Castellanoparlants?

Publicat al diari Avui el 3 de novembre del 2008.

L’AVUI no és només un diari en català, sinó que és també un diari catalanista. És natural, per tant, que tots els articles sobre el fet lingüístic comparteixin, en el fons, la mateixa voluntat de plenitud idiomàtica per a la nostra llengua. Això no exclou, però, la discrepància. Com ara la meva amb l’article que ahir va publicar Lluís-Anton Baulenas sobre el català a l’Ajuntament de Barcelona, en què parlava dels drets dels castellanoparlants.

A veure. A Catalunya, jurídicament, els castellanoparlants no existeixen i els catalanoparlants tampoc. Ni la Constitució, ni cap dels dos Estatuts, ni cap de les dues lleis de política lingüística no la fan, aquesta divisió. Des de l’òptica sociolingüística, de castellanoparlant n’és tothom i la relació que tenim la gent de Catalunya amb el català, el castellà i altres llengües és tan variada que no es pot reduir a una classificació simple en grups lingüístics. Pel que fa a la trajectòria de cada persona, és cert que n’hi ha sobretot de llengua inicial castellana i de llengua inicial catalana, però tothom ha de tenir la llibertat de construir la seva pròpia biografia lingüística, que no ha d’estar determinada per la idea anacrònica de llengua materna.

Parlar dels castellanoparlants només serveix per mantenir al nostre país una identitat etnolingüística espanyola i anticatalana. No ens ha d’estranyar, doncs, que la paraula castellanoparlant formi part del vocabulari habitual de la COPE, El Mundo, l’ABC i La Razón. Però a l’AVUI l’hauríem de desterrar del nostre llenguatge. El nom sí que fa la cosa: les paraules funden la realitat. No val a badar.

Em fa l’efecte que vigent és l’adjectiu que més faig servir a l’hora de valorar els articles que reedito en aquest blog. I sí. Trobo que aquest article que vaig escriure l’any 2008 és plenament vigent.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús