Oficialitat per a què?

Publicat al web de debat La Taula Rodona el setembre del 2015.

Llibertat per a què? La famosa resposta de Lenin a la qüestió de la llibertat no és una bona resposta. Si tenim una concepció instrumental de la llibertat, malament rai. La llibertat no és una eina, sinó que és un objectiu en ella mateixa.

Oficialitat per a què? Aquesta és la meva resposta a l’interrogant que planteja aquest debat. Es pot respondre una pregunta amb una altra pregunta? Per què no? A diferència de la llibertat, l’oficialitat lingüística és una eina. I les eines, per definició, adopten la forma més adient per construir allò que volem construir.

I què volem construir? Aquesta és la qüestió de fons. La meva resposta és molt clara: hem de construir la plenitud del català. El diccionari ens diu que plenitud vol dir qualitat de ple, i ple vol dir que conté al màxim de la seva capacitat. Sabem –oi?– que la capacitat expressiva del català és la mateixa que la de l’anglès, però que l’àmbit d’ús de l’anglès és el món sencer i, en canvi, el del català és només la nostra àrea idiomàtica (la territorial més la d’internet).

Plenitud vol dir fer del català una llengua genuïna i viva. Genuïna: que sigui ella mateixa i no pas un dialecte d’una altra. Viva: que tot allò que puguem fer en català, que ja sabem que no és tot, però que és més del que la majoria de la gent d’aquí fa, ho fem efectivament en català.

I ara parlem de l’Estat català. Val a dir que d’Estat català ja en tenim un, que és Andorra. És l’únic tros de la nostra àrea lingüística on el català és l’única llengua oficial… i, en canvi, la vitalitat del català és més gran a algunes comarques del Principat de Catalunya que a Andorra: l’oficialitat lingüística, tot i ser important, no és decisiva.

Una Catalunya independent aconseguiria el reconeixement internacional del català de manera plena. Això sí. Ara bé, de portes endins, jo penso que n’hi hauria prou a aprofundir la legislació catalana actual, en el sentit de mantenir el català com a llengua pròpia i oficial del país i el castellà com a llengua cooficial.

El castellà és un actiu que ningú no vol perdre a Catalunya, i que pot facilitar els intercanvis entre la nova república catalana i les repúbliques hispanoamericanes que ens han precedit a l’hora d’independitzar-se de la Corona espanyola. És clar que, de portes enfora, el que ha de ser prioritari és coordinar la política lingüística del nou Estat català amb la del País Valencià i les Illes i els altres trossos de la nostra fragmentada àrea idiomàtica per mantenir junts un espai cultural compartit.

Vet aquí un article meu que acabo de publicar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús