Arxiu de la categoria ‘lectures’

Contrast de traduccions

dissabte, 11/01/2014

 

Publicat al diari Avui el 8 de maig del 2007.

L’altre dia, vaig assistir al Teatre Monumental de Mataró a la lectura dramatitzada de l’obra Entre dos mons: el dibbuq, una peça clàssica del teatre jueu, escrita en jiddisch per Xalomon An-Ski. Ben interpretada per la companyia AIET, dirigida per Moisès Maicas i sota la batuta musical de Genís Mayola, el que més em va cridar l’atenció va ser l’excel·lent qualitat de la traducció catalana de l’obra, feta per Anna Soler Horta i Joan Ferrer Costa, a partir de l’original jiddisch. En dono tants detalls perquè el mateix dia vaig ensopegar a la petita pantalla amb mitja dotzena d’espots televisius en català que semblaven fets expressament per mostrar un inventari d’errors fonètics, sintàctics i fins i tot lèxics.

Vet aquí un contrast ben curiós. Entre dos mons: el dibbuq ens parla en una llengua estranya d’una societat llunyana que forma part del passat i, en canvi, la llengua d’arribada de la traducció és un català fresc i alhora genuí, actual, ben dit en escena pels actors. Tot plegat, amb mitjans econòmics limitats. Els anuncis televisius a què em refereixo, en canvi, ens parlen de coses d’ara mateix i, amb tota probabilitat, han estat pensats originàriament en llengües tan conegudes com el castellà o l’anglès. En canvi, el resultat de la traducció és penós i el de la pronunciació, més penós encara. Per falta de diners? No! Tothom sap que els espots televisius són, proporcionalment, els productes culturals que van més sobrats de pressupost. Quina és la raó, doncs? Senzillament, el menyspreu dels anunciants cap a la llengua catalana. Un menyspreu equiparable al dels anunciants que no fan servir mai la nostra llengua.

Vet aquí un article de la meva hemeroteca personal del tot vigent.

Les situacions del català

dissabte, 23/11/2013

 

Publicat al diari Avui el 27 de febrer del 2007.

Hauríem de deixar de parlar de la situació del català i començar a parlar de les situacions del català. Que són set. Dites per ordre alfabètic: l’Alguer, Andorra, Catalunya, la Catalunya del Nord, la Franja, les Illes i el País Valencià. Aquesta és una idea ben productiva que Miquel Pueyo ens proposa a les pàgines  de l’assaig de combat El fantasma de la mort del català, obra que presenta aquest vespre a Barcelona, a la Casa del Llibre.

Optar per parlar –sempre en plural– de les situacions de la nostra llengua té dos avantatges clars. L’un és que ens obliga a no perdre de vista el conjunt de la nostra fragmentada àrea lingüística. L’altre és que ens obliga, també, a tenir present que tant la vitalitat com l’estatut jurídic del català són diferents en cada tros de la nostra àrea idiomàtica.

La conclusió de tot plegat hauria de ser la plena cooperació entre els set trossos de la nostra fragmentada àrea lingüística en matèria de llengua, cultura i comunicació. Certament, no és fàcil una entesa en aquest sentit entre els quatre Estats (Andorra, Espanya, França i Itàlia) i les quatre comunitats autònomes (l’Aragó, Catalunya, les Illes i el País Valencià) en què es troba dividida la llengua catalana. És a dir, no és fàcil assolir una entesa equivalent al tractat d’unió de la llengua neerlandesa, signat entre els governs de Bèlgica i dels Països Baixos. Però el català necessita com l’aire que respira la vertebració de tota l’àrea idiomàtica. Celebrem que l’escriptor Miquel Pueyo defensi amb claredat aquesta necessària vertebració en el terreny de les idees. Celebrarem encara més que el secretari de Política Lingüística Miquel Pueyo impulsi amb èxit aquesta necessària vertebració en el terreny de la realitat. 

Quan vaig publicar aquest article que ara reedito alguns amables lectors em van rectificar. Amb raó. I és que no són set, sinó vuit els trossos de la nostra fragmentada àrea idiomàtica. El vuitè tros és la regió del Carxe, dins la comunitat autònoma de Múrcia, habitada per descendents de valencians que mantenen viva la nostra llengua. Que consti en acta.


Tot té el seu temps

dissabte, 9/11/2013

 

Publicat al diari Avui el 30 de gener del 2007.

L’últim director de la Institució de les Lletres Catalanes, Jaume Subirana, i el nou, Oriol Izquierdo, comparteixen el fet de mantenir viu un bloc potent. Flux s’anomena l’un i Oi? l’altre. El dietari és un gènere que ara viu un temps de plenitud gràcies als blocs d’internet. Les noves tecnologies fan miracles a l’hora de revifar gèneres arraconats. Gràcies al correu electrònic, el mateix Oriol Izquierdo ha donat ales al tradicional poema de Nadal. L’últim que ha fet arribar a amics i coneguts, inspirat en l’Eclesiastès, l’he arxivat com aquell que desa un petit tresor. Fa així:

torna a cantar la veu antiga / els versos que tant confortaven / tot té un moment / tot té el seu temps / i el desconsol sembla allunyar-se / i l’escalfor torna a abrigar-nos / hi ha temps de perdre / i de buscar / hi ha temps de riure / i de plorar / torna a cantar la veu amiga / i el temps passa com una treva / de benaurances entre temps

però una esberla del fred d’ara / es clava enmig de les paraules / amb el dolor de la sospita / que potser el temps és només únic / plantar i collir / callar i parlar / l’amor i l’odi / viure i matar / néixer i morir / són cara i creu d’un sol moment / potser / cosir sense estripar / és un pobre desig / potser

Hi ha un temps per a cada cosa en aquest món? Temps de llum i temps de foscor? Tant de bo la literatura catalana visqui un temps de llum, encara que només sigui per contrarestar el temps de foscor que viu la política catalana.

Si l’Eclesiastès té raó i hi ha un temps per a cada cosa en aquest món, bé hi deu haver un temps per escriure i publicar articles i un temps per reeditar-ne. Em fa molt content de reeditar ara aquest article meu del 2007.

Montaigne

dissabte, 19/10/2013

 

Publicat al diari Avui el 2 de gener del 2007.

Parlar de Montaigne fa molt de respecte. Més que res, perquè va deixar escrit: “Tornaria de bona gana de l’altre món per desmentir el qui em representés diferentment del que era, fins i tot si era per honorar-me”. L’autèntic honor –la veritat sigui dita– és llegir els Assaigs de Montaigne, cosa que a partir d’ara serà més fàcil, gràcies a la traducció completa al català que n’ha fet Vicent Alonso. Per no representar Montaigne diferentment del que era, em limitaré a reproduir alguns pensaments seus i a dir-hi la meva en cada cas.  

“Si hagués de tornar a viure, tornaria a viure com he viscut” va escriure Montaigne. Jo dic el mateix, però amb un matís: em temo que si hagués de tornar a viure, tornaria a viure com he viscut.

“No haig de donar la culpa dels meus errors o dels meus infortunis a ningú sinó a mi mateix”: tota una lliçó de Montaigne per a un segle tan victimista com l’actual.

Ser injustament alabat representa passar un mal tràngol. Escoltem a Montaigne: “Si sou covard i us honoren com a home valerós, és de vosaltres que parlen? Us prenen per un altre”.

“Les passions són tan fàcils d’evitar com difícils de moderar”. Al segle de Montaigne i al segle XXI.

“Cal aprendre a sofrir allò que no es pot evitar”. Montaigne té tota la raó.

“Sóc tan àvid de llibertat que, si hom em prohibia l’accés a algun racó de les Índies, viuria d’alguna manera contrariat”. Així era Montaigne.

“M’estudio a mi mateix –deia Montaigne– més que cap altre tema”. Un mateix és sempre el millor tema, certament.

Aquest article del 2007 l’escriuria ara amb les mateixes paraules.

Elogi lingüístic de la Lliga

dissabte, 12/10/2013

 

Publicat al diari Avui el 19 de desembre del 2006.

Cada cop som més els que pensem que el millor president de la Catalunya contemporània ha estat Enric Prat de la Riba. I és curiós perquè no ens identifiquem amb el seu llenguatge –s’anomenava regionalista– ni tampoc amb la seva ideologia –era conservador. Però reconeixem que governava amb visió de país, amb eficàcia, amb eficiència i sobretot sense cap sectarisme: triava sempre els millors en cada matèria (la tria de Pompeu Fabra és ben significativa).

Una de les tribunes de Prat de la Riba va ser l’Ateneu Barcelonès. El mateix fòrum on l’altre dia va tenir lloc una interessant conferència de Narcís Iglésias i Josep Grau sobre el llibre d’aquest La Lliga regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Escoltant-los, vaig arribar a la conclusió que la política lingüística de la Lliga mereix un elogi clar pel fet que va aconseguir quatre coses que avui dia ja no valorem prou, de tan assumides com les tenim, però que són bàsiques.

1)   Dignificació del català: al segle XIX, la vitalitat del català era molt gran, però el prestigi social que tenia era gairebé zero. La Lliga va ser decisiva en la dignificació de la nostra llengua.

2)   Codificació del català: gràcies al suport incondicional de la Lliga a Pompeu Fabra i al fet de crear l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra llengua va poder disposar d’ortografia, gramàtica i diccionari.

3)   Llenguatge administratiu: per primer cop a la nostra història contemporània, una Administració sencera –la Mancomunitat– va funcionar en català.

4)   Discurs públic: la Lliga va incorporar per primera vegada la normalització social del català al discurs polític.

Déu n’hi do, tot plegat!

Avui no canviaria ni una coma, d’aquest article meu del 2006.