exemplaritat en tot; per tant, també en la correcció lingüística. El president de la Generalitat el primer.

Un cop rellegit aquest article meu del 2008 que ara reedito, vull fer-ne un comentari.

L’any 2008 el president de la Generalitat de Catalunya era José Montilla; actualment, el president és Artur Mas.

Pensava aleshores i penso ara que el president Montilla forma part del col·lectiu de compatriotes que s’han incorporat al català a l’edat adulta i, per tant, l’homenatge que el país té pendent de fer a aquest col·lectiu també l’ha d’incloure a ell.

Però també pensava aleshores i penso ara que els nostres dirigents polítics tenen l’obligació de l’exemplaritat en tot, també en la correcció lingüística. I la veritat és que en aquest aspecte el president Montilla és criticable, perquè no ha completat fins al final el camí que porta a una persona adulta de no parlar una segona llengua a parlar-la bé del tot.

En canvi, la qualitat lingüística del president Mas és la que ha de ser, és a dir: alta. Ben mirat, no ens hauria de cridar l’atenció, perquè que el president d’un país parli bé la llengua pròpia del país hauria de ser la cosa més normal del món, oi?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús