Arxiu de la categoria ‘lectures’

La llengua dels valencians

dilluns, 30/01/2017

Publicat al diari Avui el 29 de desembre del 2008.

Endevinalla: des de quin àmbit parla l’autor d’aquestes paraules? “Després de segles sense cap empara legal, de prohibició i desprestigi, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià marcà un punt d’inflexió en l’estatut jurídic i també en el procés de recuperació de la llengua pròpia dels valencians. Igual que el Decret de Nova Planta marcà un abans i un després però en sentit invers.

Resposta: parla des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i és Manuel Pérez Saldanya, vicepresident de l’entitat. A Catalunya, n’hi ha que encara creuen que l’AVL és el portaveu del blaverisme lingüístic. En realitat, l’AVL és un organisme de la Generalitat Valenciana, que ha dictaminat a favor de la unitat de la llengua i que n’impulsa la normalització.

Som a punt de dir adéu a l’any del 25è aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i he volgut dedicar aquest article, escrit des de València i amb títol manllevat de Manuel Sanchis Guarner, a lamentar –un cop més– la incomunicació existent entre nosaltres i els valencians en matèria lingüística, malgrat l’evidència que Catalunya i el País Valencià són els dos trossos essencials de la nostra àrea idiomàtica.

El text de Manuel Pérez Saldanya, per cert, l’he extret de la revista Saó, escrita en la nostra llengua i portaveu del sector diguem-ne més valencianista de l’Església, revista que arriba ara als 33 anys, l’edat del Crist quan va morir. I sí. Podria deixar aquest món a causa de la retirada de la subvenció de la Generalitat Valenciana: una de cal i una d’arena. A Catalunya, ben pocs tenim notícia de l’existència –ara amenaçada– de Saó

Penso que el contingut d’aquest article meu del 2008 que ara reedito, més enllà de les notícies del moment, és del tot vigent.

Aquelles nadales

dilluns, 16/01/2017

Publicat al diari Avui l’1 de desembre del 2008.

Ara ve Nadal i tornen les nadales; però no pas totes. Un cop més, tornarem a sentir cantades paraules com ara a Betlem me’n vull anar, allà dalt de la muntanya, el 25 de desembre, les dotze van tocant i altres per l’estil.

Però ja no llegirem les nadales dels oficis, aquelles postals que servien com a afirmació del gremi i com a felicitació de Nadal. Ara els oficis ja no truquen a la porta de casa per lliurar-nos la nadala i endur-se unes monedes. A l’època d’internet això ja no s’estila.

A més, alguns dels oficis que ens desitjaven bon Nadal i feliç any nou ja han passat a la història. Penso, per exemple, en el vigilant. La seva nadala feia així: “Si em passo totes les nits/ per vosaltres fent la vetlla,/ avui, que amb torró d’ametlla,/ i que amb galldindis farcits/ celebreu grans i petits/ el Naixement de l’Infant,/ el meu afecte constant/ aprofita llum de dia/ per dir-vos l’alegria/ que us desitja el vigilant.” Tampoc han sobreviscut entre nosaltres altres oficis protagonistes de les nadales d’abans, com ara l’aprenent o el carboner. O el més literari de tots els oficis, el fanaler: recordem que Antoine de Saint-Exupéry, a El petit príncep, fa servir els fanalers per explicar com és de gran el nostre planeta.

És clar que, a hores d’ara, el nostre món més que gran ens sembla accelerat. Tot un univers lingüístic de la nostra vida quotidiana lligat al mes de desembre –les nadales dels oficis– ens ha deixat i, com que tots plegats vivim tan de pressa, amb prou feines ens n’hem adonat. Les nadales dels oficis: testimonis d’una època sense pressa, que era la nostra i que ja no és la nostra.

Aquest article meu del 2008 que ara reedito parla del pas del temps, ens recorda que tot ve un moment que s’acaba: els oficis tenen data de caducitat, tant els tradicionals de què parla aquest article com els que ara són nous de trinca.

La veu del Cercle 21

dissabte, 16/01/2016

Publicat al diari Avui el 20 d’octubre del 2008.

A l’hora de difondre un ideari, calen dues coses: una argumentació sòlida i un altaveu potent. La veu del Cercle 21 (www.cercle21.cat) és una de les més sòlides del catalanisme lingüístic, però s’escolta poc i mereixeria ser més escoltada. Vet aquí, com a mostra, un tros d’un article de Rafel Torner al butlletí de Cercle21 i a Revista de Catalunya:

“Ambigüitat enganyosa. És el cas de l’ús a tort i a dret d’un terme tan ambigu com bilingüisme. L’espanyolisme lingüístic mai no defineix el significat d’aquest mot ni el confronta amb la realitat, seguint així una llarga tradició de la ideologia bilingüista que Ninyoles ja va posar de manifest (Conflicte lingüístic valencià, 1969). Ninyoles cita un text d’Aracil de l’any 1966 que diu: “No hi ha res tan allunyat de la imaginació del bilingüista com dir-nos francament en quins termes ha de consistir –o ja consisteix– el bilingüisme que ell exalça. En aquest camp, domina la més desconcertant imprecisió.” I si mai el discurs de l’espanyolisme lingüístic es concreta, ho fa falsejant la realitat amb frases com ara: “Els ciutadans fan servir indistintament una llengua i l’altra, i les entenen totes dues”; però es descuiden del detall que hi ha un gran contingent de ciutadans catalans monolingües i que tots són “castellanoparlants”, per fer servir les seves mateixes etiquetes. És a dir, un bilingüista sincer i conseqüent, a la Catalunya actual, on totes les persones de llengua inicial catalana sí que són competents en castellà, hauria d’esmerçar els seus esforços en el sentit exactament contrari que ho fan els partidaris de l’espanyolisme lingüístic.”

Aquest article meu del 2008 i la citació de Rafel Torner que inclou són cent per cent vigents.

Idees clares

dissabte, 13/06/2015

Publicat al diari Avui el 25 d’agost del 2008.

De vegades, els alts funcionaris fan aportacions realment interessants a la literatura d’idees, escrites, això sí, amb el llenguatge sobri que els caracteritza. És el cas d’Elvira Riera Gil, subdirectora de Política Lingüística de la Generalitat, que acaba de publicar el llibre Ètica política i diversitat lingüística: per una política lingüística responsable. L’obra és plena d’idees clares i valuoses. Val la pena destacar-ne algunes.

Al món actual –diu Joshua Fishman– hi ha tres categories d’idiomes: la llengua global, que és només l’anglès; les grans llengües regionals encara en expansió, entre elles llengües europees com el castellà i el francès, però també africanes com el suahili i el hausa; les llengües locals, com ara el català.

Hem de seguir –diu Albert Bastardas– el principi de subsidiarietat lingüística: tot allò que pugui fer una llengua local no ho ha de fer una llengua regional o global; és a dir, la comunicació local quotidiana s’ha de poder fer en la llengua local històrica del territori, en el nostre cas el català.

Només les llengües locals –diu Carme Junyent– creen identitat: parles català, ets català; parlar català nacionalitza, mentre que les llengües més esteses no proporcionen identitat.

La mateixa autora, Elvira Riera, a més de fer seves les idees anteriors, n’aporta de collita pròpia: la política lingüística és, alhora, una política cultural i una política social, que ha de tenir com a objectiu prioritari la protecció del patrimoni lingüístic que singularitza Catalunya com a comunitat: la llengua catalana, en tot el territori, i la llengua occitana, pròpia de la Vall d’Aran.

Vet aquí una lectura vigent d’un llibre vigent, en aquest article meu de l’estiu del 2008 que ara reedito.

Més sobre l’imperialisme lingüístic

dissabte, 18/04/2015

Alguns amables lectors han expressat diferents opinions sobre el meu article L’imperialisme lingüístic, publicat la setmana passada en aquest mateix blog. Trobo que un dels temes que han plantejat és particularment interessant: com hem de valorar l’actitud dels castellans cap a nosaltres els catalans? Jo hi he pensat i proposo a tothom de compartir amb mi la reflexió que exposo tot seguit.

De la mateixa manera que l’antisemitisme va fer el cim a Alemanya amb l’arribada de Hitler al poder, però venia de molt abans, també la xenofòbia anticatalana ha assolit la màxima virulència a l’època contemporània, però ve de lluny.

Ja Francisco de Quevedo destil·lava catalanofòbia. Vet aquí una frase que defineix bé l’actitud de Quevedo cap a nosaltres els catalans: “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”. I una altra del mateix autor: “Son los catalanes el ladrón de tres manos”. I encara una altra: “Son los catalanes aborto monstruoso de la política.” Déu n’hi do, oi?

De la mateixa manera que després de l’holocaust, que va ser l’obra més criminal del nazisme, van sorgir els negacionistes, també després de segles d’odi destructiu contra les llengües –europees i americanes– que han hagut de coexistir amb el castellà, ha sorgit el negacionisme corresponent.

El més gran d’aquests segons negacionistes és el rei Juan Carlos, cap d’Estat del Regne d’Espanya l’any 2001, quan va tenir la barra de dir ben solemnement aquestes paraules: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.”

Decididament, la mentida i la injustícia sempre van de bracet.

Encara avui, la xenofòbia anticatalana és ben viva a molts àmbits de l’Espanya castellana (és particularment virulenta a diaris madrilenys com ara El Mundo, ABC i La Razón).

Tot plegat vol dir que som davant d’un mal ineluctable, és a dir, que no s’hi pot fer res? Hem de concloure que els castellans no tenen remei? De cap manera.

Existeix també una tradició potent de castellans que tenen cap a Catalunya una actitud no únicament de comprensió sinó fins i tot d’estimació. El mal és que, actualment, la posició que predomina a Madrid i al conjunt de l’Espanya castellana és la de Quevedo i el rei Juan Carlos i no pas la de Cervantes i el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera.

Cervantes destil·la –sí– estimació cap a nosaltres. Vet aquí les paraules que fa dir al Quixot sobre la ciutat de Barcelona: “Archivo de cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única.” Déu n’hi do, oi?

L’estimació de Cervantes cap a Catalunya arriba al punt de presentar de forma positiva els bandolers catalans. Vet aquí aquestes paraules de l’autor a La Galatea: “Dieron con una cantidad de bandoleros, los cuales tenían por señor y cabeza a un valeroso caballero catalán.”

I ara mateix, sense anar més lluny, tal com explicava jo a l’article de fa una setmana, el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera –que comparteix amb el rei Juan Carlos el nom de pila i res més– denuncia en el seu llibre el que ell mateix anomena imperialisme lingüístic panhispànic. I ho fa sense insultar com Quevedo, sense mentir com el rei Juan Carlos, amb estimació com Cervantes i sobretot amb arguments impecablement construïts des de les ciències de la llengua i des de la cultura democràtica.

I com que a mi m’agrada l’estructura narrativa capicua, acabo aquest article amb el mateix paràgraf amb què començo l’article de la setmana passada.

He llegit amb molt de gust –i recomano, ara que ve Sant Jordi– el llibre L’imperi de la llengua comuna: guia de l’imperialisme lingüístic espanyol. És una obra de Juan Carlos Moreno Cabrera, ben editada per Voliana Edicions (l’editor, Jordi Solé Camardons, és alhora el traductor del text del castellà al català).

L’imperialisme lingüístic

dissabte, 11/04/2015

He llegit amb molt de gust –i recomano, ara que ve Sant Jordi– el llibre L’imperi de la llengua comuna: guia de l’imperialisme lingüístic espanyol. És una obra de Juan Carlos Moreno Cabrera, ben editada per Voliana Edicions (l’editor, Jordi Solé Camardons, és alhora el traductor del text del castellà al català).

El que més m’ha cridat positivament l’atenció de l’obra és l’autor. Juan Carlos Moreno Cabrera és fill de Madrid (hi va néixer l’any 1956). És catedràtic de Lingüística General en una universitat madrilenya (la Universitat Autònoma). Va pujar com els altres nois madrilenys de la seva generació (educat en castellà i en el menyspreu a les altres llengües del Regne d’Espanya –com ara el català– i de l’Amèrica hispana –com ara el guaraní). Però…

Si la lluita en defensa de la dignitat i de la plena normalització de les llengües minoritzades del planeta és una causa justa, i des del catalanisme lingüístic n’estem convençuts; si la gent de Madrid són éssers humans i, per tant, capaços de sumar-se a totes les causes justes, com és que són tan pocs els madrilenys que fan un discurs lingüístic com el de Juan Carlos Moreno Cabrera? Misteri.

El fet és que tot el que diu l’autor de L’imperi de la llengua comuna encaixa amb el que diem des del catalanisme lingüístic i fins i tot millora el nostre discurs. Per què el millora? Doncs, paradoxalment, perquè pensa i escriu des de Madrid, és a dir, des del centre del que ell mateix anomena imperialisme lingüístic espanyol, cosa que l’obliga a tenir una visió de conjunt –per tant, completa– de l’àrea on el castellà ha estat i és llengua d’imposició: el Regne d’Espanya i les antigues colònies americanes.

Hi ha dues dades de Juan Carlos Moreno Cabrera que a mi em resulten particularment simpàtiques i que una mica potser expliquen que sigui un lingüista madrileny que defensa la nostra llengua. L’una és que és un pensador alhora marxista i demòcrata. L’altra és que és deixeble de Jesús Tusón.

Hi ha, encara, una altra cosa que és molt d’agrair de Juan Carlos Moreno Cabrera com a autor i és l’honestedat intel·lectual, demostrada pel fet que, a l’hora de presentar els arguments –que ell combat– del nacionalisme espanyolista per intentar justificar la imposició del castellà, els exposa amb una claredat d’allò més respectuosa.

I quins són en aquest llibre els antagonistes de l’autor? Doncs els dolents de la pel·lícula, per ordre d’aparició en escena, són aquests:

Ramón Menéndez Pidal
Miguel de Unamuno
Fernando Savater
el dictador Primo de Rivera
Adolfo Suárez
el rei Juan Carlos I
Claudio Sánchez Albornoz
Juan Ramón Lodares
Ángel López García
Francisco de Quevedo

I com és que el dictador Franco brilla per la seva absència en aquesta llista? La meva resposta és que no hi és, senzillament, perquè Franco era home de poques paraules. Ja ho va dir Dalí: “Franco es el mejor escritor del mundo. Claro que nunca ha escrito nada.”

A la presentació d’aquest llibre, el mateix autor explica –clar i castellà– quina és la tesi principal de l’obra:

“La ideología del españolismo lingüístico intenta justificar el predominio o hegemonía del castellano a base de una supuesta demostración de que esta lengua es superior a las lenguas con las que convive. Sin embargo, ni uno solo de los argumentos aportados, a veces disfrazados de análisis supuestamente objetivos y científicos, tiene la menor consistencia probatoria de esa supuesta superioridad. La hegemonía del castellano tiene que ver con la imposición de esta lengua, no con ninguna propiedad de ella que la haga superior a las demás lenguas con las que está en permanente contacto. Esta es la tesis fundamental del presente libro.”

Com a tast del llibre, vet aquí alguns trossos que penso que val la pena de subratllar. Per començar, una frase que serveix de conclusió de tota l’obra:

“L’imperialisme lingüístic panhispànic és una ideologia perversa.”

Més. A la pàgina 122:

“Som, doncs, davant una sèrie de manipulacions ideològiques amb l’objectiu de presentar l’espanyol o castellà com a única llengua que té la legitimitat històrica per ser la llengua comuna exclusiva del Regne d’Espanya (i de bona part d’Amèrica).”

I a la pàgina 127:

“Un element essencial d’aquesta ideologia, que mostra el seu caràcter etnocida, és la negativa a acceptar que el català, el gallec o l’euskera són llengües pròpies de les nacions que parlen aquestes llengües des de temps immemorials.”

I a la pàgina 174:

“L’associació de l’espanyol amb el progrés econòmic i de les altres llengües amb el retard econòmic és una de les constants del pensament del nou imperialisme lingüístic panhispànic.”

I, finalment, a la pàgina 197:

“L’imperialisme lingüístic es presenta a si mateix com a defensor del progrés, de la modernitat, de la globalització, dels drets humans i de la llibertat, quan en realitat no és més que una ideologia racista, excloent, imperialista, retrògrada, particularista i que recorre a les manipulacions més barroeres i descarades per assegurar-ne la justificació i acceptació.”

“Quan aquesta ideologia s’aplica a la llengua espanyola, sorgeix l’imperialisme lingüístic panhispànic.”

El català a l’espai de comunicació

dissabte, 28/03/2015

Faig un petit parèntesi en la reedició d’articles meus del 2008. El faig per publicar dos articles meus que he escrit aquest any 2015 per comentar dues novetats editorials. El primer llibre de què parlo és El català a l’espai de comunicació, obra de Josep Gifreu. Vet aquí l’article:

El concepte d’ecosistema és un invent de l’ecologia, però com que és tan productiu ha estat encertadament adoptat també per altres ciències, entre elles la sociolingüística, que l’ha convertit en l’ecosistema lingüístic, i la comunicació, que l’ha convertit en l’ecosistema dels mèdia. Es tracta, per cert, de dos ecosistemes –l’idiomàtic i el de la comunicació social– amb un espai d’intersecció molt notable.

Però comencem pel començament.

Un naturalista dels d’abans, quan descobria un ocell d’una nova espècie, què feia? L’espiava, n’anotava els costums, el dissecava i el desava dins d’una vitrina per exhibir-lo. De vegades, però, l’ocell no es deixava capturar i el nostre naturalista s’havia de conformar amb dibuixar-lo; ho feia amb traça, però –això sí– ben net de l’entorn. És a dir, els pioners de les ciències de la vida estudiaven la naturalesa descontextualitzada. Aquí un ocell. Aquí un arbre. Aquí un arbust. Aquí una roca. Aquí un riu. El bosc no existia. Ara ja no pensem així. No hem caigut en l’extrem de dir que així com l’ull i l’ala de l’ocell formen un mateix cos, també l’ocell i l’arbre i l’arbust i la roca i el riu i tota la resta del bosc formen igualment un mateix cos. No. Però sí que constitueixen una unitat integrada, un ecosistema.

Al món cultural també tenim ecosistemes i també podem optar per la mirada dels primers naturalistes o per la mirada de l’ecologia actual.

Si ens ofereixen saber el nombre d’entrades al teatre en català que hi va haver a Catalunya l’any passat, què hem de dir? Doncs que no ens interessa la dada isolada, perquè creiem que l’època del ocells dissecats ja ha passat a la història. Que hauríem de completar aquella dada amb el percentatge de l’any d’entrades al teatre en català comparat amb el d’entrades al teatre en castellà i altres llengües. Encara més. També ens agradaria saber el percentatge de la població que va anar al teatre almenys un cop durant l’any. Aleshores sí que hi veuríem clar.

La nostra mirada lingüística ha d’aspirar a la lucidesa, que només és possible amb la visió completa del bosc. També en el cas dels mèdia.

Al començament no miràvem el bosc, només els arbres. Així, que Mundo Diario publiqués –des d’una mica abans de la mort de Franco– una plana diària en català –Catalunya endins– era una cosa que celebrava tot el catalanisme (i jo més perquè la meva primera feina com a periodista en una Redacció va ser, precisament, la de responsable d’aquella plana en català). Que el dia de Sant Jordi del 1976 publiqués el seu primer número l’Avui –ja teníem un diari íntegrament en català, per primera vegada després de la guerra!– va ser viscut pel catalanisme com una gran victòria. I l’ecosistema? Ah, sí, és veritat, l’ecosistema… D’això no en parlàvem. Fer-ho ens hauria aigualit la festa.

Fins que va aparèixer en escena Josep Gifreu i ens va obrir els ulls.

Josep Gifreu: un home que ha dedicat el bo i millor de la seva vida professional a construir un discurs o, si ens estimem més fer servir una paraula menys acadèmica, una mirada que té com a fonament un doble compromís molt sòlid. D’una banda, amb la lucidesa: no s’hi val a caure en l’autoengany de les dades isolades, hem de mirar el bosc sencer, tant si ens agrada com si no. D’altra banda, amb la llengua i amb la nació: hem d’aspirar a la plenitud idiomàtica de la nostra llengua a l’espai català de comunicació.

Josep Gifreu va iniciar la seva tasca, que no és exagerat de qualificar d’extraordinària, de forma discreta, quan encara era un estudiant universitari i va triar el que acabaria sent el tema de la seva vida per a la tesi doctoral (1982), i podríem dir que culmina la seva tasca, precisament, amb aquest llibre, de títol El català a l’espai de comunicació i de subtítol El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976 – 2013).

Obra amb pròleg de l’eivissenc Isidor Marí i editada conjuntament per dues universitats catalanes (Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat Pompeu Fabra) i dues universitats valencianes (Universitat Jaume I i Universitat de València), cosa que encaixa la mar de bé amb la visió completa dels Països Catalans que sempre ha defensat l’autor com a espai compartit de comunicació.

Si valorem el llibre a partir de la distinció elemental entre forma i contingut, de seguida arribem a la conclusió que es tracta d’una obra excel·lent en tots dos aspectes. L’estil de l’autor té dues virtuts que rarament van de bracet: el rigor acadèmic, l’autor és catedràtic de Teoria de la Comunicació, i l’amenitat periodística, l’autor és articulista en actiu al diari El Punt Avui i al setmanari El Temps. La matèria del llibre és la visió completa –l’actualitat, la història recent, les tendències de futur– d’un àmbit d’allò més decisiu en la vida de la nostra llengua: els mitjans de comunicació.

Som davant d’un aquells llibres que hauríem de llegir tots els que ens interessem pel fet lingüístic o per la comunicació social o per totes dues coses alhora i que, a més a més, ho fem des d’una òptica nacional catalana.

Una de les coses que crida positivament l’atenció del llibre és la bibliografia. Perquè és pertinent i ben triada, però sobretot perquè és molt completa: ocupa des de la pàgina 231 fins a la pàgina 272, és a dir, més de quaranta planes. Entre les obres citades, hi ha el meu llibre El futur del català: una radiografia sociolingüística, publicat l’any 1986, que inclou una entrevista a Josep Gifreu, que ja aleshores ens proposava de mirar tot sencer el bosc dels mèdia, sense caure en el cofoisme alimentat per les dades isolades, però alhora sense deixar de tenir ambició catalanista i voluntat d’avançar cap a la nostra plenitud idiomàtica.

Vet aquí un tast de l’obra, que la defineix bé. Paraules de Josep Gifreu:

“Llengua, poder i comunicació conformen la tríada àuria que determina la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global. Aquest volum pretén oferir una aproximació històrica al procés general de normalització del català en l’ecosistema comunicatiu de finals del segle XX i començaments del XXI. La tesi bàsica és que l’accés d’una comunitat com la catalana a la plena normalització de la seva llengua requereix disposar d’un espai de comunicació propi, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació i cultura en l’era digital en xarxa.

“Aquest estudi històric de la llengua pretén precisar la progressió del català en els mitjans tradicionals i en el nou entorn del ciberespai a partir de la Transició espanyola (1976 – 2013). Té en compte els diferents àmbits d’interès: l’evolució de la recerca, les polítiques de la llengua, la normalització en els grans mitjans, el nou ecosistema dels new media, els progressos en la definició i adopció del català estàndard, i fa un balanç per al final del període.”

Penso que l’esperit d’aquest llibre queda ben definit en aquestes paraules del mateix Josep Gifreu:

“Si hi ha un patrimoni intangible que els homes i dones de la comunitat catalana d’avui voldríem llegar i compartir amb les generacions que vindran és la llengua. Ser patriota és avui defensar una comunitat de llengua, de cultura i de comunicació en la Babel global.”

En conclusió, subscric les primeres paraules del prologuista, Isidor Marí:

“Aquest assaig de Josep Gifreu que teniu a les mans és un treball necessari i oportú fet per la persona idònia.”

La nació és la llengua

diumenge, 15/03/2015

Publicat al diari Avui el 14 de juliol del 2008.

La frase que encapçala aquest article és de Joan Maragall i és, alhora, el títol del llibre que Jaume Comellas acaba de publicar sobre el pensament lingüístic del nostre gran poeta, que també va ser a la seva època un periodista notable. A través del recull i l’anàlisi d’articles i altres escrits, Jaume Comellas ens explica bé l’ideari lingüístic de l’home de lletres que és avi del nostre alcalde olímpic i que ha donat nom a un passeig, una plaça i una estació de metro a Barcelona.

De les idees lingüístiques de Joan Maragall, a mi m’ha cridat molt l’atenció la que exposa els fonaments del català literari del poeta. La va fer pública des de les pàgines del Diario de Barcelona en castellà: què hi farem! La nostra història idiomàtica és així de contradictòria. Vet aquí la idea:

Si me preguntáis donde está mi academia diré: “En las montañas, en los valles, en las costas del mar, en los arrabales de las grandes poblaciones: allí están los pastores que todo lo nombran a su manera hablando con sus rebaños, allí los labradores que escuchan atentamente la tierra, allí los marineros que oyen voces en los vientos y en las olas que vienen de todas partes, allí los obreros que todo lo dicen con humor variable; y vagando palpitantes entre todos ellos, los poetas.” Tales son los académicos de mi lengua. Ved si la lengua es grande y pura.

Han passat poc més de cent anys i ara aquesta idea és impensable. Els pastors, els pagesos, els mariners i els obrers del nostre país que parlaven una llengua rica i plena són ara al cementiri. Aquella llengua alhora viva i genuïna i popular és morta i enterrada.

Un cop rellegit aquest article meu del 2008 que ara reedito, he de fer una autocrítica. Ben singular, per cert. Una autocrítica singular per quatre motius:
1) El text de l’article em sembla del tot encertat i del tot vigent. El problema és –només– el títol.
2) Representa que l’aspecte de l’escriptura en què jo més destaco és l’art de titular, fins al punt que imparteixo cursos d’aquesta matèria, i així i tot el títol d’aquest article meu no és un bon títol.
3) He fet meu el títol del llibre de Jaume Comellas, de la mateixa manera que ell ha fet seva aquesta frase de Joan Maragall per titular l’obra: d’aquesta manera tots dos ens hem identificat amb aquesta idea de Joan Maragall.
4) Criticar una idea del gran Joan Maragall i alhora el títol d’un llibre d’algú que escriu amb rigor com Jaume Comellas i alhora fer una autocrítica en el terreny de l’art de titular… doncs francament Déu n’hi do.
I ja sense més preàmbuls, vet aquí l’autocrítica. Dir que la nació és la llengua és inexacte. La nació dels portuguesos és Portugal i la llengua és el portuguès. Sí. Però la nació dels argentins és l’Argentina i la llengua és l’espanyol. La nació dels quebequesos és el Quebec i la llengua és el francès. La nació dels valencians és el País Valencià i comparteixen la llengua –i més coses– amb nosaltres els catalans i amb els mallorquins i amb els altres pobles de la nostra àrea idiomàtica. Si fos veritat que la nació és la llengua, el mapa de les nacions i el mapa de les llengües serien un mateix mapa.

La força del discurs

dissabte, 14/02/2015

Publicat al diari Avui el 19 de maig del 2008.

La Fundació Rafael Campalans ha publicat El paper del discurs públic per als projectes de reforma socialdemòcrates a Europa, de Viven A. Schmidt. La filosofia que hi exposa sobre el paper decisiu del discurs públic és vàlida per a qualsevol canvi social planificat. També, des de l’òptica del catalanisme lingüístic, per refundar el nostre discurs públic. El discurs lingüístic no és la realitat lingüística. No és la història de la llengua. No és l’actualitat lingüística. No és l’acció idiomàtica. No és la planificació lingüística. No és la política lingüística. No és la legislació lingüística. No és la publicitat sobre el fet lingüístic. No és l’estudi de la llengua. No és la sociolingüística. El discurs lingüístic no és cap d’aquestes coses, però les inclou totes.

El nostre discurs lingüístic, si vol ser complet, no pot ser un discurs només sobre la llengua catalana, sinó que ha d’incloure tots els aspectes de la nostra vida lingüística: el català, els altres idiomes amb què estem en contacte i els fenòmens lingüístics d’avui dia que són comuns a totes les llengües de les societats occidentals.

El discurs lingüístic, com qualsevol altre discurs social, s’expressa a través de paraules. Al fons de les paraules hi ha idees, sentiments i vivències. Un discurs social es pot considerar assentat quan la immensa majoria de la gent, des de la llibertat, l’assumeix fins al punt que esdevé una cosa axiomàtica. A diferència, però, del que passa amb altres discursos socials, el nostre discurs lingüístic té dos reptes vitals i urgents: s’ha de redefinir conceptualment i s’ha de reimplantar socialment.

Trobo que aquest article meu del 2008 que ara reedito és cent per cent vigent.

El poema d’Aribau

dissabte, 13/12/2014

Publicat al diari Avui el 28 de gener del 2008.

Venim de la Renaixença, i l’acta fundacional de la Renaixença és el poema La Pàtria, que Aribau va escriure el mes de gener del 1833, ara fa exactament 175 anys.

En llemosí sonà lo meu primer vagit,/ quan del mugró matern la dolça llet bevia;/ en llemosí al Senyor pregava cada dia,/ e càntics llemosins somiava cada nit./ Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,/ en llemosí li parl, que llengua altra no sent,/ e ma boca llavors no sap mentir ni ment/, puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ens sentim hereus de la tradició del catalanisme lingüístic iniciada en aquests versos d’Aribau. Però no podem fer-los nostres del tot. Quan ens trobem sols, això sí, continuem parlant al nostre esperit en llemosí, o sigui, en català, però pensem que la plenitud de la nostra llengua comporta fer-la apta per a tot, fins i tot per a les coses lletges, com ara mentir.

I el concepte de llengua materna, l’entranyable llemosí del mugró matern, l’hem de considerar abolit per la realitat. La llengua de la mare és només una de les diverses influències lingüístiques que rep l’infant. Una altra és la del pare. Una altra és la dels germans grans, si n’hi ha. Una altra és la de la llengua vehicular de l’escola. Una altra és la de les llengües que parla el televisor. I la que esdevé més decisiva que cap altra, que és la de la colla d’amistats de la mateixa edat, que és una llengua de grup molt compartida pels infants que l’integren i, alhora, molt influïda per la llengua de les famílies, de l’escola i dels mitjans de comunicació (la llengua del carrer ja no compta, perquè el carrer ha desaparegut com a àmbit infantil autònom).

M’identifico al cent per cent amb aquest article que vaig escriure amb motiu del 175è aniversari de La Pàtria i que ara reedito.