Arxiu de la categoria ‘àmbit civil’

Des de l’àmbit civil

dilluns, 6/02/2017

Publicat al diari Avui el 12 de gener del 2009.

Nosaltres, els catalans, diem sovint: no tenim Estat propi i, a més, tenim l’Estat en contra. A veure. Això és inexacte, matisem. La Generalitat de Catalunya i els ajuntaments catalans també són Estat, en el sentit que són administracions públiques, de manera que no és veritat que tinguem tot l’Estat en contra. Ells, els valencians, en canvi, sí que tenen tot l’Estat en contra, incloent-hi la Generalitat Valenciana i les principals administracions locals. Durant el franquisme, però, catalans i valencians i etcètera patíem l’hostilitat de totes les administracions públiques. Malgrat tot, mai no és justificable l’opció del ploramiques que no fa res, perquè representa que no s’hi pot fer res.

En plena hegemonia política i institucional del PP al País Valencià, la Mesa per l’Ensenyament en Valencià, des de l’àmbit civil, agrupa Escola Valenciana, STEPV, CCOO, Acció Cultural, FAPA i Universitat de València i, coordinada per Isidre Crespo, té discurs: magnífic l’informe Un diagnòstic de la llei d’ús i ensenyament del valencià,  té capacitat de mobilització i té voluntat d’incidència. En ple franquisme, Joan Fuster, des de l’àmbit civil, va escriure i publicar una obra extraordinària i, alhora, va impulsar la fraternitat idiomàtica i cultural entre els Països Catalans; acabo de recordar-ho amb la lectura del llibre d’Isidre Crespo De viva veu, que recull les entrevistes periodístiques que va concedir Joan Fuster.

De manera que no s’hi val a fer el ploramiques. Ni a exclamar-nos del que representa que haurien de fer i no fan els nostres polítics. Des de l’àmbit civil, cal anar per feina. Sempre.

Aquest article meu del 2009 és l’últim que vaig publicar al diari Avui i és també l’últim que reedito aquí al blog Anys d’aprenentatge, blog que ben aviat arribarà a l’hora dels adéus. Per cert, al diari Avui hi vaig publicar un total de 312 articles, entre els anys 1979 i 2009.

El nom dels nostres sindicats

dissabte, 7/02/2015

Publicat al diari Avui el 5 de maig del 2008.

Després de la diada del Primer de Maig, us proposo una reflexió lingüística sobre el nom dels nostres principals sindicats. Som-hi.

Unió de Pagesos, el més gran sindicat del camp, va triar, en fundar-se l’any 1974, un nom que tenia la virtut de dignificar la paraula pagès. El partit Bloc Obrer i Camperol, l’any 1930, no va tenir el coratge lèxic de fer aquest pas. Però ara vivim a l’època del llenguatge no sexista i potser el nostre principal sindicat agrari hauria de fer un pensament i dir-se Unió de la Pagesia.

Pel que fa al sindicalisme de la gent assalariada, la UGT ha tingut molta sort. Tot i ser un sindicat fundat l’any 1888, el nom no ha envellit gaire. Unió és una bona paraula per començar el nom d’una confederació sindical. General defineix molt bé la vocació de representar persones assalariades de tots els sectors i de totes les comarques. Unió General del Treball (UGT) és un nom magnífic. El mal és que l’organització es diu, en realitat, Unió General de Treballadors. I les treballadores què? La UGT hauria de fer un pensament i millorar el nom.

Comissions Obreres, en canvi, té mala peça al teler. Té un nom típic de l’antifranquisme, que ha envellit molt ràpidament. Potser CCOO faria bé de pensar un nom completament nou sense perdre la seva identitat ni renunciar a la seva història. És el que ha fet la petita CGT (Confederació General del Treball), hereva de l’abans hegemònica CNT, i que ara té, lingüísticament parlant, el millor nom de tots entre els sindicats d’assalariats. És clar que el nom no fa la cosa, però també és cert que una mica les paraules funden la realitat.

Els humans vivim dins del cosmos, però també vivim dins de l’univers lingüístic. Res més natural, doncs, que interrogar-nos sobre el nom de cada cosa, tal com fa aquest article meu del 2008 que ara reedito amb el nom dels nostres sindicats.

Encara hi ha combat

dissabte, 22/11/2014

Publicat al diari Avui el 4 de desembre del 2007.

M’agradaria fer-me vell en un país on la gent fos neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. I m’agradaria que el meu país fos aquest país. Ei, si pot ser.

Sí: el paràgraf anterior és fet de paraules de collita pròpia, però també de paraules manllevades de Josep Carner, de Salvador Espriu i de Pere Quart. I sí: el títol és manllevat de Lluís Llach. Però deixem-nos de citacions, tot i que són totes pertinents per anar a parar allà on vull anar a parar, que és a la manifestació de dissabte. Tots els que hi érem vam fer una gran afirmació de catalanitat. Vam fer un pas endavant. Això és evident. Però…

Però, des del punt de vista del catalanisme lingüístic, cal dir, clar i català, que el dret a decidir ja el tenim com a catalanoparlants (no sempre i a tot arreu, però sí en la gran majoria de situacions comunicatives). Si el dret lingüístic a decidir no l’exercim a favor de la nostra llengua, si ens continuem passant al castellà sense necessitat, si a la nostra vida quotidiana mantenim submergida la llengua comuna dels Països Catalans, la culpa és nostra. Encara diré més: si els centenars de milers de manifestants de dissabte, a partir d’aquesta setmana, ens expresséssim tots plegats sempre en català en les relacions interpersonals, el progrés de la vitalitat de la nostra llengua seria instantani i espectacular. Convençuts ja n’estem, de manera que ens cal –només– vèncer la mandra que ens impedeix de fer aquest petit esforç. No podem donar sempre la culpa de tot als nostres polítics.

Encara hi ha combat. Per avançar cap a la nostra plenitud nacional, però també cap a la nostra plenitud idiomàtica.

Trobo que aquest article meu del 2007 és del tot vigent.

El vent del sud

diumenge, 28/09/2014

Publicat al diari Avui l’11 de setembre del 2007.

Migjorn és el nom d’un vent del sud. InfoMigjorn és el nom d’una revista de la xarxa sobre l’actualitat de la nostra llengua, que, fent honor al seu nom, informa i ve del nostre sud, és a dir, del País Valencià. Dos valencians: Eugeni S. Reig, autor de l’obra Valencià en perill d’extinció, i el jove Enric Gil, encapçalen l’equip que tira endavant dia a dia InfoMigjorn, format per persones de tota la nostra àrea lingüística. Tot i que InfoMigjorn tot just fa dos anys que existeix, ja som gairebé quatre mil els subscriptors que rebem i llegim amb molt de gust –i de franc– aquesta revista als nostres ordinadors.

Els continguts bàsics d’InfoMigjorn són les notícies, entrevistes i articles sobre qüestions lingüístiques que es publiquen als diaris, sobretot a l’AVUI, El Punt, Diari de Balears i Levante. Jo crec que la gràcia principal d’InfoMigjorn és que, l’endemà mateix d’haver-se publicat, posa a l’abast dels lectors de la revista tot d’informacions, declaracions i opinions sobre la nostra llengua que, a causa de la fragmentació de la nostra àrea idiomàtica, se’ns escaparien. L’altre mèrit d’InfoMigjorn és que és una mostra reeixida de la vitalitat de l’àmbit civil: una colla de persones tiren endavant amb èxit una iniciativa sorgida de l’àmbit particular i que s’adreça als particulars.

En la diada en què recordem una derrota, és agradable de celebrar aquesta petita victòria procedent del País Valencià. Penso que és natural que les persones que tenim la dèria de la llengua siguem subscriptores d’InfoMigjorn. Per apuntar-s’hi, cal adreçar-se a InfoMigjorn-subscribe@yahoogroups.com .

Ara, a l’any 2014, per apuntar-s’hi cal adreçar-se a un altre lloc. Les persones interessades a rebre InfoMigjorn, que és la principal publicació que edita Eugeni S. Reig, poden formalitzar la subscripció –que és gratuïta– clicant aquí: http://www.migjorn.cat/alta.php

Pel que fa a aquest article que ara reedito, val a dir que és una primera fotografia meva d’InfoMigjorn, feta l’any 2007. Per cert, els subscriptors de la revista ara ja som més de deu mil.