Amb molt de gust a Santa Coloma de Gramenet

El dia 25 de maig, dimecres, a les 19 hores, a la llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramenet (al número 13 del carrer Major) presentaré el meu llibre de narracions breus Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela. M’acompanyaran a la mesa de l’acte Miquel-Lluís Muntané, escriptor, i Salva Redón, escriptor i president de l’Associació Colomenca de Literatura.

Estació de metro més pròxima: SANTA COLOMA (línia vermella).

Us hi espero!

Com a tast vet aquí un dels contes del llibre, el que encapçala el capítol Gent de metro:

Un poeta

El metro, un món poc amic de la llum del sol, acull de tot: panxacontents, enamorats, fanàtics, dones de fer feines, col·leccionistes, angoixats, ximples, complidors, noies precioses, savis d’incògnit, desenfeinats, optimistes, esguerrats, simpàtics, escèptics, embarassades, matiners, arruïnats, alegres, els qui són poca cosa, els qui duen una doble vida, els qui sempre fan tard, els qui van tirant, els qui no tenen cap gràcia ni talent, els qui sempre se’n surten, els qui no s’enduran cap secret a la tomba, els qui els tocarà un dia la loteria, els qui moriran l’any que ve i no ho saben… i fins i tot algun poeta. Com aquell que sempre baixa al final del trajecte vermell, a Santa Coloma. Es diu Màrius Sampere.

Ha escrit: “Cada matí agafo el metro/ cap a final de trajecte. Molt sovint/ quedem al vagó quatre viatgers/ llegint o pensant,/ apartats l’un de l’altre per no encomanar-nos/ l’amor sense esma de dos quarts de vuit./ L’insecte múltiple del xerric de les rodes/ m’entra pels forats de les orelles/ i amb estúpides potes profètiques/ se’m passeja pel cervell; jo me l’escolto:/ I si mai no es deturés la màquina i el límit/ caigués més enllà de l’última parada,/ com un viatge infinit a causa d’un senzill/ capgirament tècnic, o per un excés/ de platí en les agulles?/ Mai no ocorre; sempre arribo a la ciutat/ on treballo. Enlloc no hi ha prodigi;/ l’atzar, el meu atzar, és matemàtic./ Però tinc la certesa/ que l’artefacte perfora pacientment/ l’univers subterrani, i que cada dia/ se’n va més cap al lluny, a l’estació/ inexistent i freda/ on els pares m’esperen en silenci.”

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús